ITINERARI PRIMAVERAL

Diari de Girona

Diumenge passat va fer un dia net. Em vaig despertar amb el dia ja molt aixecat i amb remor de veus. Amb el finestral obert de l’habitació, el punt just de l’antic portal de Sant Daniel, enganxat a l’absis de Sant Pere de Galligants, apareixia amb un llenç blanc que tapava els cedres dels jardins del doctor Figueras. Des del llit, sense ulleres amb boira miop, no podia discernir de què es tractava. Em vaig posar les ulleres i finalment em vaig adonar que era la pancarta que cada any anuncia la pujada als Àngels, organitzada pel GEiEG. Les ambulàncies es preparaven a la plaça de Santa Llúcia, mentre els voltants monumentals s’anaven poblant de grups de persones amb indumentària esportiva esperant el tret de sortida. Em vaig aixecar i disposat a sortir per esmorzar com cada diumenge, vaig passar primer pel punt de sortida. La Junta del Grup amb el seu president, en Joan Escudé, un antic president, l’Emili Caula, i l’alcaldessa, Anna Pagans, esperaven les campanades de les nou per donar la sortida. El so vellutat de les campanes, en expressió de Narcís Comadira, aplicada a aquests mateixos escenaris en el seu poema dedicat a la vall de Sant Daniel al llibre Llast, va deixar caure una a una les nou campanades, mentre l’alcaldessa es preparava amb la pistola que li allargava en Narcís Caula. En pocs minuts, la plaça va recuperar el silenci dels matins de diumenge. Els sòlids xiprers, cada cop més allargats,de coll estirat, amanyagaven els arcs de Sant Pere.

Era un dia calidíssim. De temperatura alta i transparència forta. De primavera entrada. Lluny del fred que anunciaven els homes i les dones del temps. Un dia disposat a provocar la metereologia i a desmentir el calendari. Un dia per passejar i gaudir la ciutat en l’escalfor prèvia a l’esclat que s’intueix des de fa setmanes. La nuesa hivernal dels arbres també desafia el calendari i pugna per trencar-se i obrir-se amb generositat anticipada. Fa ja molts dies que els prunus floridíssims de la plaça del Gra han tingut els honors d’actualitat florida als mitjans.

Era un bon dia per fer un recorregut matinal abans d’esmorzar. Vaig anar a Santa Eugènia. Primer per veure els moviments de terres de les hortes de Santa Eugènia, a tocar la frontissa. Fa temps que el planejament de la ciutat atorgava a aquella façana del nou Güell una edificabilitat sempre expectant. Ara s’està materialitzant, i aquest desvetllament ha despertat algunes veus crítiques. Em sorprèn que apareguin veus discrepants quan durant dècades la incúria i l’abandonament d’aquells entorns no havia despertat cap mena d’interès. Les vores del Ter malmeses i degradades per l’antiga funció d’abocador i dipòsit de les escombraries de la ciutat i seu d’una antiga activitat de desballestament, feia temps que esperaven l’oportunitat d’una certa ordenació, neteja i regeneració per tal de recuperar la força d’un entorn natural a tocar la Devesa i amb la mateixa força vegetal, aquí mal aprofitada i anàrquica.

És cert que algú podia témer que les hortes corrien el risc de desaparèixer i fondre’s en l’onada expansiva de la ciutat urbanitzada. Però també és cert que el que calia de veritat era posar ordre i endreça a les hortes, i concretar del tot els límits entre la ciutat construïda i el coixí natural de terra fèrtil, de conreus acurats, de geometria minúscula, de regues treballadíssimes, i les mateixes vores del riu, netes d’incrustacions i a punt per desplegar tota la potencialitat de la vegetació de ribera. El límit queda clar i se situa en un punt just que atorga perfil propi a la façana del Güell que, a banda i banda, desplega un rosari d’equipaments de primera categoria i de caire preferentment docent, i que ara es completarà amb nous equipaments. S’obre així una nova gran oportunitat per a la ciutat. Per a dotar-se de nous espais de qualitat i per definir un urbanisme que regeneri els espais intersticials ara dominats pels plàstics i els somiers, els bidons i les tanques anàrquiques. La gran operació de neteja que es dibuixa i s’intueix ens apropa a l’òptim desitjable i durant dècades impossible. Aquí veurem uns nous contorns per a la ciutat, nous recorreguts, nous camins, nous paisatges que recuperaran la puresa primigènia de vells paisatges fluvials deixats durant anys de la mà de Déu.

L’objectiu, però, del meu passeig matinal era la nova instal•lació d’una escultura d’en Paco Torres Monso davant de can Ninetes. La ben plantada és una nova presència delicada i càlida, sensible, a l’era de l’antiga masia de Santa Eugènia. Per sempre més dialogarà amb el barri que ha vist treballar en Paco en el silenci creatiu del seu taller.

A la plaça de Catalunya, el paviment ja no rellisca, la font brolla, els baladres són podats i el bust de Prudenci Bertrana apareix amb una presència clara, homenatge silenciós a la demanda de la Mita Casacuberta.

Enmig de segells, monedes i plaques de cava, encara vaig comprar un llibre, després d’esmorzar a la Vienesa amb l’Anna Pagans.

El sol de la tarda retallava amb força, més que Mediterrània, el campanar embolicat de Sant Feliu, una nova escultura efímera de la ciutat. Fa un mes exactament, en Joan Pluma i en Ramon Ceide s’hi van enfilar i em van fer arribar una branca de l’olivera que hi havia arrelat entre les pedres centenàries.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2639_4_191293__Opinio-Itinerari-primaveral