Joaquim Nadal i Farreras

POLLANCRES AMETLLATS

Diari de Girona

Vivim una tardor lenta. I no és que encara faltin un parell de setmanes en el calendari, quan escric, pel 21 de desembre, sinó que la climatologia ha alterat el ritme de la tardor vegetal. Els arbres aguanten més temps la fulla, les vinyes encara no s’han despullat del tot, el cromatisme tardorenc s’allarga en una varietat de tons que potser perquè ens fem més grans ens sembla més mandrosa.

De fet ha calgut una mica de vent i de pluja per espolsar eficaçment els plàtans de la Devesa i refer la catifa de tou vegetal que s’havia format poc abans de Fires i que no s’havia repetit fins fa uns dies en intensitat i compacitat. Un tou suau, de fulles grosses, grasses, seques i humides alhora, d’un marró intens. Un tou que crida a trepitjar-lo i reclama uns dies d’amnistia abans no comenci la recollida per part dels treballadors de l’empresa encarregada del manteniment de la Devesa, ara que ja no hi ha cap pagès de Sant Daniel amb carro tirat per euga que reculli les fulles com un jaç alternatiu a la manca de palla. Han passat molts anys i els carros passaven el passallís que avui les generacions joves ja no recorden, perquè no l’han vist mai. No és un record romàntic. És una descripció d’uns fets de fa unes dècades i que la civilització trepidant del món d’avui ha liquidat en pocs anys després d’una vivència secular.

El vent i la pluja han tingut els mateixos efectes en els immensos, per a la nostra terra, camps de fusta que podem veure en un recorregut en cotxe, bé sigui en direcció a Barcelona tant en els camps de Sils com en les ribes de la Tordera fins a Sant Celoni, o en direcció a Figueres en diversos punts de la geografia empordanesa.

Fa pocs dies vam anar un diumenge fins a Maçanet de Cabrenys i el meu pare desgranava els contorns de la geografia més a mà. El Far d’Empordà, Vilabertran, les closes dels camps, les suredes pelades de Darnius i Maçanet, les masies singulars. Els efectes del foc i la prevenció del passat, pelant només de forma alternativa per assegurar la supervivència en cas de foc dels suros protegits per la seva escorça.

Al restaurant Els Caçadors de Maçanet de Cabrenys, la meva mare hi va trobar una vella amiga de Palafrugell i tota la satisfacció de comprovar com els efectes beneficiosos de la nova carretera són apreciats pels veïns i els visitants, que consideren que finalment s’han resolt els vells revolts que durant més de trenta anys havien sigut un malson de les reivindicacions desateses.

El viatge il•lustra tota mena de fenòmens. L’adaptació del món rural al lleure nou de les hípiques o del turisme rural, les obres del TGV i l’impacte dels túnels i els viaductes, el pantà de Boadella mig buit, la necessitat urgent d’un accés complet des de l’AP-7 a Figueres per trencar un malefici inexplicable, la urgència també de l’enllaç de Borrassà tot just iniciat i encara pendent d’alguna decisió, el gran desplegament de la zona de serveis en l’entorn de Transports Padrosa. Tota una lliçó d’observació, des del cotxe, de les variacions de la geografia empordanesa amb una percepció clara de tots els riscos i de totes les potencialitats.

Quedava, però, una darrera lliçó per aprendre. El meu pare anava interpel•lant la Maria del Mar sobre les seves observacions fins que va anar a parar als efectes de la tramuntana sobre els sembrats i sobre els conreus i la necessitat dels tancats de xiprers per protegir l’espai de les ràfegues més potents del vent del nord. ”Els pollancres a l’Empordà es paguen menys”, deixa anar l’avi Manel. Menys que a Celrà o a Bordils, menys que a Cervià, menys que a Sils, Fornells, Quart o Aiguaviva. Sorpresa general per una qüestió inexplicable, i d’una explicació elemental.
Els pollancres tallats s’usen un cop desenrotllats com a matèria per a la construcció de capses de fruita. Resulta que com més cilíndrics més fàcilment desenrotllable és la fusta de l’arbre. I a l’Empordà per l’efecte de la tramuntana els pollancres potser creixen torts, però això no seria determinant. Agafen un gruix desigual, ovalat, ametllat, modulat per la força de la tramuntana i la manca de rotunditat cilíndrica els fa menys atractius per als tractants de fusta.

