SANT NARCÍS, BLANC

Diari de Girona

La tardor mandreja. Els dies s’aixequen freds, quasi, sense acabar mai de refredar del tot. Fresqueja el punt just per abrigar-nos una mica, sabent que el sol dels dies transparents escalfarà al migdia fort. Alcem el cap al cel cada matí interrogant-lo per les pluges de tardor que arriben amb avarícia mentre ens deixem enlluernar pels dies tot just entelats per filagarses de núvols.

Els tons de la tardor urbana s’escampen lentament. Al parc central els liquidàmbars estenen la seva vermellor impertinent, a la Devesa els plàtans “marronegen” amb color terral, i al grup Sant Narcís els til·lers despleguen tonalitats diverses de grocs pàl·lids. M’hi vaig acostar diumenge passat. A la plaça de l’Assumpció, un braç articulat reposa mansament davant de la parròquia. És festa i toca no treballar. Però la feina feta ja ha deixat petjada. Tota la plaça, tret de la darrera cantonada, resplendeix un blanc intens, brillant, lluent. L’arquitectura elemental d’un barri popular i concebut tot d’un plegat com un poble nou es perfila fins al detall més íntim després de la gran repassada dels pintors. Han desaparegut els regalims ennegrits, les ombres d’un blanc descolorit, les crostes aixecades, tota la façana de la plaça ha adquirit un relleu pla, net, endreçat.

S’ha trencat la intermitència acolorida de la propietat i guanya homogeneïtat el conjunt dominat per la preeminència de la parròquia i el centre cívic, nets, impol·luts, planxats, blanquíssims. Giro el cap passat l’arc del carrer de la Mare de Déu de la Salut. Descobreixo el negatiu de la plaça, la creu de l’altra cara, els regalims humits, la pols acumulada. Sento, així, més intensament l’efecte endreçador del gran repàs que és apunt per acabar. Me’n sento satisfet íntimament i em dic que Sant Narcís, blanc, té un article.

Sortint del barri enfilo primer el carrer Santiago Sobrequés i després la frontissa del Güell fins els jardins Ignasi Bosch. Aquí les dues úniques naus supervivents de l’antiga escola de formació professional s’aixequen fent testimoniatge de la tasca que desplega l’escola-taller primer i el dispositiu d’inserció econòmica després. No puc estar-me de pensar en la Pia Bosch, que tantes energies hi va desplegar abans de desplegar-les generosament per tota la província des de la delegació del Govern de la Generalitat. Sé segur que els ciutadans, els ajuntaments,els partits, el President, el seu Govern, i el nou Govern sabran reconèixer l’esforç realitzat.

Però el que m’emociona més són els jardins,de cura elemental, però ara equipats amb un gran espai tancat i protegit dedicat als jocs per la mainada. Se’m apareix així un nou espai recuperat i digne que substitueix un antic descampat sense gaire ordre on enmig d’un cert abandonament només hi recordava el monolit dedicat a l’arquitecte Ignasi Bosch i Reig pare del barri de Sant Narcís que enguany ha vist recuperar la intensa blancor de poble colonial,de promoció de l’obra sindical,de barri de promoció pública,de refugi de bon urbanisme i sàvia arquitectura.

Deixo Sant Narcís i passat el pont de Fontajau m’entretinc en l’espectacle d’alta civilització del parc de les Ribes del Ter i la seva gespa que amb tanta cura van dissenyar en Quim Español i en Quico Hereu i que ara és un espai d’esbarjo i passejada, d’entreteniment i joc, de lleure dominical. El riu i la gespa, també la potent vegetació de ribera, s’estenen al peu dels esglaons del Pavelló de Fontajau.

De tornada a casa, passat ja el pont de l’Onyar, al costat de la via del tren, emergeix l’estructura metàl·lica que encercla la geometria del campanar de Sant Feliu i que es prepara per atènyer el coronament truncat del campanar per iniciar-ne la restauració.

