Joaquim Nadal i Farreras

LLETRES TOVES

Diari de Girona

Avui fa quinze dies, el divendres 16 de març al vespre, a la plaça del Pou Rodó, vaig assistir a l’acte de lliurament del premi Espais a la creació i la crítica d’art que des de fa vint anys convoca la Fundació Espais d’Art Contemporani. Abans de començar l’acte vaig seure una estona en un dels bancs de la plaça i vaig observar el moviment de persones entrant i sortint de les dues galeries d’art que tanquen els dos extrems de la plaça. Vull ressaltar l’alt nivell dels participants, dels premiats, del jurat i de la intervenció de Pilar Parcerisas. Amb regularitat exemplar, els premis Espais ens convoquen per reconèixer de primera mà l’evolució de la crítica d’art i prestar atenció als moviments més innovadors. Sense fronteres ni límits, sense rigideses, ni paranys de cap mena, sense sentit endogàmic. Sempre disposats a establir una relació dialèctica, difícil, però exemplaritzant entre una ciutat petita, un centre d’art contemporani, la convocatòria d’un premi i el reconeixement dels treballs, les publicacions, les experiències i l’activitat que, al llarg de l’any, s’ ha produït en el terreny artístic, fins a assolir un paper de referència integrador, que agrupa autors i experts de diverses procedències reconeguts universalment des de l’àmbit local.

La continuïtat de la convocatòria, el prestigi assolit i la nòmina dels premiats conformen un bagatge insòlit, de primer nivell, que hem de reconèixer i agrair. La tria del premi, de l’objecte artístic que els premiats s’enduen com a penyora de reconeixement marca també, cada any, un punt d’especial interès. Aquest any es tractava de la peça “Embulisc”, de Paco Torres Monsó.

Uns dies abans, a la mateixa galeria Espais havíem vist la Inauguració d’una exposició de Paco Torres de caràcter testimonial i crític, d’aproximació radical i crua a la realitat de la vida, als seus límits, als horitzons que s’acaben, a la materialitat terminal. Gairebé un testament-document artístic, una interpel·lació irònica i crítica a la mateixa condició humana. Hem vist també com una obra recuperada de Paco Torres Monsó s’instal•lava davant de can Ninetes a Santa Eugènia.

La presència artística de Paco Torres a la ciutat ha esdevingut natural i freqüent, tot i que s’ha produït sense concessions de cap mena. Moltes dècades ens contemplen ja des de les foques de la font de la plaça del Marquès de Camps. Tota una vida de dedicació a la creació, l’experimentació i la reflexió artística, i una obra intensa, sàvia, densa, de materials nobles i d’innovacions constants, d’objectes quotidians i de torsos femenins, de genolls, de geometries, de colors, de lletres. Una obra descomunal encara no prou reconeguda i insuficientment inventariada, que assoleix nivell internacional i que requereix una projecció adequada.

Però tot aquest recorregut per la intensa presència d’en Paco Torras a la ciutat neix directament de l’observació del ritme i els canvis de les obres de la plaça de l’Hospital, de la plaça Pompeu Fabra i de l’edifici de l’antic Hospital de Santa Caterina. Aquests dies veiem com van pujant els forjats de les plantes dels pàrquings soterranis que s’estan construint . A les dues places ja s’ha assolit el nivell de la planta superior i ja està fet el forjat que defineix la cota a partir de la qual es refarà la plaça. Assistim a l’emergència d’un nou espai urbà. Podríem ben bé parlar de la plaça emergent; una plaça que neix i que creix, i que quan arribi al nivell de carrer haurà de prendre forma i ens haurà de proposar la configuració d’un nou espai urbà, un nou disseny que s’adeqüi a la nova funcionalitat de la plaça i l’edifici, i que faciliti la recuperació del sentit de plaça, d’espai ordenat i urbanitzat, de geometria de pedra i arbres per on, sense interferències de cotxes, poder definir un gran saló que esdevingui una nova proposta per a l’espai públic i col·lectiu ofert a la ciutadania. Procedents de l’antiga plaça dormen, ara, als magatzems municipals, la columna dedicada a la commemoració de la Constitució de 1869 i les “Lletres Toves” de Paco Torres Monsó. El primer monument no ha tingut sort a la ciutat i ha esdevingut el monument més nòmada que jo recordi amb, com a mínim, quatre emplaçaments diferents. I això que té, en la seva senzillesa, una gran càrrega simbòlica i ens recorda un dels primers documents constitucionals i democràtics que van generar esperances i il·lusions als partidaris de les llibertats de les nostres terres. Per la seva banda, les “Lletres Toves” de Paco Torras són probablement un dels primers monuments de la democràcia municipal contemporània. Es van situar en un espai recuperat i van esdevenir el símbol d’una acció regeneradora que tancava les cicatrius del passat (el gran clot de l’edifici dels col·legis professionals, un forat ple d’immundícia i una tanca impròpia) i proposava amb elegància ajaguda i colors vius la tova adaptació de les lletres, flonges, a l’espai públic que acabava d’aparèixer. Pintades i repintades desenes de vegades per a superar els grafits, i potser no prou ben integrades en els paviments de panot de graveta que s’havien posat, aquestes “Lletres Toves” mereixen, ara, un a reflexió de conjunt i una proposta engrescadora.

