Joaquim Nadal i Farreras

GIRONA I JUDES

Diari de Girona

Sóc conscient que he triat un titular cridaner. De fet, però, l’únic punt de contacte entre Girona i Judes és aquests dies National Geographic. Ha coincidit en el temps el desvetllament dels treballs realitzats i divulgats per National Geographic sobre els manuscrits de l’Evangeli de Judes i la publicació en el número 74 de la revista Viajes, també de National Geographic, d’un extens reportatge sobre Girona, signat per Ana Basualdo.

Hauria pogut també titular “Girona i Setmana Santa”, perquè tota la història que vull explicar es relaciona amb aquests dies de profundes ressonàncies religioses. Tot va començar a Besalú el divendres de Dolors, on vaig anar convidat per la venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors i per l’Ajuntament. Vam assistir a la primera sortida dels manaies i els estaferms, i vam viure de prop a l’Església de Sant Pere la formació de la processó i tots els preparatius. Totes les dependències de l’església esdevenen un gran vestuari, on es prepara una gran representació en la qual participa tot el poble. El cant del Miserere, abans de sortir, per part dels dotze apòstols o el cant de la Salve a la plaça de l’Ajuntament, a mig recorregut de la processó, són moments culminants d’una tradició arrelada fins al moll de l’os dels habitants de Besalú. És una tradició viscuda intensament. Viscuda amb profunditat, amb sentit religiós i amb sentiment de poble. Tot és molt autèntic i té així perspectiva de durar. No hi ha res postís i en el primitivisme dels estaferms hi traspua el misteri secular i indestriable dels compromís de tot un poble.

Diumenge de Rams vaig mantenir la tradició i vaig pujar les escales de la Catedral. Hi vaig arribar amb temps per fer abans de les onze una incursió al Museu, una visita reverencial al Tapís de la Creació, una volta per tota la nau de la Catedral, una mirada perduda a l’horitzó de la rosassa, abans de sortir a la plaça dels Apòstols per assistir a la benedicció que oficiava el bisbe Carles Soler, i que era potser el darrer acte de Gabriel Roura com a degà del capítol de canonges. Molta gent, com sempre, i amb la satisfacció de veure un horitzó esmaltat de branques de llorer i d’olivera gairebé amb igual proporció que palmes i palmons.

Dimecres Sant vaig arribar a Girona després d’un periple molt personal pel Carmel i una visita institucional a Granollers / les Franqueses / Canovelles, i una altra a Vilasacra / Fortià /Castelló d’Empúries. Estava cansat i em vaig quedar a casa. Des dels finestrals ressonaven els timbals i les llances dels manaies, que més tard, al vespre, vaig veure a la televisió en la immensa i monumental solemnitat de les escales de la Catedral. La imatge, d’una intensitat teatral i cinematogràfica, dotava l’escalinata barroca d’un accent especial.

