Joaquim Nadal i Farreras

EL COMPROMÍS DE CATALUNYA AMB EL MÓN

Catalonia News, juliol 2006

Catalunya és un país de llarga història, amb forta personalitat i amb una  clara vocació d’obertura i solidaritat amb la resta de pobles del món. La Catalunya d’avui s’afirma com una societat plural i oberta disposada a projectar el millor de si mateixa. El nostre país vol fer la seva pròpia aportació a la comunitat internacional, convençut que una participació responsable en la construcció d’un món compromès amb l’estabilitat, el creixement i la pau també ens farà créixer com a país.

El Govern de la Generalitat ha engegat diferents polítiques per tal de fer efectiva aquesta presència activa en un món altament globalitzat: les comunitats catalanes de l’exterior, la col·laboració amb organismes internacionals o la política de cooperació al desenvolupament són exemples de l’esforç governamental per fer que Catalunya participi en primera persona i de manera constructiva en la governança global, al costat d’iniciatives per donar a conèixer la cultura catalana al món o per a la internacionalització de l’economia catalana.

Les comunitats catalanes de l’exterior, autèntiques ambaixadores civils del país arreu del món, han experimentat un rellançament remarcable en els darrers temps i han rebut un suport decidit i creixent per part de la Generalitat. Cal treballar perquè en un futur ben proper puguin assumir fites més ambicioses i esdevinguin un autèntic pont entre Catalunya i el país d’acolliment, en ambdues direccions. Catalunya confia que, a més de la tasca que fan en aquests països, les comunitats de l’exterior s’impliquin en la vida civil catalana i ajudin a construir el país també des de fora.

Una altra dimensió de l’acció exterior catalana és la col·laboració amb organitzacions internacionals. Hem de celebrar la signatura d’un acord amb les Nacions Unides pel qual el Govern de Catalunya esdevé donant de tres Fons i dóna suport a la creació, a Barcelona, d’una oficina de la Campanya dels Objectius del Mil·lenni. S’obre així una via de col·laboració entre les Nacions Unides i els governs subestatals, ja que és la primera entitat política d’aquesta naturalesa que signa un acord tan important.

Finalment, cal remarcar el paper de la Cooperació Catalana també com a mostra de projecció exterior. La sensibilitat i l’esforç dels catalans per aconseguir un món més just i avançar en la cultura de la pau és una de les millors cartes de presentació del nostre país al món. El nou Pla director de cooperació al desenvolupament, en curs de redacció i amb un ampli procés participatiu, aprofundirà aquesta pràctica.

El Govern de Catalunya vol construir un pont entre passat, present i futur pel que fa a les comunitats de catalans a l’exterior. Un pont solidari i sensible que atengui totes les emocions i tots els sentiments d’un col·lectiu molt ampli que va haver de refer les seves vides fora de Catalunya i amb una dedicació principal a aquells que per les circumstàncies històriques no es van poder permetre o encara no s’han pogut permetre, per raons polítiques uns, per raons econòmiques uns altres, el retorn ni que només sigui per satisfer l’enyorança acumulada. També vol atendre tots els col·lectius de persones i famílies que han arrelat en d’altres països on s’hi han traslladat per raons de feina. I, finalment, vol atendre la nova presència de catalans al món més directament lligada a l’activitat econòmica i a la dimensió exportadora i internacional de l’economia catalana. Exili,emigració i projecció internacional de l’economia com a tres branques d’un superior interès del Govern a atendre els catalans que viuen i treballen fora de Catalunya, alhora que preservem la memòria dels que els precediren i el llegat que ens han transmès de caràcter cultural, social o fins i tot patrimonial en una riquíssima xarxa de casals catalans.