Vet aquí com una escapada d’unes hores ens va acostar a una visió nova de qüestions que per alguna gent deu ser del tot normal i que per als que ja hem crescut més a l’empara de la civilització urbana pot ser una novetat total. A l’Empordà, els pollancres creixen ametllats! Sabíem que la tramuntana té efectes col•laterals, però ens en faltava un que ara hem après. Sobtat per la novetat l’he volguda explicar, i tot i que sé que per a alguns serà una obvietat estic convençut que per a la majoria serà una novetat singular i ben especial.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

29 Desembre 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a POLLANCRES AMETLLATS

CAMPANES INTERMITENTS

Diari de Girona

He descrit en alguna altra ocasió la seducció i la dependència que em desvetllen les campanes en general, les campanes de Girona en particular i, en un grau extrem, les campanes de la Catedral. És una seducció imperceptible, subtil, que ve de lluny i que tenim interioritzada molts gironins que vivim i dormim en el radi de la sonoritat, sobretot del toc de les hores. És una dada sonora del nostre paisatge, que incorpora també el retruny del pas dels trens, d’una intensitat especial a la plaça de la Catedral per l’efecte de pantalla que fa la mateixa façana. Els sons i les vibracions van i vénen i se’ns fan més presents o menys segons les èpoques o la sensibilitat i la mateixa freqüència recurrent de cada so. Fa pocs dies, per exemple, i per unes hores hem recuperat la sonoritat de la pluja que teníem amagada en algun replec de la memòria i que les pluges de la nit del dimarts 6 de desembre i del mateix dia sis ens van desvetllar per un ressort automàtic. El suau degoteig de les teulades, els dolls més potents de les canals trencades o sense connexió, l’aigua lliscant pels pendents del barri vell marcant nous solcs en els paviments renovats. La pluja s’ha afegit, doncs, a un inventari sonor que podríem fer cada dia en graus diversos.

Aquestes particularitats sonores només se’ns fan evidents en el trencament de la rutina, quan alguna alteració de la previsible recurrència ens alerta sobre la novetat. És el que em va passar i ja vaig explicar fa molts mesos, en plena restauració de la façana i el campanar de la Catedral quan les campanes van emmudir durant uns mesos i van alterar el son de gironins habituats al toc ancestral i ara una mica mecànic de les nostres campanes.

Fa unes setmanes i durant un parell de dies, que jo hagi pogut percebre, ha ocorregut de nou amb efectes inquietants i amb la inevitable conseqüència d’un desvetllament inusual, segurament sense cap relació a les hores d’insomni o a la meva reconeguda i excessiva fama de dormir poc.
Efectivament, el toc de les hores ha estat alterat durant uns dies. No n’he vist cap notícia ni cap explicació. Només sé que amb pocs dies he escoltat la reparació momentània de l’anomalia. Una i una altra vegada he parat l’orella per veure si era la meva capacitat auditiva la que patia algun trastorn, fins que vaig arribar a la conclusió definitiva que el nou rellotge de la Catedral havia sofert alguna alteració mecànica que trencava el ritme de les hores. En circumstàncies normals, el temps que transcorre entre cada campanada és uniforme, d’una homogeneïtat mil•limètrica. Durant uns dies en canvi la distància entre algunes campanades s’allargava i entre les següents s’escurçava, en una mena d’apilonament estranyíssim. La seqüència allargada feia una pausa de silenci angoixant, com si costés de sentir caure la batallada següent, després dues campanades seguides, apretades, quasi sense pausa. El ritme trencat tenia efectes devastadors i decebedors que em feien descobrir en el ritme valors d’igual intensitat que la força de la greu sonoritat del toc de les hores. Una solemne sonoritat que cau implacable, recurrent, profunda i que en els dies de les alteracions perdien tota la gràcia i tota la serietat.

Quan creia que tot havia tornat a la normalitat, la nit del dilluns 11 de desembre em va atrapar en un nou ensurt. Vaig sentir les quatre campanades dels quarts; era de matinada, però en aquella hora difusa, on tot els confon entre els llençols i la somnolència. Vaig esperar cada cop més despert les hores que no van caure. Em vaig desvetllar i esperar l’hora següent; vaig escoltar, amb calma aparent, els tocs de cada quart. I a l’hora següent els quatre quarts i un nou silenci. La Catedral-guia, el rellotge sonor de totes les hores ens escatimava el seu so més potent, la referència més clara. Eren les set.

Dimarts a la tarda no em vaig resistir a la temptació i vaig trucar a la Catedral. Volia parlar amb la Ramona o en Pablo, els campaners. La Ramona va fer uns silencies quasi tan llargs com els de les campanes, i va riure francament.

“Quina gràcia que em fa que em truqui per això. M’agrada que li preocupi, vol dir que li agraden les campanes, com gairebé a tothom”, em digué. I, finalment, amb recança va reconèixer que efectivament la Catedral no tocava les hores. El rellotge estava en mans del rellotger! Sembla poca cosa i no ho és.

Puc dir que tinc amics de fora de Girona que atorguen al so de les campanes de la Catedral una singularitat especialíssima, excepcional. No hi ha, diuen, en l’univers de les campanes de Catalunya, que és el que podem abastar, una sonoritat més profunda, més greu, més potent. I els he de donar la raó. A Girona mateix totes les altres campanes empal•lideixen i passen a un segon terme si les comparem amb les campanes de la Catedral, que exerceixen una preeminència indiscutible equivalent a la supremacia del temple, exercida des de la superioritat física de tot l’edifici i des del lideratge espiritual que destil•la el nostre primer temple.

Despert unes nits, repassant cada hora el canvi sobtat per la intermitència o pel silenci de les hores, em vaig entretenir a pensar que un fet d’aquesta insignificança tenia també el seu article simplement perquè en la construcció de la nostra quotidianitat els fets més elementals i simples són els que adquireixen una veritable dimensió per entendre la vida i el pensament de les persones. Tant com el funcionament de les col•lectivitats forjades en els segles a toc de campanes i ara distretes per una contaminació sonora que amb prou feines ens deixa espai per les campanes. I això que per anar per la vida no hi ha com haver sentit tocar campanes!

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2550_4_176195__Opinio-Campanes-intermitents

22 Desembre 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a CAMPANES INTERMITENTS

“LAS GRÚAS NO CRECERÁN HACIA NUEVOS ESPACIOS DEL LITORAL CATALÁN”

El País

Francesc  Arroyo  

Joaquim Nadal repite como consejero de Política Territorial. La oposición hubiera preferido su relevo, pero José Montilla le ha reiterado la confianza que le diera Pasqual Maragall en la fase de gobierno tripartito. Anuncia una política de continuidad con algunos cambios y asume que el urbanismo puede ser uno de los ejes de su política, además de la negociación de los traspasos estatutarios, fundamentalmente los aeropuertos y los trenes.

El reto de este mandato son “los traspasos de las competencias previstas en el Estatuto, con los presupuestos adecuados para hacerlo bien”

“La Costa Brava daría aún para muchos negocios urbanísticos con equivalentes más al sur (no pondré nombres)”

“El ciudadano que se encuentra en una cola en la carretera no discrimina si la infraestructura es de una administración o de otra”

Pregunta. ¿Cómo enfoca esta nueva etapa?

Respuesta. Una síntesis de continuidad y cambio: continuidad en los proyectos y programas ya encarrilados y bien estructurados. Por ejemplo, los planes territoriales y los planes directores. También los planes de infraestructuras del transporte, puertos y aeropuertos. Y cambio en la medida en que no sólo lo prevemos, sino que también aspiramos a un cambio de escala en la gestión de los aeropuertos y del transporte terrestre.

P. ¿Cuál es el principal reto de este mandato?

R. Los traspasos de las competencias previstas en el Estatuto, con los presupuestos adecuados para hacerlo bien. Y eso significa competencias ferroviarias y competencias en aeropuertos.

P. ¿Con qué calendario?

R. Yo tengo más prisa por concretar y acordar con el Ministerio de Fomento las mejoras y las inversiones que ha comprometido y que está empezando a hacer en Cercanías y en la línea de Vic-Ripoll-Puigcerdà y Lleida-Manresa, tengo más prisa para esto que para la transferencia. Naturalmente, desde el punto de vista político, el Gobierno de Cataluña tiene como objetivo concretar estas competencias. Pero no lo precipitaremos.

