PER GIRONA, PER CATALUNYA

El Punt, edició comarques gironines

Un equip de dones i homes joves, amb empenta, experiència i una trajectòria acreditada de servei públic integren la candidatura que encapçalo amb els consellers Marina Geli i Joan M. del Pozo. La llista combina la maduresa de l’experiència en l’acció de Govern, que hem compartit amb l’exdelegada del Govern Pia Bosch, la laboriositat parlamentària i territorial dels diputats Esteve Pujol i José A. Donaire, i les energies de totes les persones que s’han fet en els governs locals i en el partit. El nostre programa per Girona desgrana un conjunt de mesures que defineixen el nostre projecte polític, neix de les arrels del catalanisme popular i proposa un enfortiment nacional de Catalunya amb accions que han de combinar la resposta als reptes socials i territorials de les nostres terres. Volem definir les millors prestacions de l’estat del benestar i les millors condicions per a l’estabilitat i la cohesió social que neixen de la creació de riquesa, d’un creixement ordenat, de la transparència democràtica i de la creació d’oportunitats i seguretats per a la ciutadania. La nostra tradició catalanista es combina amb polítiques socials i de progrés, de qualitat democràtica, d’exigència, d’equilibri entre drets i deures, de contracte de ciutadania contrastat amb la realitat i no en despatxos i notaries.

Aquest és un clar contrapunt entre les opcions de dretes i les d’esquerres. CiU aposta per les polítiques dretanes, deixa via lliure als futurs pactes amb el PP i no s’amaga d’introduir elements de dubtosa transparència, de dubtós respecte als drets de ciutadania i de clar arrenglerament en posicions més reaccionàries que les dels conservadors britànics. El model convergent és socialment regressiu i financerament irresponsable, i apunta a un model que desmantella els avenços de la nostra societat moderna.

La clau d’aquestes eleccions és garantir que no hi haurà un retrocés, que no volem ni ens podem permetre.

Els nostres arguments són la contribució decisiva del President Maragall a l’aprofundiment del nostre autogovern. La credibilitat i la força de l’acció de Govern està simbolitzada per les aportacions dels tres consellers gironins i per la materialització de molts projectes concrets i tangibles que han arribat a tots els racons de la nostra geografia. L’educació, la salut, el paisatge, l’equilibri territorial, la potenciació del patrimoni monumental i natural, el creixement econòmic, el reforçament dels teixits industrial i comercial són la garantia d’un futur millor i aquesta és l’aposta del nostre equip i del nostre programa.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

DISCURSOS I CONFERÈNCIES

Títol: Discursos i conferències 2003-2006 . Col·lecció “Discursos i conferències” núm. 15 (2 vols.)

Editat per: Generalitat de Catalunya

Lloc i any: Barcelona, 2006

“Lleis, plans, pressupostos i acció són ingredients d’un mateix propòsit: Definir el nou catalanisme que pensa el país d’una manera integral i conceptua el perfil nacional de Catalunya com una construcció social, econòmica, cultural i política definida per generacions i articulada avui al voltant dels instruments d’autogovern, que ens permeten la construcció de la nació cada dia, poble a poble i ciutat a ciutat, territori a territori amb totes les persones que compartim aquest país”. [de la presentació de l’autor]

DIETARI 2003. Apunts d’un any electoral

Títol: Dietari 2003. Apunts d’un any electoral

Autor: Joaquim Nadal i Farreras 

Editat per: Fundació Rafael Campalans

Lloc i any: Barcelona, 2006

“Més enllà de testimonis personal, de les aportacions inevitablement subjectives, tinc el convenciment que aquestes pàgines destil·len sinceritat, tendresa, afecte, claredat, simplicitat i que aporten elements variats per al coneixement d’un any transcendent en la nostra història contemporània. Sense cap pretensió. Amb el caràcter sintètic d’una anotació quotidiana. Fets de la vida, recollits dia a dia ” [de la presentació de l’autor]

2003, UN ANY DE CANVI

Presentació del llibre Dietari 2003, apunts d’un any electoral, de Joaquim Nadal. Barcelona, Fundació Rafael Campalans, 2006

Se’m fa estrany rellegir-me. Llegir un any de la meva vida tot seguit sense la percepció del lent procés diari o setmanal de les anotacions. Aquest és un text de contingut personal i de connotacions polítiques fruit directe de la meva pròpia peripècia vital i del seu encaix en estructures més àmplies en el terreny de la representació o de l’enquadrament polític.

