CATALUNYA, EL SECTOR LOGÍSTICO DEL SIL

Así fue el SIL 2006. Revista del Salón Internacional de la Logística

Barcelona acoge cada año el salón internacional de la logística. Su convocatoria se inscribe en la larga tradición de la ciudad en el ámbito ferial y de salones monográficos. Los responsables de los salones han apostado siempre por la conjunción de la innovación, el debate, el liderazgo mundial, y la inserción en la oferta económica, cultural y turística de la ciudad. Este planteamiento conlleva todos los años un alto valor añadido de todas las convocatorias, tanto en el aspecto básico de las relaciones comerciales como en el terreno de los cambios de impresiones y la posibilidad de intercambio de experiencias enriquecedoras. La ciudad y toda Catalunya participan de este espíritu dinamizador y emprendedor que se vehicula a través de las instalaciones de la Feria de Barcelona y se traduce en un sinfín de actividades que enriquecen y diversifican la oferta de la ciudad de Barcelona y de l’Hospitalet, principalmente.

El mundo de la logística no es una excepción. Todo lo contrario, es punta de lanza de este espíritu de permanente innovación que comporta buscar todos los años los mejores ponentes, las últimas novedades, la mejor tecnología, las iniciativas más creativas. Las empresas y los empresarios han sabido responder y corresponder a este esfuerzo y a este reto, y aportan sus mejores propuestas para dar al Salón la dimensión mundial que persiguen, año tras año, sus creadores.

Vivimos, en este sentido, momentos cruciales a mitad de camino entre el desdeño de quienes no creen en la logística y la necesidad imperiosa de establecer definitivamente su papel estructurante, cohesionador y agilizador de los intercambios y de los modos de transporte en una sociedad en cambio vertiginoso. La sociedad del conocimiento y la globalización pueden, naturalmente, acortar distancias y permiten una comunicación instantánea en tiempo real. Aportan la inteligencia necesaria para dotar de criterios nuevos el mundo del transporte de mercancías y la respuesta a las necesidades de las economías más dinámicas. Pero la logística garantiza la aplicación práctica sobre el terreno de esta inteligencia ordenadora y la traducen en sistema de mover y transportar mercancías, acercando oferta y demanda hasta optimizar y hacer más competitivos los modos de suministro de mercancías.

Es un mundo nuevo esencial. Nunca subsidiario. Auxiliar, sin duda, pero imprescindible. Dotar a la logística del más alto valor añadido posible es un reto que el Govern de Catalunya ha entendido y al cual está dando respuesta con una política concreta de nuevos desarrollos logísticos en el territorio  y de nuevas exigencias al servicio de la logística en todos los nuevos medios de transporte que se están construyendo y se están diseñando. Sin logística no hay progreso y menos progreso en orden y sostenibilidad.

SALUTACIÓ

Web de Presidència

Benvinguts al Departament de la Presidència

Aquest Departament s’ocupa principalment de les qüestions internes de gestió del Govern, dóna servei i assessorament al President de la Generalitat i s’encarrega de qüestions sectorials amb clara vocació transversal i en camps definits per polítiques integradores i de coordinació. Les relacions internacionals, la cooperació internacional, la política lingüística, els afers religiosos, la joventut, els esports, les polítiques de les dones, les polítiques de comunicació, les de la societat de la informació i del coneixement són un clar exponent de la varietat de qüestions que abordem des d’aquest Departament per encàrrec del Govern de Catalunya i amb clara vocació d’atendre les prioritats que, en tots aquests camps, defineixen els acords de Govern i els programes que vam comprometre davant de tots els ciutadans i totes les ciutadanes.

Tenim una visió integradora de totes aquestes polítiques i defugim el funcionament en compartiments estancs o el risc de semblar un calaix de sastre. Ben al contrari, des d’aquest Departament atenem polítiques adreçades a les persones i als col·lectius organitzats que conformen un riquíssim teixit de la nostra societat agrupada i integrada en una munió d’entitats i associacions constituïdes per donar resposta als anhels, a les aspiracions, a les idees i a les propostes que sorgeixen, amb força, des de tots els camps. Des de Presidència copsem les energies generoses, l’esforç de dedicació desinteressada, les grans dosis de voluntariat i de compromís que caracteritzen la societat catalana. I volem ser vehicle d’un nou impuls amb plena garantia de la llibertat i la independència de tots els col·lectius que han de rebre l’estímul i el reconeixement del Govern, tant com la garantia de la seva total autonomia.

Queda clar també que les prioritats del Govern s’emmarquen en els compromisos programàtics dels acords de Govern, on prevalen els criteris d’obertura, llibertat, independència i cohesió social en el treball del Govern al servei de la ciutadania.

