LES INFRAESTRUCTURES DEL FUTUR

Regió 7. Suplement especial “Sant Jordi 2007”

L’horitzó dels propers anys marca l’accent cap a una complexitat creixent de les xarxes i del model d’infraestructures. Cada cop més, el sistema ens demana la interdependència entre les de telecomunicacions i les de caràcter físic i, en aquest àmbit, hem de donar prioritat a les xarxes de transport públic i una atenció preferent al ferrocarril. Tot amb l’objectiu d’atendre el dret a la mobilitat, facilitar la igualtat d’oportunitats en tots els territoris i garantir l’eficiència, la competitivitat i la modernitat d’un sistema que fa de la cohesió social i dels valors patrimonials, culturals i naturals, element essencial del nostre model de país.

És evident, doncs, que el Govern presta una especial atenció a les línies ferroviàries de l’Anoia, per incrementar-ne les freqüències i reduir els temps de recorregut, les del Bages en relació tant  amb la xarxa de RENFE com amb la de Ferrocarrils de la Generalitat per fer possible l’allargament del transport de viatgers per les vies avui dedicades exclusivament al transport de la sal i, finalment, les d’Osona i, molt singularment, el futur desdoblament Montcada-Vic per fer una autèntica línia de rodalies.

L’atenció preferent al ferrocarril no exclou el fet que avui  i durant molt de temps hi haurà una primacia de prestacions percentuals de la xarxa viària, a la qual cal dedicar una atenció especial de manteniment (ferms en bon estat permanent), senyalització (homologació internacional de la senyalització de la xarxa viària catalana) i seguretat (eliminació dels trams de concentració d’accidents).

És per aquest motiu que podem ben bé dir que el Govern de Catalunya ha posat finalment en peu d’obra totes les comarques de la Catalunya central i ha abordat totes les assignatures pendents acumulades durant dècades.

A l’Anoia, l’inici imminent de la variant sud d’Igualada i la conclusió dels treballs de la C-15 hauran de ser la clau de volta d’un sistema que serveixi l’articulació dels assentaments urbans i l’activitat econòmica. Al Bages i el Berguedà, l’acabament de la C-16 desdoblada fins a Berga aquest estiu serà la culminació d’una vella aspiració que trobarà, ara, la seva justa rèplica en l’inici dels treballs de desdoblament de l’eix Transversal, des de les Oluges fins a Caldes de Malavella. I, finalment, en l’àmbit d’Osona, el desdoblament de la C-17 i les millores en tot el seu traçat, situen l’eix Barcelona – Vic − Ripoll com un dels eixos articuladors del nostre país.

El Govern és conscient també de tot l’esforç inversor que cal en la C-55 per tal de desfer un nus històric que cal desbloquejar.

Finalment, la perspectiva a mig termini de l’Eix Transversal Ferroviari marca el punt just d’equilibri entre la capacitat de fer, d’estar fent, i la de projectar i definir el país del futur.

FERRAN SOLDEVILA

Diari de Girona.  Publicat també a Levante, l’11 de maig de 2007

Acaba de sortir a València (Tres i Quatre) l’edició que Enric Pujol ha preparat dels Dietaris retrobats (1939-1943) de Ferran Soldevila. Aquest volum completa el conjunt impressionant de notes de dietari que Soldevila va anar desgranant i que ja en vida seva havien adquirit la condició de clàssics: Al llarg de la meva vida, I, 1926-1939, Barcelona, edicions 62, 1970, (Clàssics catalans del segle XX). Vingueren després els Dietaris de l’exili i el retorn que, de la mà d’Enric Pujol, ens oferien les notes de l’Exili, (1995) i les del Retorn (2000) publicades també per Eliseu Climent.

Ara, aquest volum omple els buits dels dos volums anteriors i s’hi intercala fins a assegurar la continuïtat cronològica: Dietaris d’èxode (18-1-39/12-2-39) com a annex al volum El retorn; 28-VI-39/12-XII-39 als Dietaris retrobats; 13-XII-39/11-V-41 contingut íntegre del volum L’exili; 12-V-41 a 16-II-43 continuació dels Dietaris retrobats; 23-X-43/5-X-48 al volum El Retorn i finalment Dietaris de viatges dels anys 1955,1956 i 1957.