D’una banda, els compromisos del Govern de Catalunya amb els catalans arreu del món. De l’altra els compromisos del Govern de Catalunya i de Catalunya com a país i tot el seu teixit associatiu amb el món i amb els problemes del món. Una implicació directa en la lluita contra la pobresa i el sots-desenvolupament, un ferm compromís de solidaritat internacional, un treball constant per a superar les desigualtats socials i els desequilibris territorials que quotidianament ens interpel·len. És un compromís de fons, lluny de la parafernàlia i de l’exhibició, a peu d’obra, al costat dels problemes, amb les persones i les organitzacions, volent fer efectiu un principi de solidaritat activa i transformadora. Més en la línia d’aportar eines i mitjans que, en la línia d’aportar subvenciona atorgant un especial interès a la capacitat d’impulsar iniciatives amb capacitat d’adquirir una dinàmica pròpia nascuda en l’aprenentatge necessari o l’atenció preferent a les condicions de l’alimentació, la formació i la salut.

Aquesta és molt en síntesi l’orientació d’un treball compartit tot just a mig camí d’assolir la plenitud que tots voldríem per compromís moral i polític.

Anuncis

31 Juliol 2006 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , | Comentaris tancats a EL COMPROMÍS DE CATALUNYA AMB EL MÓN

EMILI PALLACH I CAROLÀ

Diari de Girona

Intervenció en el Ple del Parlament amb motiu de l’homenatge que li va retre la Cambra el dia 13 de juliol de 2006

Emili Pallach i Carolà va néixer a Figueres el 17 de març de 1923. L’Empordà és una terra de pas. País de marca, en un país de marca. És també gresol i refugi, terra aspra i terra fèrtil. Plana batuda pels vents. Escenari d’un combat desigual entre el vent del nord que hi senyoreja i el vent del sud que amb prou feina hi arriba. Territori de geografia amable i de geometria agrícola. De fronteres marcades, de grans contraforts al Pirineu, de ports oberts i badies generoses arran de mar. Punt d’arribada i punt de trobada. L’Empordà d’Emili Pallach és un paisatge, un territori, una ciutat, un esperit, un país obert i generós. De camps acotats per tanques desiguals de xiprers per aturar la tramuntana i protegir el sembrat. D’homes i dones lliures i oberts. D’esperit federal i republicà; d’inspiració progressista.

Emili Pallach va viure, es va casar, va tenir dues filles i va treballar en aquests escenaris i en aquest context. Va estimar, admirar i acompanyar el seu germà Josep. Però van seguir camins diferents. Arrelat a Figueres, hi va viure sempre i hi va patir les conseqüències del desenllaç de la guerra i de la Dictadura.

Ple de potencialitats i de capacitat intel•lectual i curiositat, es va veure obligat a sobreviure fent classes de francès, comesa en la que el va ajudar una de les seves filles.

Va viure una vida feta de discreció i mesura. Amb un punt d’ironia pagesa i de rauxa empordanesa. Allunyat sempre de l’ostentació i la parafernàlia; poc amic de les aparences i l’exhibició. Amable i bona persona.

D’arrel i matriu catalanista, d’un catalanisme que neix de la terra i amb la gent, un catalanisme obert, generós, també discret. Compromès amb els principis i els valors bàsics de la igualtat i de la justícia. Pensant sempre en Europa i l’equilibri i la pau a Europa. En un esperit construït en el desencís i la patacada de la Guerra Civil espanyola i la vibració patriòtica i resistent de les democràcies europees en la lluita contra el feixisme, la dictadura i la intolerància.

A Figueres va assumir el compromís d’articular el PSC, d’harmonitzar els corrents i les ocurrències, de posar pau i seny. Ho va fer bé i mai no va buscar i potser no va tenir l’agraïment i el reconeixement deguts. Després d’un primer mandat convuls a la ciutat de 1979 a 1983, amb crisis i canvis va liderar el projecte municipal socialista a la ciutat el 1983. La llista que encapçalà va obtenir el millor resultat que mai ha tingut el PSC amb deu regidors. Però la coalició de la dreta i el centre dreta li van impedir de governar; com una tanca de xiprers que li barrava aquest camí. L’any següent fou el cap de llista a les eleccions al Parlament de Catalunya i fou diputat de la segona legislatura de 1984 a 1988.

Va treballar a les comissions d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de Política Territorial, del Síndic de Greuges i de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana.

Després va continuar amb modèstia les seves classes de francès. L’exdiputat Martí Sans pondera de Pallach la lleialtat als amics i al projecte socialista, la passió per la política en totes les esferes i dimensions, la dignitat personal.

