Joaquim Nadal i Farreras

LA CARRETERA DE MAÇANET DE CABRENYS

Diari de Girona

Ara fa exactament tres anys que vaig publicar al Diari de Girona un article amb aquest mateix títol. Era una reflexió i un al·legat sobre les comunicacions en els nuclis rurals, en els pobles petits i en emplaçaments aïllats i mal comunicats amb un sistema viari obsolet, malmès i sense cap atenció. Cridava l’atenció sobre tota la zona de Salines-Bassegoda i el conjunt de municipis de l’Alt Empordà que se situen a ponent de l’autopista i s’endinsen en les masses boscoses d’alzines i suros. Ponderava la bellesa del paisatge, la importància de la vegetació, la singularitat dels traçats i les angúnies dels veïns que, durant dècades, han fet el trajecte de Maçanet a Pont de Molins i Figueres, comptant cada dia els revolts de la carretera. Insistia amb to exigent i reivindicatiu en termes d’autèntica precampanya i amb ulls atents d’observador del territori. Em semblava percebre una necessitat urgent de millora de les comunicacions i a l’hora una necessitat de preservar i protegir els valors ambientals i territorials entesos com el patrimoni més valuós i segurament com la font d’ingressos més sòlida de la comarca en aquest punt.

Han passat tres anys justos. I la carretera és a punt d’acabar-se. Ja fa dies que els veïns poden gaudir de la major part del nou ferm i de la major part dels nous trams de traçat rectificat. Diversos ponts milloren les prestacions de la carretera i un nou gran pont substitueix el revolt més llarg i sinuós de tota la via. Avui tot és més a prop. Sé que hi ha algú que opina que el que s’ha fet és encara insuficient, com també sé que hi ha qui opina que el que s’ha fet és excessiu i desmesurat. Amb tota seguretat les opinions contrastades donen el to del punt just, del terme mig. S’havia de fer i s’ha fet. El Govern de Catalunya s’hi va comprometre i ha estat amatent a aquestes necessitats.

No es tracta només de les obres de la carretera de Pont de Molins a Darnius i de Darnius a Maçanet de Cabrenys. Es tracta també del reforç de ferm de tot el tram de carretera des de Maçanet fins a la frontera francesa per Tapis i Costoja. Hem intentat fer-ho tot seguit i trencar amb la vella dinàmica dels trams i dels pedaços, de les coses a mitges, de les carreteres per fascicles. Crec que hem donat resposta a un repte i que el resultat és més que raonable.

Ha passat el mateix amb el ferm de la carretera de la Vajol, d’Agullana a la Jonquera; amb la carretera de Llers a Albanyà i, a llevant de l’autopista, amb el ferm de la carretera de Cantallops. Ara, a més, hi afegim la millora de les cunetes i els marges de la carretera de Llers a Albanyà per raons de seguretat, i el compromís ferm de fer, per compte d’Albanyà i Cabanelles, el camí que uneix aquests dos municipis per Lliurona i que ha de trencar l’aïllament, el cul de sac de la carretera d’Albanyà.

Crec que està bé que ho diguem a tall de síntesi. En aquesta part de l’Alt Empordà s’ha atrapat el temps perdut, s’ha recuperat un nivell d’accessibilitat imprescindible, s’han entès i s’han atès les necessitats dels municipis i dels veïns, i s’ha actuat de manera proporcionada i enèrgica a l’hora, sense escatimar recursos, per tal de garantir l’eficàcia de la mesura i la necessària protecció del territori.

No es tracta, és clar, de mostrar-nos autocomplaents. Es tracta de deixar constància que podem celebrar plegats que s’han complert uns compromisos i que l’activitat econòmica dels municipis del massís de Salines-Bassegoda, avui molt fonamentada en el turisme rural i la restauració, així com en l’explotació de les suredes i el desplegament d’alguna activitat agrícola i ramadera, rep l’impuls d’una millora de les infraestructures i de les comunicacions com un atractiu més. Avui és més fàcil passar a la Catalunya nord i enfilar per Tapis en direcció a Sant Llorenç de Cerdans, Arles de Tech o Amélie les Bains, en direcció a Ceret i el Boulou.

