FÈLIX BOUSO MARES

Diari de Girona

Durant molts anys hi havia un punt neuràlgic de la geografia de la ciutat històrica: la plaça de les Castanyes. De bon matí, a l’hora de començar les oficines s’hi produïa un creuament entre les persones que, des de la riba esquerra de l’Onyar i pel pont de les Peixateries, s’adreçaven al carrer dels Ciutadans i els que venint de Montjuïc, Sant Daniel, el Pont Major o Sant Pere fèiem el recorregut a peu per les Ballesteries, les voltes d’en Rosés, la plaça de les Castanyes i el carrer dels Mercaders fins a la plaça del Vi o el pont de Pedra. Estratègicament situada entre les voltes i la plaça, la floristeria de l’Anna Dalmau era la primera parada i fonda per comentar l’actualitat matinal amb ella, en Xena i alguna altra persona escadussera. Fent-la petar amb l’Anna passava per la plaça de les Castanyes en Fèlix Bouso camí dels serveis territorials de Cultura. Una aturada més i un repàs a l’actualitat de la ciutat que, amb instint periodístic, seguia de prop: els fets i les persones, el present i el passat.

En el repàs del passat arrencàvem sempre de les eleccions municipals de 1979, la seva primera entrevista, la personalitat d’en Ricard Dalmau, la seva amistat i també la meva construïda amb els anys amb els amics de l’antiga Unión del Centro Democrático, que ell havia conegut de prop des del Diari. En Joan Terradas, en Martí Manel Díaz, en Cinto Sáiz. Un reconeixement reverencial per la personalitat educada i ponderada d’en Francesc Pararols, que en Bouso valorava des de la distància política, o el reconeixement de la passió política d’en Pep Quintanas en els moments àlgids de la seva efervescència.

El passat més remot quedava diluït en les boires d’una adolescència de record borrós de les classes d’una colla de professors dedicats a guanyar-se la vida en l’adoctrinament i ràpidament trasplantats a la vida de la ciutat.

En canvi, sempre fèiem un viatge compartit, en el record, a Toledo, la seva ciutat. En Fèlix la recordava amb amor i nostàlgia, i desitjava un emparentament més intens, més a fons, entre les dues ciutats. No era ben bé el tòpic de la Toledo catalana, no. Més aviat en Bouso s’interessava per les noves polítiques de rehabilitació del patrimoni i de recuperació del teixit urbà de la ciutat històrica. Vibrava especialment cada vegada que per un motiu o altre jo m’hi havia de desplaçar i em recordava amics i escenaris estimats. Exercia profundament de gironí, i exercia també de fill de Toledo, en una simbiosi constant i positiva.

Però el cert és que l’any 1979 va marcar amb empremta profunda les nostres relacions. En Bouso podia fer les cròniques del Girona de futbol, i les cròniques polítiques dels plens de l’Ajuntament, on ens mirava amb mirada crítica i exigent, sense perdonar-ne ni una, i dedicant-nos engrunes diverses d’ironia variable per situar el lector en l’anecdotari dels plens. Però la freqüentació de la política municipal i els diferents regidors i regidores el dugueren inexorablement a modificar el seu to crític, en algun moment intransigent, per derivar cap a una posició d’entranyable tendresa. Familiraitzat amb les interioritats de l’Ajuntament va acabar convertint en llibre les seves contracròniques en el llibre La otra cara del Pleno que a hores d’ara ja deu ser una peça força introbable de La bibliografia gironina dels primers vuitanta.

A poc a poc va trobar el seu espai al diari com articulista i quan la Maria Alonso, Cierzo, va deixar l’Alminar ell el va assumir fins que va acabar convertint-se en una secció menys solemne quan va ser el Pas de Zebra. En Fèlix Bouso hi destil•lava una particular visió de la quotidianitat i amb un llenguatge especial, molt seu, repetint sovint el peu “y digo yo”. La transformació del diari en un diari íntegrament en català va acabar produint un fenomen especial. Els que coneixíem amb certa profunditat l’estil d’en Bouso el seguíem citant en castellà, encara que els articles fossin publicats en català; algun peu forçat en la traducció d’algunes expressions ens retornava a la matriu castellana i ens el feia recitar gairebé de memòria amb aquell “y digo yo”, que no podia sonar bé de cap manera, “i dic jo…!”