El procés successiu de les troballes propiciades pel fill de Soldevila, Gerard, ha fet inevitable aquest trencaclosques que he intentat ordenar i que en el futur caldrà ordenar amb una edició única de tots els Dietaris que respecti la cronologia estricta i il•lustri en les notes el procés cronològic de les descobertes. És el que tracta de fer Enric Pujol en la introducció d’aquest volum i que haurà de reprendre per a aquesta edició unitària que ja des d’ara reclamo i que estic segur que està en l’ànim dels dos editors com un projecte ambiciós.

Des que el 1938 la impremta Clarassó va fer conèixer les Hores angleses (reeditades el 1947), ja s’havia pogut constatar el valor històric, cultural, social i, àdhuc, polític d’aquests textos que Soldevila anotava amb clara vocació memorialística i literària.

En realitat l’experiència dels dos cursos a la Universitat de Liverpool té un caràcter prou unitari per integrar un tast complet d’una obra en curs de molta més envergadura i que ara podem copsar en la seva globalitat.

L’esdeveniment editorial d’aquest darrer volum de Dietaris retrobats té una dimensió extraordinària, encara que podria també passar que quedés completament desapercebuda en el marasme d’edicions imparable que ho devora tot.

Per aquest motiu en parlo avui aquí. Com un intent de cridar l’atenció cap a un autor i el conjunt de la seva obra que avui no té la difusió que correspondria a la vàlua objectiva de les seves aportacions. Alguns primmirats trobaran fins i tot que els dietaris tenen un caràcter massa personal i intimista, i que en el seu desplegament cronològic són fragmentaris i en alguns moments massa esquemàtics.

Però només cal submergir-se en la lectura de les anotacions diàries per percebre les múltiples facetes que explora l’autor. Soldevila dóna testimoni de la seva peripècia intel•lectual, en el context de l’exili, i anota els treballs que elabora de caràcter sintètic, divulgatiu, narratiu o poètic. Transcriu les faules que composa, explica els progressos d’un treball sobre Ripperdà, esbossa projectes de futur. Aixeca testimoni de la seva vida a l’exili i la de la seva família; entra en el detall minuciós de l’evolució de la salut, de les penalitats, de les dificultats per trobar aliments, de la difícil convivència en els primers moments d’estada col•lectiva amb altres famílies d’intel•lectuals; ens acosta el paisatge de la Provença i anota puntualment les relacions amb altres catalans a l’exili: Companys, Tarradellas, Ventura Gassol,Dencàs,Patxot, Pous i Pagès, Sunyer, Casanoves, Riba, Fabra, Casals, Sbert, Carner, Pi-Sunyer. La dependència del subsidi, els avatars de la guerra mundial, les oportunitats a Amèrica, els contactes per desplaçar-se a Mèxic o Argentina.

La imatge reiterada de l’esposa de Soldevila fent diàriament recorreguts de molts quilòmetres a la recerca d’uns mínims queviures, d’ous i llet, amb dificultats sovint extraordinàries, ens interpel•la sobre la vida de molts exiliats. El trencament físic i el trencament moral; l’enyorament; les llàgrimes reiterades cada vegada que l’oportunitat d’embarcar marcaven el camí d’un distanciament de Barcelona i de Santa Maria de Palautordera, el dubte permanent entre la recerca de nous horitzons o el retorn a precari i amb la consciència de la repressió i la censura. La voluntat de reconstruir una cultura. El dramatisme de l’exili, que ens és conegut, empal•lideix al costat del de l’exili més anònim que no coneixem prou bé.

Som un país sentimental i desmemoriat alhora, arrelat en la memòria històrica i devorador de la pròpia història, tocat per la fibra col•lectiva i ingrat amb els fills més preclars.

