SIS ANYS

Revista BonArt. Novembre, 2005

No són res sis anys. Però si ens aturem a mirar el conjunt dels números de BonArt, el gruix que fan, el contingut, l’evolució, el disseny, ens adonarem de cop que l’esforç realitzat, els resultats assolits mereixen un comentari, criden la nostra atenció.

Sobta que amb poc personal BonArt arribi a tants llocs, obtingui tanta informació, ens acosti a tants esdeveniments. En realitat BonArt ha sabut combinar l’interès pels temes d’actualitat i l’acumulació d’informació detallada i extensa que ens ha anat fent com d’agenda, dietari i recordatori de la riquesa i varietat de la realitat artística del nostre país.

BonArt no és ni una revista d’avantguarda, ni una revista de crítica d’art ,ni una revista de teoria de l’art. És una revista miscel·lània, oberta a totes les informacions i totes les tendències. És en aquest sentit una eina útil i eficaç. Un instrument per navegar en el món de la producció artística. BonArt no tria. BonArt ens deixa triar a nosaltres. Ens posa a l’abast la informació i deixa que els lectors i usuaris prenguem partit, siguem capaços de triar, de moure’ns per un món complex i ple de condicionants i de contradiccions.

És evident que BonArt deixa tot el marge per moltes altres revistes que encara ens manquen i que, si han existit, han tingut una vida efímera amb alguna lloable excepció també originada a Girona com és el cas dels PAPERS d’art d’Espais.

Però també és molt evident que la proliferació d’artistes, de fires, de sales, de galeries, d’exposicions, de subhastes, reclamava una eina que ens fes de guia i que ens pogués donar aplegada tota la informació.

En el cas de BonArt això ha succeït amb l’acompanyament d’articles interessants, de números monogràfics, d’homenatges, de patrocinis, d’exposicions i fires.

En Ricard Planas i els seus s’hi han dedicat en cos i ànima, i això es nota en els resultats. Hi ha una bona dosi de passió i professionalitat. I el desig també raonable de tirar la revista endavant.

Podem dir que assistim a un nou aniversari amb un horitzó on podem veure encara millores substancials, una total maduració i un nivell d’exigència creixent, ara que ja sabem que BonArt és capaç de posar-nos a la mà el que passa a Catalunya en el món de l’art.

I els que volem poder opinar lliurement i triar lliurement sense que ens condicionin les modes i els mercats ens sentim confortables amb una revista que neix modesta i creix eficaç i que ens deixa tot el marge per opinar i decidir què ens agrada i què no.

UN ACORD PER AL TERRITORI, UN ACORD PER A LES INFRAESTRUCTURES

Conferència pronunciada al Cercle Financer de “La Caixa”

Bona nit. I moltes gràcies. Al Cercle Financer i a “la Caixa”, per la seva invitació i per la seva acollida, i a tots vostès per la seva presència.

 Faré una arrencada abrupta, amb tres qüestions escalades, de més concreta a més general.

 El cap de setmana que ve entra en servei el nou tram Oliana – Coll de Nargó de la carretera C-14. Un pas més per acostar el Pirineu i Andorra i per acostar-nos-hi. Una obra amb una inversió de 70 MEUR i amb un seguit d’estructures de ponts, túnels, falsos túnels i viaductes. Una obra reclamada durant molt de temps i ara feta realitat com un pas per a dotar Catalunya de les infraestructures que necessita.

 Fa unes setmanes, un anuari comarcal d’una entitat financera assenyalava com el lideratge en el creixement econòmic a Catalunya l’encapçalen les comarques de l’Ebre i les del Pirineu, d’acord, això sí, amb el seu pes relatiu.