Distants en l’origen ideològic i polític ens vam acabar respectant molt, i apreciant. Es va acabar establint una certa complicitat feta dels contactes diaris i d’algunes valoracions compartides d’algunes circumstàncies de la política gironina i d’alguns dels seus personatges.

Més endavant es jubilaria del diari i mantindria la seva regularitat de funcionari al carrer dels Ciutadans fins també la seva jubilació. Fins aquell moment vam compartir instants matinals de la ciutat a la plaça de les Castanyes. Un somriure, una ironia, un comentari de passada. Poca cosa més. Però era molt i era càlid. Després, a poc a poc, la seva presència s’aniria diluint silenciosament i potser també molt dolorosament. Però això no ho podem dir els que l’hem vist per darrera vegada al carrer, a peu de carrer, encara amb la cartera i un punt de somriure, darrere la morenor pròpia i l’afegida a Platja d’Aro. Només ho poden dir els que, de més a prop, hi han viscut i l’han tingut assistint dia rere dia a un lent procés viscut amb amor i dedicació. Un dia, fa uns mesos, vaig demanar a en Miquel Diumé que preguntés a la Magda, l’esposa d’en Bouso, si el podia anar a veure, i la resposta va ser afirmativa. Em recarà sempre no haver-ho fet, haver-me deixat endur per les presses, les urgències i les agendes, i no haver pogut compartir un instant, un darrer somriure una darrera mirada, un darrer record de la plaça de les Castanyes. La ciutat es fa cada dia de noves presències i de noves absències, de noves emocions i de nous sentiments. Però la ciutat viu també en les arrels del record i de la memòria i en Fèlix Bouso Mares té un lloc en aquesta memòria.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 102-104)

LES MARES DE L’EIXIMENIS

Diari de Girona

Mai no em cansaria de resseguir amb els ulls cansats a primera hora del vespre, els volums il•luminats i perfectes que s’esglaonen des de Sant Pere de Galligants fins als murs septentrionals de la Catedral. Sovint és el plaer més íntim que em reservo per agafar forces i concloure una dura jornada de treball. Deixo anar la mirada per les obres i les clarors, m’entretinc en els perfils desdibuixats dels xiprers, intueixo en la foscor més profunda els escenaris de tota la vida que em són coneguts. Passo dies seguits podent només perdre’m amb la mirada.

Hi ha dies, però, que em reservo el plaer de caminar pels carrers de la ciutat. De refer recorreguts coneguts, de trepitjar llambordes, d’alçar el cap per repassar els ràfecs i les façanes, d’aspirar profundament la humitat terrosa de la vegetació del Galligants.

Surto de casa gairebé sempre pels volts de les set i m’acomiado displicentment d’aquests paisatges, quan vaig just de temps. Si surto abans m’endinso uns metres cap a la vall de sant Daniel. Repasso els horts i el riu i m’adono, fins al trencant de la pujada a la Torrassa, que el sol ixent s’escampa horitzontal des de les muntanyes de Sant Miquel i els Àngels per les cotes altes de la ciutat antiga i talla, amb una línia virtual de llum, el paisatge entre la geometria il•luminada pel sol dels volums de la Catedral i Sant Feliu i les ombres humides dels vessants vegetals del passeig Arqueològic. La ciutat se m’apareix poèticament com un gelat de tall, de dos colors, i la serenor blavíssima de la matinada retalla siluetes perfectes i d’una netedat aclaparadora. M’enfilo aleshores pels jardins John Lennon fins l’entrada de la muralla cap a la capella de Santa Llúcia i inicio, lentament, els descens esglaonat arran de muralla entre lledoners atapeïts de fulla tendra que no trigarà gaire a agafar una foscor verdíssima quasi negra.

Si vaig més curt de jornal m’acontento amb el recorregut conegudíssim del carrer del Llop fins a Sobreportes, que segurament sabria fer a ulls clucs, però que no faré perquè em perdria la lenta i solemne ascensió a la nostra acròpolis particular encerclada per muralles potents i encaixada en un turó presidit per una immensa escalinata. Després, si encara em puc quedar, m’endinso pels carrerons estrets i sento bategar la ciutat que es desperta, les botigues que tímidament es desvetllen, els proveïdors de la florista, que reparteixen flors i reciten amables prèdiques polítiques quasi en el desert.

