ITINERARI DOMINICAL

Diari de Girona

Les enganyoses tebiors primaverals de fa uns dies es van esvair del tot diumenge passat. Dissabte ja va ser un dia més aviat gris i tapat,de cel baix,i ambient de plom. Però el diumenge va afegir l’ingredient d’un plugim constant. El mateix cel baix i gris, però amb regalims i un gotejar suau i inacabable. La passejada matinal em va permetre donar el condol, passats ja alguns mesos, a en Miquel Casals per la mort de la seva mare, davant del quiosc de la Nuri, i per comentar el panorama més recent dels canvis al barri vell i de les diverses rehabilitacions en marxa. A la Vienesa vaig esmorzar amb els diaris i vaig tenir una breu conversa amb l’Anna Maria Geli,rectora de la Universitat de Girona i en Francesc Ginés. És sant Josep i recullen el seu pare, en Josep Maria Ginés, i amb tota la família, una bona colla, van a dinar plegats. M’he adonat que tot és molt efímer i que sovint l’oblit, o la vida mateixa, ens fa perdre de vista referents de molts anys de la ciutat que, en el moment de recuperar l’anonimat, cauen potser en un injust oblit. He pensat que volia felicitar en Josep Maria Ginés, empresari, ànima de Vida Catòlica, president de la Cambra de Comerç durant tants anys.

La malenconia ambiental del dia donava només per a dues opcions: o romandre tancats a casa, encendre la llar de foc, i pesar figues endormiscat, de diari en diari, o sortir a fer un recorregut per les nostres carreteres. Vam triar aquesta segona opció portats per l’instint d’anar a Tamariu a veure el temporal i dinar arran de mar. Un cop decidit el destí final embarco la família en un itinerari interessat que esdevé una lliçó constant de territori, ambient, paisatge, agricultura i arquitectura.

Des del Congost fem la primera marrada i deixem Celrà per anar a buscar la carretera de Verges. Busco poder veure de prop la variant de Sant Jordi Desvalls i comprovar en directe si estarà apunt per obrir abans del diumenge de Rams. Comprovo que sí, i m’adono que la visió del poble i dels conreus serà ben diferent. Em queda el neguit de saber com serà l’enllaç de la nova rotonda amb la carretera vella i com connectaran amb el sistema viari les poques cases que quedaran a l’altra banda de la via un cop tancat el pas a nivell. Però observo també tota la qualitat urbana i humana que assolirà l’entorn de l’antiga carretera, i com millorarem alhora la seguretat viària, les prestacions de la carretera i el creixement urbà ordenat i equilibrat de Sant Jordi. Passem el Ter pel passallís de Sobrànigues, on no trigarem gaire a fer un pont que permeti un enllaç estable entre Flaçà i Sant Jordi. El Ter baixa una mica ple i dóna moviment a les aigües. Passat el passallís han tallat dos camps de pollancres, els camps de fusta d’en Ramon Folch ,i la tallada ha deixat ben visible el pont metàl•lic de la línia de Renfe sobre el Ter, que adquireix una presència potent i simbòlica. Decidim que anirem a Foixà per Sant Llorenç de les Arenes i assaborim el recorregut ondulant i suau de la carretera que ressegueix el curs del Ter enmig de boscos frondosos i exuberants que es transformen a les ribes del Ter en camps de fusta. Observo neguitós les heures que s’enfilen als pollancres i que ofeguen progressivament la vitalitat vegetal dels arbres escanyats per la força de les enfiladisses. A Sant Llorenç em sorprèn la indolent disposició de dos remolcs horribles encastats en el petit espai públic que queda entre l’absis de l’església i la carretera. Tota l’harmonia d’un paisatge esponerós ensorrada per les necessitats peremptòries d’aparcament d’uns remolcs i una tractora. De Sant Llorenç a Foixà, el bosc es fa més ampli i dens i els conreus desapareguts cedeixen l’espai a pins nous que trenquen el predomini de roures i alzines del bosc més antic.