 Ara fa una setmana, el conseller Antoni Castells presentava al Parlament el Projecte de llei de pressupostos per a l’any 2006, amb un total consolidat de prop de 30.000 milions d’euros, dels quals un 66% orientat a la despesa social com a prioritat màxima del Govern de la Generallitat. En el dibuix del context macroeconòmic, el conseller assenyalava una visió positiva i optimista, basada en els índexs de creixement superiors a la mitjana europea i equiparats, ara, al creixement de l’economia espanyola. Amb un bon nivell d’ocupació, i amb més persones ocupades que mai (1.900.000 homes i 1.400.000 dones). Alertava, això sí, d’algunes fragilitats, de la necessitat de créixer més i millor per tal de recuperar el lideratge, el paper de motor en el conjunt d’Espanya, i de la necessitat imperiosa de no caure en cap mena de cofoïsme i autocomplaença. Amb l’objectiu de ser molt rigorosos, molt exigents i capaços de generar dinàmiques favorables a corregir els aspectes febles de la nostra economia.

 Els proposo d’establir una relació estreta entre els tres aspectes que acabo de desgranar. La necessitat d’un pacte per a les infraestructures; l’obligació moral d’encaixar aquestes infraestructures en un territori determinat de relleu complex i sovint d’orografia abrupta. La voluntat de llençar un acord per al territori: per l’equilibri, pel creixement, per la regeneració, per la igualtat entre territoris i persones, per aturar el despoblament, per tenir cura del paisatge. Vincular infraestructures, creixement i cohesió social.

 I, en darrer terme, una proposició contundent que inspira tota la meva reflexió d’aquest vespre.

 La política social se sustenta en la capacitat de l’economia i de la societat de créixer econòmicament, de generar riquesa, de crear ocupació, d’aportar garanties i seguretats morals i materials, d’aportar elements per a la cohesió social i la convivència.

 Els usos del territori, l’impuls de les infraestructures són condició indispensable per a la creació de riquesa. Sense creixement no hi ha polítiques socials. Les demandes de la societat són molt flexibles i molt dinàmiques, i ens ensenyen pautes de canvi que exigeixen respostes sòlides i clares. La immigració n’és una mostra concloent; el canvi demogràfic també; la transformació radical de les societats urbanes igualment. Els fluxos de la població, la seva mobilitat, les noves pautes de comportament en el consum, l’oci, l’educació i la feina, en són una prova.

 És en aquest marc que els vull parlar de les prioritats i de les propostes del Govern de Catalunya en matèria de territori i d’infraestructures. Prioritats que neixen d’una diagnosi clara, i que es dibuixen a partir d’un programa de govern, en una tasca de planificació a mig i llarg termini, i en una política d’inversió i legislativa que respon a una voluntat de combinar l’acció immediata, el pla i l’obra de Govern, amb la visió de futur.

 En aquest sentit deixin-me assenyalar un darrer ingredient introductori. Somniar és lliure, i somniar és necessari. Però el fonament del somni és la definició d’un programa de treball que pugui dur la transformació dels somnis a la realitat. Si el futur no es prepara, el futur no existeix. Inventar ara l’horitzó dels propers vint anys. Inventar, planificar, coordinar. Amb el punt just d’intervenció i de direcció que deixarà camp obert per córrer a la inversió privada, a la lliure iniciativa, a la força creativa del mercat. Amb capacitat d’anticipació i d’adaptació a les noves fórmules per a la inversió, el finançament de projectes o l’assoliment d’un teixit empresarial amb dimensió crítica, competitivitat i capacitat d’obrir-se als mercats internacionals.  No vegin en tot això un comprimit de receptes. Tot al contrari. Els convido a veure-hi les contradiccions i les limitacions del nostre model i la necessitat de superar-lo.

 Pensin per un moment en l’estructura i l’organització de l’explotació dels ports i, principalment, dels aeroports espanyols. En el trencament d’Aena, en la descentralització de la gestió, en l’entrada d’operadors privats i els governs regionals algú potser hi pot veure un factor de desgast, de disgregació i d’afebliment de l’Estat. Però en tots les processos privatitzadors d’empreses públiques, en el compliment de les directives de la UE, en la diferent resposta d’uns estats i altres potser hi podríem veure la capacitat dels uns i dels altres de donar respostes modernes a aquests reptes. L’entrada d’Aena en els mercats internacionals amb operadors privats i la resistència a obrir-se en el mercat espanyol pot aparèixer així com un exemple paradigmàtic del destí final de les actituds resistents i obstruccionistes a les propostes que conté, en aquestes matèries, el projecte de nou Estatut.