Després de l’excitació ciutadana per la cimera, els carrers han recuperat la normalitat i la calma i la ciutat exhibeix amb plenitud tota l’esplendor que va seduir els grans dignataris que ens van visitar la setmana passada. Per a uns haurà estat una gran oportunitat de situar un cop més Girona en el mapa, mentre que per a uns altres haurà estat una ocupació i un bloqueig dels carrers de la ciutat. Però si repassem el conjunt de les reaccions que es van produir podem ben bé dir que amb simpatia desbordant Chirac i Rodríguez Zapatero van esdevenir ambaixadors als ulls del món d’una ciutat que es veu ja ara capaç d’abordar nous reptes i d’ensenyar al món les seves noves capacitats en tots els camps. L’eficàcia provada de l’Auditori-Palau de Congressos d’una banda, i la solemnitat romànica de les naus de Sant Pere de Galligants, junt amb la professionalitat gastronòmica dels germans Roca, del Celler, van aportar el teló de fons d’una trobada política d’alt nivell, que ens ha proporcionat l’ocasió de fer-nos conèixer per la via de les imatges al món sencer.

Sant Narcís, blanc, Sant Feliu anellat, dos símbols discrets d’una ciutat en ebullició permanent i amb apostes constants per la qualitat i l’excel·lència.

PUBLICAT A : http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2522_4_171776__Opinio-Sant-Narcis-blanc

ÉS LA CULTURA DEL NO L’ORIGEN DEL CONFLICTE AMBIENTAL I TERRITORIAL QUE ES VIU AVUI A CATALUNYA?

Conferència de cloenda de la Jornada “La cultura del no. El conflicte ambiental i territorial a Catalunya”, organitzada amb motiu del 10è aniversari del reconeixement de la Universitat de Vic el 22 de novembre de 2006. Text publicat La cultura del no. El conflicte ambiental i territorial a Catalunya, recull de la Jornada coordinat per Antoni Ferran i Carme Casas. Vic, Eumo Editorial, 2008, (pàg. 202 – 206).

Moltíssimes gràcies. Benvolguda rectora, benvolgut Síndic, amigues i amics,

En una cloenda hi ha una part que ha de ser necessàriament no de simple formalitat, sinó d’estricte reconeixement i de posar colofó a unes jornades que, els qui les heu viscudes, les podeu valorar. El qui ve a cloure el que pot fer, fonamentalment, és valorar com a positiva la iniciativa presa per la Universitat de Vic de convocar unes jornades sobre aquesta qüestió. Jo he de felicitar la Universitat de Vic i he de felicitar tots els participants i organitzadors pel fet mateix que hagin estat en disposició de debatre i discutir una qüestió del màxim interès. Ara, amb això, podria fer una formalitat, dir algunes paraules amables més i tancar, o podria entrar una mica més, no tant en la cloenda formal d’allò que se’m demana que clogui, com en la formulació d’algunes opinions sobre el tema de fons que us ha convocat aquests dos dies. Jo tinc la tendència a triar la segona fórmula, que és menys formal i és més compromesa, però que probablement és una mica més útil.

 

Sobre això, doncs, voldria dir el següent. Si jo hagués de respondre la pregunta que es formula en la convocatòria de les Jornades, hauria de respondre: no. ¿És la cultura del no l’origen del conflicte ambiental i territorial que es viu a Catalunya? Resposta: no. Ara, si hagués d’avançar un pas més, diria que, primer de tot, nego la major; és a dir, ¿hi ha a Catalunya un conflicte ambiental i territorial? No, nego la major, formulada almenys en aquests termes, genèricament, d’una forma abstracta, com a afirmació global. No hi ha a Catalunya un conflicte ambiental i territorial. I afegiria: existeix una cultura del no? No, tampoc no existeix, o almenys no existeix en els termes de posar en un mateix sac qualsevol opinió, grup, plataforma o posicionament contraris a una determinada qüestió; en aquests termes no existeix la cultura del no.

 

Què vol dir, això? Vol dir que, com efectivament ha dit algú, la cultura del no pot ser, fins i tot, un invent per posar tothom al mateix sac, criminalitzar els moviments opositors i, d’aquesta manera, neutralitzar-los. Seria, un cop més, una maniobra dels poders instal·lats per fer impossibles els processos reivindicatius i d’oposició a determinades infraestructures o a determinats equipaments. Per tant, des del meu punt de vista —que pot ser totalment discutible, naturalment—, deixeu-me dir, primer, que la resposta a la pregunta de les Jornades és: no; segon, que no hi ha conflicte; i tercer, que no hi ha cultura del no. Hi ha un problema, però? Sí, hi ha un problema. És a dir, si darrere de la formulació conflicte ambiental i territorial a Catalunya hi ha la preocupació per saber si es donen determinats desajustos, la resposta és: sí. I si passem del no al sí, què és el que sí que realment compta i que hauria de ser objecte d’un debat permanentment obert i amb la participació de tothom? El creixement, el model de creixement, les trampes que inclou —en totes direccions— la mateixa noció de creixement: el creixement pel creixement és una trampa, el creixement zero concebut doctrinàriament és una altra trampa, i la justificació de tot segons el creixement és una tercera trampa.

Ara, si hem d’abordar les coses que ens passen, les hem d’abordar a partir del fet següent: Catalunya té avui més de 7 milions d’habitants. Ahir, concretament, la consellera de Salut deia: “Ho he fet comptar perquè tinc ganes de saber exactament on som cada dia que passa”; doncs bé, ahir érem a 7.318.000 targetes sanitàries. Per tant, ens estem acostant als 7 milions i mig d’usuaris de la sanitat pública a Catalunya, que, en termes de drets, són tants com habitants que disposen d’una targeta per acudir al servei públic de salut de Catalunya. És al voltant de la forma com aquests 7.318.000 ciutadans i ciutadanes s’organitzen, conviuen i treballen en el territori, i de la forma com s’hi mouen, que potser podríem començar a ordenar i jerarquitzar els problemes, les disfuncions, els desajustos que genera el creixement i les contradiccions entre determinats models de creixement.

 

Estem en la fase final d’un determinat model que havia apostat per un creixement dispers, difús —diuen alguns—, i que en ell mateix portava reconeguts molts creixements de baixa densitat, amb molta ocupació del territori i amb unes dificultats enormes per a la prestació de serveis públics. Aquest és un fenomen no desaparegut del tot. Residualment, anirà tenint encara els seus efectes, perquè el planejament urbanístic vigent —aquell que és norma municipi a municipi— encara inclou molts elements d’aquest model de creixement dispers i difús, que d’altra banda hem compartit tots: no se n’ha de fer culpable a ningú; ha de quedar clar que hi ha un model general, hi ha una filosofia, però el moviment de fons és la suma de 946 planejaments municipals validats en l’àmbit de la representació que cada municipi diu exercir i exerceix sobre la base de l’autonomia municipal, i el model que avui tenim és aquesta suma que forma un mosaic fonamentalment incrementalista, o sigui, créixer tant com es pugui, autònomament, conceptuant la creació de riquesa no com un concepte global sinó com el sumatori del creixement de cadascun dels territoris municipals que conformen; “jo vull créixer i vull créixer més que el meu veí, i si creixo més seré més ric, i com que seré més ric podré pagar-me millors equipaments i serveis públics”. Ridiculitzo una mica però venim d’aquí. I aquest model, doncs, s’encavalla amb un model nou, cap al qual anem, en què la jerarquització de la planificació requereix instruments supramunicipals que no neguin, que no deslegitimin el poder local, com tampoc poden negar —al contrari, han de reforçar-la i potenciar-la— la participació i el contrast permanent, i el consens necessari en cada àmbit, fins a configurar un edifici planificador que atorgui lògica supramunicipal a moltes de les decisions de fons que s’han de prendre en aquest país per donar més coherència a la forma d’ordenar el territori perquè nosaltres i les generacions posteriors hi capiguem, i hi capiguem bé, perquè ens hi moguem raonablement bé i perquè tinguem un horitzó de futur durable, sostenible.

