Joaquim Nadal i Farreras

PRIMER LLIBRE DE FAMÍLIA

Títol: Primer llibre de família

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Editat per:  Marquès Tallers Gràfics (edició privada)

Lloc i any: Girona, 2007

“Ara fa 60 anys… (…) Si fa deu anys vam explorar els fogons, i amb el text que reproduïm els primers racons de la memòria, ara, volem afegir-hi un recorregut pel jardí de la casa de sempre. (…) Aquest és un dels nostres paisatges, un dles nostres jardins, que mirem cada setmana de reüll (…) Un dia refarem la història i tornarem a plantar muguet al jardí.” [de la introducció de l’autor]

27 Mai 2007 Posted by | Llibres propis (Referències bibliogràfiques), PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a PRIMER LLIBRE DE FAMÍLIA

ARA FA SEIXANTA ANYS

Presentació del llibre Primer llibre de famíliade Joaquim Nadal i Farreras. Girona,  Marquès Tallers Gràfics (edició privada), 2007

Quan vam celebrar els cinquanta anys del casament dels papàs al Mas Cantalosella d’Aiguaviva es van destapar moltes emocions contingudes i potser reprimides. Les paraules d’en Pep al final del dinar, carregades de sentiments, van caure en un terreny abonat. Ens convenia a tots dir-nos unes quantes coses en veu alta, ben fort, sense cap punt de timidesa i de vergonya. Havíem de plorar serenament, sabent-nos junts, tocant-nos, la mort d’en Toni. I ho vam fer i vam començar una exploració constant de les vides de tots, els espais compartits, els moments viscuts, els itineraris diversos, els punts de confluència. Ens hi empenyia amb autoritat subtil la mamà, amb l’àlbum que ens va regalar a cada fill, com si ens volgués donar les coordenades bàsiques i les instruccions per continuar el recorregut de la vida amb un imperatiu moral de vida col·lectiva i compartida de família gran.

 

En aquella ocasió vam explorar, amb una edició delicada preparada per l’Helena i il·lustrada per en Leo Beard, els camins dels plats, de la cuina i dels àpats de cada dia i dels dies més assenyalats. Vam fer un recorregut pel que hem menjat. Un recorregut que ara podríem ampliar i que en realitat s’ha anat ampliant, allargant cada any una mica més amb noves incorporacions, una taula que no s’acaba mai i que els papàs amb dedicació absoluta volen tenir sempre a punt per saber que ens tenen a tots, encara que mengem de pressa, i potser mengem massa, perquè la mamà sempre té por de fer curt.

Però la cita dels dissabtes, amb regularitat intermitent i amb freqüències variables per part d’alguns, ha mantingut el to d’aquella celebració. El dinar d’ Aiguaviva va ser una catarsi singular, excepcional; els dinars dels dissabtes exploren setmanalment la catarsi de la quotidianitat.

Guiats per l’àlbum de la mamà anem buscant camins per fixar el temps, per atrapar la memòria, per definir els escenaris, per sentir-nos junts i continuar sabent-nos.

Portat per aquest afany de fer arqueologia de la memòria, quan el papà va fer setanta-nou anys vaig preparar un text que volia ser el primer capítol d’un llibre llarguíssim, d’una història familiar, plena de capítols pendents que hauran d’escriure uns altres, mirant endavant i mirant enrere. Però volia fixar per a mi i per a tots, les vivències a casa, el procés de formació d’un entorn familiar, en els anys ja molt reculats quan tot va començar. Per als germans podia servir com una pauta, com una referència, per afegir més tard nous capítols, per als néts que han anat venint i els besnéts que ara comencen a arribar hauria de ser un testimoni del camí que hem recorregut plegats i dels escenaris que ens han fet viure.

La mamà volia que li ajudés a fixar la cronologia i les circumstàncies de l’arribada a Girona dels Farreras. La compra de la casa de Santa Llúcia, Sant Nicolau, la venda a l’Ajuntament l’any 1936, el perfeccionament de la permuta en acabar la Guerra Civil, amb els terrenys de l’antic baluard que serien el magatzem de Maderas Farreras, fins al trasllat a Vilablareix. I ho vaig fer amb un dossier complet d’escriptures i documents que acrediten la peripècia dels carboners de la vall del Llèmena que s’acabarien afincant a Girona, deixant el carbó per la fusta i consolidant una empresa familiar que el papà i, ara, en Nando fan créixer.