Transparència, rigor i eficàcia ens mouen al servei de tot el país, de les persones, dels territoris i de les institucions dels governs locals i les de la societat civil, emparada i estimulada sense tuteles ni intervencionismes.

Transita per aquesta web de Presidència, fes-ne ús, suggereix canvis, exigeix tota la informació. Fes-te teu el teu Govern, ara amb més drets i més autogovern amb el nou Estatut.

LA “SALVACIÓ” DE TANTES COSES

Diari de Girona

D’aquí a uns quinze dies signaré l’aprovació inicial del Pla director de l’Empordà.

El Govern ha completat l’anàlisi de totes les al·legacions presentades i està ultimant el text refós que, un cop aprovat inicialment, se sotmetrà un cop més a informació pública.

És voluntat del Govern donar les màximes garanties d’informació, transparència i participació per tal d’assegurar que el document resultant sigui objecte d’un consens bàsic.

El consens no vol dir la unanimitat. Tampoc aspirem a una visió homogeneïtzadora i uniformista del territori.

Això vol dir que el Govern s’ha fet una idea global de les necessitats i prioritats estratègiques del territori, dels riscos i de les oportunitats, i amb aquesta visió ha articulat una eina, una guia, un instrument d’ordenació i d’intervenció.

En el procés de participació hi ha hagut veus per a tots els gustos. Totes legítimes i totes plantejades desapassionadament. Però el Pla ha despertat grans entusiasmes i grans rebuigs. Per a uns, el pla era una imposició, una cotilla, un entorpiment, un obstacle per al creixement, una interferència a l’autonomia local. Per a d’altres, el Pla era insuficient, permissiu, fluix, poc exigent, incrementalista, mancat de garanties.

La confrontació entre posicions extremes marca, a criteri del Govern, la bondat mateixa del document. Si per a uns és restrictiu i per a uns altres és permissiu, segur que en el punt mig hi ha la bondat de la ponderació i de l’equilibri.

En certa manera i durant les darreres setmanes les noves veus apocalíptiques reclamant la urgència del Pla podrien ser un aval definitiu per al nostre argument. Si el fet que encara no s’hagi aprovat el Pla ha fet témer conseqüències catastròfiques a aquells col•lectius que justament fins no fa gaire el consideraven tebi i condescendent, senyal que en termes objectius conté més elements favorables dels que s’està disposat a reconèixer.

Les escenificacions itinerants de funerals per l’Empordà amb l’argument “si no s’aprova el Pla, l’Empordà és mort”, crec que són un aval per al Pla i plantegen la paradoxa màxima de veure com ara el reclamen aquells que més el criticaven.

Crec que hem arribat ara al punt just i al bon moment. La qüestió no és “què salvem”, sinó quines garanties donem, amb quina confiança abordem el futur, amb quins horitzons d’optimisme podem plantejar-nos la nostra peripècia col•lectiva futura.

Viurem encara moltes contradiccions i desajustos fruit del planejament vigent. Però la revisió a fons que es fa no és merament revisionista, és estructural. Es refereix a l’estructura i els valors del territori i els fonamenta i impulsa. Amb sentit dinàmic i d’interdependència i sense cap voluntat de petrificar el paisatge, perquè el dinamisme de la societat ni ho permet ni ho fa desitjable.

Ha arribat l’hora de la confiança, sense autosatisfacció. L’hora de fer i de gaudir, garantint plena seguretat jurídica, equilibri i adequació, protecció on cal, preservant patrimoni i valors naturals i culturals. Fent país.

El paisatge de l’Empordà és sovint dolç i amable, ric i pobre, exuberant i feréstec, rocallós i fèrtil, càlid i abrupte, planíssim mosaic, emergències solemnes, deltes riquíssims, penya-segats alterosos, campanars discrets, pobles arrapats a un turó, masies disperses, boscos profunds.

L’Empordà és territori i vida. És un destil·lat perfecte de profunda humanitat. I ara comença el futur, bastit sobre un passat mil·lenari i dens com el bust de marbre de Bacus, que sorgit d’Empúries hem conegut aquests dies.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

ROSA LLUCH I ELS REMENCES

Diari de Girona

Rosa Lluch Bramon va presentar la seva tesi doctoral a la Universitat de Girona l’any 2003. Aquest treball surt ara publicat amb el títol Els remences. La senyoria de l’Almoina de Girona als segles XIV i XV. (Girona, Biblioteca d’història rural, Universitat, 2005).

