Joaquim Nadal i Farreras

HA PLOGUT

Diari de Girona

Vivim enganxats a la meteorologia. Sabem, més que mai, coses del clima i volem saber-ne més. Voldríem saber a cada moment què passarà en les hores immediatament posteriors. Ens hem acostumat a les aproximacions dels homes i de les dones del temps a la situació meteorològica, i amb l’ajut dels satèl·lits i de la cartografia ens sembla que podem ja saber-ho tot. Però el temps és variable i modifica a cada instant el seu comportament. Altera les previsions i no sempre permet una previsió ajustada. Ben sovint se’ns anuncia algun fenomen determinat i desitjat, de neu o pluja, i al cap d’unes hores ens trobem que la pertorbació s’ha desactivat, que el fenomen que es veia venir s’ha diluït i que els núvols i els vents han girat en una direcció diferent de la inicialment previsible.

Darrerament es produeix un fet afegit. Associem les incidències de la nostra meteorologia quotidiana a les grans alteracions generals que hem descrit com el fenomen del canvi climàtic. Aquestes alteracions en profunditat es projecten per decennis i segles, i modificaran substancialment els estàndards que ara coneixem i amb els quals estem habituats. Els estudis que coneixem sobre el canvi climàtic auguren alteracions en la temperatura, el nivell del mar i la pluviometria, i amb conseqüències de desglaç als pols i de desertització de determinades zones del planeta. És la conseqüència directa d’un rescalfament general degut ,sembla ja avui de forma incontrovertible, a la acció de la humanitat..

Però l’expressió quotidiana de la meteorologia és d’una altra dimensió més domèstica, més local, més familiar i entranyable. Afecta les nostres vides en la percepció diària de l’ambient i la intuïció del conjunt de sensacions que associem a la climatologia. De les temperatures, a la humitat i d’aquí a la percepció ambiental, epidèrmica i olfactiva, de temps diversos per a cada cosa. És evident que podem olorar tardor o primavera, i que sense cap mena de dubte aquesta percepció s’associa a la temperatura ambient o al grau d’humitat de la terra. Olor de terra més aviat tardorenca, escalfor tèbia i perfumada de pol·linització primaveral. Un festival per als sentits que ara viuen de forma excessivament concentrada en l’enlluernament dels dies nets i transparents sense un núvol a l’horitzó.

Estem instal·lats per períodes llargs en l’anticicló, que no deixa moure res, que manté les temperatures excepcionalment altes per a l’època de l’any i que confirma llargs períodes sense pluja, anunci d’una sequera que ens posa sovint al límit de les reserves d’aigua.

Per això ha adquirit una importància excepcional aquest cap de setmana. El cel s’ha tapat de núvols densos i atapeïts i finalment ha plogut. Ho ha començat a fer amb gasiveria, lentament, quasi sense ganes, sense deixar anar el que en diem un xàfec, un ruixat. Ha plogut una pluja fina, constant, persistent. Finalment no ha estat un fet esporàdic de poca estona. A les terres de Girona ha plogut unes hores seguides, ha plogut bé i ha fet saó. Els rius pràcticament no baixen, però les aigües s’han començat a moure i han agafat tímidament el color de fang de cada vegada que plou. Aquest cop, la nostra pluja, que segons Raimon no sap caure, ha caigut ben repartida i no ha fet cap disbarat. Més aviat al contrari. La visió persistent de l’horitzó ennuvolat, d’un cel ple de grumolls de núvols, de formes diverses, de textures variades, de colors i intensitats diferents, de núvols que dibuixen escultures al cel de volum consistent, ha estat un goig només comparable al degoteig compassat i constant dels ràfecs regalimant en els carrers.

Hi ha encara un plaer afegit. La visió diferent i renovada del paisatge, al camp i a la ciutat. Tot agafa un color diferent, més net, més pur, més espolsat, sense la incrustació polsegosa de setmanes i setmanes acumulant pòsit sense una bona rentada. La pluja amara i neteja i ho impregna tot eficaçment. Hi ha una diferència notable entre un camp, un sembrat, regat o tot el paisatge amarat d’humitat de pluja. El regadiu deixa entreveure un punt d’artificiositat, de cabals mal repartits, d’aigua concentrada i subministrada amb l’orientació humana que cerca la millor producció. La pluja en canvi assaona. És diferent, és tot el paisatge que canvia de color, la terra,els arbres, la geometria completa de la geografia que coneixem i ens identifica. Els carrers i les teulades, els campanars i els monuments, els jardins i les places, els racons íntims i les planes obertes, la muntanya profunda i els turons de la plana i el litoral. Ha plogut i ha esbandit, ha fet una bona esbandida que calia com el pa que mengem. Ara, només cal que no trigui a tornar i en la seva reiteració ens faci àvids de sol, perquè una pluja intermitent ens el fa més present i ens treu el punt de saturació excessiva dels darrers temps.

Avui ja és més de mig febrer; des de la plana de Girona he vist per primer cop el Canigó amb una capa de neu blanca prou consistent per fer-me evident com hem passat mesos i mesos esperant i enyorant la visió, ara fugaç, en altres temps més perenne, del Pirineu nevat.

PUBLICAT: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2611_4_186376__Opinio-plogut

Anuncis

23 febrer 2007 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: