Joaquim Nadal i Farreras

TRESORS DE LA BARCA

Diari de Girona

Surto de casa diumenge al matí i faig el camí habitual fins el quiosc de la Rambla, on la Nuri viu pacient el pas del matí, un dia esperant el diari que no arriba (com la setmana passada) o avui aguantant el fred i el vent que li fa voleiar els diaris i l’obliga a no desplegar-los tots. Quan passo per la plaça de Sant Feliu un aroma de bunyols anuncia primavera i Setmana Santa amb més d’un mes d’anticipació. Però el temps que va fer dissabte, d’una transparència enlluernadora ens havia fet creure el miratge d’una millora sensible del temps que avui ha desmentit un cel tapat i una plugeta fina, només insinuada, que aventura, com es diu, “neu a muntanya”. Tampoc no cal fer-ne massa cas. Més avançat el matí un ventet suau ha aixecat el dia i ha tornat l’escalfor del sol.

En el camí d’anada i tornada m’entretinc en la contemplació del que podríem anomenar fenomen Ballesteries, amb proliferació i renovació de botigues que ja fa temps que s’estiren cap a Calderers i el carrer de la Barca. La plaça de Sant Feliu pot esdevenir i ha començat a fer-ho el nucli, el punt de trobada, d’un diàleg fructífer entre els visitants que travessen el pont i els dos carrers que s’abracen en aquest punt. El punt subtil i intangible de l’aroma dels bunyols que avui he experimentat.

A la plaça, a banda i banda de les escales de la façana principal de Sant Feliu, dos establiments ben diferents però complementaris, el König II i The River Cafe han capgirat l’aire de la plaça. Queda lluny ara el punt de fredor desèrtica de fa uns anys. Les terrasses s’omplen i els clients mandregen llegint els diaris a l’hora del vermut per poc que faci una mica de sol. És la continuació cap a la plaça de Sant Pere de l’efecte Ballesteries.

Aquest canvi ha fet ara el salt cap el carrer de la Barca. Els vells establiments de tota la vida han anat tancant, l’últim la fleca Marimon. Però la carnisseria i ca la Mary han aguantat la llarguíssima travessia del desert i veuen com poc a poc el barri es va omplint, s’acaben les darreres rehabilitacions d’edificis i comença una intensa renovació dels locals comercials. Aquesta setmana han començat les obres en les dues cases que ocupaven al carrer Bellaire el restaurant Girona i a l’inici del carrer de la Barca des de la plaça de Sant Pere, la fleca Marimon. És segurament de tot el carrer la darrera rehabilitació que quedava pendent. És quasi com un símbol de transformació radical, de preservació de l’esperit d’un carrer que fa unes dècades bullia de vida i ara poc a poc la va recuperant. És l’aire que li dóna el racó amable del bar Lateral amb el seu pati intimista i inesperat, i la botiga Tao just al començament. O l’Anna Povo a la cantonada del portal de la Barca, en una de les darreres cases que va anar rehabilitant la senyora Casals i la seva família, i que ara llueix amb plenitud l’escala central que ocupa estranyament la pràctica totalitat del pati en una incrustació quasi escultòrica. Però els colors càlids de la botiga d’Anna Povo i la seva persistent presència comercial i pacient, anuncien una renovació de qualitat que s’estén en dues botigues noves de roba i de complements de moda, que acompanyen a l’antiga fàbrica de làmpades (Joper.llum) o a la nova botiga de roba esportiva, o a l’esplèndida presència de la llibreria Aristeuros que il·lustra l’altra entrada del carrer. La joieria Tresors de la Barca, que em serveix per donar títol a l’article, presenta orfebreria d’autor, però m’ajuda a exemplificar una transformació que no serà fàcil, però que ha assolit ara ja en el carrer de la Barca una plenitud molt remarcable, on es combinen la qualitat i l’especialització.