Hi ha un entramat complex de temes que apareixen amb reiteració o amb una seqüència lògica que es desprèn del mateix ritme dels esdeveniments. Vull ressaltar principalment un aspecte general, d’ambient, que neix de la pròpia circumstància cronològica. Vaig dimitir d’alcalde de Girona el dia dos de gener de 2002, i vaig ser nomenat conseller del Govern de Catalunya el dia 22 de desembre de 2003. Aquest Dietari enfila, doncs, el segon any d’una etapa de transició que introdueix canvis de ritme i de prioritats a la meva vida. Són, si es vol, anys de parèntesi, de transició, de traspàs d’una dedicació obsessiva i monogràfica a la ciutat de Girona durant vint-i-dos anys, a una nova dedicació rellevant a la vida política de Catalunya. En aquest parèntesi de dos anys justos, el primer any va ser de descompressió, de distanciament, d’anar deixant els lligams sense trencar els fils, de marcar distàncies sense perdre els ponts. De viure a Girona d’una manera diferent, comptant, això sí, sempre amb el coixí i la dedicació al grup parlamentari. Però aquell primer any havia culminat amb la publicació i presentació pels volts de Nadal del llibre sobre La Catedral de Girona, que vaig escriure amb passió i entusiasme i que vam preparar pel que fa el context ,les fotografies, la cronologia i la documentació amb en Pere Freixas, en Gabriel Roure, la Montserrat Jiménez i en Josep M. Nolla. Aquesta vena assagística i publicística continua tot el 2003 amb la preparació dels llibres de les Memòries d’ Emili Grahit i el de textos sobre catalanisme i socialisme que em va publicar la fundació Campalans, i que va sortir poc abans de l’inici de la campanya electoral de 2003. Publicar va ser per a mi com un bàlsam reconfortant, com una via compensatòria de tota l’activitat que acabava de deixar amb l’alcaldia. Rescatar treballs en curs, pensar-ne algun de nou o aplegar textos diversos acumulats al llarg de dècades, em va permetre calibrar una mica a fons la meva sistemàtica mania d’escriure molt, d’escriure-m’ho tot i de no llençar res. Guardar-ho tot m’ha permès aplegar un munt de materials molt diversos que conformen una base de textos variables en forma d’esquemes, guions, conferències, discursos, articles i monografies, que he ordenat i recollit per tal de tenir una noció clara del que representa. Aquesta dimensió té molt a veure amb la meva voluntat d’introspecció, de pensar, de reflexionar, de trobar-me amb mi mateix, de tocar-me, sentir-me i saber-me. Escriure per saber que tenia temps per a mi mateix. Escriure per afirmar-me en múltiples facetes que ajuden a trencar l’estereotip més visible. De fet, publicar ara aquest Dietari de 2003 forma part del mateix sentit i del mateix exercici. Ho faig carregat de dubtes i gairebé com un experiment per donar un tast d’un any de dietaris que arrenquen a Liverpool l’any 1970 i que van seguint fins ara mateix, tot i que tenen una extensió i unes característiques variables. He parlat sovint d’aquests dietaris i he explicat que hi predomina més una pulsió subjectiva feta d’impulsos vitals més que una acta de fe notarial i descriptiva. Grans moments passen per alt o s’hi esmenten simplement, i petites coses adquireixen una especial rellevància. La pròpia intensitat dels moments viscuts porta a un procés selectiu que permet deixar més fàcilment constància dels moments menys atabaladors que dels moments de gran acceleració i intensitat. És un fet comprovable, que pot fer pensar en un punt de distanciament i fredor pels moments més àlgids i culminants quan en realitat és tot més simple, i una clara conseqüència de la manca de temps o de predisposició anímica per anotar els dies de màxim tragí i forta pressió.