No sé si en aquest país tant voraç, Soldevila té el lloc que li correspon. Només espero que aquests Dietaris contribueixin decisivament a recuperar-lo amb plenitud per al patrimoni col•lectiu de la nostra cultura nacional.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2668_4_196090__Opinio-Ferran-Soldevila

PLENITUD DE LLIBRES

Diari de Girona

Falten encara alguns dies per Sant Jordi, però avui ja conclou una setmana memorable en relació amb els llibres a la nostra ciutat. Amb una seqüència rigorosa, gairebé implacable, dia sí dia no, s’han anat succeint les presentacions de novetats molt remarcables.

Dilluns va començar amb la presentació del llibre del doctor Enric Mirambell Belloc, Retalls de vida gironina. Els lectors d’aquest diari, i la majoria dels gironins, coneixen bé el doctor Mirambell i la regularitat de la seva col·laboració en aquestes pàgines. El pols passat i present de la ciutat hi desfila amb fidelitat de cronista, amb una memòria prodigiosa en el detall, amb precisió mil·limètrica per les dates. Com ja havia fet tres vegades anteriorment, el doctor Mirambell ens presenta aplegats en un volum els seus articles. En aquest cas, però, hi trobem una tria, una selecció, un cop convençut que l’exhaustivitat esdevenia impossible, tenint en compte la proliferació d’articles i el temps que fa que escriu. Queda, així, un testimoni viu rescatat de les pàgines del diari i presentat a la ciutadania com a mostra de la tasca eficient, duta a terme pel nostre cronista que fa honor al seu honorífic títol.

Dimecres ens va deparar la presentació del nou llibre de Montserrat Jiménez Sureda, Girona, 1793-1795. Guerra Gran i organització política a la Monarquia dels Borbons. L’autora, que comparteix vida, treball intel·lectual i maternitat/paternitat recentment estrenada i feliçment, amb Javier Anton, indaga un cop més en el perfil del segle XVIII. Les petjades dels personatges gironins i dels nostres arxius permeten a l’autora dreçar una visió complexa i acurada d’un període convuls, de contacte i reacció, entre Catalunya i la França revolucionària, fent que Girona esdevingués, alhora, escenari i refugi de sectors perseguits a França. L’Administració i la política, al fil del paper preponderant i hegemònic dels Borbons i del seu sistema, adquireixen per la via de l’exemple local una dimensió més àmplia i permeten una interpretació de conjunt que ens era necessària per aclarir molts aspectes dels anys immediatament anteriors a les Guerres Napoleòniques.

Finalment, avui aquest vespre, es presenta l’edició del Llibre Groc de la ciutat de Girona (1386, 1596-1702), transcrit i editat per Anna Gironella, i que completa el conjunt de les grans col·leccions cíviques de la ciutat conformades pel Llibre Verd, el Llibre Vermell i, ara, el Llibre Groc. Es tracta, en el seu conjunt, d’una autèntica constitució de la ciutat formada per acumulació, i codificada justament per convertir-la en un Corpus documental i jurídic en el qual es defineix el perfil del nou univers de les autoritats civils, els jurats, i la vida municipal amb la seva relació amb la monarquia, la jerarquia feudal i l’Església.

Podríem, encara, afegir el grau de sòlida maduresa que ha assolit la nostra ciutat amb l’edició del llibre del doctor Joaquim Jubert Gruart sobre Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i La locura de Alvarez de Castro, que reedita un text memorable per a la història de la ciutat i que en la seva edició original va produir una convulsió ciutadana i un cataclisme social. Ara, les aigües baixen tranquil•les i estem tots en molt millors condicions per abordar l’estudi i el coneixement d’una època transcendent per a la història de Girona que, a mesura que s’acosta el bicentenari de la Guerra del Francès i dels setges de Girona, ens convida a una revisió en profunditat. El doctor Jubert ha confegit, a partir de la voluntat inicial de fer un estudi introductori, un llibre totalment nou i amb un bagatge de coneixements sobre els autors, especialment Diego Ruiz, i sobre el mateix Àlvarez de Castro, que ens donarà peu a tornar sobre moltes qüestions de l’arrencada de la nostra història contemporània.