Aquesta terra permeable, de frontera, plena de tradició forestal i minera, de ressonàncies simbòliques i patriòtiques, escenari de dolor i de tristesa, refugi segur de darrera hora, última mirada de la terra estimada o primeres xemeneies dins del bosc en els tortuosos itineraris del retorn, alça el cap amb orgull resistent i es disposa a encarar el futur amb confiança. Amb la satisfacció de tenir cura d’un patrimoni extraordinari i valuós, natural i cultural, que coneixem poc i que, ara, potser podrem conèixer una mica més. La carretera de Maçanet de Cabrenys, reivindicada durant dècades, és ara una realitat. Però la carretera és només una eina un instrument. A Salines Bassegoda hi batega l’ànima d’un poble amb ganes de viure aquí i gaudir de la terra que l’ha vist néixer. És un dret de tothom.ç

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

25 Agost 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a LA CARRETERA DE MAÇANET DE CABRENYS

CATEDRAL DE SANTA MARIA

Diari de Girona

El dia s’ha aixecat tapat, de núvols negres i espessos. Un dia amb aires de tempesta, amb llamps i trons i algun ruixat intens com feia mesos que no vèiem. És un dia de màniga llarga, de jersei de llana, de fresca i olor de terra molla. Una temperatura percebuda amb més intensitat pel contrast amb les calorades enormes de la primera meitat de l’estiu. Avui a Girona és festa grossa i repiquen les campanes de la Catedral mentre l’Onyar baixa tèrbol de fang i terra arrossegada dels marges ressecs de les planes agrícoles del Gironès. M’he arribat a la Catedral per seguir de prop la litúrgia de Santa Maria, una celebració que, per les dates que s’escau, no he vist mai. La ciutat deserta en els carrers de l’eixample adquireix vivesa i color en els tombants del Pont de Pedra. Turistes àvids de ciutat passegen pels carrerons d’una ciutat gairebé tancada per vacances. La Catedral té, excepcionalment, totes les portes obertes al culte i la devoció. La volta ressona les notes de l’orgue i s’omple de núvols d’encens i de solemnitat. Al presbiteri senyoreja altívola la cadira de Carlemany, i el retaule adquireix una brillantor refulgent. Ens hi manca el baldaquí i l’ara de Pere Roger per completar una escenografia medieval amb el pes de la tradició i la força fundacionals. A l’arrencada de la girola, la figura del cap d’Estopes culmina la solemnitat del sarcòfag, mentre que a l’altre costat el sepulcre d’Ermessenda despullat de la seva esvelta figura es remata amb una tapa anodina i neutra que fa enyorar la bellesa dels relleus de l’alabastre del somriure dolç. En el presbiteri es disposen en semicercle una bona colla de setials de vellut vermell, però hi ha massa seients per tan poc canonge (quatre si no m’erro). Res no eclipsa, però, la solemnitat de la litúrgia, la magnificència dels revestiments, la daurada blancor trencada de les casulles que proclamen als quatre vents l’apoteosi de Maria Verge, reiterada des de l’Evangeli mateix, de Lluc, cantat des d’una de les trones, amb el text que donaria peu al Magnificat.

Assistim a l’ofici pocs gironins i gironines, i al costat de l’orgue unes hostesses contenen, mentre dura el culte, els grups de turistes àvids de cultura i inquiets per les dificultats d’accessibilitat. Hi identifico el Sr. Mirambell, cronista oficial de la ciutat i col•laborador d’aquest Diari, i també el cronista habitual del diari El Punt, Joan Ribas. Acabada la missa, la processó segueix la creu i els preveres des de l’altar major fins al llit de la Mare de Déu, obra especialíssima de Lluís Bonifaç, de finals del XVIII a la mateixa capella on hi ha des de 1531 el sepulcre del bisbe Ramon Boil, d’una exquisidesa renaixentista mai prou ponderada. Sota l’acollidora volta ressona encara amb força la Salve Regina, que les futures generacions segurament no sabran. En Pere Madrenys em mira amb somriure irònic i inquisidor. Els fidels devots s’enduen la reproducció tipogràfica d’un vitrall de la Catedral. Pocs minuts després del migdia, la celebració es dóna per conclosa i l’ assemblea es dispersa mentre la nau s’omple de visitants i les portes del Tresor s’obren cap al Claustre, accessible durant uns minuts als fidels que han seguit la processó.