Des de Foixà a Rupià comprovem com la Diputació ha fet un bon treball amb el nou ferm de la carretera, fet que confirmarem més tard en la carretera de Palafrugell a Tamariu, ben pavimentada i ja senyalitzada del tot. Però abans encara volem fer un altre exercici addicional que consisteix a agafar la minivariant de la Bisbal per anar a fer de cap a cap la carretera de la Ganga, tota pintada a terra amb ànims per als ciclistes, i ara apunt d’una remodelació important amb la rectificació d’alguns revolts, que ja ha començat, i un paviment totalment nou, que farà més agradable i segur el recorregut de la Bisbal a Calonge pel mig de les Gavarres. Un cop a Calonge tornem enrere per la C-31 fins a Llofriu per comprovar els primers treballs del desdoblament de Palamós a Palafrugell. Aquest estiu patirem una mica, però tothom podrà comprovar que els treballs avancen a bon ritme i que segurament per a l’estiu de 2007 ja disposarem d’una bona autovia per connectar del tram més dens de totes les carreteres de la Costa Brava. He sentit nostàlgia per can Bosch i per Madame Zozó i per tots els establiments de vora la carretera que patiran les conseqüències d’aquesta infraestructura. Però estic també convençut que la carretera servirà per posar ordre a aquestes vores i per endreçar tot l’espai de sòl no urbanitzable entre Vall-llobrega i Montràs que havia anat creixent amb una certa anarquia. Espero que el resultat final serà satisfactori i que tots ho podrem donar per ben fet. La baixada a Tamariu ens descobreix un temporal bravíssim d’onades que es trenquen en els penya-segats i que aixequen els esquitxos uns quants metres enlaire, mentre l’aigua es rebolca ininterrompudament en giravoltes violentes fins a la sorra. El temporal sol ja ha valgut la pena, i el llobarro d’es Dofí també. Tornem per Torrent, Sant Feliu de Boada, el paisatge més dolç, més equilibrat, més net i endreçat que es pot trobar avui al Baix Empordà, Sant Julià de Boada, Canapost per anar a Serra i comprovar que encara hi ha feina al nou pont i la rotonda de Llebià.

El ferm des de Serra a Parlavà és molt dolent i s’haurà de refer, potser amb uns mínims vorals per donar més seguretat a la carretera. A l’entrada de Girona per Pedret els desmais arrenglerats despunten ja amb anuncis verds de primavera que rics d’aigua anticipen unes setmanes a l’esclat definitiu.

Escric diumenge a la tarda, pensant en avui, i sabent com m’agrada de recórrer cada racó de país i observar les meravelles amables de la natura, el treball acurat de la humanitat, i les anomalies que a vegades hi incrustem sense cura.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

LA COLUMNA I EL MAGATZEM

Diari de Girona

Els mitjans de comunicació locals han informat en les darreres setmanes de les diferents novetats que es van produint al voltant dels grans treballs iniciats per a la construcció de la nova seu de la Generalitat de Catalunya a l’antic Hospital de Santa Caterina i d’un nou aparcament per a cotxes en el subsòl de la plaça de l’Hospital i l’avinguda Pompeu Fabra. Hem conegut així totes les vicissituds dels treballs previs i preparatoris:les excavacions arqueològiques, el desviament dels serveis afectats, les modificacions de l’ordenació del trànsit. Tot el gran trasbals necessari per a unes obres de gran envergadura i que, com ja hem dit en diverses ocasions, suposaran el canvi i la transformació urbana més important al centre de la ciutat de les darreres dècades. Hem pogut reviure així, ajudats per l’arqueologia les petjades dels assentaments i les transformacions anteriors que posen de manifest que els processos de consolidació i transformació urbans viuen moments de grans continuïtats i moments de grans canvis, continuïtats i discontinuïtats, acceleracions i alentiments. Moments en els que sembla que el temps no passa i les hores, els dies i els anys s’escolen amb una lentitud irrellevant, com si el temps suspès no passés i d’altres moments en què tot canvia a un ritme accelerat i visible. Ara estem vivint un d’aquests moments de gran acceleració. D’aquí no gaire, les excavadores hauran fet desaparèixer els vestigis de moments més remots i de moments més recents. L’aparcament s’endu el record físic d’una antiga trama urbana atapeïda i s’endu també el record d’un intent frustrat de mantenir artificialment aquesta trama urbana, tot conservant un front edificat entre la casa de convalescència i el carrer Fontanilles. El conjunt de cases primer que establien una façana a l’est de la plaça de l’Hospital, entre el carrer del Pavo i el carrer Canaders, avui ja fa temps desapareguts, però no tant (1968), i els fonaments en el mateix punt del frustrat edifici dels col•legis professionals eliminat de la degradant visió urbana en els primers vuitanta.