 

Aquesta és la gran qüestió. Sobre això, i abans d’entrar una mica en el que s’està començant a fer tímidament, deixeu-me dir que, a tots els moviments existents, des del poder o des de l’oposició o des dels moviments de participació hauríem de trobar la manera d’atorgar-los —a tots— legitimitat i credibilitat. No pot ser que el debat polític, o politicoambiental, es fonamenti en la negació recíproca de legitimitats dels uns als altres. I això passa. Per què passa? Perquè, efectivament, hi ha gent que només es representa a si mateixa. Però per què passa, també? Perquè hi ha poders que, nascuts legítimament d’una delegació democràtica de poder, després poden, efectivament, pervertir l’ús d’aquest poder i posar-lo a disposició d’uns determinats interessos. I això també passa. Cal, doncs, que el poder, l’oposició i els moviments participatius o reivindicatius ens dotem, i ens la reconeguem, de la màxima legitimitat i credibilitat, de tal manera que, no negant-nos els uns als altres sinó reconeixent-nos mútuament el paper que cadascú té i representa, fem de tot el procés un procés constructiu, d’afirmació, apuntant més a moviments constructius que a moviments destructius, raonablement constructius; per tant, positivar l’acció.

He dit que el poder es pot pervertir quan, nascut d’una legitimitat democràtica, pot desvirtuar aquesta legitimitat quan atén determinats interessos i no d’altres —i començo amb les contradiccions del poder perquè ningú pensi que intento portar l’aigua al meu molí; no es tracta de deslegitimar res, es tracta de posar en el panorama la manera com veig les coses. De la mateixa manera, hi ha determinats moviments ambientalistes que s’afirmen genèricament però es neguen a si mateixos a l’hora de la concreció. Per exemple, ¿estem genèricament i doctrinalment a favor d’un model energètic de més energies renovables? Oi tant que sí, tots ho hem dit, visca l’energia eòlica!, visca la solar!, com més millor!, sabent que partim d’un 2, un 3 o un 4% i que mai, totes sumades, no superaran un 20%, i si no sabem això estem perduts. Ara bé, en l’àmbit mateix de moviments ambientalistes que estan en disposició de reconèixer que aquest país té un dèficit d’energies renovables i que n’ha de tenir moltes més, trobaríem en l’arrel de moviments d’aquestes característiques la negació de la implantació de determinats parcs eòlics en segons quins llocs. I és perfectament comprensible i absolutament legítim. Però és aquí on entrem en el terreny de l’acord necessari per conceptuar constructivament fins on estem disposats a pagar un preu, també ambiental, per avançar cap a un model d’energies renovables. Passa força el mateix amb l’energia solar i les plaques. Ara hi ha un conflicte per la implantació de nous camps de plaques solars, amb bases de formigó de 2×2 m, en el sòl no urbanitzable, amb implantacions de 20 hectàrees, que es converteixen en autèntiques indústries en el sòl —repeteixo— no urbanitzable i amb un impacte paisatgístic tremendo. Doncs bé, aquestes implantacions se sol·liciten perquè estan subvencionades per la UE, però l’energia que generaran, per ella mateixa i en el seu valor, no cobrirà la subvenció que ara s’obté, cosa que implica, per tant, que aquestes indústries seran absolutament no rendibles el dia que desaparegui la subvenció. Són negoci perquè estan subvencionades, deixaran de ser negoci el dia que deixin d’estar subvencionades.

 

Bé, doncs, què intenta el govern? Negar l’energia solar i els camps de plaques? No. Ara, ¿campi qui pugui camp a través, a qualsevol lloc, via lliure a aquell que primer estigui en disposició de llogar o vendre un camp a una empresa que vulgui instal·lar plaques? Tampoc. On han de ser les instal·lacions? Com més a prop de polígons, millor. Com més contigus i tangencials a implantacions industrials ja existents, millor. I, si és de menys d’una hectàrea, que es pugui fer allà on sigui perquè ningú no pugui dir que s’hipoteca el pagès que està en disposició de llogar o de vendre un camp per a una implantació petita o mitjana. Però les instal·lacions d’una envergadura territorial brutal han d’estar situades allà on, prèvia planificació, ho acordem entre tots, no allà on el més espavilat estigui en disposició de col·locar-les. Aquestes són les qüestions que, a l’hora de la pràctica, hem d’abordar per respondre als problemes d’un model de creixement.