Hem viscut, doncs, una setmana de plenitud de llibres. Però si se’m permet l’expressió, podríem ben bé dir que en tots els casos es tracta de llibres de plenitud. Plenitud intel·lectual i maduresa ciutadana del doctor Mirambell i del seu treball, plenitud vital i de recerca en el cas de Montserrat Jiménez Sureda, i plenitud que és completud en el cas del Llibre Groc que tanca un cicle d’edicions indispensables per transitar per la Història de Girona.

Algú pot pensar que estic fent una autèntica exageració, però puc ben assegurar, i ja fa molt temps que m’escarrasso a deixar-ne constància, que hi ha molt poques ciutats en el món que en tan poc temps hagin abordat i explorat la seva peripècia col·lectiva. Ens pertoca ara interpretar, destil·lar i aprendre la lliçó de tota aquesta producció, i la nostra ànima col·lectiva hauria de saber correspondre amb ambició i ànim a la plètora de treballs que ens aporten els fonaments per conèixer la nostra manera de ser en el món.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2666_4_195755__Opinio-Plenitud-llibres

BASTIDES

Diari de Girona

La mutació del paisatge urbà adquireix ritmes variables. En alguns punts costa de veure i manen més les permanències i les continuïtats que els canvis. En altres indrets, però, el canvi es percep a primer cop d’ull. Ens hem acostumat a la presència de grues a l’horitzó de la ciutat. Les tanques d’obres han adquirit dimensió quotidiana; les rases ens acompanyen tossudament i amb la mateixa eficàcia que els obrers tanquen i restauren les ferides que han obert a la pell de la ciutat, veiem com se n’obren de noves a un ritme inusitat. La intensitat del canvi ens dibuixa una nova ciutat que es fa cada dia i que ens assenyala el camí d’una transformació que s’expressa des de fa una colla d’anys amb una gran continuïtat.

La formulació d’una nova ciutat, o de moltes noves ciutats, en els creixements definits recentment, coincideix cronològicament amb la reformulació, la renovació, de la ciutat històrica que es desperta de segles d’immobilisme i adquireix vida pròpia. L’efecte d’aquesta renovació urbana es percep també, ara, a simple vista i es concreta en el moviment continuat de les bastides que obren nous fronts en punts on teníem la percepció que costaria molt que arribés l’efecte de la rehabilitació integral i la renovació de les façanes.

Les bastides han esdevingut elements singulars, efímers, del paisatge urbà. Grans baluernes metàl•liques i de fusta, el destí de les quals és protegir l’espai públic i fer compatible les tasques de rehabilitació urbana i la continuïtat de la vida ciutadana des de la més plena normalitat. Hem vist així com apareixien, de sobte, en molt poc temps grans estructures metàl•liques acoblades a façanes que el Pla Especial recomana conservar; grans operacions de buidat de finques i, fins i tot, d’excavació de soterranis per a aparcaments en operacions de construcció de murs pantalla o de micropilotatge, amb totes les tecnologies a disposició de la construcció. De cop sentim un gran alleujament quan veiem que els operaris es disposen a desmuntar alguna d’aquestes grans bastides que el temps i la quotidianitat havien convertit en permanències familiars. Així, hem vist com finalment es desencotillaven els edificis del carrer de la Barca, cantonada amb el carrer de les Mosques i del Portal de la Barca, o la que durant mesos tapava el sol i la vista a la gran cantonada de Mercaders amb Abeuradors, just on hi havia hagut la pastisseria Roca. Però no han trigat gens a desplaçar-se, sota la forma de noves bastides, nous grans túnels urbans, al carrer de Calderers, al carrer de les Ferreries Velles, a la cantonada de la Cort-Reial amb les Voltes d’en Rosés. Noves bastides que han vingut a fer companyia a la tossuda presència de les del carrer del llop, al servei inútil d’una obra aturada durant mesos i, ara, feliçment represa. Amb constància imparable, l’un darrere l’altre, tots els edificis del centre històric de la ciutat veuen com arriba el seu moment per canviar de cara i per canviar de dins, aportant nous colors, noves textures, noves tonalitats, nous serveis a la ciutat vella. Com acaba de passar, en aquest cas sense bastida amb la casa de la cantonada de la plaça de la Catedral amb el carrer de la Força que en els baixos hi té el cafè l’Arc.