 Abordaré aquestes prioritats en tres apartats en ordre invers al que correspondria per la seva prelació:

 El pragmatisme de l’acció

1. Les necessitats bàsiques de la planificació
2. El programa legislatiu.

 Convé, això sí, una referència prèvia al marc normatiu i a l’eficàcia i les bones pràctiques del Govern. En definitiva, les claus d’un bon Govern.

 En aquest sentit, les condicions bàsiques de l’eficàcia i la transparència ens porten a voler simplificar el panorama. Necessitem espolsar-nos la imatge, generalitzada, que les administracions són opaques perquè compliquen imparablement tots els processos i exerceixen una tutela sobre la realitat, que s’assembla més a l’efecte enganxós d’una teranyina que a l’efecte beneficiós del treball en xarxa. Com si el concepte de xarxa funcionés més com una xarxa real que ens cau al damunt, que com l’aprofitament solidari i complementari de totes les potencialiltats. Proposem, doncs, que les lleis i els seus objectius s’entenguin; que siguin de fàcil aplicació. Que siguin lleis i decrets per complir i per fer-los complir. Que tinguin capacitat de generar seguretat jurídica i estabilitat suficient per esdevenir les regles del joc acordades entre tots. Hi ha, doncs, un primer pacte, un tracte, si volen, amb les lleis. Que ens ajudin a crear facilitats més que a generar obstacles; que siguin motor i impuls de l’activitat, no pals a les rodes al seu desplegament. Volem que unes bones lleis siguin d’aplicació sense gaires complexitats reglamentàries, i volem que la pròpia Administració s’apliqui uns criteris de gestió que incentivin aquests facilitats i apliqui la simplificació administrativa que comporta la unitat d’acte i la voluntat d’evitar la proliferació d’itineraris i recorreguts sovint rocambolescos i innecessaris pels tortuosos camins de l’administració.

 Anem, doncs, a les qüestions concretes. A les propostes, a l’acció. Ni que només sigui a títol d’exemple.

 1.     El pragmatisme de l’acció

 1.1. La Llei de barris

 La primera llei nova a provada pel Govern de la Generalitat i després pel Parlament va ser la Llei  de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial. Popularment coneguda com la Llei de barris. És una llei curta i pràctica. El seu objectiu és dotar un fons i posar-lo a disposició dels ajuntaments que, disposats a cofinançar, es plantegin la rehabilitació urbana i el canvi social de barris i nuclis que, per diverses raons, es troben amb necessitats especials i han de ser objecte d’un pla de xoc per canviar la tendència a la degradació i a la marginació. Es tracta d’evitar la desertització o la sobreocupació; de frenar i corregir la caiguda de preus, d’evitar la constitució de guettos, d’aturar la degradació urbana de l’espai públic: de dotar d’equipaments i serveis comuns de qualitats el parc d’habitatges dels nuclis antics de les ciutats, els barris d’autoconstrucció, els polígons de promoció pública o els municipis deshabitats o en crisi. L’objectiu és canviar la tendència. Crear seguretats, transformar la imatge, generar expectatives, aturar el pessimisme i la introspecció: Fer creure en l’entorn i la vida. Proscriure la sensació que no hi ha res a fer i que  és millor abandonar i fugir. Barris dignes, ciutats segures, diu el president Maragall, que proclama que la cohesió i la convivència es juguen a l’escala, l’escola i la plaça. No hi ha imatge més bella que veure un carrer, un barri, renéixer de les seves pròpies misèries i veure com es transforma en un entorn totalment nou, sense perdre cap de les essències que li atorguen identitat i personalitat.

 Hi ha dues maneres d’abordar aquestes problemàtiques.

 Podem llençar els diners damunt dels problemes i intentar tapar-los; és un fracàs assegurat. O posar els diners a disposició de les idees. De programes i plans d’acció immediata que tenen una traducció material, tangible. És una llei i un pla a disposició de tocar el canvi. Veure desaparèixer la sordidesa i la humitat i veure renéixer la vida i la humanitat

 Fins ara una trentena de barris gaudeixen d’aquest pla que mou des del Govern de la Generalitat 198 MEUR per als plans de 2004 i 2005, i 90 MEUR més per a la convocatòria de 2006 que es produirà entre els mesos de gener i febrer.