Neix una nova plaça i tenim tots l’oportunitat de dibuixar des de zero un nou espai urbà amb tots els seus elements: paviment, vegetació, ordenació, mobiliari urbà, obres d’art.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

Anuncis

30 Març 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LLETRES TOVES

ITINERARI PRIMAVERAL

Diari de Girona

Diumenge passat va fer un dia net. Em vaig despertar amb el dia ja molt aixecat i amb remor de veus. Amb el finestral obert de l’habitació, el punt just de l’antic portal de Sant Daniel, enganxat a l’absis de Sant Pere de Galligants, apareixia amb un llenç blanc que tapava els cedres dels jardins del doctor Figueras. Des del llit, sense ulleres amb boira miop, no podia discernir de què es tractava. Em vaig posar les ulleres i finalment em vaig adonar que era la pancarta que cada any anuncia la pujada als Àngels, organitzada pel GEiEG. Les ambulàncies es preparaven a la plaça de Santa Llúcia, mentre els voltants monumentals s’anaven poblant de grups de persones amb indumentària esportiva esperant el tret de sortida. Em vaig aixecar i disposat a sortir per esmorzar com cada diumenge, vaig passar primer pel punt de sortida. La Junta del Grup amb el seu president, en Joan Escudé, un antic president, l’Emili Caula, i l’alcaldessa, Anna Pagans, esperaven les campanades de les nou per donar la sortida. El so vellutat de les campanes, en expressió de Narcís Comadira, aplicada a aquests mateixos escenaris en el seu poema dedicat a la vall de Sant Daniel al llibre Llast, va deixar caure una a una les nou campanades, mentre l’alcaldessa es preparava amb la pistola que li allargava en Narcís Caula. En pocs minuts, la plaça va recuperar el silenci dels matins de diumenge. Els sòlids xiprers, cada cop més allargats,de coll estirat, amanyagaven els arcs de Sant Pere.

Era un dia calidíssim. De temperatura alta i transparència forta. De primavera entrada. Lluny del fred que anunciaven els homes i les dones del temps. Un dia disposat a provocar la metereologia i a desmentir el calendari. Un dia per passejar i gaudir la ciutat en l’escalfor prèvia a l’esclat que s’intueix des de fa setmanes. La nuesa hivernal dels arbres també desafia el calendari i pugna per trencar-se i obrir-se amb generositat anticipada. Fa ja molts dies que els prunus floridíssims de la plaça del Gra han tingut els honors d’actualitat florida als mitjans.

Era un bon dia per fer un recorregut matinal abans d’esmorzar. Vaig anar a Santa Eugènia. Primer per veure els moviments de terres de les hortes de Santa Eugènia, a tocar la frontissa. Fa temps que el planejament de la ciutat atorgava a aquella façana del nou Güell una edificabilitat sempre expectant. Ara s’està materialitzant, i aquest desvetllament ha despertat algunes veus crítiques. Em sorprèn que apareguin veus discrepants quan durant dècades la incúria i l’abandonament d’aquells entorns no havia despertat cap mena d’interès. Les vores del Ter malmeses i degradades per l’antiga funció d’abocador i dipòsit de les escombraries de la ciutat i seu d’una antiga activitat de desballestament, feia temps que esperaven l’oportunitat d’una certa ordenació, neteja i regeneració per tal de recuperar la força d’un entorn natural a tocar la Devesa i amb la mateixa força vegetal, aquí mal aprofitada i anàrquica.