En el terreny de la vida personal i quotidiana adquireixen en aquestes notes una especial rellevància qüestions d’ambient, gairebé domèstiques, vinculades al meu domicili de Girona i el mirador i despatx des del que treballo quan puc, penjat per damunt d’una simfonia de teulades, xiprers i campanars. Des dels finestrals de casa detecto el campanar de la Catedral, el de Sant Feliu, el de Sant Lluc, el de Sant Pere de Galligants, la torre de Carlemany i el campanaret obert i discret de les monges Caputxines. Acabo de llegir abans d’escriure aquestes notes introductòries el Diari de Praga (1941-1942) de Peter Ginz, que han editat els Quaderns Crema (2006). La voracitat dels nazis i de l’economia de guerra va fer requisar i despenjar prop de vuit mil campanes apilonades en uns magatzems de Praga: “Hi ha més de vuit mil campanes numerades a Maniny, i moltes més sense numerar” (pàg.106). El silenci de les campanes de Girona durant uns mesos em sembla, vist així, una insignificància al costat de la brutalitat de l’intent sistemàtic de fer emmudir milers de campanes. Però aquest Diari, escrit per un jove dels catorze als setze anys, vivint a Praga, i camí del ghetto previ a la mort, em sembla d’una claredat, d’una simplicitat, d’una cruesa ingènua que no puc deixar de reportar aquí simplement pel fet que la meva quotidianitat empal·lideix al costat del dramatisme de Peter Ginz. Però no puc deixar de reportar aquí les emocions d’aquest diari, perquè hi trobo elements de referència vital, diària, lluny del rerefons dramàtic. De fet, la meva afició a escriure diàriament anotacions m’ha fet agafar interès per tots els llibres que prenen una forma semblant i que són referents diversos de circumstàncies personals, gairebé sempre escrits com una recollida d’impressions espontànies sense cap ànim previ de publicació posterior.

Més enllà del mirador de casa desfila tot l’any l’alternança entre les nits a Girona o les de Barcelona, les curtes escapades a la Fosca o a Err i, segons els casos els dinars, els sopars i els esmorzars, com una referència necessària, potser obsessiva i potser proporcional, a les recomanacions mèdiques de dieta que durant tot aquest any 2003 no van triomfar. Però les anotacions de menús tenen el seu sentit, i els entorns d’alguns d’aquests àpats tenen més a veure amb la consciència física de sentir-me lligat a un espai, un entorn urbà, una ciutat que al mateix contingut de la dieta.

Una altra referència es relaciona amb el paisatge i la climatologia. Paisatges urbans i espais naturals, el pas de les estacions, l’evolució de la vegetació, la intensitat de la pluja, del vent, de les tempestes o de la calor. Els jardins i els arbres, els espais públics, les places i els carrers, els materials, la pedra i la terra. La materialitat urbana percebuda només de tant en tant a mig camí entre Girona i Barcelona.

La dimensió humana del Dietari es detecta en l’índex analític que hem preparat i que es publica. Desfilen prop de vuit-cents personatges. La família, amics, contactes, polítics, ciutadans i ciutadanes, col·legues i companys. Personatges de gran notorietat i personatges anònims, personatges estimats i personatges que susciten adversitat o simple indiferència. Una nòmina plena de vida al compàs d’una activitat intensa que adquireix el seu punt àlgid en la precampanya i la campanya. Un moment en el qual les persones desfilen en totes les geografies de Catalunya i més específicament les de la demarcació de Girona, resseguides poble a poble, en contacte amb els problemes reals i les aspiracions individuals i col·lectives de les persones fins a trobar una dimensió humana, clara i senzilla, de la política.