Sortim per la porta dels Apòstols i albirem el mateix cel ennuvolat que hem vist de bon matí.

La propera cita, la més immediata solemnitat amb fragància d’espígol i romaní, és per d’aquí poc, el vuit de setembre a la festa de la Mare de Déu de Gràcia i de Bell-Ull, a la capella que toca la mateixa porta del Claustre que s’obrirà de nou als fidels per mostrar la bellesa de les formes, el relleu dels capitells, la solemnitat dels sepulcres, l’elegància de la torre de Carlemany, el xipolleig de l’aigua, les branques aclaparades pels anys del cedre.

He tornat a la Catedral i he reviscut totes les emocions de la densa tradició secular i mil•lenària que acumula la cultura de generacions i transmet la força del poder eclesiàstic i la seva capacitat de congregar els ressorts necessaris per produir per acumulació l’obra d’art més brillant que ens depara la ciutat. Amb admiració fervorosa i un punt d’interrogació a les pedres, buscant sempre de saber les històries humanes que s’hi destil•len amb el pas del temps, he resseguit els contorns de les capelles solemnement il·luminades en ocasió de la festivitat, he alçat la vista diverses vegades a la rosassa, he recorregut els finestralets del trifori, he imaginat el nou finestral i he assajat d’interpretar la nova llum de la nau, un cop substituït el finestral cec per nous vitralls. He pensat, fins i tot, que a la immensitat de la nau li escauria ara la substitució total dels bancs renegrits i corcats per uns nous bancs de fusta clara i disseny adaptat a la voluntat de fer de la Catedral un monument de referència. A la plaça dels Apòstols ressonaven de nou les campanes repicant.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

20 Agost 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a CATEDRAL DE SANTA MARIA

PIERRE VILAR

Diari de Girona

Els gironins podem trobar amb relativa freqüència als diaris de la ciutat, als suplements immobiliaris o als gratuïts, anuncis de pisos en venda al carrer Pierre Vilar. Efectivament, aquest és un carrer nou obert entre la plaça de l’Estació (plaça d’Espanya) i el carrer de la Creu, que discorre paral·lel al viaducte del tren i que se situa entre el parc Central i la carretera de Barcelona. Aquest carrer s’ha obert en terrenys que havien sigut del tren de Sant Feliu i que FEVE (Ferrocarriles españoles de vía estrecha) va vendre en els primers anys vuitanta a l’Ajuntament de Girona i aquest els va adjudicar al GEIEG després d’un concurs públic. Ara, s’hi s’està construint de cap a cap i van apareixent nous immobles que donaran número i adreça als nous estadants d’aquest carrer.

Però qui és el personatge que li dóna nom? No és el mercader gironí Pere Vilar, de qui coneixem les activitats i l’inventari dels seus béns gràcies a les recerques que ha desenvolupat l’historiador francès Christian Guilleré. Es tracta del col·losal historiador francès contemporani, a qui l’Ajuntament de Girona va voler homenatjar en vida per la seva dedicació preferent als estudis sobre la història de Catalunya, un intel•lectual de gran categoria, amb una trajectòria acadèmica i bibliogràfica extraordinària que ha esdevingut un punt de referència per a la historiografia contemporània de Catalunya.