Dijous vaig decidir començar una mica més tard i fer un parell d’hores gironines a primera hora. Vaig entrar a la Vienesa a esmorzar i en sortia la Nuri, del quiosc de la Rambla, amb el seu cafè amb llet. Em va demanar que m’esperés que em volia fer un obsequi. I al cap de cinc minuts va tornar amb el National Geographic a la mà. La Nuri sap que m’agrada seguir el pols de la ciutat, tant com m’agrada seguir el ressò que de la nostra ciutat es fan els mitjans de comunicació de fora de Girona. Cada vegada que sortim a fora és una oportunitat, una finestra oberta al món. La primera fotografia, a doble pàgina, que obre el reportatge presenta una visió del riu i les balques de sota el pont de pedra en primer terme ,i el pont Eiffel i el campanar de Sant Feliu al fons. Potser la Nuri sent també la satisfacció de veure el seu quiosc en primer terme, just al davant dels til•lers floridíssims de la Rambla. Un quiosc carregat d’història i de vida, i que ha donat vida durant moltes dècades a aquesta part tant neuràlgica de la ciutat en el tombant entre la Rambla i el pont de Pedra, ara incrementat encara el seu paper estratègic per la presència de l’oficina de turisme. El reportatge és delicat i sensible i pondera els valors de la nostra ciutat històrica. I si bé hi detectem alguns errors (Mahmanides per Nahmanides, o la fundació de Girona al segle VIII enlloc del segle I aC), la combinació entre les fotografies i el text serveix eficaçment a la difusió dels nostres valors. Ana Basualdo hi detecta un sentit francès en la concepció de “turisme cultural” amb la qual, segons ella, es va emprendre en els anys vuitanta la rehabilitació del centre històric. Em sembla que puc dir que els referents eren tant o més italians que francesos i que al capdavall consideràvem, quan vam començar el pla especial amb en Noni Moner, l’Arcadi Pla, en Josep Fuses i en Joan M. Viader, que la referència era globalment europea i pretenia buscar un marc de civilitat per a la plena recuperació del barri vell de la ciutat. I ho volíem fer amb justícia per a la memòria històrica, amb una lectura culta de la ciutat antiga i amb un respecte essencial per tots els valors patrimonials i de paisatge acumulats per generacions. Hi valoràvem, com fa Ana Basualdo, la simfonia de teulades igual com els grans campanars, i aspiràvem a una rehabilitació integral per damunt de les singularitats de tota la vida, a les quals el temps i les institucions ja acabarien fent justícia. Es tractava de socialitzar el barri i tractar-lo com un conjunt. Avui podem dir que reportatges com el que esmentem són una bona confirmació de les nostres hipòtesis. Podríem encara afegir-hi un article recent a Expansión amb el títol “Girona es América”. L’autor hi pondera la taxa d’activitat de tota la demarcació com havent assolit nivells propis dels Estats Units. És veritat que Girona ha assolit nivells d’ocupació més que raonables, i la diferència rau potser en el fet que els ha assolit sense necessitat de caure en algun dels aspectes més controvertits del paradigma social nordamericà. Qualitat de vida, civilitat excel•lent i cohesió social haurien d’identificar amb perfils propis el nostre model, avui a l’abast de tothom que el vulgui analitzar i fer-lo servir com a pauta.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

Anuncis

21 Abril 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a GIRONA I JUDES

SEMPRE LA CATEDRAL

Diari de Girona

Arriba Setmana Santa. Som a les portes del Diumenge de Rams. Demà passat la plaça dels Apòstols s’omplirà de gironins i gironines de totes les edats per participar com sempre en el ritual de la benedicció. La mainada escombrarà el terra amb els palmons, i els grans els acompanyaran pacients mentre a l’interior de la Catedral començarà la celebració de l’ofici. Asseguts als bancs o als esglaons de les capelles laterals els fidels seguiran l’inici de la litúrgia que anuncia una setmana plena d’intensitat religiosa en el record. Una setmana de silencis densos i espessos, només calmats, per l’aire tranquil de tardes allargades, de postes tranquil·les, d’una atmosfera tèbia i vital, d’una respiració olorosa dels despertars primaverals intuïts. Els primers brots despunten als arbres dels jardins de la ciutat, als marges del camí de les Creus, als corriols de les dreceres de la vall de Sant Daniel. Dilluns, la ciutat atrafegada esbandirà les boires del record profund i intens d’una altra època. Un temps, ja escolat, que el dijous sant i després de l’exhibició exultant dels monuments, en un recorregut pautat per totes les esglésies de la ciutat, amb altars atapeïts de flors i palmes i palmons, obre les portes a les hores mortes del divendres i el dissabte. Hores literalment mortes en silencis i quietud inexplicables, on tot s’atura, gairebé fins i tot el temps. Com s’arrossegaven les hores tristes de la vetlla de la mort fins a l’esclat de la Resurrecció de diumenge.

Durant segles, i dècades, tota la setmana els fidels han pujat a la Catedral més que cap altre moment de l’any. Però ni aquest diumenge ni tots els altres diumenges anteriors, ni totes les setmanes santes, els fidels no han parat esment de la intensitat històrica que trepitgen. Transportats per les predicacions no s’aturen ni un instant a reflexionar sobre les lloses de la plaça dels Apòstols, ja molt remenades, però testimoni de diversos enterraments i referència de l’antic “cementiri dels marrechs” que hi havia hagut. Com tampoc no arriben a entretenir-se en les inscripcions llatines de les làpides del pla de la Catedral, davant de les capelles o davant mateix de l’altar major. En un exercici purament contemplatiu tampoc no s’aturen en les làpides i els sepulcres del claustre, de l’aula capitular, de la capella de la Mare de Déu del Claustre. A la nau domina l’altar major, la nau mateixa o les rosasses i el joc de llums que convida a aixecar la vista enlaire. Al Claustre manen els capitells i les històries bíbliques, les escenes quotidiianes.