 

I arribem a la mare dels ous de tot això, que és la planificació territorial i urbanística i —algú podria dir— la d’infraestructures. Això no va així, sinó que és com un joc de nines russes. La nina més grossa és la planificació territorial, i a dintre hi ha la nina urbanística i la nina de les infraestructures. Vas desenroscant i tot és a dins. En la voluntat del govern, la planificació d’infraestructures no és al marge de, sinó dins de, la planificació territorial. I, per tant, calen 7 plans territorials parcials i el pla territorial general territorial de Catalunya. Dins dels plans territorials parcials hi ha d’haver una jerarquia de plans directors urbanístics que intervinguin en qüestions sensibles de caràcter supramunicipal. I, dins de cada pla territorial parcial, cal la part corresponent al pla d’infraestructures d’aquella regió o vegueria. Això constitueix un edifici absolutament interrelacionat. El debat entre les dues secretaries bascula segons les polítiques de mobilitat. I és així com la planificació territorial i la planificació present i futura de les infraestructures van de bracet, estan al mateix sac i formen part d’un mateix edifici. ¿Caldrà un debat parlamentari i el màxim consens possible? I tant que sí, sobretot si és un consens real a mitjà i llarg termini. El meu amic Josep Rull, amb qui hem polemitzat 3 anys seguits al Parlament de Catalunya —i ho hem fet amb duresa però amb amabilitat i esperit constructiu—, sap, per exemple, que en algun moment el concepte gran consens pel que fa a les infraestructures seria, per a alguns —i l’exemple és polèmic—: “Fem un gran consens en l’espai del centre (37 [diputats del PSC] i 48 [diputats de CiU]), sumem Convergència i PSC i fem un gran consens en el centre i els altres, si volen, ja s’hi afegiran; per exemple, un consens entorn del 4t cinturó”. Home, doncs no és ben bé d’això del que hauríem d’estar parlant: el gran consens parlamentari pel que fa a les infraestructures és posar-nos d’acord, fins i tot assumint el desacord en casos puntuals —que en trobaríem 5, no pas més—, que hi ha una xarxa bàsica que és de matriu republicana i que encara no hem assolit perquè tenim un dèficit i aquest dèficit s’ha de cobrir. I després, doctrinalment, hem de compensar: com que el territori de Catalunya no és un xiclet que es pugui estendre de manera permanent, naturalment hem de donar prioritat al ferrocarril. Ara, no tant per als passatgers com per a les mercaderies: per bé que es fes l’impuls del ferrocarril, el transport per carretera —que tampoc ningú no s’enganyi— seguirà prevalent sempre. Si ara és d’un 95%, seria d’un 70%, d’un 65%, d’un 70%. Però no hi haurà un capgirament al 100% de la situació actual. I només així ens podrem posar d’acord que, en les infraestructures viàries i ferroviàries, aquest país encara té molt a fer, i l’únic problema és lligar-ho amb un determinat model de creixement, una determinada política urbanística, lligar-ho i vincular-ho a la planificació territorial, i fer-ho. Perquè, si no, costa molt, molt, molt, d’entendre que l’impacte ambiental, suposem, de l’eix Vic-Olot sigui tan tan tan greu, i que l’impacte ambiental de la carretera de l’Eix Transversal a Olost no ho sigui gens. I és que, en un cas i en l’altre, algú un dia ha decidit argumentar-ho a favor d’un determinat model de creixement econòmic o per trencar l’aïllament de determinades comarques de Catalunya.