Pierre Vilar, va néixer l’any 1906 al Llenguadoc (Frontinhan) i va viure una vida llarga, intensa i fructífera fins a l’any 2003. Vilar va arribar a Catalunya per primer cop l’any 1927 amb la intenció, molt francesa, de fer una tesi sobre la geografia catalana. Però quan va ser aquí es va topar amb una realitat singular que l’interpel·lava molt més enllà dels aspectes geogràfics i que el portava a interrogar-se per l’evolució de la societat, els comportaments individuals i col·lectius, l’acumulació de capitals, l’evolució de l’agricultura primer, del comerç, de la indústria finalment. El coneixement de Catalunya i de la societat catalana, el contacte amb l’efervescència política a la Catalunya dels anys vint i trenta, les coneixences amb il·lustres historiadors de sòlida formació empírica, el dugueren, a poc a poc, a voler donar-nos una visió més completa i àmplia de Catalunya. Una recerca completa arrencant del medi natural, el territori, el paisatge, la morfologia del país, i seguint per la formulació dels grans interrogants i l’assaig de resposta a les especificitats d’una societat singular de ressonàncies mil·lenàries, d’arrels profundament pageses i feudals, i de desenvolupament comercial i industrial en els segles XVII i XVIII en un procés encadenat de renovació i canvi que van situar el país a les portes de la industrialització, en una posició capdavantera. Aquest és el pes i el sentit dels volums de la seva tesi Catalunya dins l’Espanya Moderna que, traduïts i editats a Catalunya per Edicions 62 en quatre volums, donaven cos a la col·lecció estudis i documents i proporcionaven a les joves i noves generacions d’historiadors un clar marc de referència. Un recull d’articles diversos de caire metodològic, Crecimiento y desarrollo (Barcelona,1964) va esdevenir una altra guia per transitar pels camins de la història amb un bagatge conceptual renovador i modern. Una petita perla, El Manual de la Companyia Nova de Gibraltar, creació dels primers anys del segle XVIII, l’estudi dels seus comptes i l’anàlisi dels ingredients societaris i doctrinals de la seva pròpia creació en fan una delícia de llibre que transcendeix la monografia estricta per alliçonar-nos sobre la manera com esprémer el suc d’una documentació molt concreta fins a posar-la a disposició d’un marc interpretatiu més ampli, en el qual s’hi inscriuen els neguits socials i econòmics dels mercaders del moment culminants de la Guerra de Successió i les expectatives dels austriacistes quan pensaven en termes d’una liberalització i obertura del comerç amb Amèrica. La bibliografia de Vilar és inacabable, sempre innovadora, engrescadora, quan parla de Catalunya, d’Espanya, del colonialisme, o de l’ofici d’historiador, com quan va desgranar el seu pensament rigorós davant de la professora Rosa Congost fins a conformar un llibre (Pensar històricament, València,1995) que bé podríem dir que tenia gairebé més un caràcter de testament intel•lectual que una orientació memorialística. Els seus petits llibres, síntesis extraordinàries, sobre la Història d’Espanya (1947) i sobre la Guerra Civil Espanyola (1986), esdevenen i continuen essent un model insuperable de destil·lat intel·ligent per comprendre bé la nostra peripècia col·lectiva. Tant, que durant anys i anys malgrat formar part de la popularíssima col·lecció “Que sais-je?” La Història d’Espanya va ser prohibida i considerada un perill intel·lectual pels censors del franquisme. Vilar confessa a Rosa Congost com la vida al front en la segona Guerra Mundial, la mort d’alguns dels seus companys, va esdevenir un punt d’entroncament pragmàtic entre la pura especulació intel·lectual i el sentit pràctic de la tasca de l’historiador, buscant respostes elementals en els fets dramàtics i vius de la conjuntura política de cada moment.

Pierre Vilar, a través de la seva família i especialment del seu fill Jean, fa ara honor als seus lligams amb Catalunya, i també amb Girona, i fa molt pocs dies s’ha dipositat a la biblioteca de la Facultat de Lletres la seva biblioteca donada a la Universitat de Girona. Al costat de Ferrater Mora, Jaume Vicens, Robert Tate, Modest Prats, els llibres i la documentació de Pierre Vilar enriqueixen el bagatge de la biblioteca gironina i donen un sentit profund al nom d’un carrer de la ciutat que, com el mateix Vilar deia de la història, és un carrer en construcció, d’una ciutat en construcció, d’arrels molt profundes que Pierre Vilar coneixia molt bé. La millor herència de Vilar és el nou món d’oportunitats que aquesta donació ofereix als estudiosos que es vulguin atansar fins les venerables parets de l’antic convent de sant Domènec.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 41-43)