En el terreny polític vaig marcant distància dels afers locals i em projecto a la vida parlamentària, la vida del PSC i els treballs com a portaveu al Parlament, com a membre de la Comissió Executiva del Partit i en tant que integrant del Govern Alternatiu constituït per Pasqual Maragall i tots els òrgans de campanya, programa, control i seguiment que, en els formats més variats, es van succeint al llarg de l’any. Apareixen anotacions, sobretot en graus diversos i amb matisos, però amb una riquesa suficient per detectar aspectes de les negociacions, dels enfocaments, de les estratègies, de les tàctiques, dels posicionaments de cadascú, de les pors i dels agosaraments.  I, molt especialment, dels moments culminants de la campanya electoral i la negociació i posterior fins a la constitució del nou Govern de Catalunya el 22 de desembre de 2003. Un moment especial i rellevant que obria una etapa nova i propiciava l’alternança i un gran canvi polític. Més enllà del balanç que se’n pugui fer tres anys més tard, i que podria fer força més contrastat que els que he vist fins ara, vull dir aquí que subscric i mantinc totes les opinions que transcric de les persones i els dirigents polítics, de les seves febleses i de les seves contradiccions, i d’aquell punt de petulància estimulada des dels equips i dels gabinets i que es traduïa en un mal dissimulat menyspreu cap a totes les alternatives que no fossin la que havia imperat a Catalunya gairebé durant vint-i-tres anys. Recordar-ho i refrescar-ho no està de més perquè encara que ara les aparences puguin ser unes altres, les actituds arrenquen d’una mateixa matriu i no ho podem perdre de vista. Com tampoc no podem perdre de vista les pròpies errades, les nostres limitacions i contradiccions.

Però estic segur que els perfils humans, els grups, les qualitats humanes de les persones, els valors del territori, del paisatge, de les comunitats, les trobades amb els amics, adquireixen aquí un pes específic més que notable. Subjectiu, és clar, però proporcionat a l’agraïment degut a totes les persones que m’han ajudat i m’han posat les coses fàcils. I a totes aquelles que no m’hi han ajudat gens i només m’han ajudat a caure. El seu estímul ha sigut sempre un revulsiu i un factor clau en l’instint de supervivència i en la capacitat de donar la cara. Sovint he tingut la sensació que se’ns feia pagar un preu més car per l’acceptació del nostre paper o de les aportacions, però també he tingut la sensació que com més difícil ha estat més sòlida ha estat al final la valoració i el reconeixement que se n’ha fet. De les dificultats n’ha sortit la força.

Més enllà dels testimonis personals, de les aportacions inevitablement subjectives, tinc el convenciment que aquestes pàgines destil·len  sinceritat, tendresa, afecte, claredat, simplicitat, i que aporten elements variats per al coneixement d’un any transcendent de la nostra història contemporània. Sense cap pretensió. Amb el caràcter sintètic d’una anotació quotidiana. Fets de la vida, recollits dia a dia.

 

TORNAR AL TEATRE

Diari de Girona

Dilluns al vespre vaig anar a la represa de l’activitat teatral al Teatre Municipal de Girona després de més de cinc anys. Mentre fèiem cua per entrar i esperàvem que obrissin les portes em va passar pel cap un conjunt d’imatges i de sensacions molt especials que em seria molt difícil de descriure. M’hi aproximaré comparant aquestes sensacions amb les que vaig experimentar, i explicar, amb el retorn del toc de les campanes de la Catedral, després d’uns mesos llargs de silenci diürn i nocturn. En un cas i altre, campanes i teatre, els gironins havíem experimentat una sensació d’orfandat, d’amputació, d’haver perdut quelcom molt integrat a les nostres vides, als nostres hàbits, al nostre comportament, a la nostra vida ciutadana,al nostre sistema de relacions socials. Acostumats a escoltar les campanes, a entrar i sortir del Teatre amb una naturalitat absoluta, a peu pla, des de la plaça del Vi, entrant a l’ Ajuntament, com qui no fa la cosa, aquests cinc anys hem viscut una mena de síndrome d’abstinència. Ens mancava quelcom molt familiar.

És evident que amb algunes incomoditats, el Teatre de Sant Domènec ha fet la suplència, ha garantit la continuïtat de la programació i ha acompanyat el procés de maduració de la producció i la programació teatrals, ajudant Temporada Alta a esdevenir sense Auditori i sense Teatre el gran festival de tardor de Catalunya, el Festival de Teatre de més prestigi i de més abast de tots els que es programen.