La premsa ha explicat, com a conseqüència de tot aquest rebombori que s’ha hagut de desmuntar i portar a un magatzem la columna commemorativa de la Constitució de 1869.

Carles Rahola dedica a La ciutat de Girona un apartat als Monuments Commemoratius. Esmenta el de la plaça de la Independència i el de la plaça del Lleó, i afegeix “A més d’aquests dos monuments, i sols pel valor anecdòtic que té, esmentarem una migrada columna de pedra que hi ha al mig de la plaça de l’Hospital i que, per la data que porta, un hom endevina que fou col•locada allí per commemorar la Constitució de 6 de juny del 1869 (la nostra vertadera declaració de drets, segons Adolf Posada); aquesta columna va ésser jurada pel rei Amadeu de Savoia el dia 2 de gener del 1871”. La bibliografia gironina de Joaquim Pla Cargol a Jaume Marquès i a Jaume Fabre explica com aquesta columna es va col•locar inicialment a la plaça de la Independència i com l’any 1894, amb motiu de la col•locació, una mica circumstancial i precipitada, del monument als defensors de 1808 i 1809 a la plaça de la Independència, la columna fou traslladada al centre de la plaça de l’Hospital.

He anat a la recerca de les fotografies de l’època i he trobat una visió esplèndida de la plaça de l’Hospital amb la seva columna al mig. Centrada en la part ampla del trapezi que era la plaça i davant del front de cases que hem esmentat més amunt, la columna transmet serenitat i, malgrat el seu destí itinerant, a través de la fotografia es té l’estranya sensació de perennitat, com si aquell fos l’emplaçament idoni i originari pel qual fou pensada la columna. Ara, en canvi, ja sabem que aquell element simbòlic des que fou concebut i construït ja s’ha mogut de la plaça de la Independència al centre de la plaça de l’Hospital, d’aquí al lateral de la mateixa plaça, perdut enmig dels parterres i els arbres de davant de la casa de Cultura, i d’aquí als magatzems, tot esperant la reconstrucció d’aquest espai urbà i el retorn a un emplaçament que hauríem de desitjar que duri ara ja molts anys i torni la pau i la placidesa a la columna que commemora les llibertats instaurades amb la Constitució de 1869, amb una simplicitat classicitzant.

El destí itinerant de la columna,la seva senzillesa, la “migradesa” que li atribueix Carles Rahola no ens haurien de fer perdre de vista que en la seva simplicitat aquest és un monument que té ara ja una profunda càrrega simbòlica. Commemora els fets que s’emmarquen en l’anomenat Sexenni Democràtic (1868-1874), que tant bé ha estudiat Josep Clara i implícitament és un homenatge a tots els lluitadors per les llibertats que, amb tanta emoció, el mateix Carles Rahola glossa en un llibre quasi oblidat: Vides heroiques. La senzillesa de les estries de la columna i el seuremat d’ordre dòric contrasta amb l’aparatositat una mica arrogant i una grandiloqüència esquifida dels altres dos monuments.

Contemplo un cop més la fotografia de la plaça de l’Hospital i desitjo que el nou destí de la columna no es perdi enmig d’heures i til·lers, i trobi en el ferm assentament en la sòlida pedra de Girona una arrencada ben urbana, dura, com correspon a un monument d’aquestes característiques. Potser ja no podrà recuperar la centralitat geomètrica que se li atorgà a les darreries del segle XIX, però hauria de recuperar el sentit de referent urbà i símbol, perenne, elemental, de les llibertats individuals i col·lectives.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.