Em costa més, en canvi, de trobar moments a primera hora de la tarda. Però aquest dimecres he pogut aparcar a la plaça de la Constitució i esgarrapar minuts de feina i trepitjar la riba esquerra de l’Onyar. Transitar per la plaça de la Constitució i asseure’m en una terrassa davant del Mercadal, de cara a les palmeres constitucionals i a la vista de la porta de l’Eiximenis, que espera la sortida dels alumnes. S’acosta un moment la Maria Geli, que es sorprèn de veure’m assegut tranquil·lament i m’explica les darreres evolucions del negoci de la fotografia des de la irrupció massiva de les càmeres digitals. Les mares i els pares de l’Eiximenis, més mares que pares, s’agrupen en cercles de tertúlies amables tot esperant les cinc de la tarda.

Una mare s’acosta i em diu que mai no he escrit de les mares de l’Eiximenis i que porten moltes generacions de mares i pares donant vida a la plaça i fent ús dels bancs que hi ha instal•lats. I m’adono que és cert. Que cada dia durant el curs, pares, mares i avis repeteixen quotidianament el ritual d’acompanyar els fills i néts a l’escola, segurament més urbana, que hi ha a Girona, igual com a la tarda els recullen o esperen que surtin de l’aula. Són instants d’espera tranquil·la, de tertúlia oberta, de preocupacions i neguits compartits. És l’hora que la plaça i els bancs s’omplen de vida i alegren l’espai tan sovint transitat i menys sovint ocupat per servir d’esbarjo, descans i refugi. Les mares de l’Eiximenis han compartit plaça i han compartit escola i fa uns anys vam compartir consell escolar quan, en el repartiment municipal dels consells, jo mateix em vaig reservar aquesta escola per seguir de prop els neguits i desigs dels pares i mares. Parlàvem de pati i persianes, d’obres i plaça, de projectes educatius. Aquest dimecres he fet un pont amb aquests pares i mares de moltes èpoques que han seguit fidelment el ritual diari de l’aproximació displicent i pausada a l’escola dels fills. I he repetit el plaer quotidià de trepitjar el carrer i les llambordes i trobar la rialla franca i alegre d’unes mares no gaire sorpreses de veure’m tranquil·lament assegut en els seus escenaris diaris a tocar dels bancs que han usat mentre deixaven jugar els infants.

Satisfet i reconfortat pel moment he fet unes quantes visites a la Delegació del Govern, he tret el cotxe de la plaça de la Constitució i m’he anat a trobar amb l’Anna Pagans i l’Àlex Sáez, primer a Taialà i més tard a can Ninetes a explicar les bondats de l’Estatut i les raons profundes del sí en uns actes organitzats, és clar pel partit.

Si voleu veure l’article editat cliqueu aquí.

ART A L’ESTACIÓ DE L’ALMEDA

Pròleg a Les petjades de la història. Intervenció a l’estació de l’Almeda, de Francesc Abad. Barcelona, FGC-GISA, 2006

Els espais neutres i asèptics no sedueixen. Si estan ben formalitzats potser no molesten, passen desapercebuts, però esdevenen innocus. Susciten displicència i una mirada indiferent. En aquestes circumstàncies no és difícil que l’espai públic perdi humanitat, que sigui poc amable.

A tots els vénen al cap exemples d’aquest procés de pèrdua de personalitat. I tots sabem com enyorem les referències en l’espai obert que ens desvetllen sentiments i emocions o que simplement ens reconforten.

Hem cregut que calia actuar, intervenir, prendre decisions, fer propostes.

Aspirem a trencar els espais hostils i els espais indiferents. Volem atorgar valors d’identificació a l’espai públic. Contorns precisos i personalitat indiscutible per tal d’interpel·lar, seduir i no deixar indiferent el conjunt dels seus ciutadans.

Aquest és el sentit del programa d’incorporació de l’art en l’obra pública. No es tracta, és clar, d’afegir, d’una incrustació estranya. Més aviat volem que el conjunt de l’obra pública, que s’acaba convertint en un espai públic, incorpori tots els ingredients per permetre una permanent interacció amb els usuaris.