Martí Sans diu: “L’Emili era un home intel•ligent, honest, senzill i molt bona persona”.

Martí Sans hi féu llargues passejades, continuades converses de política i de vida, de dimensió personal i col•lectiva. D’afecte. El mateix Martí Sans que exercí una amistat activa amb Emili Pallach troba que no vàrem ser prou reconeguts amb l’Emili. Que ens vàrem deixar endur per la voràgine de la vida, que no vàrem saber fer-li explícit l’afecte, l’estimació i l’agraïment per la seva trajectòria generosa i discreta.

Sovint reivindiquem la memòria històrica i després som individual i col•lectivament desmemoriats i poc agraïts. És quan ens adonem que fem tard, i deixem un instant que la fràgil frontera, el fil que es trenca entre la vida i la mort ens interpel•li.

Però és la vida que compta. I Emili Pallach es protegeix el cap del vent i el fred amb una boina i surt de l’escenari de la vida sense ni gosar tancar la porta.

Una porta que avui, com sempre fa el Parlament amb tots els diputats i diputades, els representants del poble de Catalunya, obre de bat a bat i obre els nostres cors al reconeixement degut.

Emili Pallach, un home del poble al servei del poble.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 13-15)

28 Juliol 2006 Posted by | Al Parlament, ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona, Homenatges, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a EMILI PALLACH I CAROLÀ

ELS CAMINS DE NÚRIA

Col·laboració en el llibre  El buscador de camins, Homenatge a Jordi Casso. Barcelona, DPTOP,  2006

Pels camins de Núria s’ha trencat el fràgil fil de la vida d’en Jordi i l’Eulàlia  L’olor de boix, el salt de l’aigua, els rododèndrons o les carlines romandran testimonis muts d’un amor etern. Els ulls oberts, rodons, grossos, encaixats en un cos eixut d’en Jordi havien recorregut moltes geografies. A vegades amb un punt d’inquietud i cansament, a vegades amb passió i excitació intel·lectual. Sempre amb un desfici per deixar petjada activa, per apamar la realitat i dibuixar-la en somnis per solcar-ne més endavant la realitat. Hi ha, en la vida d’en Jordi, un doble joc, interactiu, entre la feina i la passió pel territori, pel paisatge, per la muntanya, per la cançó, per la música,pel barri, per la família, pels Lluïsos de Gràcia.

En Jordi, enfilat al taulell del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, dirigint el cànon que s’havia proposat de fer cantar a cor tothom és com una metàfora de totes les muntanyes i de tots els paisatges recorreguts. En el cor, la prudent discreció d’un caràcter tímid, una mica retret, esdevenia projecció activa, adquiria una dimensió física evident per acostar-nos a una personalitat mig amagada en els replecs dels papers i dels plànols. Aquesta dimensió física el portava a voler tocar el relleu, a palpar la dimensió abrupta del territori, a recórrer barrancs i tarteres, a trepitjar suaument la neu, a seure plegats, tendrament, amb l’Eulàlia en un prat verdíssim.

Amb un punt d’emoció, amb molta tendresa, quasi sense gosar, em va fer partícip del dolor serè per la mort de la mare i de la resposta reconfortant de centenars de persones bolcats en la família en un acte de justa devolució per tantes energies projectades a la col·lectivitat de Gràcia.

És també el sentiment que vam experimentar plegats a l’església dels Josepets, compartint la litúrgia serena que desgranava amb elegància montserratina el pare abat Sebastià Bardolet, i que compartíem tots amb el cor encongit i l’emoció continguda. Es sanglots d’emoció de companys i companyes de la feina, d’amics de tota la vida, queden ara com un testimoni dels fils d’amistat teixits tants anys.

Rebrotaran els boixos de Núria com un homenatge a les vides d’en Jordi i l’Eulàlia, en la vida mateixa plenes de sentit. La mort sobtada només es pot assumir, amb rebel·lia, és clar, en una ferma i constant reivindicació de la vida.