Rebem aquesta novetat amb un doble motiu de satisfacció. D’una banda ens aporta aclariments i concrecions sobre el moviment remença i planteja noves qüestions al voltant de les interpretacions sobre aquest moviment. I, de l’altra, ens presenta amb molt de detall el funcionament de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona, popularment coneguda a la ciutat com la Pia Almoina, i identificada en l’edifici que actualment és la seu del Col·legi d’Arquitectes i fou durant un temps escola de les Escolàpies i durant segles i fins a finals del segle XVIII la base d’actuacions de l’esmentada Almoina. Se sumen, doncs, aportacions rellevants per al coneixement general d’una qüestió principal per a la història de Catalunya i aportacions no menys transcendents per al coneixement d’un aspecte essencial del funcionament de la ciutat i de la diòcesi.

L’Almoina fou constituïda el 4 de març de 1228 per Arnau d’Escala i fou suprimida l’any 1776 per voluntat del bisbe Tomàs de Lorenzana, que adscriví les seves rendes juntament amb les de d’altres institucions de caritat a l’Hospici que ell mateix acabava de crear. L’objectiu de l’Almoina era atendre els pobres i distribuir pa als més necessitats en algunes èpoques de l’any. Christian Guilleré i la mateixa Rosa Lluch han explicat com l’Almoina atenia els pobres i com en anys d’especial penúria, per exemple el 1347-1348, es van arribar a repartir més de 130.000 pans.

Els recursos de l’Almoina per atendre el seu comès s’originaven en les rendes produïdes pels seus dominis, nascuts del conjunt de donacions àmplies i generoses que va rebre majoritàriament en els cinquanta anys primers de la seva existència. Propietats rurals majortàriament, però també una sòlida presència urbana a la ciutat de Girona, i la definició d’una senyoria que donaria peu a la percepció de drets jurisdiccionals conjuntament amb la percepció de les rendes i de les exaccions establertes a la pagesia que en depenia directament. El manteniment de llibres de comptes per part dels pabordes de la institució ha permès a Rosa Lluch fer un seguiment precís del mecanisme d’aplicació, tant dels homenatges per reconeixement de domini rebuts per la Pia Almoina (1258 entre els anys 1300 i 1457) com de la percepció dels diferents mals usos. Concretament 424 casos de firmes d’espoli forçades (drets de matrimoni per assegurar el dot ofert en relació amb els béns del dotant i la seva dependència de l’Almoina), 557 redempcions (la remença més pura en sentit literal tot i que majoritàriament no representava l’enfranquiment) i 105 casos d’intèstia i eixòrquia, bé per manca de testament, o de descendència o d’ambdues coses alhora. Document a document, cas a cas, nom per nom, adquireixen una personalitat ben definida 1258 persones adscrites a la senyoria de l’Almoina i vinculades als masos del domini de l’Almoina del pa de la seu que Rosa Lluch cartografia a la pàgina 34.

Sabem, doncs, d’on provenen les rendes que sustentaven la caritat a la ciutat de Girona i sabem també d’on provenen les rendes que sustentaren la magnífica façana de gòtic civil en què es van anar transformant les cases que el fundador Arnau d’Escala havia cedit a les escales de la Catedral de Girona .I sabem, i ens podem imaginar, la magnitud dels béns dels dominis de la Catedral, dels quals els de l’Almoina són només una derivació. Això pel que fa la ciutat, l’Almoina i la Catedral.

Però pel que fa els remences, l’aportació de Rosa Lluch aclareix diverses qüestions. La primera que la servitud remença és més personal i jurídica que territorial i si bé tot gira entorn del mas i el dret s’origina en la terra l’asserviment és de vinculació personal. Cito Rosa Lluch que és molt aclaridora: “En d’altres paraules, hi havia pagesia lliure convivint amb pagesia de remença en la mateixa parròquia o poble, i hi havia homes i dones de remença vivint a les ciutats i viles al costat de persones que no depenien de cap senyor. Per tant, de cap manera podem considerar que tots els pagesos medievals de la Catalunya Vella fossin remences, com és sabut, però tampoc no podem assegurar que tots els remences fossin pagesos”. En segon lloc, el seguiment acurat dels comptes de l’Almoina acredita que no hi va haver volta de cargol després de la Pesta Negra i que no es va produir estadísticament una repercussió d’enduriment de les condicions arran de la reculada demogràfica de la pandèmia. En tercer lloc sembla cada cop més clar que la política de la monarquia en relació amb els remences depenia més de les necessitats financeres de la monarquia, a Catalunya mateix per l’afirmació de l’autoritat entre els nobles, o en els dominis de la Corona per necessitats de guerra i administració, que per actituds o voluntat d’afavorir l’enfranquiment de la pagesia. I, finalment, no sembla que ni a l’Almoina de Girona ni en moltes altres senyories documentades es cobressin ja mals usos des de 1457 i un cop Alfons el Magnànim en va disposar la seva supressió. Les guerres remences haurien d’acabar sancionant, per via de dret, una situació de fet i la segona guerra remença s’hauria produït per la infàmia del restabliment dels mals usos i la seva vigència amb la Constitució Com per lo Senyor de 1481, que es féu del tot insuportable per a una pagesia que considerava que aquesta era ja una qüestió liquidada.