És cert que algú podia témer que les hortes corrien el risc de desaparèixer i fondre’s en l’onada expansiva de la ciutat urbanitzada. Però també és cert que el que calia de veritat era posar ordre i endreça a les hortes, i concretar del tot els límits entre la ciutat construïda i el coixí natural de terra fèrtil, de conreus acurats, de geometria minúscula, de regues treballadíssimes, i les mateixes vores del riu, netes d’incrustacions i a punt per desplegar tota la potencialitat de la vegetació de ribera. El límit queda clar i se situa en un punt just que atorga perfil propi a la façana del Güell que, a banda i banda, desplega un rosari d’equipaments de primera categoria i de caire preferentment docent, i que ara es completarà amb nous equipaments. S’obre així una nova gran oportunitat per a la ciutat. Per a dotar-se de nous espais de qualitat i per definir un urbanisme que regeneri els espais intersticials ara dominats pels plàstics i els somiers, els bidons i les tanques anàrquiques. La gran operació de neteja que es dibuixa i s’intueix ens apropa a l’òptim desitjable i durant dècades impossible. Aquí veurem uns nous contorns per a la ciutat, nous recorreguts, nous camins, nous paisatges que recuperaran la puresa primigènia de vells paisatges fluvials deixats durant anys de la mà de Déu.

L’objectiu, però, del meu passeig matinal era la nova instal•lació d’una escultura d’en Paco Torres Monso davant de can Ninetes. La ben plantada és una nova presència delicada i càlida, sensible, a l’era de l’antiga masia de Santa Eugènia. Per sempre més dialogarà amb el barri que ha vist treballar en Paco en el silenci creatiu del seu taller.

A la plaça de Catalunya, el paviment ja no rellisca, la font brolla, els baladres són podats i el bust de Prudenci Bertrana apareix amb una presència clara, homenatge silenciós a la demanda de la Mita Casacuberta.

Enmig de segells, monedes i plaques de cava, encara vaig comprar un llibre, després d’esmorzar a la Vienesa amb l’Anna Pagans.

El sol de la tarda retallava amb força, més que Mediterrània, el campanar embolicat de Sant Feliu, una nova escultura efímera de la ciutat. Fa un mes exactament, en Joan Pluma i en Ramon Ceide s’hi van enfilar i em van fer arribar una branca de l’olivera que hi havia arrelat entre les pedres centenàries.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2639_4_191293__Opinio-Itinerari-primaveral

23 Març 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a ITINERARI PRIMAVERAL

SINAGOGUES

Diari de Girona

Amb discreció i eficàcia, a poc a poc, pas a pas, el Centre Bonastruc ça Porta i l’Institut d’Estudis Nahmànides van col·locant noves peces d’un edifici que ja disposa, ara, d’uns bons fonaments i que amb el temps ha anat agafant cos i consistència. Un repàs de les activitats en el terreny de les exposicions, de les conferències, dels cursos, de l’adquisició d’objectes per al Museu, o de l’ampliació dels fons de la Biblioteca acredita de forma sobrada que el Centre irradia cultura, atrau visitants i ha esdevingut un punt de referència en el món dels estudis de Judaica.

S’ha triat un camí menys lúdic que en el passat remot, però més segur en el terreny acadèmic i de més valor afegit a l’hora de captar nous visitants i d’oferir nous horitzons a la ciutat. Potser a risc d’un punt d’indiferència i escepticisme per algun sector dels ciutadans de Girona, però amb el gran atractiu de concentrar les mirades de molta gent i de ser seguit amb interès arreu del món.