15 Juliol 2006 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a ELS CAMINS DE NÚRIA

EL RETORN DE ‘JOSAFAT’

Diari de Girona

Podria ser ben bé la” Nit de Lluna a Girona” que va pintar Prudenci Bertrana (1867-1941). Un quadre de traç una mica elemental i atapeït de color que encara les cases del riu, amb una alçada considerable caient a plom sobre l’Onyar per sota les galeries i balcons, i veu emergir la potent façana de la Catedral, amb una lluna rodona quasi amanyagant el campanar. És la lluna que veig ara des d’un altre angle, pel costat nord, la mateixa relació de la lluna i el campanar i un primer terme esglaonat del pendís del passeig arqueològic, i l’ombra difuminada de la mola de la Seu.

Han passat cent anys des que el 1906 Bertrana va donar a conèixer la seva novel·la Josafat. Un any riquíssim d’esdeveniments polítics, literaris i artístics, com ens va recordar aquest any per Sant Jordi la plaqueta amb dibuixos de Comadira i textos de l’any sis que el president Maragall va obsequiar aquell dia. L’any del primer Glossari de d’Ors, d’Enllà de Joan Maragall, d’Els Fruits Saborosos de Carner, de La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba, de la Solidaritat Catalana, del Congrés de la Llengua Catalana, i moltes coses més.

En aquest context efervescent del darrer modernisme i del primer noucentisme, Josafat va irrompre amb força i amb fúria en l’ambient somort, tediós i trist de la ciutat de Girona com un cataclisme. Bertrana contraposava dos móns i els unia per la banda de les passions desenfrenades, de la lluita interior de l’esqueixament primari i emocional, de la lluita entre el desig i la contenció. Dos móns que es toquen, però que s’ignoren, que conviuen un a l’ombra de l’altre donant-se l’esquena i compartint la mateixa ciutat i la mateixa societat. La voluptuosa lascívia, i tangible, de la prostitució a tocar el Galligants, i els murs impenetrables i silenciosos de la Catedral. La ciutat i el seu monument. Les interioritats del monument; els replecs físics de l’arquitectura de la fe, les escales, els passadissos, les capelles, les làpides, el trifori, les teulades, les golfes, el campanar, les estances del campaner, la morada de Josafat a mig camí del cel i a frec del foc de la passió incontenible d’un cos desenfrenat; la tortura passional del desig. Bertrana construeix una narració que uneix les llums i les ombres del monument, les excel·lències de l’estil i les essències de la humanitat, en un escenari perfecte per interpel•lar, de cop amb un xoc d’esperits contraposats, ànimes bessones en el desig, i a les antípodes en el servei i la feina de cadascú.

Tant és que la novel·la produís un daltabaix. Avui es reivindica als nostres instituts amb edicions acurades i anotades, per introduir els nostres escolars a la literartura, i avui també es reconcilia amb la ciutat en un nou recorregut secular que ens proposa Glòria Granell Nogué amb el seu treball Bertrana i Varés, la Girona de Josafat, que és aquí en aquest llibre la Girona de 1906 i la Girona de 1965 de la mà del guió de Joanot, que Antoni Varés va voler portar al cinema amb Josafat de referència i amb la ciutat mateixa en un temps diferent però moltes inèrcies iguals i crostes semblants d’incomprensió i asfíxia. Bertrana i Varés compartiren rebuig més social el primer, i més administratiu i polític el segon, però tots dos responent a una mateixa lògica d’incomprensió i intolerància.

Una reivindicació centenària que culmina i es sublima amb Silencis ,Una nova mirada a Josafat, amb fotografies excel•lents de Jordi S. Carrera i amb textos de la mateixa Glòria Granell, Gabriel Roura, Jordi Soler i Eva Vázquez. La captació de les llums i les ombres, de la claror i de la foscor, de l’amplitud de la nau i l’estretor del trifori, de la magnificència dels arcs i de la sordidesa de les estances, de l’horitzontalitat de les làpides i la verticalitat el•líptica de les escales, assoleix un nivell extraordinari i posa escenari, depurat i arreglat, desprès d’excrecències, més ordenat i menys destartalat, als textos que s’aproximen a les entranyes de la novel·la i del personatge. Els autors poden el to analític, intimista, descriptiu, costumista segons els casos, i excel·leixen en un exercici literari que acompanya eficaçment el joc de les fotografies i les citacions de Josafat.