18 Agost 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a PIERRE VILAR

RIPOLL

Diari de Girona

Acaba de sortir un llibre sobre Ripoll amb moltes fotos de l’Oriol Molas i un text breu i suggerent de Raimon Maideu: Ripoll, una visió contemporània, Ripoll, Ajuntament-Galerada, 2006. El guió del llibre ens condueix delicadament pels camins de les imatges enllaçades hàbilment en un discurs triat i aclaridor, sempre, però, sota la llibertat de la mirada atenta, intel·ligent i juganera del fotògraf. S’obre amb la gran portalada del monestir, que lliga amb un moment fundacional, bàsic, i amb la personalitat de comtes, bisbes i abats de gran projecció i tradició. Guifré i Oliba serien els símbols, però la trajectòria ens du a viure i reviure els llaços entre la construcció del monestir i la constitució de l’escriptori com un recurs culte i ordenat de civilització, en una vall pirinenca en una cruïlla de molts camins i de dos rius. La gran portalada, gastada pel temps i l’erosió és un fris autèntic, l’única peça no alterada per les restauracions i les reconstruccions, penyora fidel d’unes arrels, que el romanticisme transformà i impulsà. L’arquitectura del monestir, de l’entorn, de la nau, del claustre, ens situa en el cor mateix de l’origen de la vida de la vil·la de Ripoll. Segueix el llibre pels camins de l’arquitectura posterior, i ens regala amb un repàs dels punts forts de les transformacions seculars, les referències urbanes, des de l’arquitectura medieval fins a les aportacions del modernisme, passant per esdeveniments de la història de la vila amb impacte. De la tradició medieval, pagesa, ramadera i feudal, a la tradició industrial amb arrels a les indústries de la farga catalana i a la indústria de les armes de foc, i amb una arrencada espectacular i una seqüència indestriable del tèxtil a la metal·lúrgia al llarg del segle XIX en un procés estretament lligat als cursos d’aigua i a l’aprofitament de l’energia dels rius. El comerç, les tradicions, les comunicacions i el món avui residual de l’agricultura subratllen unes fotografies de tons i colors molt atractius, que conviden a gaudir dels entorns naturals de la ciutat. Tota aquesta tradició laboral, obrera, i les connotacions històriques fonamenten, ara, una llarga tradició cultural d’entitats i activitats dinàmiques que mouen la societat ripollesa i li fan viure legítimament l’orgull d’un nou desvetllament. Sobre aquests fonaments la vil·la basteix el seu projecte cultural de dinamització i presentació dels seus valors acumulats en els diferents museus que es projecten i en l’impuls renovat de l’escriptori. I, aquí, concorren les diferents festes i fites anyals de caràcter lúdic i commemoratiu, patriòtic i popular, que suscita ressonàncies mil•lenàries i rememora fets recents de la més estricta contemporaneïtat. Tot en un entorn que és, alhora, catifa i mantell. Una catifa de fulles tardorals, arrossegant-se mandrosament per les vores esventades del Ter i del Freser, en una cruïlla on els horitzons intuïts dels cims pirinencs més majestuosos situen en un primer pla, més modest però estrictament familiar, com les elevacions més immediates de Sant Roc, el Catllar, Sant Bartomeu i Sant Antoni, les fites d’un entorn acotat que limita l’abast de la vil•la i en condiciona tot el seu sistema de comunicacions.

Les profundes arrels històriques i la força emprenedora de la tradició fabril conformen un entramat inseparable de la forta personalitat ripollesa. Les variacions de la conjuntura, l’impacte de la globalització, les noves perspectives de l’economia mundial han fet variar les certeses del passat més immediat i han fet trontollar els fonaments d’una comarca que té, a títol d’honor, la condició de bressol fundacional de Catalunya.

Aquests avatars conjunturals, les dificultats de comunicacions, un cert aïllament, la descurança de les administracions, han creat un clima ambiental poc propici per a l’optimisme i més decantat a la resignació que a l’autoestima, més aturat en el victimisme que en la recerca de nous models i de noves oportunitats.

