PLANIFICAR EL FUTUR

El Periódico. Suplement

El Govern de la Generalitat proposa aquest Pla d’infraestructures del transport i el sotmet a la consideració de les entitats, l’opinió pública i les institucions. És ara una proposta que ha d’esdevenir un Pla de referència un cop completat aquest període d’audiència i s’hagi aprovat pel Consell Executiu. Ara és, doncs, el moment de completar-lo, de corregir-lo, d’ajustar-lo. És el moment de fer la reflexió conjunta que permet obrir l’horitzó temporal i establir una matriu d’intervenció territorial i de priorització que marqui la pauta per als propers vint anys.

Fa setanta anys, l’any 1935, la Generalitat va formular el seu Pla d’obres públiques. Ara el Govern de la Generalitat proposa una reflexió nova. Es tracta d’agrupar en el mateix pla i de forma integrada les infraestructures viàries i les ferroviàries i anunciar amb solemnitat i comprometre amb calendari que ha arribat l’hora de prioritzar el ferrocarril per damunt de la carretera. Aquest és el sentit de la diferència d’inversió que es proposa a favor del ferrocarril (25.177 MEUR ferrocarril i 11.938 carreteres) i que capgira una tendència inercial que s’havia mantingut fins ara. En aquest marc adquireix una especial rellevància la proposta de la línia orbital que ha d’unir Mataró i Vilanova en una mitja anella per municipis d’un segon corredor metropolità, i l’Eix Transversal Ferroviari que crea un nou eix més a l’interior i en paral·lel a l’Eix Transversal viari.

Una anàlisi retrospectiva de les propostes de xarxes formulades amb anterioritat ens posa davant l’evidència que som tributaris de planificacions anteriors mai no completades i que ara es reformulen amb una visió de futur integrada i crítica i que posa de manifest les necessitats de la nostra societat contemporània.

S’equivoquen els que pensen que el Pla assenyalant la prioritat del ferrocarril anuncia la fi de la carretera. Es tracta més aviat d’anunciar i demostrar el caràcter finit del territori, d’avaluar les limitacions territorials pel que fa al creixement il·limitat de la xarxa viària i fer una aposta decidida en el terreny de les inversions per capgirar la tendència.

Carreteres modernes, eficients i ajustades al territori en el disseny i els traçats, capilaritat territorial i una xarxa de transport públic potent com alternativa a l’ús indiscriminat del vehicle privat. Pensar l’horitzó de vint anys no és utòpic, és més aviat l’horitzó racional de la planificació i planificar és un imperatiu moral i polític dels governs.

UN LITORAL VIVO Y DINÁMICO

La Vanguardia

Proteger la costa significa muchas cosas. Quiere decir proteger el territorio, el paisaje, las personas, los espacios públicos, las oportunidades económicas, el patrimonio natural y cultural, los pueblos y las ciudades.

La voluntad del Govern de Catalunya es coherente con todos estos aspectos. La aprobación definitiva de los dos Planes directores urbanísticos que se proponen la protección de diversos espacios a lo largo de una franja del litoral es el camino más adecuado para alcanzar estos objetivos.

Como es de suponer no se trata de una foto fija de la realidad actual y procurar que nada cambie. Vivimos en una sociedad dinámica y en transformación. Ordenar el crecimiento, moderar, modular y equilibrar el crecimiento forma parte de las prioridades esenciales del Govern. Ha llegado el momento de encontrar el punto justo entre las necesidades indiscutibles de crecer y las aún más indiscutibles de enfatizar los valores de un territorio que ha conseguido su actual nivel de actividad económica en muy buena parte gracias a estos valores.

¿Cómo podríamos seguir proponiendo viajes atractivos al litoral catalán si su perfil, si sus contornos, si sus acantilados abruptos o sus ondulaciones suaves hubiesen desaparecido?

Ha llegado la hora, y tenemos los instrumentos para hacerlo, de garantizar que nuestra visión del mar desde la tierra, o de la tierra desde el mar nos permitirá para siempre admirar contornos que nos identifican, espacios que nos emocionan, bancales escalonados hasta el mar, cultivos tradicionales hasta los arenales de algunas playas. Es una opción culta y civilizada para dotarnos colectivamente de garantías de que no deterioraremos nuestro patrimonio, herencia del pasado, capital hacia el futuro.