Ara sense cap dramatisme, amb un punt displicent, la ciutat assisteix al retorn de Josafat. Un retorn que reivindica Bertrana i reivindica l’obra i passats cent anys la posa al lloc que li correspon en la història literària de la ciutat. Una ciutat que en aquests cent anys s’ha vist enriquida per les aportacions i aproximacions de Rahola, de Ruyra, de Pla, de Comadira, de Cercas, de Bolaño, de Caroline Roe, de Maria Mercé Roca, de Fonalleras, d’Antoni Puigverd, de Gironella, de Ponç Puigdevall, d’Aragó, d’Steiner, de Handcke, de Graves, de tants altres que ens proposen una nova visió literària de la ciutat. Menys convulsa, més diversa, més plural, més rica de matisos. Sempre tributària de Bertrana, de Pla i Cargol, de Montsalvatge, de Palol, de Rahola.

Cent anys de lluita entre la vida i la mort, el cel i la terra, el bé i el mal, per dir-ho amb referències a contraris de Granell i per posar un guió a la història brillant i dramàtica de la ciutat contemporània.

L’àngel de la Catedral des del meu mirador esgarrapa la lluna i el finestral cec de la darrera volta de la nau, interroga el futur i es pregunta quines noves passions desfermarà la ciutat i la Catedral abans no s’obri amb els vitralls nous que s’anuncien.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 105-107)

14 Juliol 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EL RETORN DE ‘JOSAFAT’

GUIA BÀSICA PER A L’ELABORACIÓ DELS PLANS DE MOBILITAT URBANA

Pròleg a Guia bàsica per a l’elaboració dels Plans de mobilitat urbana. Barcelna, DPTOP, 2006

El Govern de Catalunya va posant negre sobre blanc totes les previsions de la Llei 9/2003, de 13 de juny, de Mobilitat.

Les Directrius nacionals de mobilitat, els estudis d’avaluació de la mobilitat generada, els compromisos específics per a la millora de la mobilitat de la Llei d’urbanisme són una mostra del ferm compromís del Govern en matèria de mobilitat..

Aquest és un tema transcendent de la gestió pública dels propers anys. Tan transcendent com delicat. L’arbitrisme de l’Administració ha d’introduir pautes i modificar i corregir tendències que espontàniament van en una altra direcció. No és fàcil posar límit o marcar pautes a un ús indiscriminat i sistemàtic del vehicle privat. Com tampoc no és fàcil prendre consciència de les limitacions de les reserves de carburants o dels riscos de la congestió. Riscos socials i ambientals. Temps, salut, seguretat i qualitat ambiental són variables afectades directament per la mobilitat. No hi ha dubte, doncs, que cal emprendre polítiques creatives, positives, propositives, amb alternatives sòlides i vàlides abans d’abordar els mecanismes coercitius de l’Administració.

Val més innovar que prohibir; d’aquí aquesta Guia i una eina per ordenar, innovar i crear. Els ciutadans reclamen que fem les coses fàcils i que es prenguin mesures tan universals com sigui possible i que es puguin entendre.

I ha arribat l’hora d’una gran gestió global i local de la mobilitat. No és una moda, és una necessitat. Els creixements urbans s’hauran de compassar a les necessitats certes d’una adequada mobilitat i els creixements territorials només es podran fer si partim d’una sòlida xarxa de transport públic, local/urbà i interurbà, metropolità o no.

 De la mateixa manera que la Fundació Pi i Sunyer amb la Diputació de Barcelona ha abordat la Gestió local de la mobilitat sostenible i segura, de Miquel Ortega i Lluís Cerdà (Barcelona, 2005) ara, el Govern us posa a disposició una guia útil per transitar per la mobilitat i per les bones pràctiques que reclama.

1 Juliol 2006 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a GUIA BÀSICA PER A L’ELABORACIÓ DELS PLANS DE MOBILITAT URBANA