I no obstant, en un joc indestriable entre la vida i la mort el caràcter viu de la institució catedralícia i de la organització canonical, dels beneficis, de la jerarquització de l’administració, de les rendes, de l’economia, de les dotacions i fundacions, teixeixen una xarxa espessa i complexa d’interessos i de solidaritats, de relacions familiars, de prebendes que es transmeten i de voluntats de predomini social que s’expressen físicament a la Catedral. Els que han viscut a la Catedral, els que han viscut de la Catedral, els que han fet viure la Catedral i l’han alimentada amb les seves donacions perceben com un privilegi la possibilitat de ser enterrat en el recinte sagrat, de viure prop de Déu i en un diàleg permanent. És la lliçó que es desprèn per al Claustre del llibre de Brígida Nonó: ”Aquí es redacten i esculpeixen inscripcions”. Aproximació al corpus epigràfic de la ciutat de Girona (Universitat de Girona, Institut del Patrimoni Cultural, 2003), que en realitat conté un “Corpus Inscriptionum Claustri Cathedralis Gerundensis” i més recentment i, molt especialment, el llibre de Javier Antón Pelayo i de Montserrat Jiménez Sureda: La memòria de pedra. Les làpides sepulcrals del Pla de la Catedral de Girona. (Diputació, F. Eiximenis, 2005). Nonó transcriu les làpides del claustre i completa la seva visió en un article en el darrer número de la Revista de Girona. Antón i Jiménez Sureda van una mica més enllà. Transcriuen, tradueixen, reprodueixen amb un fidelíssim dibuix manual a escala i s’endinsen en la recerca de les fonts documentals per tal de contextualitzar el paper i la projecció dels diferents personatges enterrats entre 1601 i 1963. A tot el pla de la Catedral una immensíssima majoria de canonges, divuit bisbes, un abat de Sant Feliu, alguns beneficiats, i l’any 1677, la Marianna Caragol Martí, germana de canonge, més per la seva pietat que pels seus vincles de sang, com diu la inscripció. Destaca al mig de la nau una làpida en blanc, i una sepultura buida, a punt per a algun bisbe que s’hi vulgui enterrar. Antón i Jiménez no entren en els enterraments de les capelles, amb tota seguretat d’època anterior i tampoc no reporten els sepulcres de Ramon Berenguer II i d’Ermessenda, sense inscripcions. Al Claustre, Nonó detecta un sarcòfag romà, molts sarcòfags del segle XIV i una nòmina important de personatges d’èpoques diverses i més diversificats que els enterrats al pla de la Catedral. Destaquen ultra el sepulcre famós d’Arnau de Soler, d’entre les poques dones enterrades al Claustre els d’Elionor de Cabrera (s.XIV), Beatriu, esposa d’Arnau de Terrades (1348), Guilleuma de Rocabertí (1312) i Sabina Sayol, al segle XIX.

Més enllà de la recerca rigorosament i escrupolosament empírica d’Antón i Jiménez Sureda vull destacar l’esforç per entrar en la significació social, cultural, i intel•lectual dels enterraments i de les inscripcions, i l’establiment d’una relació entre el grup de notables enterrats, la vida de la Catedral, la vida de la diòcesi i la vida de la ciutat.

Recomano els llibres d’aparença dura i de contingut atractiu i de notabilíssima documentació. Preserven una memòria que volia perdurar en la voluntat dels enterrats i que podria desaparèixer per la inclemència del temps i el desgast inexorable de la fricció secular, que ha anat polint la pedra de Girona i esborrant les petjades efímeres de la memòria ara retinguda i gairebé diria fotografiada pels autors en un afany de captar la immensitat total de la Catedral.

El nostre temple té una bibliografia extensíssima però estem als inicis i tot just ara comencem a posar noms i cognoms, cara, vida i mort als seus moradors, als seus benefactors i a la societat que la va alimentar amb el seu esforç, la seva pietat, i els seus sacrificis i contribucions econòmiques.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

7 Abril 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a SEMPRE LA CATEDRAL