COMUNICACIÓ

Intranet de PTOP

El dijous 25 de gener de 2007 s’han signat els nomenaments dels nous directors de serveis territorial i responsables d’acció territorial.

El Departament ha nomenat el Sr. Jordi Mas com a director dels serveis territorials de l’Alt Pirineu i l’Aran, el Sr. Antoni Argilés director de Lleida, el Sr. Ramon Ceide director de Girona, el Sr. Joaquim Margalef director de Tarragona, el Sr. Antoni Sabaté responsable de les Terres de l’Ebre, com a funcionari eventual i el Sr. Joaquim García responsable de la Catalunya Central també com a funcionari eventual. La Sra. Marisa Florensa ha estat confirmada com a directora dels serveis territorials de Barcelona.

Com us deia en la meva comunicació anterior amb aquests nomenaments es completa tant l’estructura de direcció com l’estructura territorial del Departament.

Els directors de serveis territorials i els responsables territorials tenen encomanada la funció de coordinar els diferents serveis territorials (urbanisme, carreteres i ports i transports) de cada demarcació, representar la conselleria en el territori i mantenir una relació permanent amb els governs locals. Assistiran a les reunions de coordinació territorial del Govern que convoquen els delegats del Govern a cada demarcació i es posaran a la seva disposició per tal de garantir la plena efectivitat de l’acció del Govern en el territori, i periòdicament seran convocats a les reunions del Consell de Direcció del Departament.

Aquesta setmana començarem en el consell de Direcció els treballs de preparació de la meva compareixença al Parlament, on exposaré les prioritats del Departament per a la legislatura. Un cop feta la compareixença us farem arribar el text que penjarem íntegrament en el web del Departament.

Observo des dels finestrals de Tarradellas un dia gris, més fred que les darreres setmanes, mentre tots esperem que plogui i nevi. I esperem que quan ho faci ho faci bé.

COMUNICACIÓ

Intranet de PTOP

Tal com us vaig anunciar fa alguns dies, em plau informar-vos que el Consell Executiu va aprovar el dia 16 de gener els nomenaments d’Oriol Balaguer com a director general de Ports Aeroports i Costes, i de Manel Villalante com a director general de Transports Terrestres. Esteve Tomàs, fins ara director general, assumirà la direcció del Programa de mobilitat i grans infraestructures, pel qual seguirà treballant també Miquel Àngel Dombriz. En la reunió del Consell de Direcció d’avui he expressat a tots els meu agraïment i reconeixement per la tasca desenvolupada.

Amb aquests nomenaments, les confirmacions ja anunciades de la secretaria general, dels secretaris de Mobilitat i Planificació territorial, de la directora de serveis, i de Joan Llort, Joan Ganyet i Jordi Follia com a directors generals, queda completa l’estructura de direcció del Departament.

Queda només pendent, per a més endavant, un nou nomenament en l’àmbit d’una direcció general de nova creació, a la Secretaria de Planificació territorial, que en el seu moment comportarà la incorporació d’una nova persona en aquesta estructura directiva.

En els propers dies, i ja en rebreu la corresponent informació, em proposo nomenar els directors de serveis territorials en els termes previstos en el decret d’estructura territorial del departament.

Em proposo també, en la mesura que ho permeti la meva agenda, continuar les visites a les diferents plantes i serveis, per tal de tenir una visió més propera de tots els diferents àmbits del Departament.

El nou Consell de Direcció anirà marcant les prioritats polítiques per a aquesta legislatura i la ferma voluntat de millorar, de forma sistemàtica, en la prestació del servei públic, en la qualitat de les infraestructures i en l’ordenació del territori de Catalunya.

TEDDY KOLLEK

Diari de Girona

El dia 2 de gener va morir a Jerusalem Teddy Kollek (27 de maig de 1911 – 2 de gener de 2007). Nascut a Hongria, format a Viena, es va traslladar a Palestina l’any 1935, va ser cofundador d’un kibbutz prop del llac de Galilea, va col·laborar en el procés de constitució del nou estat hebreu i, per damunt de tot, va ser alcalde de Jerusalem des de 1965 fins a 1993, durant vint-i-vuit anys.