I el papà, que ha viscut sempre destil·lant un coneixement profund de la geografia, física i humana, de les terres de Girona, que ha comprat boscos i ha restaurat cases i esglésies, que ens ha ensenyat cada dia la lliçó de l’observació atenta de la natura i de l’arquitectura, i que encara no fa gaire ens ensenyava què són els pollancres ametllats de l’Empordà.

Junts són el nervi d’una narració elemental, incipient, subjectiva que, ara, editem amb algunes de les fotografies dels àlbums de la mamà. Per fixar més encara els fils de la memòria, per establir les arrels, per conèixer els valors, per situar els sentiments d’abans i d’ara per administrar-los de cara al futur. Sempre com un llibre obert, només com un primer capítol, sense cap pretensió, sabent només que hi ha tantes narracions possibles com germans i vides construïdes des del tronc comú que aquí i avui commemorem.

Quan l’Elena va néixer jo ja estudiava a Barcelona. No hem viscut mai junts a casa d’una forma continuada. Amb el temps, la distància s’escurça. L’abisme dels primers divuit anys  es condensa i es comprimeix. Passats els canvis radicals de l’adolescència tot succeeix molt de pressa i el temps s’escola igual per a tothom. Som diferents, però som més iguals. El vertigen inconscient dels primers anys esdevé més endavant un vertigen diferent. Quan creixem volem ser grans i quan hem crescut i tots ens assemblem més, mirem enrere i el vertigen retrospectiu ens posa davant l’evidència d’un temps escolat de forma quasi imperceptible, mai tan ben dit, vertiginosa. Mirat en el calendari que de pressa enfilem ara un Nadal darrere l’altre. Per als més grans, com més va més i més pressa tenim per fixar les imatges que ens han conformat.

Si fa deu anys vam explorar els fogons, i amb el text que reproduïm els primers racons de la memòria, ara, volem afegir-hi un recorregut pel jardí de la casa de sempre. El jardí-magatzem de fusta, antic cementiri, convertit, a poc a poc, en el racó de la vida dels avis i dels papàs i, ara, de tots. El jardí de l’oli de l’Aguilera, que va pintar per a l’avi Farreras i que l’avi no va comprar perquè no es van posar d’acord en el preu. El quadre que després de dècades de senyorejar altres menjadors, en Rafel ha rescatat per a la família, amb els bons oficis del papà i la bona disposició dels propietaris. Un oli que té la llum de  ponent d’un dia de primavera i que torra les façanes dels edificis enganxats a la muralla i que ja no hi són. Un jardí ple de flors, i una mirada oberta als nostres paisatges de cada dia. El campanar de Sant Pere, tal com era quan vam néixer. Les primeres flors de la “baba”, els primers parterres, la primera neteja de les incrustacions necessàries per al negoci de la fusta. Un oli que ens obre el camí a un recorregut per les fotografies de tots els jardins de totes les èpoques. Els canvis i les permanències i la incorporació creixent a la retina de tots del paisatge més italià, més florentí, de tota la ciutat. La raconada del jardí és la reculada justa per acostar la mirada, des de la suavitat vegetal del primer pla a l’esglaonament de pedra que s’enfila i enfila des del pla de Sant Pere, fins al cupulí de la Catedral, en un joc de volums d’una qualitat excepcional.

Un jardí i un paisatge que hem relativitzat a cop de familiaritat i que ens sorprèn i enlluerna cada vegada que ens hi acostem amb ulls de foraster, encuriosits, per la simfonia de teulades més harmònica que mai haguem vist.

Aquest és un dels nostres paisatges, un dels nostres jardins, que mirem cada setmana de reüll mentre ens apleguem a la taula des papàs des que fa seixanta anys van posar les primeres lletres a una cançó d’amor, que el papà cantava els diumenges al cotxe entre Girona i Cassà.

Un dia refarem la història i tornarem a plantar muguet al jardí.

27 Mai 2007 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a ARA FA SEIXANTA ANYS

EL VALOR DE LA FUNCIÓ PÚBLICA

Intranet de PTOP

Haureu observat que en les darreres setmanes s’han produït alguns canvis en l’estructura de personal i directiva del Departament i del grup d’empreses que en depenen. S’ha reincorporat gent que havia buscat altres camins en el món privat i ha decidit finalment tornar a l’Administració, s’ha nomenat alguna sotsdirectora, el nou president de Gisa i la nova presidenta d’Ifercat.

Tots aquests canvis busquen la màxima eficiència i el ple rendiment de l’Administració pública amb la voluntat de fer un servei al ciutadà basat en paràmetres d’excel·lència i de qualitat.