P. ¿En esta legislatura?

R. Razonablemente, dentro de esta legislatura.

P. Usted ha vivido tres grandes crisis: Carmel, Cercanías y El Prat. ¿No son sfucientes para quemar a un consejero?

R. Un Carmel no se lo deseo a nadie. Pero la crisis del Carmel, diga lo que diga la oposición, se cierra cuando ya ha vuelto todo el mundo a casa y cuando se han cumplido satisfactoriamente las expectativas de todo el mundo. Encontraríamos a alguien descontento, seguro. Pero incluso el resultado electoral en el barrio demuestra que hay un grado de satisfacción razonable. Por supuesto, ahora el barrio tiene que remontar en sus expectativas y tenemos que milimetrar, pasadas las fiestas, cómo reanudar las obras. Naturalmente, no empezamos durante estos días de la campaña de Navidad y Reyes para que los comercios puedan mantener su actividad normal, sin interferencia de camiones. En dos años y medio o tres, la línea 5 tiene que funcionar hasta Vall d’Hebron.

P. ¿No va a hacer cambios en el equipo directivo?

R. En los segundos niveles y en la estructura empresarial no hay nada confirmado. Lo hablaremos dentro de unos días. Primero se tiene que aprobar el decreto de estructura del departamento, que será nuevo. El martes. Se reforma la estructura interna de la dirección del departamento por debajo de las secretarías.

P. ¿Las direcciones generales?

R. Queremos abrir transportes en dos: puertos, aeropuertos y costas, por un lado, y transportes terrestres por el otro. Esto tiene que acabar adquiriendo una dimensión que no puede estar en manos de una sola dirección general, y cada una de las dos direcciones generales tienen que estar orientada hacia la estructura empresarial del Gobierno.

P. Volviendo a las crisis. El ciudadano ya no discrimina de qué administración depende un servicio. Quiere eficacia.

R. Eso está claro. Es evidente que quien se encuentra en una cola en la 340 por Tarragona, o con dificultades para recorrer el eeje pirenaico, o quien cree que la nacional II en el Maresme es un problema, no discrimina entre una administración u otra, no traza una línea y dice: “Mira, la nacional II en el Maresme es de éstos y cuando llego a la C-32 es de los otros”; no, esto se ha diluido. Muy bien. Hemos aprendido que, puesto que el ciudadano lo ve así, la solidaridad entre administraciones para afrontar estos temas tiene que ser recíproca y permanente. Y no para protegernos, sino para trabajar juntos.

P. En ese plano ¿el Gobierno catalán tenía información en la crisis de Cercanías de Renfe?

R. Yo creo que no suficiente.

P. ¿El personal que informa en trenes y estaciones hubiera podido ser aportado por el Gobierno catalán?

R. No, porque la información que da este personal la tiene fundamentalmente quien tiene la competencia como operador.

P. El urbanismo depende de usted. ¿No hay corrupción urbanística en Cataluña?

R. En Cataluña hoy no hay ningún caso de corrupción urbanística equiparable a alguno de los que están apareciendo por ejemplo en El PAÍS.

P. ¿Cómo se explica?

R. Creo que los males que aún percibimos sobre el paisaje derivan de un mal urbanismo, no son el fruto de alguna ilegalidad. Venimos de un mal modelo, el de la ocupación extensiva del territorio que permitía procesos de transformación del suelo no urbanizable en suelo urbanizable, de forma reglada, no en términos de recalificación corrupta, pero con un consumo de suelo excesivo. Y si hubiera ilegalidades serían la excepción que confirmaría la regla. Cualquiera puede decir que conoce a tal señor que tenía un campo de avellanos y, porque era amigo de no se qué responsable municipal, al cabo de un tiempo se le recalificó. Pero estoy convencido de que sería la excepción.

P. ¿Fruto de que en muchos casos decidan dos: ayuntamiento y Generalitat?

R. Yo creo que sí. La culminación del modelo Solans [Joan Antoni Solans, responsable del urbanismo catalán en los 20 primeros años de gobiernos de CiU], menos personalizado. Solans lo tenía todo en su lápiz. Ahora bien, que exista un doble filtro y que exista, sobre todo, un filtro de planificación supramunicipal es una buena manera de crear las reglas del juego.

P. ¿Puede ser que ya estuviera hecho? La Costa Brava está masacrada.

R. La Costa Brava daría aún para muchos negocios urbanísticos con equivalentes más al sur (no pondré nombres). En cambio, el plan director del sistema litoral protege para siempre el 40% de la costa. La gente puede decir que ve mucha grúa, pero la grúa está limitada a ámbitos donde seguramente hoy no actuarímos pero que son las últimas secuelas de un modelo urbanístico pasado y superado. El dominio de las grúas no crecerá hacia nuevos espacios del litoral catalán.