I, finalment, vull recordar ara aquí que des que érem molt petits, infants, vam coincidir a l’escola amb en Joan Farrerós (Juanito), en Planella de Pedret, en Diego Visiedo, que vivia a la casa de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, i amb en Miquel Pellicer, que el seu pare tenia una botiga de queviures, un “colmado”, al mateix carrer de la Barca passada la llibreria i el taller de tapisseria. Ho esmento perquè vaig trobar fa molt pocs dies en Miquel Pellicer, en Miquelet per a tota la colla, trastejant al carrer i on havia sigut la botiga del seu pare i que feia anys que romania tancada. Jo sortia del River Cafe i ens vam aturar una estona a xerrar. Em va explicar que tornava a obrir la botiga. Que l’estava preparant i que l’havia llogada a una fleca pastisseria. Ho vaig trobar una notícia excel•lent i reconfortant. Vaig trobar el simbolisme perfecte i mentre can Marimon tancava les portes i començaven els enderrocs, a l’altra punta del carrer començava el recorregut una futura nova fleca que ampliarà per als dies que vénen l’aroma de bunyols a la plaça. Amb els aromes dolços de sucre i matafaluga celebrem la permanent renovació de la vida i la plena recuperació ciutadana del carrer de la Barca, amb el treball esforçat de comerciants i artesans que amb dedicació i vocació s’aventuren i creuen en el futur d’un carrer que havia perdut l’esma i ara l’està recuperant.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

24 febrer 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a TRESORS DE LA BARCA

JAUME CASADEMONT PERAFITA

Diari de Girona

Deixo passar el partit d’avui (diumenge 5 de febrer de 2006) a Fontajau amb el TAU de Vitòria. M’estimo més parlar d’en Jaume Casademont, que ja fa unes setmanes ens ha deixat. La relació amb el partit de bàsquet no és gratuïta. És del tot conscient. Vull començar per aquí. Crec que els anys d’esponsorització de Casademont al bàsquet de Girona no s’han reconegut prou, i ara ja no ho podrem fer amb la presència plena de bonhomia, seny, afecte, simpatia que transmetia el cos, la mirada, la presència sencera d’en Jaume. Hem hagut d’agrair amb un silenci solemne tot el reconeixement que no li vam saber comunicar. No és un retret a ningú. Ens passa sovint com a societat; som escassos en agraïments, donem les coses massa per fetes i mentre funcionin no ens desperten sentiments especials d’admiració i gratitud. Però en Jaume va mantenir amb discreció la decisió d’ajudar el bàsquet fins i tot amb l’opinió contrària d’alguns dels seus directius i comercials, que potser haurien trobat una millor destinació per als euros esmerçats en aquesta immensa il•lusió col•lectiva que va catapultar en Quim Vidal i va seguir la família Casademont, amb la col·laboració de base de totes les institucions gironines.

Aquesta aventura va ser una darrera expressió de la dimensió pública i col•lectiva, de la consciència cívica d’en Jaume Casademont. Abans ho va fer en el seu pas per la política i per la presidència del Consell Social de la Universitat. A la política hi va aportar una dimensió atípica i poc freqüent, d’empresari que fa política per servei i vocació, però que en cap moment ni de cap de les maneres no aspira a professionalitzar-se políticament perquè té les seves arrels més profundes en la vida empresarial. Aquesta manera de fer política el feia molt obert, transversal, amable, gens cantellut, més constructiu que polèmic, més integrador que visceralment partidista. Jaume Casademont va transitar per la política amb les virtuts que he assenyalat, i amb una permanent actitud de lleialtat al seu país i a les persones que, com el president Pujol, l’havien cridat a un comès que ell sempre va considerar circumstancial. En el Consell Social de la Universitat hi va abocar una il·lusió juvenil, quasi de principiant, d’estudiant madur que es reivindica davant de la societat. Hi va posar totes les qualitats humanes de la persona dialogant que era, i va ajudar a construir un projecte ambiciós d’universitat integrada en l’entorn, molt vinculada a la ciutat i a la societat, i pensada i gestionada amb criteris d’eficiència i professionalitat. Adés estímul i empenta, adés contrapès amable, de la vocació passional del rector Pep Nadal amb qui teixiren un munt de complicitats i una sòlida amistat. Jaume Casademont s’il·lusionava amb els projectes materials i acadèmics, amb les propostes per al campus i amb les línies de recerca. Ell, millor que ningú, sabia que l’únic camí plausible per a una universitat petita era l’excel•lència i l’especialització, tant com la recerca en projectes vinculats amb l’entorn social i econòmic.