La configuració de la ciutat contemporània és, en molt bona mesura, obra seva tant en el terreny del model urbà, com en el de la projecció cultural i la difusió universal de la imatge i del missatge de la ciutat. No sé com es devia sentir quan l’any 1993 va perdre les eleccions davant del candidat del likud, Ehud Olmert, que s’acabaria convertint en l’actual primer ministre d’Israel després de l’atzarosa evolució política en l’etapa d’Ariel Sharon. Però puc imaginar-me el seu desencís momentani davant del resultat i la immediata reacció d’un home compromès amb el treball i la passió primer per la construcció de l’estat d’Israel i després i amb molta intensitat per atorgar a la capital un paper rellevant, no només en el terreny del pluralisme i del lideratge espiritual, sinó també en el terreny de la modernitat de la vida urbana. Des de 1967 va viure la seva ciutat sota una sola administració i va assumir la pluralitat i la contradicció d’una capitalitat evident en el terreny espiritual que no era assumida ni acceptada en el terreny diplomàtic. Es va fer apreciar, en graus diversos, és clar, per les diferents comunitats, i va promoure el benestar i la qualitat de vida tan com l’impuls a iniciatives de caire cultural que, com el Museu de la Torre de David, estaven cridats a definir equipaments de primer rang al servei d’un projecte de ciutat. És clar que mai no va resoldre el dilema entre l’aspiració de mantenir la ciutat unificada i les tensions per l’aspiració, tant d’israelians com de palestins de fer-ne la seva capital. Des de la seva profunda, radical,implicació amb l’estat d’Israel no va dubtar mai a avalar els principis de la reconciliació, la solidaritat i la pau. Va viure, segurament, la contradicció de ser considerat proàrab, massa condescendent amb els àrabs, per part d’alguns sectors jueus, mentre que entre els sectors més radicals de l’islamisme devia ser conceptuat purament i simplement com a sionista sense matisos.

Havia visitat Girona en viatge privat. Cridat en part per les coses que s’explicaven dels inicis de la recuperació del Call i motivat, com ell em va explicar, pel fet mateix que totes dues ciutats compartien el títol de ciutat mare d’Israel. Girona i Jerusalem comparteixen, sobretot com vaig tractar d’explicar en la publicació Jerusalem-Girona-Jerusalem (Girona, Ajuntament – Patronat del Call, 2000), un personatge rellevant en la història de totes dues ciutats, Nahmànides, i un substrat cultural i urbà. En la trama de les respectives ciutats antigues hi podem trobar similituds evidents, com és propi de l’enrevessada arquitectura de les ciutats de matriu romana i de transformació medieval posterior, des d’una molt semblant tradició mediterrània.

Ens vam veure tres vegades. L’abril de 1989, l’octubre de 1991 i l’abril de 1993. En totes tres ocasions em va obsequiar amb un llibre dedicat sobre Jerusalem, i sempre em va mostrar simpatia i afecte, tant per la nostra ciutat com per la feina d’alcalde i el procés de recuperació del Call.

Teddy Kollek en la seva vocació d’afirmar la capitalitat i el pes de Jerusalem va començar a convocar l’any 1980 la Conferència de Jerusalem d’alcaldes. Es continua celebrant cada any pels volts de la primavera i està ja en la seva 26a convocatòria (2006). M’hi va convidar l’any 1989 i hi vam anar amb en Francesc Francisco.

D’aquí molt pocs dies, CCG edicions donarà a conèixer el meu llibre Quaderns de viatge, que m’acaba d’editar. Hi transcric íntegrament el meu dietari dels dies que, entre el 9 i el 15 d’abril de 1989, hi vaig ésser convidat per l’amabilitat de Teddy Kollek. Hi explico totes les deferències que ens va mostrar. L’interès per ensenyar a tota la delegació d’alcaldes d’arreu del món el carrer Ramban (del rabí Mossé ben Nahman, el nostre Nahmànides), un carrer principalíssim de Jerusalem i dedicat al nostre conciutadà. L’interès renovat el dia de la nostra visita al Museu d’Israel per ensenyar-nos el segell de Nahmànides, que feia poc temps que s’havia trobat i del que ens en va prometre una reproducció que vam rebre puntualment al cap de poc temps i que hem utilitzat en diverses ocasions com a símbol, i emblema del Patronat Municipal del Call i de l’Institut d’Estudis Nahmànides.