P. ¿Es lógico que se haya hiperconstruido en la Val d’Aran y la Cerdanya?

R. Son casos diferentes. En la Cerdanya, el plan plurimunicipal, que tiene 20 años de antigüedad, ha tenido virtudes y defectos. ¿Virtud? Ha impedido que la edificación haya bajado hasta la llanura. ¿Defecto? Que la interpretación generosa de cómo eran los crecimientos en arrabal en los núcleos ha permitido la aparición de urbanizaciones que son casi poblaciones pegadas a los núcleos antigos. Esto ha alcanzado un techo y ahora, en cierta manera, la Cerdanya se divide entre los municipios que agotaron su techo y que quieren más, y los que aún tienen mucho y no quieren compartirlo con los vecinos. Tenemos un plan director de la Cerdanya que marca muy claramente las pautas de crecimiento. El plan general de Puigcerdà permite un crecimiento de 3.500 habitantes tan sólo en Puigcerdà. Esto es visto con ojos críticos por algunos, pero una capital con masa crítica evita la tentación del crecimiento de los núcleos, que tiene que ser proporcionado. No se pueden permitir 500 casas en un pueblo de 100.

P. ¿Y la Val d’Aran?

R. En la Val d’Aran, yo creo que hay dos casos, Naut Aran y Vielha, como paradigmáticos, y el resto no representa un gran problema. Tenemos que definir también por mecanismos diferentes cuáles son los límites del crecimiento de la Val d’Aran. Tendrían que aumentar las camas calientes y reducirse las frías, las de segunda residencia que se utilizan 15 días al año. En cambio, los negocios turísticos con vocación de continuidad tienen que subir. Y éste es el juego que estamos intentando asegurar.

PUBLICAT A: http://www.elpais.com/articulo/cataluna/gruas/creceran/nuevos/espacios/litoral/catalan/elpepiespcat/20061218elpcat_4/Tes

18 Desembre 2006 Posted by | El País, Premsa escrita | , , , | Comentaris tancats a “LAS GRÚAS NO CRECERÁN HACIA NUEVOS ESPACIOS DEL LITORAL CATALÁN”

PAISATGE VITIVINÍCOLA DEL PENEDÈS

Presentació del Paisatge vitivinícola del Penedès. Barcelona, DPTOP, 2006

Les vinyes s’arrengleren en el paisatge amb un ordre que transmet serenitat i civilització. La geometria dels ceps, la imatge de les vinyes atorga una singularitat molt especial al paisatge dels territoris d’especialització vitivinícola. Les ondulacions suaus dels camps dibuixen les sinuositats de les rengleres que s’adapten al relleu. La vinya és sempre un espectacle extraordinari. A l’hivern per la nuesa torturada dels ceps, a la primavera per un esclat inesperat que dóna vida exuberant a la nuesa precedent. L’estiu ens presenta el procés lent de creixement i de maduració. De consolidació primer dels verds tendres en verds més foscos i metàl·lics. Fins a la culminació de finals d’estiu amb la verema i la sublimació daurada de la tardor quan les fulles decauen després d’un esclat vermellós de vi.

Podria semblar que tot succeeix amb una gran naturalitat. Però el cert és que és una naturalitat laboriosa i treballada. En una vinya s’hi concentra una altíssima densitat de cultura, de coneixement, d’experiències, de tradició. El conreu de la vinya, la cura dels ceps, requereix coneixement i sensibilitat, i una atenció permanent.

Per això mateix s’han popularitzat les barraques de vinya, sovint de paret seca, per tal de guardar les eines, els estris més manuals i elementals, i aixoplugar-se en cas de pluja.

Ara, però, les màquines que transiten per les vinyes semblen robots quadrats i extrafets per adaptar-se a l’alçada dels ceps i evitar de perjudicar-los més del compte, tot i que la verema mecànica deixa un rastre més evident que l’acurada acció humana.

Tot això forma part d’una cultura compartida, d’uns valors seculars, que es tracta de preservar, de garantir, de transmetre, de modernitzar, sense elements impropis, sense contaminacions visuals, sense incrustacions agressives.

Aquestes fitxes combinen sensibilitat i coneixement, delicadesa i exigència, i són garantia d’una feina ben orientada i perfectament compatible amb la rendibilitat i la comercialització adequades dels productes de la vinya.