Guardo en el record el sopar a l’hotel Aiguablava, on el conseller Josep Laporte em va fer la confidència d’una doble proposta per a l’arrencada fundacional de la Universitat de Girona. Laporte buscava la complicitat de l’amic i alcalde de Girona, i va trobar l’assentiment i l’entusiasme per l’encert ajustat i l’equilibri de la proposta.

Però tot això té ara només un valor molt relatiu. N’he volgut parlar per certificar quasi notarialment que en les biografies gironines del segle XX, la figura de Jaume Casademont va assolir una dimensió pública en diversos camps on va bolcar el seu esperit i la seva generositat.

Però ara per damunt de tot, més enllà d’aquesta dimensió pública, quan la Teresa Ruhi i les seves filles seuen plegades al voltant de la taula i repassen en consell de família els temes que han d’encarar i resoldre, o simplement seuen a taula en un àpat familiar s’adonen amb intensitat dolorosa del buit que els ha deixat l’espòs, pare i avi que va iniciar una aventura compartida amb solemnitat el dia de la Mare de Déu del Carme de 1956. Els lligams teixits per aquell matrimoni a punt de complir cinquanta anys es van forjar en la laboriositat quotidiana i en el treball compartit amb les il•lusions, les esperances i les dificultats. En Jaume a l’obrador de Bescanó fent embotits de tota mena, preparant comandes de carn per als mercats de Barcelona, trameses amb caixes que abans havien transportat plàtans, repartint per Girona amb una moto i un remolc. Tot això després de convèncer-se que podia seguir i aixecar l’activitat del pare mentre feia de noi dels “recados” en un despatx d’advocats de Girona i veia de prop els principals industrials de la carn de la província. I la Teresa, a la botiga dels quatre cantons, fent rutllar i donant sortida als productes de qualitat que elaborava en Jaume i que eren ben rebuts per les famílies de tot Girona i, en especial, del barri vell que hi trobaven un aroma especial de qualitat que en aquella època es resistia molt.

La Teresa diu que quan en Jaume arribava a Girona, l’aroma dels greixons omplia els carrers de la ciutat i la gent la identificava de seguida, ”ja venen els greixons dels quatre cantons”. Potser un publicitari en faria un eslògan, però la família Casademont sap que en aquests orígens modestos i laboriosos hi ha la llavor d’una gran empresa, que ha assolit una dimensió molt remarcable i que juga un paper rellevant en l’economia de les comarques de Girona i que té un lloc reservat en els aparadors dels principals comerços, petits i grans, de l’alimentació.

La fidelitat a la terra, a la feina i a la família van portar en Jaume a voler tornar a la societat una part del que ell havia rebut. Ara ens queda el seu exemple, que pondera les virtuts del treball i de la il·lusió. Però ara ens manca aquell somriure discret, l’afecte amable d’un veí de Bescanó i de Girona. I als seus els manca la presència, però els queda l’amor, l’afecte, la tendresa, l’exigència dialogant, que els va donar a vessar fins en els moments més difícils quan, com em deia una de les filles, s’havia mostrat valent i s’havia resistit amb fermesa a la pertinaç malaltia.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 98-101)

10 febrer 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a JAUME CASADEMONT PERAFITA