Aquesta visió contemporània del llibre és una invocació moderna a l’optimisme, a la confiança. Vol ser un revulsiu per al futur, vol posar en valor tot el pes de la història més remota i la història més recent, i ens en vol fer partícips, com a penyora, d’un projecte engrescador de futur. La visió contemporània ens porta directament cap a la superació d’un punt lacònic de malenconia ambiental, i sacseja els fonaments d’una certa grisor ambiental, plujosa, per reclamar el dret als colors vivíssims i exuberants del desplegament de totes les potencialitats d’una vil•la amb capacitat de desvetllar els valors acumulats. Hi ha lloc per a projectes nous, per a més revulsius, per a sotraguejar el conformisme i confiar novament en l’esperit dinàmic i emprenedor dels ripollesos. Ara, amb més possibilitats gràcies a les transformacions i modernitzacions viàries i ferroviàries.

Però, sobretot, perquè es pot construir un projecte de turisme cultural i d’activitat empresarial sobre els fonaments i l’herència rebuda del passat i es pot encarar el futur amb ambició civilitzadora, tot traient profit del pòsit densíssim acumulat i potser no prou valorat i ben aprofitat fins ara.

Aquesta visió contemporània és només una pinzellada, una intuïció, una insinuació, una picada d’ullet. Només cal deixar-se seduir i deixar-se endur per la imaginació i el somni que no poden construir del tot els autors que ens serveixen els ingredients bàsics per a construir la nostra pròpia lectura i el nostre propi projecte.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

4 Agost 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a RIPOLL

BARRIS I CIUTATS

El Temps, núm. 1.155.  Monografic “Nova vida per als barris”

La societat contemporània és cada cop més urbana. Les nostres ciutats tenen arrels profundes de pobles molt diversos. El sentiment de poble impregna encara el record de la darrera generació amb un peu a les ciutats i un altre als pobles d’origen, Catalunya endins o Espanya enfora. He sentit dir que tothom a Barcelona té encara un peu a terra, un tros de terra com a referent, no gens remot, d’una societat urbana d’arrels profundament pageses i populars. Però el sentit de poble el reservem per a moments especials i excepcionals, per als escenaris de la memòria i els espais físics de la memòria retrobada. Ens costa, però, donar perfil de poble als barris de les nostres ciutats. I, amb tot, les ciutats són els seus barris com a síntesi més depurada de l’espai, on s’assaja de forma quotidiana la convivència i la solidaritat on es despleguen les potencialistats col·lectives a cop de reacció davant les necessitats o les exigències d’uns serveis públics que històricament han estat insuficients i deficitaris. La geografia urbana i la geografia humana dels barris ens reclama una atenció preferent, una dedicació constant, una aproximació sensible i intel·ligent fins a trencar les barreres de l’anonimat i dels distanciament.

La política als barris requereix de les més ajustades tècniques i de les millors sensibilitats. Cal aplicar-hi cirurgia de xoc i també microcirurgia, s’han d’abordar les grans qüestions estructurals i a l’hora s’han d’atendre els més petits detalls. És una operació de filigrana de reconstrucció dels teixits socials a cop de modificació de totes les agressions i de totes les perversions del medi fins a fer-lo atractiu i desitjable. Buscar l’amabilitat de l’espai urbà,de l’espai públic i dels serveis que conformen la reconstrucció a escala contemporània dels referents històrics de poble. L’escola, l’escola-bressol, la biblioteca, el centre cívic, el punt de trobada de joves i grans, el pavelló, la piscina, la plaça, la rambla, el passeig, els jardins, l’olor de gespa segada al costat dels habitatges renovats i adaptats. Les condicions per a una nova vida a les nostres ciutats. Una vida per viure-la, no una vida per sortir-ne corrent amb angoixa, l’angoixa de la cua de sortir que és preludi de l’angoixa de la cua de tornar. Ciutats segures, barris nous, escoles dignes, paradigma de noves seguretats construïdes en els valors de les llibertats de tots i en els valors de la convivència cívica, en el subtil equilibri entre els drets individuals de cadascú i els drets col·lectius construïts amb els deures de tothom com a salvaguarda dels mateixos drets.

1 Agost 2006 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , | Comentaris tancats a BARRIS I CIUTATS