Són orientacions elementals i fàcils, consells tradicionals, idees planeres, propostes concretes i factibles, per gaudir d’un paisatge al Penedès, on els valors de les suaus ondulacions de la vinya prevalguin per damunt de tot. Sense mitificació idealitzada. Només amb realisme constructiu, amb voluntat d’endreçar, de buscar l’excel·lència en la integració de l’arquitectura dels cellers i les caves, per exemple  en l’arquitectura vegetal del bosc i la vinya.

16 Desembre 2006 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a PAISATGE VITIVINÍCOLA DEL PENEDÈS

PLA DIRECTOR DE LES ESTACIONS DE MUNTANYA

Pròleg al Pla director de les estacions de muntanya. Barcelona, DPTOP, 2006

El Govern de Catalunya va aprovar en la seva sessió de 2 de juny de 2006 aquest document que vol ser un element de referència en les estratègies dels sector públic i del sector privat per al desenvolupament dels esports d’hivern i la utilització racional i permanent de la muntanya durant totes les èpoques de l’any.

D’aquí un nom que transcendeix l’àmbit estricte de l’esquí i que avala la voluntat de crear dinàmiques i ajudar al seu desenvolupament, que facin de la muntanya catalana un actiu del territori per a la creació de riquesa, per a facilitar més oportunitats i igualtat a les comarques de muntanya i per a garantir que, en l’ordre de prioritats, el Govern vol assegurar primer les oportunitats per als que viuen en aquestes comarques i, en un segon terme, crear facilitats per als que van a aquestes comarques per a les seves activitats d’oci, esbarjo i vacances.

Queda clar que el Govern atorga a aquest conjunt d’activitats una importància cabdal i que és conscient que el conjunt de transformacions radicals que ha experimentat el sector primari i els canvis en l’agricultura, la ramaderia i les explotacions forestals fan del tot imprescindible una nova aproximació a aquests territoris.

La percepció de les dinàmiques positives generades per les instal·lacions de muntanya i, alhora, la constatació de les disfuncions de caràcter financer i urbanístic, han fet detectar una dependència excessiva d’aquestes activitats dels beneficis de caràcter conjuntural que poden generar els aprofitaments urbanístics vinculats a alguna d’aquestes activitats.

El Govern ha cregut que era l’hora d’atorgar al sector de l’esquí, alpí i nòrdic, i a les altres activitats de muntanya un marc normatiu i una cartografia bàsica per a la delimitació de les àrees susceptibles de desenvolupament, amb el criteri de crear un model equilibrat on l’adequada conjunció de les polítiques del sector públic i del sector privat puguin generar impulsos positius, crear riquesa, generar ocupació i fer-ho de forma racional i durable. La muntanya és un valor patrimonial, els valors naturals de la muntanya són també un actiu patrimonial, la llarga tradició cultural, religiosa, econòmica (agrícola i ramadera) de la muntanya és també un actiu de la col·lectivitat. Conciliar recursos naturals i creació de noves oportunitats de desenvolupament ha esdevingut l’objectiu prioritari del Govern.

Per aquest motiu, el Pla director estableix un sistema d’ajuts per a la renovació de l’utillatge, per a la millora dels accessos, per a noves inversions en llits calents i activitats de primera residència, en incentius per a la innovació, que conjuntament amb la delimitació dels àmbits susceptibles de constituir els dominis esquiables bàsics, de present i de futur, marca ja les pautes i els camins del sector en els propers anys.

El Pla director és, doncs, una eina bàsica per a superar la contradicció negativa entre unes activitats potencialment deficitàries i en crisi, en alguns casos, i la percepció alhora que són eines essencial i imprescindibles de l’equilibri econòmic i el creixement de les comarques de muntanya.

La redefinició del paper del sector públic, que no pot tenir vocació de gestor de les instal·lacions malgrat que hagi contribuït al seu finançament, apareix així com un element essencial d’un nou rol del Govern, basat més en l’estímul que en la intervenció, en els incentius més que en la gestió directa.

Aquesta és la primera eina en molt temps amb ànim de posar ordre, d’establir les regles del joc, i d’atorgar coherència a un model que ens és necessari, però que per a donar els resultats que calen ha de sortir de la precarietat i la fragilitat que l’han caracteritzat en alguns casos. Amb ple reconeixement per la tasca de totes aquelles persones i societats benemèrites que han marcat la pauta, han creat escola i ens han indicat el camí a seguir i han  abordat amb èxit els seus projectes.

16 Desembre 2006 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a PLA DIRECTOR DE LES ESTACIONS DE MUNTANYA