No repetiré ara aquí totes les emocions d’aquell viatge, recollides en el llibre esmentat. Vull només deixar constància que Teddy Kollek, que acaba de morir als 95 anys, va ser un amic de Girona i un fidel servidor de la seva ciutat. El vaig admirar en vida i vull retre homenatge ara al seu testimoni de vida.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 44-46)

IGNASI BONNÍN VALLS

Diari de Girona

Puc imaginar-me un jove catedràtic mallorquí arribant a Girona l’any 1961. Venia desconcertat de la Seu d’ Urgell i deixava el fred del Pirineu per acostar-se al seu món insular, tot i que venia a parar a la humitat de la nostra ciutat. Fred i humitat per a ell, que tenia la cara, els ulls i els cabells impregnats de la claror mediterrània. Mallorquí, ros i seriós, diu Josep Clara a Hores d’Institut a la Força (Girona, CCG, 2005). Cabell més que ros de color “panotxa”, popularitzaria aviat l’alumnat. El senyor Bonnín venia de pas i segurament la primera impressió, els seus primers dies a ca la Quima, del carrer Santa Clara, li confirmarien en les nits solitàries el desig de provisionalitat camí de Mallorca. He pensat sovint en la doble cara de les vides de persones que arriben forasteres a una ciutat, hi tenen un paper professional reconegut i rellevant i han de començar a teixir els seus lligams, les seves arrels, la seva vida personal i domèstica, la quotidianeïtat fora de la feina. Sé segur que el director del moment, el senyor Santiago Sobrequés, el va acollir i el va aconsellar. Bonnín trobaria l’Institut dels Sobrequés, Gener, Florit, Fuentes, Sanner, Batlle, Mirambell, Folch, Ibarz, Goicoechea, Mariné, Blanco i acabaria coincidint amb les incorporacions dels Varela, Colas, Sirvent. En unes aules on encara ressonaven fresques les classes de la senyora Fustagueras o del matrimoni García López-Pleyan, que acabaven de deixar orfes de literatura els alumnes de l’Institut.

Ignasi Bonnín s’acabaria casant amb la Paquita Anglada, professora d’anglès de l’Institut, i acabaria establint arrels molt sòlides a Girona, d’on ja no se’n mouria mai més.

El jove professor, que arribava de la Seu, es féu càrrec de les classes de Llengua i Literatura espanyoles, que apareixen en el “Libro de calificación escolar” com a Lengua española, tant a quart de batxillerat, com a sisè, com al curs Preuniversitari. Bonnín ens introduí a la literatura medieval, bé sigui Gonzalo de Berceo o El Cantar del Mio Cid; al Segle d’Or de Lope de Vega, Calderón o Quevedo; la generació del 98, tan especial per entendre alguns trets fonamentals de la història contemporània, o la generació del 27. De Gonzalo de Berceo a García Lorca vam fer una immersió que avui, dècades més tard, continua com un pòsit sòlid de cultura i de coneixement reconstruït amb gust i plaer intel•lectuals.

Amb el seu manual “Juglar” de nom inequívoc, Bonnín ens conduïa pels camins de la mètrica, de les figures literàries i dels autors, i ens acostava ja als dos móns en els quals ell, amb el temps, trobaria el camí per donar a conèixer les seves passions i les seves inquietuds en dos llibres rellevants, un sobre el teatre espanyol contemporani i un altre sobre la mètrica. Amb Bonnín, moltes generacions de gironins i de gironines vàrem entrar a la literatura sense el peu forçat de l’obligació, sinó amb el plaer de la descoberta d’un món que s’obria als nostres ulls per primer cop. Darrere seu es va desvetllar més d’una vocació d’escriptor i d’actor o actriu.