PUBLICAT A:  http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2005/12/29/pagina-5/44791377/pdf.html?search=joaquim%20nadal

JOAQUIM PLA DALMAU

Article de Girona

Al matí del dia de la Puríssima vam coincidir a la Catedral amb el Sr. Mirambell. Acabava la celebració de la festivitat i el senyor Bisbe, amb casulla blau turquesa, pronunciava les darreres oracions. Assistíem a una litúrgia solemne i observàvem un temps diferent, un aire de permanència i de canvi alhora que no sabria descriure, però que s’expressa amb més rotunditat amb la pràctica desaparició de les tradicionals lluminàries dels balcons de les cases de la ciutat. Narcís Comadira, amb el seu estil inconfusible, ha glossat aquesta festa a la seva col·laboració setmanal del “Quadern” d’El País i ens ha transportat als nostres temps juvenils, a la ciutat d’abans, a les tradicions dels pares i dels avis.

Aquest mateix dia a primera hora de la tarda, el director del Diari de Girona m’assabentava del traspàs de Joaquim Pla Dalmau. Havíem parlat extensament d’ell, de la seva salut i de la seva aportació a la vida ciutadana pels volts de Fires, en el sopar del jurat del Premi Bonmatí, i uns dies més tard en una trobada amb Joan Ribas i Narcís-Jordi Aragó, entre d’altres. Tothom va coincidir a subratllar la seva aportació a la conservació, transmissió, adaptació, modernització i fins i tot creació de moltes tradicions gironines. Tots ponderaven la seva facilitat pel dibuix, la seva capacitat per transmetre l’esperit dels costums i de les tradicions populars, la seva capacitat per recuperar i adaptar els vells gravats al boix, la seva relació permanent, al llarg de tota una vida, amb el món de la impremta i de l’edició. Joaquim Pla Dalmau va viure entre la impremta, la llibreria i l’Ajuntament. Mentre el seu pare es dedicava, en la seva funció de cronista oficial de la ciutat, a l’edició de tota mena de monografies sobre la història de la ciutat i la província, Joaquim Pla Dalmau recreava la tradició del dibuix i del gravat de llarga tradició noucentista i modernista.

Joaquim Pla Dalmau vestia amb un punt d’elegància i discreció, sempre fosc, amb mirada brillant, un somriure insinuat, sovint acompanyat d’un petit toc d’ironia, pentinat cap enrere, i molt sovint amb una cigarreta als dits, una mica tacats de nicotina. Mostrava interès i preocupació per les coses de la ciutat, somniava futurs com ho havia fet el seu pare amb un article sobre la ciutat del futur. Entranyable i distant, amable i xerraire, deixava que les coses i el temps passessin. No s’obsedia, i no s’angoixava i, fins i tot, passava de puntetes per algunes malifetes que li havien fet en relació amb la seva finca de Caldes. Es mostrava generós i desinteressat i, en més d’una ocasió, havia manifestat la seva disposició d’emprendre alguna aventura conjunta amb el municipi en relació amb la seva casa del carrer de la Força, on la caiguda d’un cel ras va posar ja fa uns anys al descobert un arc sensacional que ens va portar a conceptuar aquell espai com un petit Tinell gironí.

He esmentat al principi el senyor Mirambell perquè ni ell ni jo no ens imaginàvem, en la nostra trobada del dia de la Puríssima, que aquella mateixa tarda sabríem de la mort d’en Joaquim Pla Dalmau. L’Enric Mirambell ha posat ja negre sobre blanc les seves principals facetes, i n’ha fet un perfil biogràfic, que jo no sabria fer. En l’inventari de la ciutat, els Manaies, el Tarlà, la Cavalcada de Reis, les tradicions, l’esport gironí, l’urbanisme dels anys més difícils, tindran sempre una referència a Joaquim Pla.