 

Tot això té molt de gruix, no? I no s’arregla d’avui per demà, i ha de ser objecte de molts debats, de molta participació, de molts actes com aquest, de dir-nos molt les coses pel seu nom, i de veure fins on som capaços de posar-nos d’acord, sabent que aquest país, que té un altíssim nivell de benestar tot i que amb desigualtats —moltes desigualtats—, busca superar aquestes desigualtats, lluitar contra la pobresa, crear benestar i qualitat de vida, i que això es fa només creant riquesa i ocupació. ¿L’única manera de crear riquesa és fer tantes infraestructures com sigui possible? No. Ara, l’única manera tampoc no és pensar que no cal fer res, perquè això ens situaria davant del conflicte màxim en relació amb una població que creix: si la població creix, naturalment que podrem corregir les pautes de mobilitat, però hi ha unes necessitats bàsiques que s’han de satisfer. Sovint, tot això és la quadratura del cercle. Però o posem totes les dades en la formulació de l’equació i en la solució del problema, o mai no ens en sortirem del tot.

 

Queda simplement dit que aquest govern està fent un intent molt seriós de planificació a curt, mitjà i llarg termini. I queda també dit, sense cap petulància, que, tot i que ha estat molt criticat —aquí no, aquí he escoltat paraules favorables però és igual—, criticat sobretot per insuficient, el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner és garantia que a Catalunya el 40% del litoral està protegit per sempre més, com no ho està en altres regions al sud de la nostra i com Galícia, en canvi, intenta fer copiant la filosofia d’aquest pla nostre. És molt o és poc? És un 40%. A Catalunya, el continu urbà d’una costa urbanitzada al 100% ja mai més no serà possible. Alguns creuen que és massa poc i d’altres creuen que el pla és massa proteccionista. Però de vegades, a l’hora de l’acció política i de l’acció de govern, tirar pel camí del mig té aquests riscos que estem disposats a assumir: és la petita part de la legitimitat dels governants, que també en tenen.

 

I amb això, i si m’ho permeteu, donem per closes aquestes jornades; i espero que de tots els materials que haureu gravat en feu un bon llibre. Moltes gràcies.

LLEI DE LA INFORMACIÓ GEOGRÀFICA

Presentació de la Llei 16/2005, de 27 de desembre, de la informació geogràfica i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Barcelona, DPTOP, 2006

El Govern de Catalunya ha volgut reprendre amb aquesta  llei la tradició dels grans instituts de referència que han acreditat tots els països moderns i que Catalunya va assajar en la gran experiència reformista dels anys de la Mancomunitat i de la Generalitat Republicana.

L’Institut Cartogràfic de Catalunya, creat per Llei l’any 1982, s’ha acreditat àmpliament a Catalunya, a Espanya i al món com un Institut oficial que ha produït i proporcionat la informació geogràfica oficial i bàsica. Ho ha fet des de paràmetres d’excel·lència i de rellevància mundial, amb prestacions de gran eficàcia, que n’han fet un Institut de referència i una eina imprescindible. Quedava pendent reforçar el caràcter bàsic, oficial, de tota la informació geogràfica, la seva plena incorporació i tractament amb tots els moderns sistemes i tecnologies de la informació, la incorporació del món local en una taula de concertació de la cartografia de referència, la configuració d’un servei obert i transversal alservei detotes les dependències del Govern. La nova Llei compleix tots aquests objectius, crea nous instruments i desenvolupa el Pla Cartogràfic de Catalunya, el Registre Cartogràfic, la Infraestructura de dades espacials de Catalunya i regula també la Cartoteca de Catalunya fins a definir una autèntica política nacional d’informació geogràfica de la qual beuran totes les institucions, les acadèmies, els governs locals, els emprenedors, la societat civil.

Aquesta llei s’inscriu en la millor tradició iniciada amb el noucentisme, quan amb afany d’equiparar-se a les nacions més avançades, Catalunya va definir una política de coneixement al servei dels objectius de la comunitat nacional.

Ara, queda adequadament configurada l’àrea d’informació geogràfica, i l’Institut podrà fer-se càrrec dels reptes que la societat del coneixement ens planteja amb noves tècniques i instrumentacions en procés vertiginós de canvi.

Sempre a disposició de totes les administracions i, especialment, dels ciutadans que esperen veure reflectides les seves ambicions i aspiracions en institucions que reforcin l’orgull i la legitimitat de la feina acurada, eficaç i moderna.