Aquesta intervenció que presentem simbolitza aquesta voluntat del Govern de Catalunya de reivindicar l’amabilitat i la humanitat de l’espai públic. I ho fa aportant el lligam amb el passat més recent, les arrels profundes de la societat de Cornellà, i projectant aquesta reflexió cap al futur obert a un món nou més ple de justícia, igualtat i llibertat entre les persones.

 

 

LA NOVA GRAN VIA DE L’HOSPITALET

El Periódico. Suplement

Estem a les portes de grans canvis i encara no ens en adonem amb prou claredat. Fins ara i durant dècades hem utilitzat la Gran Via a partir de la plaça Cerdà com una autovia per fugir de la gran ciutat i anar a l’aeroport, al Garraf o al Baix Llobregat, en un recorregut inconcret i borrós on la ciutat perd el perfil i els contorns i on la carretera domina els escenaris que abasta la vista. La percepció del Llobregat, que dóna nom a la ciutat i també a la comarca veïna, ha estat sempre imprecisa i normalment poc favorable. La visió de la ciutat perifèrica ha estat durant anys una visió més aviat trista d’un amuntegament de naus entre camps, d’activitats fabrils desordenades, de centres comercials periurbans i deixats anar sense ordre ni concert.

Ara, però, estem apunt d’iniciar un procés de recuperació urbana i de nous paisatges d’una dimensió sense precedents. La generositat dels espais fins ara donava la sensació d’abandonament i marginalitat, vores deixades, trèvols inacabables amb metres i metres sense sentit. Totes les cues i els entrebancs del trànsit es situaran a un nivell per sota del pla de la ciutat i hi conviuran amb noves infraestructures de transport, nous metros i noves estacions de ferrocarril. La gran mobilitat passarà fora de l’abast de la mirada. Al pla, les antigues barreres, la manca de diàleg a banda i banda de la carretera esdevindrà un diàleg creatiu i potent, ple de convivència i solidaritat. La ciutat antiga i la nova ciutat donant-se la mà i explicant-se els nous projectes. Ponts i plaça, lligam sòlid, unió dels espais, soldadura d’un antic teixit torturat, noves arquitectures, fira i cases, hotels i serveis, en una síntesi molt afortunada de definició d’un punt neuràlgic i estratègic la nova plaça d’Europa. Saló modern, plaça i àgora, aglutinador de nous edificis,jardins i places, equipaments i serveis públics. La soldadura dels espais esdevé així el moment culminant d’una operació quirúrgica de gran abast i d’una amplíssima capacitat regeneradora. Un estímul per a la inversió, per a la promoció de noves activitats terciàries, però també l’oportunitat d’aportar nous sòls per a habitatges de promoció pública i protecció oficial deixant constància d’unes polítiques que no negligeixen, sinó que subratllen les polítiques d’igualtat i de cohesió.

I la força del projecte condueix directament a estirar les propostes de regeneració i canvi, de renovació urbana, fins al mateix Llobregat, acostant-lo a la ciutat, acostant-hi els espais intersticials reconvertits en rambles i passeigs, parcs i horts, de geometria sensible fins a tocar l’aigua del riu que amara la ciutat i li ha marcat la frontera i ara li assenyala el camí de la unió.

L’AUDITORI I PALAU DE CONGRESSOS

Diari de Girona

Fa cinc anys, en una felicitació de Nadal de 2001, vaig escriure “Canviarà la fesomia de la Devesa, i els grans finestrals de l’Auditori obriran un diàleg fecund amb l’escalinata del Pavelló de Fontajau. I el Ter presidirà tranquil, humà i urbà, aquest nou paisatge de bona arquitectura i vegetació renovada. El pont esdevindrà un mirador privilegiat i la passera, el nervi bàsic d’un circuit a peu d’una qualitat sense precedent”.

En aquell moment podia sonar il•lusori, utòpic, fer volar coloms. Podia semblar la definició idíl•lica d’una realitat virtual. Ja no. Ara, és una realitat potent, física, tangible. Ja fa alguns dies que els gironins i les gironines s’han pogut fer seu aquest equipament que per a la majoria eren només alguns titulars de diaris. Com canvien les coses quan esdevenen allò pel que van ser concebudes i projectades. Ja no hi valen elucubracions de cap mena sobre els episodis de recorregut en la construcció i el finançament. Ara es dibuixa, amb una contundència exemplar, la presència de les institucions en una col·laboració econòmica que no ofereix cap dubte. La ciutat hi guanya en tots els sentits. Hi guanya un equipament que ha costat 18 milions d’euros i que al municipi n’hi ha costat 6. Els altres dotze els han aportat l’administració de l’Estat (6) i la Generalitat i la Diputació (3 i 3, arrodonint).