El Diari de Girona va publicar una foto on apareixíem en Joaquim Pla i jo amb els fulls del retallable del Teatre Municipal. Aquesta imatge corresponia a la presentació de la tercera carpeta de les Estampes Populars Gironines. que es va editar l’any 1983, i que contenia els fulls del 21 al 26 tots dedicats al Teatre Municipal i en la qual va col·laborar l’Ajuntament. Abans, però, Pla havia editat dues carpetes més de deu fulls cadascuna. La primera amb fulls editats els anys 1979 i 1980 i dedicats a l’arribada a Girona de la Cavalcada dels Tres Reis d’Orient (2 fulls), als Manaies de Girona (2 fulls), a la processó del Corpus (2 fulls), al Regiment d’infanteria Ultònia (2 fulls), al regiment d’hússars espanyols i a l’artilleria volant organitzada a Sarrià de Ter. A la segona carpeta hi va incloure unes escenes del Nadal a Girona amb un gravat de Sant Pere de Galligants, quasi rèplica d’un boix, amb  un núvol i una lluna d’una deliciosa ingenuïtat, el retorn a Girona dels voluntaris de la Guerra d’Àfrica, les Confraries de la Passió i Mort i de la Puríssima Sang, la Confraria dels Dolors, les festes de la Rambla i l’Argenteria, el batalló dels voluntaris d’infanteria lleugera de Girona, la devoció popular a sant Narcís, la inauguració de la plaça de braus, les fires a la Devesa de Girona, i la primera companyia de bombers-pontoners de la ciutat, amb escenes d’un rescat en dia d’inundacions. Tinc les tres carpetes, però a la primera hi tinc quinze fulls amb els fulls 3,4,13,14 i 15 signats, i aquest darrer amb una data al costat de la signatura: 22 d’abril de 1981. La carpeta primera correspon als anys 1979 i 1980, i la segona als anys 1980 i 1981. Per Sant Jordi de 1981 em devia obsequiar amb la primera carpeta ampliada amb els fulls de la segona, que ja havia editat. Una nota en els tríptics explicatius especifica que “les il·lustracions de totes les làmines han estat fetes mitjançant la tècnica de la gúbia i el burí”.

Ja feia un cert temps que s’havia diluït la seva presència constant a la Rambla, on  ha desaparegut l’altell de la llibreria i el despatx amb vidres plomats, des de fa alguns anys .Però Joaquim Pla serà una referència constant, una presència en els nostres escenaris de la memòria, una vida plena de Girona pels quatre costats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 262-264)

COSES DEL TRADUCTOR-GOVERNADOR

Diari de Girona

Tothom sap i coneix la meva mania obsessiva per les coses petites i quotidianes. N’he fet una norma de vida i em moc amb papers i notes que serveixen per transmetre aquestes preocupacions elementals per les coses descurades, sense acabar, mal fetes o deixades. M’hi entretinc fins a l’últim detall i penso en sistemes d’organització modèlics on una mena de gran supervisor es dedicaria únicament a aixecar acta de totes les coses que no estan bé amb autoritat per encomanar el seu redreçament. Senyals tombats, baranes torçades, marquesines brutes i inaccessibles, vidres trencats, giratoris sense cuidar, cunetes plenes de papers. Tot esdevé objecte d’una investigació constant per fer que les coses s’arreglin.

Aquesta obsessió m’ha portat a observar la realitat amb ulls vigilants sempre desperts a qualsevol anomalia. Però tant com m’interessen les anomalies m’interessa la seva solució pràctica i eficient.

És per aquest motiu que avui vull portar aquí algun comentari sobre fets en els quals hi ha intervingut per decisió pròpia o a petició d’altri l’actual sotsdelegat del govern, en Francesc Francisco, que regeix les coses de l’edifici de la Gran Via i de l’Administració estatal que comporta amb satisfacció i interès i amb la distància justa i la implicació necessària de qui se sap servidor públic sense renúncia de la seva pròpia dedicació professional. Per això m’atrau tant que en Quico triomfi ara en la seva faceta de traductor i ho faci amb un salt qualitatiu d’envergadura, des de l’exemplar col·laboració amb en Quim Curbet, editor, fins a les edicions especialitzades de les grans empreses editorials.

La primera qüestió que vull comentar és la final desaparició dels parterres de davant de l’edifici del Govern Civil (ara sotsdelegació) com a culminació de l’operació de neteja i agençament que ja vam comentar en algun article anterior. Els parterres o són com els d’Holanda o Suïssa o algun altre país del Nord o són un niu de porqueria, un focus d’abandonament una imatge de la incúria. Més sovint buits que plens, aquests parterres eren un homenatge a la inutilitat i només prestaven servei a alguns gossos de la zona. M’alegra, doncs, veure ara els pilons de runa en sacs, els parterres formigonats, i el paviment apunt per rebre les peces de panot o pedra que permetran una entrega més directa i elegant de l’edifici al carrer. La desaparició d’aquests parterres insignificants no doldrà ningú i estalviarà alguns maldecaps als responsables de la jardineria pública que mai no se’n havien sortit de tenir-los de manera prou atractiva que ara ens els fessin enyorar.