La Biblioteca, per exemple, s’ha d’anar convertint en font de noves donacions i incorporacions, i els especialistes en judaica s’hi han de familiaritzar prou fins a assolir un nivell de confiança suficient per anar-hi aportant els seus fons i concentrant-hi el més alt nombre de referències bibliogràfiques possible.
“Girona Judaica” és la col·lecció de llibres que ha encetat el Patronat Call de Girona i que ja ha publicat tres títols des de 2004. Efectivament, aquest any finalment es va començar la col·lecció amb la publicació del llibre d’Elka Klein, Documents hebraics de la Catalunya medieval, 1117-1316, (Girona, 2004), que uns anys abans havia guanyat el premi-beca Mossé ben Nahman. L’any següent, Joan Ferrer i Assumpta Martínez hi van publicar Les nits jueves. Llegendes de la tradició d’Israel, (Girona, 2005), amb il·lustracions i amb text bilingüe català-hebreu. Agraïm aquest llibre, que fa una incursió a un món singular i atractiu, poc conegut, mentre esperem encara el Diccionari català-hebreu hebreu-català, que ens té anunciat des de fa anys el professor Joan Ferrer. Finalment, fa molt poques setmanes s’ha publicat el llibre de Jaume Riera i Sans, Els poders públics i les sinagogues, segles XIII-XV. (Girona, 2006).

Aquest llibre de Jaume Riera i la recentíssima obertura de l’antiga sinagoga de Besalú, acabada de restaurar, m’han portat avui a aquest tema. Sobretot per l’actualitat d’una qüestió que sempre ha estat tractada molt tangencialment i que més aviat els historiadors passaven per alt per no haver de parlar d’una qüestió, de la qual pràcticament no en quedaven restes materials i, per tant, era molt difícil de parlar de quelcom que no en queden uns vestigis visibles.

Però, justament el mèrit del llibre de Jaume Riera és trencar la superficialitat de l’herència rebuda i abordar des del gruix documental existent i tot publicant 438 documents en annex intentar una visió de conjunt de l’encaix de les sinagogues en el sistema de relacions i de poder de la societat medieval a la Corona d’Aragó. Riera aborda la naturalesa de les sinagogues en el terreny jurídic i com una conseqüència de la condició dels jueus conceptuats pels reis com un patrimoni seu, dependent i subordinat, sotmès, com a possessió, defensat davant de les pretensions i interferències dels altres poders, ja fossin els bisbes o els jurats de les ciutats. Sense cap concessió de caràcter subjectiu o espiritual, i només amb la fredor i el càlcul de qui s’ocupa de protegir i reproduir el seu patrimoni. Establerta aquesta condició jurídica i les tipologies de sinagogues, tot el llibre discorre per l’etern estira i afluixa entre els poders i la realitat de les comunitats jueves que aspiraven a ampliar, millorar i estendre les seves sinagogues, sinó a construir-ne de noves. Estira i afluixa, no exempt de duresa i d’hostilitat, que podríem definir com un constant nedar contra corrent en relació amb la prohibició eclesiàstica de deixar-ne construir de noves, a l’aspiració de la jerarquia ecleasiàstica de trobar més aviat escletxes o pretextos per a fer-ne tancar, i a l’aspiració de restringir l’existència de sinagogues a una per aljama sense permetre la proliferació de llocs de pregària i de reunió, per a homes i dones, i públics i privats que en un moment donat es va produir. El recorregut transversal per tota la documentació, totes les sinagogues conegudes i tota la geografia de la Corona d’Aragó ens dibuixa un panorama molt concloent sobre el paper, l’evolució i les circumstàncies de les sinagogues, explicat a partir de la relació de rebuig o de protecció que els diferents poders exerciren.

Aquest llibre i tota la col·lecció té encara un altre valor afegit. “Girona Judaica” acull llibres que s’obren amb generositat al món i a la interpretació del llegat i la peripècia dels jueus. És un llibre i una col·lecció que naturalment parla de Girona, però que estén la mirada Girona enfora i que en comptes de contribuir a què ens mirem al melic ens relativitza i ens posa en contacte amb una realitat més àmplia, més complexa i més atractiva.

Un llibre publicat a Girona, un espai rehabilitat a Besalú ens posen les sinagogues altre cop en un primer pla, i és oportú que ho facin amb el distanciament dels segles i la proximitat de la Setmana Santa. Per copsar així la tensió creativa entre les interpretacions i els sentiments, els tòpics que perduren i les idees que es revisen. Revisitar els calls, repensar les sinagogues, aproximar-nos de forma diferent a la Història. Vet aquí la contribució exemplar de “Girona Judaica”.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

9 Març 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , , | Comentaris tancats a SINAGOGUES