 

LLEI FERROVIÀRIA

Presentació de la Llei 4/2006, ferroviària, de 31 de març. Col·lecció “Quaderns de legislació” núm. 64. Barcelona, DPTOP, 2006 

El Govern de Catalunya ha emprès una tasca d’actualització i innovació dels instruments legislatius i de planificació en matèria d’infraestructures. En el conjunt de les prioritats del Govern, les infraestructures del transport han esdevingut un objectiu bàsic a l’empara de les polítiques de mobilitat i en resposta als reptes i les necessitats d’una societat que creix. I que vol créixer bé i de manera durable, amb respecte pels valors territorials i patrimonials que conformen el nostre entorn.

Des d’aquesta perspectiva, la formulació de nous instruments legislatius ha pretès crear el marc adequat per a la modernització i l’adaptació a les regles de la competitivitat a les directives europees, a les estructures empresarials i financeres, a la millora del servei públic, a la resposta a les necessitats de la societat, de la prestació del servei ferroviari i viari.

Així, la modificació de la Llei de carreteres (2005) havia de servir per adequar els instruments de finançament a noves formes d’explotació i prèvia construcció de les grans infraestructures.

Per la seva banda, la Llei ferroviària que ara publiquem (2006) es planteja l’adaptació als canvis en el règim d’explotació i de prestació del servei de transport de viatgers i mercaderies per ferrocarril amb la corresponent distinció entre la titularitat de les infraestructures, l’operador que les manté actives, la titularitat de la competència en la matèria i l’estricta prestació del servei amb atenció especial als drets i els deures dels usuaris.

Prenent com a referència l’experiència que el Govern ha desenvolupat amb les seves empreses de transport, l’objectiu és dotar els serveis ferroviaris d’un marc adequat de planificació, coordinació i assoliment de qualitat i d’excel·lència per a respondre als reptes del transport modern i les prestacions exigibles a un servei que està cridat en el futur a tenir un paper determinant i compensatori de l’excessiva dependència de la carretera.

Per això, el marc últim de referència de tot l’entramat de les infraestructures del transport és el gran projecte d’un Pla d’infraestructures del Transport integrat pel Pla de ports, ara en tràmit, el Pla d’infraestructures del transport aeri (aeroports i heliports),ara en revisió i, finalment el ja aprovat i vigent Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya. Infraestructures terrestres: xarxa viària, ferroviària i logística.

I amb el nou Estatut vigent, que atorga a la Generalitat facultats àmplies en totes aquestes matèries, sobretot, per a tots aquells serveis que es desenvolupen en l’àmbit geogràfic del territori de Catalunya.

SALVADOR DONATO

Diari de Girona

El dia de Sant Narcís, diumenge, a la tarda es va fer com un buit estrany a la ciutat. El brogit de festa es perdia lluny com una remor de fons enmig dels arbres de la Devesa. Però al cor de la ciutat, al rovell de l’ou de la ciutat històrica, a la plaça de la Catedral sobretot, es féu un buit espantós. Alguns visitants forasters circulaven indiferents a la solitud ambiental percebuda i ressentida per centenars de gironins orfes per primer cop en molts anys de la presència amable i corpulenta d’en Salvador Donato i els seus companys del grup “Terra Endins” damunt de l’escenari. Feia pocs dies que en Salvador havia mort. La solitud típica dels diumenges a la tarda es veia acompanyada aquest cop per un dolor intens, un buit total, un punt de desolació. Ens sentíem com amputats d’alguna cosa molt profundament arrelada en la psicologia col•lectiva i en el calendari de les Fires, la cantada d’havaneres de les escales de la Catedral. Vaig viure un buit que es respirava; en la continuïtat inexorable de la vida s’hi intercalava en suspensió un moment ambiental, de respiració tallada, de silenci profund. Ens faltava quelcom i es respirava.