Si això ha estat així, què no serà a partir d’ara en una ciutat que acaba de rebre el Premi Nacional de Cultura per al Museu del Cinema, que acaba d’inaugurar amb èxit l’Auditori i Palau de Congressos i que ara acaba de recuperar la normalitat teatral com un fet natural llargament esperat i un retrobament fàcil,directe, amb els nostres escenaris coneguts, amb el teló de boia, amb els pàmpols de les làmpades, amb la platea atapeïda,amb les llotges romàntiques. I una ciutat que es disposa a encarar l’immediat futur amb la construcció del nou Centre d’Art Contemporani, que inicia els primers passos per a la rehabilitació de la Marfà a Santa Eugènia, que es disposa a veure com es construeix una nova biblioteca central pública a la ciutat, que emprèn ambiciosos projectes per l’antic cinema Modern, que elucubra amb el trasllat de l’arxiu de sant Josep que somnia nous destins per aquest antic convent i per l’edifici de l’Audiència de la plaça de la Catedral.

L’eficàcia i la potència del nou edifici trigarà encara a ser plenament percebuda. Però el joc de llum i de vidre,els nous espais,les escales generoses i obertes,els nous replans amplíssims, la millora de l’accessibilitat, els nous serveis, la nova climatització, el bar ampliat i més obert, les parets planxades amb estuc ennegrit i lliscant,la connexió eficaç entre el nou i el vell, entre l’edifici històric i l’embolcall contemporani, la nova circulació de persones,atorguen a la simbiosi entre dos edificis que s’acoblen una perfecció de funcionament difícilment igualable.

Per la part de fora pren forma, a poc a poc, un nou entorn urbà que reconstrueix els contorns, que busca una nova trama, que reconstitueix els colors i els volums,que incorpora la modernitat ultimíssima del cortén i l’eficàcia contundent de la pedra. El conjunt dels edificis del conglomerat municipal ha deixat ja enrere aquell punt d’anarquia i caos originat en l’acumulació i superposició de noves finques i comença a adquirir un ritme nascut del seny ordenador d’una planificació que comença a donar els seus fruits. La plaça nova que s’intueix ens deixarà per a la ciutat del segle XXI un nou espai italianíssim i de matriu exclusivament gironina.

Poques ciutats poden encarar el nou segle amb un bagatge i un equipament de la qualitat de la potència de la capacitat de present i de futur que avui té Girona.

Hi ha, és clar, un doble enfocament possible. Del lament pels cinc anys de privacions i orfandat o l’esclat exultant per la normalitat retrobada. Als ulls i a la cara de tots els assistents a la sessió de dilluns amb una obra potentíssima i un cartell d’actors de primera fila s’hi endevinava aquesta segona opció. L’alegria del retrobament, la plenitud de la satisfacció, la voluntat de gaudir d’un nou moment fundacional. L’únic regal que va deixar la burgesia del segle XIX a la ciutat va ser el Teatre Municipal. L’encert de la seva centralitat li ha donat una vida llarguíssima i fecunda. Ara l’enèsima renovació, la més total, la més completa,la més revolucionària, la més pràctica i la més eficaç aporta, de la mà de l’Ajuntament, un equipament polivalent i essencialment teatral que en tots els nous espais construïts ofereix la flexibilitat de moltes noves oportunitats. És l’herència de finals del segle XX per fer l’arrencada del segle XXI.

Amb ulls somrients i cares satisfetes, amb alegria sana i compartida, amb joia plena, tots vàrem sentir l’esgarrifança de l’emoció tendríssima, d’una profunditat total, canviant cap a ulls entelats d’emoció, humits de llàgrimes, enduts pels sentiments i els records, quan en cloure l’espectacle Lluís Homar va dedicar a Quim Masó la interpretació del Lliure, en un homenatge compartit per tot el Teatre i per tota la ciutat. Un nom associat per sempre al Teatre i associat a l’excepcional aventura de fer, des de Girona i Salt, una empresa de gestió teatral, de producció i de programació, acreditada arreu, traspassant fronteres, trencant motllos. Construint una insòlita empresa d’arrel gironina i de prestigi nacional. Corpresos per l’emoció tendra i trista, vàrem veure baixar novament el teló. La ciutat dorm tranquil•la al so de les campanes de la Catedral, amb la normalitat del Teatre Municipal reobert i la plaça més plaça de totes les places, als ulls dels gironins, de contundència de llamborda, feliç del retrobament i esperant la renovació del freixe mort.

Si  voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.