De forma semblant he vist procedir el sotsdelegat amb un altre tema vinculat a l’autopista a la frontera. Diverses vegades havia observat, passant la duana al Portús per l’AP7 a tocar la piràmide d’en Ricard Bofill, que un dels separadors dels passos de control havia rebut l’impacte d’algun camió i havia quedat totalment esmicolat amb una escampadissa impresentable de formigó fragmentat. Ho he estat veient com a mínim durant quatre anys seguits preguntant-me què havia de passar per veure-ho arreglat. Gairebé s’havia convertit ja en un motiu d’apostes sobre quan temps duraria el desgavell. Però un dia no vaig poder més i vaig decidir que se n’havia de parlar amb la concessionària de les autopistes i amb el sotsdelegat, que manté relacions freqüents amb el prefecte de Perpinyà. En Francesc Francisco es va fer càrrec de la qüestió i en un parell de mesos ell i jo hem vist com s’havia arreglat aquell separador, si bé no acabem de saber a qui hem d’agrair que finalment s’hagi arreglat. Naturalment després de tant de temps no cal agrair-ho a ningú, perquè s’ha fet el que s’havia de fer només que amb quatre anys de retard. Però estic segur que amb habilitat i diplomàcia, en Quico ha fet el que calia per assegurar que la imatge dels que surten del país per la frontera no sigui una imatge dolenta.

Finalment i ja en un altre terreny. Fa unes setmanes em va trucar el bon amic Miquel Callís de Banyoles content i satisfet. Em volia fer saber personalment que s’acabava d’enlairar el primer avió de càrrega en molt temps de l’aeroport de Girona amb una càrrega d’ous destinada a Líbia. Un avió d’ous! Em vaig exclamar. I sí, amb possibilitats que esdevingui una exportació regular i sistematitzada. No era tant el fet com el símbol. Finalment s’havia concretat una expedició de càrrega des de Girona. En Miquel Callís em va dir que qui hi havia tingut un  paper decisiu havia estat també el sotsdelegat per tal de superar totes les dificultats inherents a una operació d’aquestes característiques que ajuda a la diversificació del nostre aeroport i permet explorar-ne noves possibilitats.

Tres coses diverses. Tres coses significatives que fan que l’exercici de la política es dignifiqui i regeneri a traves de les coses petites, pròpies del bon regiment de la cosa pública com s’escau en un país de llarga tradició de les seves institucions.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

PERE DE PALOL I GIRONA

Diari de Girona

L’any 1983, el professor Pierre Vilar encetava el cicle de “Reflexions crítiques sobre la cultura catalana”, amb un conjunt de reflexions molt encertades que ara ens aportarien material sòlid per als debats sobre la cultura, la nació i el sentit i abast de la cultura catalana. I en un punt afirmava: “No dubtem gaire, però, dels parentius de forma entre tal dibuix de Picasso i tal fragment de fresc romànic, dels parentius en el codi dels colors, entre tal composició de Miró i el tapís de la Creació. Aquesta supervivència evident, en etapes diferents defineix bé això que hem anomenat una ´cultura´…”.

He tornat a Vilar quan m’han fet saber la mort de Pere de Palol, i tot seguit els ulls i el pensament han volat cap el famós brodat que sempre hem conegut com el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona. Palol hi va dedicar, l’any 1956, un primer i citadíssim article que, potser no és casual, es va publicar a París. Després hi va anar dedicant sempre la seva atenció fins al 1981, i l’any 1986, amb una il·lusió de jove investigador, va aplegar i refondre totes les seves aportacions en aquesta matèria en el llibre El Tapís de la Creació de la Catedral de Girona, que va publicar conjuntament la Fundació de l’Enciclopèdia Catalana i l’Institut d’Estudis Gironins.