En l’àmbit empresarial es tractava d’adequar les dues empreses de referència pel que fa l’obra pública a les necessitats i la demanda dels departaments que, a través del Govern,encarreguen feines a GISA i l’especificitat dels productes financers que ara calen tant per al finançament d’obres per sistemes extrapressupostaris o la singularitat de totes les inversions que s’originen al voltant de la línia 9 del metro. Aquest és el quadre que explica els canvis i que es complementa amb el paper, el reforç i la trajectòria d’altres empreses públiques més orientades a la producció de serveis en l’àmbit del ports, dels transports ferroviaris o  de la logística.

Però el reforç del grup d’empreses té el seu equivalent en la mateixa Administració que amb els canvis esmentats i els que vindran s’adequarà al nou organigrama del Departament i, sobretot, respondrà a les noves demandes que se’ns plantegen en un món molt nou i al qual ens hem d’adaptar i respondre.

Sé que en algun moment s’ha cregut que el reforçament o la simple creació de les empreses era viscut a la casa com un intent de desmantellament o de desapoderament de la funció pública i així s’havia viscut en part des de l’àmbit de les carreteres o dels serveis afectats.

Vull que quedi clar que el Govern busca la màxima eficiència, la plena complementarietat i col·laboració entre les empreses públiques i l’Administració, i vull fer explícit el meu compromís d’atorgar a la funció pública l’alt valor que li reconec i que he experimentat durant molts anys. La delimitació de funcions, el respecte mutu, la col·laboració institucional, i la recerca del valor afegit de la complementarietat seran els camins que caldrà recórrer perquè no hi hagi una competència insana, sinó una col·laboració productiva i estic segur que aquest serà el camí que emprendrem plegats.

Ningú no veurà minvades les seves atribucions, sinó que les veurà potenciades des de paràmetres nous d’eficiència per tal de garantir resultats que, ara, a vegades no es produeixen per disfuncions, encavalcament de feines o simplement per dificultats tècniques o pressupostàries.

Hem tingut i tindrem per norma bàsica l’alta valoració de la funció pública i així ho reconeixerem com ho hem fet sempre a aquells treballadors que s’integren en el nostre col·lectiu sobre la base d’uns drets i de la més estricta professionalitat que prevalen damunt de qualsevol altre paràmetre subjectiu.

Ja veieu que avui m’he posat poc poètic i això que la tebior de l’aire, aquest estiu anticipat i l’esclat de la primavera hi conviden. Us hi convido amablement a gaudir-ne i a no oblidar mai com a norma, la idea bàsica que hem de predicar i practicar: hi ha vida fora de Tarradellas i d’Aragó o dels diferents serveis territorials i els parcs.

 I és a aquesta vida que ens devem i a la qual servim.

21 Mai 2007 Posted by | COMUNICACIONS, Intranet | , , , , | Comentaris tancats a EL VALOR DE LA FUNCIÓ PÚBLICA

FRANCESC SOLANA

Diari de Girona

Havia llegit que en Francesc Solana es retirava del bàsquet com a jugador. El cap de setmana de l’inici de l’exposició de flors vaig rebre un missatge seu explicant-me que jugava a Girona el seu darrer partit. Pocs dies abans havia parlat amb el seu cunyat, en Carles Ruiz, alcalde de Viladecans. Amb gran recança per part meva, la campanya electoral m’impedia assistir al partit de Fontajau del dissabte a la tarda. Vaig imaginar-me la intensitat de les emocions i em va doldre no poder-hi ser. Però tenia compromesos dos actes a Juià i a Begur (Esclanyà).

Vaig trucar-lo i vam quedar que ens veuríem a l’hotel on s’hostatjava l’expedició de l’equip del Fuenlabrada amb el que haurà jugat cinc temporades després d’haver passat tres anteriors a Sevilla, un cop va deixar Girona.