Hi guanya un equipament cultural, cívic i econòmic. Un local polivalent. Un valor afegit al costat del Palau de Fires. Dos edificis, de dues èpoques, units ara per un pont, autèntic cordó umbilical d’una necessària complementarietat. Ja no serà possible el lament d’oportunitats perdudes per manca d’un equipament d’aquestes característiques. A partir d’ara l’única qüestió serà buscar les oportunitats. Quina diferència d’òptica. Ja no hi ha victimisme possible. Només és possible un activisme agosarat, de captació d’activitats de tota mena. La programació i la planificació dels esdeveniments seran la peça clau a partir d’ara. És el moment de fer un aprenentatge ràpid de totes les possibilitats del nou edifici. Mereix una autèntica exploració i el descobriment de l’eficaç separació del bloc administratiu, del bloc de serveis i del bloc de cara al públic tots amb circulacions diferenciades i segregables. Ara és el moment de saber molt ràpidament que l’Auditori no és només una única gran sala. Són tres sales, i deu més preparades per a reunions, convencions, classes, xerrades, cursets…Concerts i actuacions seran sens dubte la imatge de marca més rellevant, però a les sales de l’Auditori ressonaran també doctes discursos dedicats a la ciència, a la política, a la cultura, a l’empresa, als negocis, a la distribució, al paisatge.

Hi guanya també, com anunciàvem pel Nadal de fa cinc anys, un edifici emblemàtic, de catàleg, en un entorn preparat per recordar-nos sempre més l’empremta de la planificació, el disseny i la integració de l’arquitectura en un paisatge determinat. El Palau de Fires de Llistosella i Montsalvatge, autors també del Pla Especial de la Devesa i del sistema d’accessos al seu entorn, el pont de Fontajau de l’enyorat Fernández Ordóñez, el pavelló de Fontajau de Bonell i Gil són digníssims antecedents de tendències diverses del nou Auditori . En un entorn, com el del parc de les ribes del Ter, on Español i Hereu van dibuixar una passera elegant i un parc elemental, eficaç, clar, una autèntica platja de verd. Ara hi sumem una obra nova dels gironins Joan Tarrús, Jordi Bosch Genover i Manel Bosch Aragó. Professionals acreditats que tenen ja obra a la ciutat (la restauració de la Mercè, per exemple, o el convent de Sant Domènec) i que s’han guanyat un prestigi general a tot Catalunya amb molta obra en edificis públic i privats. Vull subratllar el lligam entre tot aquest conjunt d’obres d’arquitectura i enginyeria, perquè si ara establim comparacions ho hem de fer sabent quin és l’origen històric de cadascuna i apel•lant al context cultural de cada moment. De fet comença a ser un compendi d’arquitectura contemporània, al qual s’hi haurà d’afegir necessàriament el nou edifici de l’Audiència, que haurà d’excel•lir encara més. Vull recordar que el Pla Especial de la Devesa no solament empara, sinó que preveia aquest nucli d’edificacions com un dels motors per a fer de la gran “platanada” un parc més urbà.

L’amable textura de la fusta del maple, els volums alats i punxeguts del front del riu, les grans vidrieres d’un hall de qualitats i llum sorprenents, adquireixen de nit des del pont amb l’Auditori il·luminat, un càlid recordatori de la vida cultural que es pot desgranar en aquest edifici nou .I això ja és el que han començat a fer milers de gironins, i de nens i nenes, estrenant l’Auditori, col·lectivitzant-lo, fins i tot abans dels fastos de la inauguració oficial.

Confesso un punt d’emoció personal, una frisança, un punt d’esgarrifança i m’imagino, intueixo i percebo tota la càrrega emocional per a l’Anna Pagans i tot el consistori. Però el que em commou de veritat és pensar en tots els gironins i gironines que passejaran l’orgull d’un equipament de primer nivell i que explicaran que l’han inaugurat amb les seves cantates.

Si voleu veure l’article editat cliqueu aquí.