Repasso ara el ja esmentat llibre de Josep Clara i el volum que l’any 1995 es va dedicar al 150è aniversari de l’Institut, i em reafirmo en la idea que una història de l’Institut i un repàs aprofundit del professorat i de l’alumnat de totes les èpoques ens acostaria amb precisió al pols de la ciutat contemporània. Hi trobo el paper remarcable del senyor Bonnín, no només en el terreny de la docència sinó de l’administració i de l’organització, i tot el que va representar el trasllat des del vell casalot del carrer de la Força fins al nou edifici de les Pedreres. Ell mateix, en un article al llibre sobre el 150è aniversari de l’Institut, ens acosta a la realitat del trasllat i a la curiositat, potser carregada de tendresa i de malenconia, pels papers escampats per terra de les antigues oficines i l’antiga sala de professors, on hi va trobar unes notes sobre criteris de qualificació i examen que va desgranar i publicar amb rigor. La comparació entre els dos instituts marca amb tota seguretat dues èpoques i ens obliga a una reflexió conjunta sobre les condicions materials d’una banda, els models educatius, els plans d’estudis, i el pes intel•lectual del professorat, així com la novetat de la massificació i la universalització imperativament necessària de l’educació. Quin llast es va deixar enrere amb el trasllat i quins valors van quedar arraconats en el record del carrer de la Força en el mateix trasllat. Sense cap nostàlgia per la sistemàtica incomoditat, vet aquí una reflexió necessària sobre altres qüestions que haurien resultat grates al senyor Bonnín.

Tinc molt viu, com fa el mateix Clara per un altre moment, el record del viatge de sisè que en molts aspectes va ser la culminació pràctica, de la geografia, de l’art, de la literatura i de la geografia que havíem après en aquells anys de batxillerat. Amb el senyor Bonnín vam compartir, amb responsabilitats diferents, episodis com la pèrdua d’unes quantes maletes que van caure de l’autobús en ple Despeñaperros, o aquell moment gloriós pels carrers de Sevilla d’un company que ja a hores avançades de la matinada intentava regar amb saliva una branca de fonoll que portava a la solapa i es queixava que per molt que la regava no creixia.

En un homenatge improvisat d’urgència m’adono que el marc d’un article és massa poc i massa rígid per reconèixer el pes de l’aportació del senyor Bonnín a la formació de moltes generacions d’adolescents.

Només puc dir amb paraules seves, en el record, que s’escolta com,

“pica, pica, repica,
la campana vieja
de la vieja ermita”,

en un repicar simbòlic que és l’homenatge més íntim al costat del cementiri de Cervià de Ter.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 117-119)

COMUNICACIÓ

Intranet de PTOP

Benvolguts / benvolgudes,

Acaba de començar un nou any. Acabat el cicle d’aquestes festivitats emprenem una nova etapa. Com us vaig dir pocs dies abans de Nadal amb el mateix conseller, però conseller d’un Govern nou. Iniciem any amb un nou Govern, un nou President en una nova legislatura.

El ritme i la intensitat del treball han de posar al davant el superior interès del servei públic al qual ens devem tots per damunt de tot. Cal afegir, però, que els canvis de Govern serveixen per marcar l’accent, per definir les prioritats, per assenyalar l’agenda política.

Per al nostre Departament és una etapa de consolidació, on la planificació i la gestió han de trobar el seu punt dolç d’encaix. En la legislatura anterior es van posar les bases de la planificació que ara ha de culminar en el terreny territorial i en el terreny de les infraestructures. Aquesta planificació s’ha de traduir des d’ara mateix en la materialització de realitzacions concretes, que responguin als reptes de la mobilitat i del creixement equilibrat i sostenible.

Us convido des d’ara a posar tota l’atenció en el compliment de l’objectiu prioritari de l’atenció i resposta a la ciutadania, i en el de respondre adequadament al repte de tirar endavant les prioritats polítiques que assenyalem.

Ben cordialment.