Ens vam veure una estona i vam comentar els seus plans a Andorra i vam recordar el temps que va estar a Girona i que va jugar aquí. Durant aquest temps, en Francesc va acceptar la proposta que li vaig fer de concórrer amb la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya a les eleccions municipals de 1999, que serien les darreres que encapçalaria jo mateix com a candidat. Aquest gest i el coneixement de la seva trajectòria personal i esportiva em portaven a sentir-me en deute amb en Francesc, per la confiança que em va demostrar i per l’esforç que va fer durant aquella campanya, participant més del que alguns s’havien imaginat i aportant a la llista un valor afegit en la suma dels valors de l’esport i de les propostes de progrés per a la nostra ciutat que presentava la nostra candidatura. Ens aportava la seva claredat, el seu esperit de superació, l’instint treballador, una trajectòria honesta, un crèdit a l’equip, un lideratge reconegut, una senzillesa d’actitud i d’esperit que ens anaven molt bé per presentar amb plena normalitat la incorporació sistemàtica a la llista de persones, homes i dones, implicats en la vida de la ciutat i amb una projecció a la societat en el terreny de la professionalitat. Estàvem convençuts que la regeneració de la política passava per gestos com aquests i per les aportacions allunyades de la política de les inèrcies i de les actituds burocràtiques. Es tractava i es tracta ara de polsar sempre la temperatura de la ciutat i de connectar totes les esferes de la vida ciutadana amb el projecte de ciutat, amb el programa amb les propostes. Amb l’ambició i amb l’engrescament de fer prosperar la ciutat i de projectar-la tot garantint equitat i cohesió social. En Francesc Solana ens aportava una actitud, un esperit, una generositat absoluta, la seva incorporació a canvi de res, només per convenciment i per amistat i sintonia amb el projecte.

Amb en Francesc em passa el mateix que amb altra gent a qui en algun moment o altre i des de la seva projecció pública he compromès amb els projectes de ciutat i els projectes polítics en els quals participo. És el cas també de l’Alfred Julbe, una persona íntegra, gran professional, reflexiva, que s’interroga permanentment sobre el sentit i l’abast de les coses i que viu intensament els problemes vius de la nostra societat i hi pensa en termes de solucions i d’implicacions. Sempre penso que potser la integritat del seu compromís mai no troba una resposta equivalent en l’evolució dels fets i de les circumstàncies de la nostra vida política. Les vacil·lacions i els entrebancs en el procés d’afirmació nacional, les ambigüitats a l’hora de fer prevaldre un model inequívoc de llibertats públiques, la dificultat per avançar i aprofundir en polítiques d’igualtat i de justícia ens interpel·len constantment i ens neguitegen perquè ens assenyalen l’abisme que separa encara els nostres somnis de la realitat que vivim.

Però res no ens entrebancarà de continuar treballant per tots aquells ideals que hem dibuixat plegats i que es resisteixen tant a esdevenir una realitat potent i esplendorosa.
Amb la recança de no haver estat a Fontajau em sento partícip de les emocions que s’hi van viure i de les adhesions que es van expressar en el moment de reconèixer i agrair les aportacions, i l’entrega d’un jugador a un projecte d’equip professional a l’elit del més alt nivell que, junt amb molts d’altres, els dos noms dels amics que he esmentat, van contribuir a enaltir. Girona és poc donada a les grans efusions, però es mostra serenament agraïda i reconeguda, alhora que continua una aposta de cara al futur en tots els terrenys.

En Francesc m’explicava amb satisfacció com havia trobat la ciutat dissabte al matí ensenyant-la a alguns dels components del seu equip en tota l’esplendor i potencia d’aquesta primavera intensíssima. Ara més que mai, la ciutat comença a comptar amb una xarxa potent d’ambaixadors desinteressats disposats a difondre els seus valors i a fer-ne conèixer el seu patrimoni, el seu paisatge i la seva qualitat de vida.

Guardarem sempre un racó per l’amistat de tots ells i un sentiment d’adhesió als seus projectes i els seus somnis sabent que ells guarden també Girona en el record en el millor racó dels sentiments i de les emocions.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.  

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom.Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 47-49)

20 Mai 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a FRANCESC SOLANA

FLORENTINA BARCELÓ

Diari de Girona

Vaig trobar la senyora Florentina Barceló fa unes setmanes a l’Ajuntament, en un dels actes de presentació de llibres de la setmana anterior a Sant Jordi. Havia llegit al diari que feia poc s’havia mort el seu marit, el senyor Pedro Talon Moreno. L’havia estat buscant per telèfon per donar-li el condol i no l’havia trobada. Vaig aprofitar l’ocasió per fer-ho i per manifestar-li la meva simpatia i el meu afecte. El matrimoni Talón Barceló amb els seus fills, M. Carme i Pere Anton, havien viscut molts anys en un pis a la placeta de l’Institut Vell, amb el número 31 del carrer de la Força, just fent cantonada amb la Canonja Vella. Més tard anirien a viure a la Devesa. Crec recordar que als baixos de la casa hi havia un cistellaire que protegia les seves finestres amb un filat espès, totalment masegat pels rebots de les pilotes que fèiem servir els estudiants de l’Institut per jugar a “saco”.

La Florentina era filla del senyor Antoni Barceló i de la senyora Llúcia Corominas, que van tenir set fills. Quatre noies i tres nois. Recordo més les germanes. La Florentina, la Carmen, l’Anna i la Llúcia. Vivien a la plaça de Sant Pere, 21 amb els seus pares i un oncle capellà, mossèn Manel Barceló. Era una casa amb un jardí frondós i ombriu, una font, unes escales que baixaven al jardí, un colomar o galliner al fons del jardí tocant, paret per paret, amb el jardí de casa ,i un bé de Déu de flors en el qual destacaven per damunt de tot les camèlies fins a fer-li dir a l’Anna Dalmau que el jardí de can Barceló era el jardí de les camèlies. La meva àvia Teresa i la Carmen Barceló van obrir una finestra que comunicava els dos jardins i que havia estat tradicionalment tancada per desavinences de vistes, i aprofitaven la seva amistat per comunicar-se amb freqüència d’un jardí a l’altre. És el que fèiem de petits en Pere Anton i jo per una finestreta molt petita que comunicava el jardí amb el rebost de casa. Els migdies, quan sortíem de la classe de preparatòria amb la senyoreta Carmen Barceló, en Pere Anton anava a casa dels seus avis i oncles i aprofitàvem la comunicació per la finestra per continuar xerrant.

Aquest és un record molt entranyable i de caire molt personal. Però el que avui m’ha portat a escriure aquest article i dedicar-lo a la Florentina Barceló és la seva petjada professional a l’Institut i el fet que aquest any, al mes de gener, la Florentina ha complert noranta anys. D’aquests noranta, la Florentina n’ha dedicat més de la meitat a treballar per a l’Administració educativa; primer a la Delegació d’educació de l’any 40 al 45, després durant vint-i-vuit anys del 45 al 72 a l’Institut, i encara del 72 al 85, altre cop a la Delegació. Del meu record, les altres germanes van treballar també a l’Institut, com a mínim dues. La Florentina i l’Anna a l’Administració, i la senyoreta Carmen a la docència. La senyoreta Carmen era eficaç, afable i exigent, molt bona pedagoga i va garantir que moltes generacions de gironins i gironines arribessin a l’ingrés sense fer faltes d’ortografia. Era una feina que complementaven ella a preparatòria i el senyor Santiago Echevarría, a ingrés. Eren classes mixtes i eren classes que ens introduïen a la vida de l’Institut des dels primers anys d’escolarització.

Les certificacions del meu llibre escolar les signen el senyor José Gener Salord i la senyora Florentina Barceló. Les dependències administratives estaven a la torre, donaven a les Ballesteries i al pati de baix, i eren uns despatxos molt assolellats, protegits per vidres bisellats amb unes finestretes típiques. Aquestes oficines es trobaven en el camí cap a la sala de professor on es reunien, deixaven els abrics, i passaven el temps entre classe i classe els catedràtics de l’Institut.

Guardo un record inesborrable de la meticulositat de la Florentina Barceló portant l’Administració i la secretaria de l’Institut. S’hi dedicava amb intensitat i eficàcia, i atenia totes les consultes de forma afable i amb respostes pràctiques i entenedores. Va ser durant molts anys, prop de trenta com he dit, un pilar de l’Institut. No sé si la seva feina ha estat mai prou reconeguda i agraïda. Estic segur que sí. Però també estic segur que el pes i la personalitat dels professors deixava sempre l’Administració en un segon terme. La docència acaparava tota l’atenció, però el funcionament de la màquina en un context de limitacions i privacions i d’una gran precarietat era imprescindible per atorgar eficiència i seguretat. El pas de les germanes Barceló per l’Institut mereix un reconeixement explícit, però el pes de la Florentina enmig de les actes, les certificacions, les matrícules, etc. és d’una singular importància que ara he volgut recordar. Sabia tot on era i controlava amb meticulositat l’evolució dels expedients. Tenia una familiaritat absoluta amb tots els temes i els tractava amb tacte i amb coneixement de les realitats socials, familiars i personals que sempre s’amaguen darrere la fredor dels papers.

Estic segur que aquest és un record compartit per molta gent i que aquest recordatori pot afegir ara una pàgina singular a la història del pas de l’Institut pel vell convent de caputxins del carrer de la Força amb totes les seves vicissituds.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 120-122)

18 Mai 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a FLORENTINA BARCELÓ