Avancem més i més en el coneixement de nosaltres mateixos i això no és només una satisfacció intel•lectual, sinó que determina la fortalesa creixent d’una cultura nacional construïda amb sentit crític, rigor acadèmic i voluntat d’anàlisi i aclariment de la nostra peripècia col·lectiva. El paisatge rural i urbà, tal com ens ha pervingut, adquireix així un sentit més profund d’una intensitat interpretativa que ens fa mirar-ho tot amb uns ulls àvids d’entendre i aprendre, lluny de la contemplació passiva i amb ànim d’intervenir i actuar.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions. pàg. 67-70)

RECORDS DEL BARRI VELL

Pròleg a Records del  Barri Vell, de Xavier Hereu i Torrent. Girona, Aixos Editorial, 2006

Els xiprers afilats i punxeguts s’enfilen verticals i verds per davant de Sant Nicolau i de Sant Pere de Galligants. El més alt tracta de tu els finestrals nous del campanar refet  i puja fins al primer pis dels arcs lombards. És el que veig des dels finestrals on he nascut i on visc. És un paisatge d’una monumentalitat excepcional, d’una qualitat esglaonada de volums i vegetació que no ha d’envejar cap ciutat del món. La simfonia de teulats s’ajeu per sota el domini de la pedra eclesial. Església i poble és, segurament, la síntesi més perfecta d’aquest barri vell i més concretament d’aquest racó fora muralla del burg de sant Pere fins ben entrat el segle XIV.

He vist durant anys el portal de sant Daniel, la caseta dels burots, la caserna de la guàrdia civil, el barri xinès, les botigues, els tallers, dues fusteries, i una vida intensa i variada de grans contrastos i d’un realisme aclaparador.

Des dels mateixos finestrals observava els obrers esforçar-se per anar rebaixant el terraplè arrapat a la paret de la nau de sant Pere fins a descobrir els carreus nobles de l’església i destapar les tombes del cementiri dels monjos convertit en el procés desamortitzador en un  pati, un pas, un camí i un conjunt exclaustrat i reconvertit a d’altres activitats.

És en la terra remoguda i airejada d’aquest pati i antic cementiri que s’enfonsen les arrels dels xiprers, que busquen a la terra la humitat i l’aliment per aguantar la verticalitat desafiant de l’arquitectura vegetal dels arbres, en competència amb la inert arquitectura de pedra només transformada per l’acció rehabilitadora de l’home.

Durant anys, els estudiants de la plaça de la Catedral han mirat de reüll els nens que cada migdia i cada tarda enfilàvem carrer del Llop avall en comptes de tirar Força avall fins a la Rambla.

El nostre petit barri, un autèntic racó de Girona, tenia vida pròpia. Can Guerras, can Figueras, la Balear, els homes i les dones que entraven i sortien dels vells carrerons. Una vida de dia i una vida de nit. Un món normal,ple de sentiments, d’emocions de dificultats, de privacions i un món misteriós i prohibit tractat de tu a tu fora dels límits estrictes dels locals del comerç del sexe.

Me n’adono més ara, quan travesso indolentment el Pou Rodó fent drecera i passant a vegades de llarg del carrer de la Barca, per arribar més de pressa a casa. És un canvi físic i sociològic, i l’expressió d’una transformació encara completant-se en aquests moments.

En Xavier Hereu posa noms i cognoms, perfils, vida, a aquest racó. Entra a les rebotigues de les cases, copsa els ambients de cada dia, recull les vibracions i el bategar de la més estricta quotidianitat amb olor d’arengada en caixa rodona i distribució en espirall. I fa desfilar els pintors, els mossens, els músics, els botiguers, les mestresses de casa, els clients,els homes i les dones, els nens, els rics i els pobres.

Hereu recrea un moment irrepetible i fa viure antigues emocions, en un to poètic, que té la seva pulsió més aconseguida en aquesta fibra íntima d’una ciutat viscuda en l’ànima dels amics i dels veïns i veïnes, dels nens de carrer, de la duresa i les privacions, de la coincidència de la justícia, l’església, el comerç i la vida en un mateix racó.

Jo, que he anat, sol, o acompanyat, a comprar estrep a can Guerra i que durant un temps hi vaig anar a vendre els ous de les meves cinquanta gallines blanques, puc certificar que la poètica de la quotidianitat que ens brinda en Xavier Hereu és una parcel·la que ens mancava al nord de la ciutat.