La veu profunda i penetrant d’en Salvador omplia molt. Omplia amb ressons melodiosos i amb profunda humanitat la relació natural, festiva, alegre, d’un públic totalment entregat disposat a deixar-se portar pels camins acuradament triats de la cantada. “Terra Endins” és, en aquest sentit, un grup musicalment exigent, format en les millors tradicions del cant coral de la ciutat i fet musicalment de la mà del mestre Josep Viader en els assajos acuradíssims de la Polifònica. Aquest pont entre la musica culta i l’expressió popular de les havaneres havia donat com a resultat un producte especial, més d’escenari que de taverna, sense cap renúncia al to festiu i sovint enjogassat de l’havanera. Les incursions a les sardanes, els acompanyaments de determinats instruments, la tria acurada d’algunes veus, els arranjaments i harmonitzacions sol•licitats expressament marcaven un punt d’honor i d’exigència d’una gran eficàcia en les actuacions dels “Terra Endins”.

No parlo per parlar. Explico coses que he vist. I, així, cada any des d’en fa molts, per Sant Narcís i un cop acabada la cantada aplegats al voltant d’una taula en un sopar reconfortant, els components del grup, les seves famílies, el mestre Viader amb la seva esposa i l’Anna Maria, i amb l’alcalde i l’alcaldessa de la ciutat successivament i simultàniament, en Salvador iniciava el repàs de l’actuació. Es sotmetia, i sotmetia tot el grup i l’actuació, al veredicte del mestre. Feia repàs i examen de consciència, reconeixia falles i apuntava correccions. I en el sopar de cada any es covava ja l’esperit, el corrent de fons, les idees-mestre de la cantada de l’any següent.

La humanitat d’en Salvador es transmetia amb la mirada, l’actitud, la veu, el posat, la cara plena i un cos massís ressaltat en les actuacions per la jaqueta cordada de dalt a baix amb un caient rectangular. Parlo d’un únic episodi de la vida d’en Salvador. Una cita anyal, un moment excepcional de vibració ciutadana, però al cap i a la fi un únic moment, any a any, de tota una vida plena de moltes activitats. En molts camps i sempre amb l’animació col·lectiva com a motor essencial d’una projecció cap enfora de la seva personalitat. Girona i Llambilles podrien aixecar acta de moltes altres coses, fets i moments. Però aquest fet puntual marca una fita de la que puc parlar perquè l’he seguida amb una fidelitat quasi absoluta. Tant que amb murrieria sorneguera, en Salvador em sabia el meu racó preferit i m’hi buscava per subratllar en un moment o altre si jo cantava o si feia anar el mocador amb “la bella Lola”, sabent que tímid com sóc, no ho feia i més aviat m’amagava.

Llambilles no és Fièsole, però el paisatge de Llambilles té una densitat cultural molt pròxima al paisatge de la Toscana. El dissabte 28 d’octubre, abans d’anar a la inauguració de la Fira en el camí cap a l’església, amb una punta de tardor tot just incipient, resseguíem els paisatges quotidians d’en Salvador i de la seva família i ens aplegàvem centenars d’amics per compartir un tremolor d’emoció només de sentir la veu profunda d’en Salvador i de tot el grup en una cançó de comiat feta fa temps, i com feta a mida per al funeral d’en Salvador. Un Josep M. Casas ,trist i desencaixat, es lamentava d’haver perdut la seva parella de fet dels Pastorets, i tot un poble, els amics i la família s’aplegaven en un acte d’homenatge i amistat per escoltar i recollir la carta on expressava la seva voluntat, ”quan jo no hi sigui”, reclamant-nos l’alegria que ell havia
sembrat i repartit.

El dijous 26 a primera hora, la veu tremolosa de l’Arseni Girbal m’havia trucat per assabentar-me del traspàs d’en Salvador. L’endemà, al tanatori de Salt, els components del grup es passejaven amb mirada perduda, absorts, tristos, repassant els bons moments i notant un nus a la gola. La Margarita repartia serenitat i ànims a la Natàlia i la Núria i els seus marits, amb la mateixa fortalesa que el matí de Sant Narcís donaria el braç al Sr. Viader a l’hora de la comunió.

Cada any per Sant Narcís, després de noves cantades, escoltarem el silenci dens i atapeït del Sant Narcís d’enguany i en l’absència en Salvador se’ns farà present en la seva immensa humanitat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 114-116)