Aquest dinamisme rehabilitador és la culminació d’una gran operació de transformació i canvi que ha volgut capgirar, en menys de trenta anys, la situació de prostració i declivi que senyorejava el barri vell de Girona. Mentre a l’ Eixample les grues ho dominen tot, aquí les bastides anellen els edificis històrics, els més carregats de segles, de la ciutat i ens proposen de tornar-nos-els amb plenitud de les seves potencialitats.

L’expressió màxima, simbòlica i pràctica alhora, d’aquest canvi i regeneració imparables el trobem en la gran bastida de Sant Feliu, al campanar, que desafiant l’alçada i la geometria s’hi haa adaptat i ha dibuixat una nova escultura efímera que no ens cansem d’admirar, mentre ens arriben esmorteïts però clars els sorolls dels discos i de les polidores, dels raspalls i les llimes, de les escarpes i els martells, en una simfonia de futur. Però el fet culminant, l’expressió extrema, d’aquesta continuïtat en el canvi, ens la mostra aquesta setmana la nova bastida de la façana de Sant Feliu. El campanar sense la façana hauria estat una obra a mitges. La subtilesa classicitzant de la façana, de ressons italianitzants, recuperarà la seva esplendor passada i si ningú no se’n descuida veurem com tornen a encimbellar-se, en el remat dels finestrals d’aquesta façana, les boles de pedra que la prudència més elemental va obligar a retirar per estalviar-nos algun ensurt.

Ens acostumarem tots plegats a la mobilitat de les bastides, que interpretarem com a penyora de renovació integral urbana i canvi social en el laberint de carrers que conforma les arrels mil•lenàries de la vida de la nostra ciutat.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2659_4_194548__Opinio-Bastides

COMUNICACIÓ

Intranet de PTOP

Fa temps que sé que molt sovint l’agenda s’interposa entre els meus desigs i la crua realitat. Fa ja unes quantes setmanes que no puc complir el meu compromís i la meva voluntat de fer una visita detallada, planta per planta. Vaig començar però no he pogut continuar. Tinc, però, la ferma voluntat de fer-ho i encara que em costi més temps, vull fer-ho i ho faré. Em sembla necessari i em sembla també un camí per familiaritzar-me amb molta més gent de la casa amb qui tracto molt poc sovint o mai d’una manera directa. Tinc, més d’una vegada, aquesta sensació a l’ascensor, quan pujo amb més gent i no sé distingir a quin lloc de la casa treballen.

Divendres 30 de març va ser un dia important per al Departament i per al Govern. D’una banda, el DOGC publicava l’anunci de licitació de la concessió i les obres del desdoblament de l’Eix Transversal, amb un pressupost d’execució material de 795 milions d’euros. És l’obra pública més important que emprendrà el Departament, línia 9 del metro a part, i és un compromís que figurava en el Pla d’autovies aprovat a les darreries de 2004. Ara, d’aquest Pla, amb aquesta licitació quedarà ja només per licitar, a finals d’any, la part d’obres pendents de l’Eix diagonal, entre Vilanova i la Geltrú i Manresa. Per altra banda, el Govern, el mateix divendres, en una sessió extraordinària, va aprovar el Projecte de llei de pressupostos que per al DPTOP pugen a 1410 milions d’euros i que per al consolidat del Departament i el seu grup d’empreses pugen a 3.495 milions d’euros.

Estem parlant de xifres molt importants i d’un compromís del Govern amb la política d’infraestructures, de mobilitat, de seguretat viària, i de planificació i ordenació territorial. La nostra tasca és fer que aquests diners es tradueixin en accions tangibles, transformadores i modernitzadores, tal com la ciutadania espera.

Hem començat la Setmana Santa i tot va a un ritme més pausat. Ara, per fi, plou amb intensitat i continuïtat. Ja sabeu que mai no plou a gust de tothom, però a hores d’ara no ens podem permetre el luxe de prescindir ni d’una sola de les gotes d’aigua que estan caient. M’estimo més que en veiem el costat positiu i que sapiguem apreciar el benefici evident que aquestes pluges tenen sobre la terra, el paisatge i els conreus. Bona Pasqua a tots.