Recordo molt bé el procés de preparació d’aquest llibre i la passió que hi posava en la tria de les fotografies, la depuració dels textos, la reelaboració dels materials, la satisfacció complaguda i una mica sorneguera amb què ens ensenyava les tres versions diferents de propostes de restitució del Tapís, i com li agradava d’imaginar-se’l en la versió més completa penjant a la façana de la Catedral de Girona. Una versió que hauria tingut tres cossos: el conegut, presidit pel Pantocràtor i dedicat al Gènesi, amb la part inferior incompleta dedicada a la invenció de la creu; un cos central presidit per l’Emperador, i el cos inferior envoltat pel Zodíac i centrat per l’Apocalipsi.

Quan vaig saber la notícia de la mort de Pere de Palol vaig anar de cap a dos llibres seus gironins. La  Gerona Monumental de 1956 i el que he esmentat del Tapís de l’any 1986, trenta anys més tard. El llibre de 1956 és una guia que Palol escriví aprofitant els anys que es va dedicar al Museu Arqueològic de Girona, entre 1948 i 1956, i que encara avui es consulta amb un gran profit, perquè destil·la una gran saviesa i coneixement alhora que una clara sensibilitat pel sentit i la importància de l’art a la nostra ciutat. Però m’he entretingut més en el llibre sobre el Tapís i especialment les pàgines dedicades a les “Darreres Conclusions”, on Palol fa desfilar tot el seu coneixement amplíssim i analitza pormenoritzadament les arrels iconogràfiques del Tapís i, fins allà on pot arribar, intenta fixar la cronologia i l’origen de la peça, així com el seu ús “destinat a un ampli mur rectangular ja siguin a l’interior del temple o a la façana…o rere l’altar major de la catedral romànica”. Palol és prudent en les afirmacions, però va tan enllà en les conjectures com els seus coneixements li permeten. No es decideix del tot, però es deixa seduir per la idea que el Tapís pogués ser brodat a Girona mateix, i si més no, en una àrea cultural on conflueixen els models orientals i carolingis. Fixa la cronologia a la meitat del segle XI i estableix una clara connexió entre el Tapís i el Beat de Torí, que hauria sigut dibuixat, copiat a Girona i amb el Tapís a la vista, com ho proven les al·legories dels vents que es repeteixen al Beat i provenen del Tapís. 1074 seria una data central, ja que és en aquest moment que Joan, caput scholas, fa donació a la biblioteca de la Catedral del volum del Beat de Girona de l’any 975. Queda, això sí, la nebulosa entre el Beat de Girona i el Tapís, sense cap relació iconogràfica. Especulant potser perquè el Beat no era a la Catedral quan es va brodar el Tapís, o simplement perquè una i altra peça venien de fora. Queda fora de tot dubte, però, que a partir de 1075 és segur que es va poder copiar el Beat, ara a Torí, tot contemplant el Tapís. Palol no creu que el Tapís, de tradició antiga, sigui una obra arcaica, més aviat “es tracta del testimoni d’una profunda saviesa i coneixement de la plàstica greco-romana i és producte d’una cultura vella i molt densa”. Palol  estableix una relació molt directa dels grans centres de cultura catalans i el nord d’Itàlia i, especialment, Venècia, així com la tradició dels bisbes i els comtes catalans de deixar de mirar cap a França i mirar obertament a Roma i viatjar-hi. I, conclou “és en aquest ambient culte, europeu i de tan clara tradició clàssica que es va poder programar i brodar l’extraordinari testimoni d’art i pensament religiós de la catedral de Girona”. ”El significat del brodat és, però en tot cas, més un crit a una vida nova, a la salvació, que no pas un record nostàlgic i entristit dels temps passats, millors que les realitats del moment de la seva composició”.

Agullana en les arrels més profundes i antigues, Girona per naixement i per les emocions familiars presidides per la duresa de l’exili interior del pare, Clúnia com a símbol de la continuïtat de l’excavació i direcció dels treballs en un jaciment d’una ciutat romana, Catalunya i el món per l’expressió dels canvis culturals i de les tradicions, són els escenaris d’una obra que té el pòsit de la mateixa profunda saviesa que Palol sabia trobar en els objectes de les seves recerques.

Aquesta relació apassionada amb el món clàssic, paleocristià, medieval i la subtil relació entre uns i altres en moments de mutació i de canvi cultural i social han farcit una obra riquíssima d’un gironí universal, que sabia on tenia i volia tenir les arrels, però que sabia també que en els horitzons del món només les relacions obertes i universals donen l’autèntica dimensió dels canvis i dels fenòmens que es volen analitzar.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 187-189)