1.2.  Els plans directors urbanístics del sistema costaner

El dia 25 de maig de 2005 s’aprovava definitivament el PDUSC 1 sobre sòls no urbanitzables o urbanitzables no delimitats. L’objectiu d’aquest Pla vigent és molt clar. En l’aspecte urbanístic es proposa evitar la conformació d’un continu urbà en el litoral. Es tracta de preservar els valors territorials i paisatgístics que han atorgat singularitat i atractiu al nostre litoral. Es tracta d’evitar que pugui desaparèixer o esdevenir residual un paisatge vist des del mar, o d’aproximació al mar des de la costa, que reclama un tracte especial. La possibilitat d’admirar, de contemplar, de veure, de passejar, de gaudir. Aquest seria el sentit patrimonial del Pla: preservar valors que són un actiu del país. Evitar la dispersió, l’enfiladissa de cases, de nuclis, d’urbanitzacions als paisatges més insòlits. Això vol dir també atorgar al litoral un valor ambiental i econòmic, com a factor d’impuls i desenvolupament.  La preservació com a factor de riquesa. El mateix dia de l’aprovació  definitiva del Pla, el Govern va acordar emprendre un segon Pla que analitzés els sòls urbanitzables delimitats, sense pla parcial aprovat. Les expectatives a la reserva. Els sòls guardats al congelador. Se n’han analitzat 200 i se’n preserven, en l’aprovació inicial, 44.

He de dir que el potencial de creixement urbanístic del nostre litoral és encara extraordinari i, fins i tot en els sectors més protegits, la capacitat de créixer aporta paràmetres que em permeten assegurar que no s’afectarà la dinàmica del creixement. Avui encara els sostres reconeguts pel planejament vigent permeten (en una franja de 1.000 m i sense comptar Barcelonès amb la voluntat que no distorsioni les xifres)  la construcció de 140.530 habitatges nous amb una superfície per ocupar de 5,621 ha  i un sostre de 365.377 habitants.

Els convido a visitar, a partir del dia 16 de desembre, l’exposició que es farà al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya sobre aquest Pla, on podran visualitzar d’una forma clara el sentit d’aquesta iniciativa del Govern, que s’inscriu en el programa que comentaré més endavant de planificació territorial i que es proposa tant protegir com impulsar, com ho prova la resolució el Pla director de la Química i el Turisme del Camp de Tarragona.

1.3.         El Pla d’autovies, aprovat per un acord del Govern el 28 de desembre de 2004

a)    Desdoblament de la C-35, la C-65 i la C-31.

         Maçanet – Platja d’Aro (adjudicada)

b)    Reus – Alcover  C-14 (licitada)

c)     C-17 Centelles – Vic – Ripoll (en licitació)

d)    C-15 i C-37. Vilanova – Vilafranca – Igualada – Manresa

e)    Desdoblament de l’Eix Transversal C-25.

De fet 233 quilòmetres d’autovies i una inversió de 1.045 MEUR, als quals caldria encara afegir els 500 MEUR que s’invertiran a l’AP-7 i a l’N-II com a conseqüència dels acords molt madurs i crec que imminents entre el Ministeri de Foment i Abertis amb la col·laboració del Govern de la Generalitat.

1.4. El protocol d’acord entre el Ministeri de Foment i el Departament de Política Territorial i Obres Públiques

Aquest acord significa un pla d’inversions i un compromís recíproc per invertir, de 2006 a 2012, 7.345 MEUR en carreteres de la xarxa viària de Catalunya, dels quals 3.805 seran aportats pel MIFO i 3.540 pel Govern de la Generalitat.

La filosofia d’aquest acord s’emmarca en la voluntat de considerar les necessitats de la xarxa i la seva funcionalitat amb independència de la titularitat i de les competències, i amb l’objectiu de deixar clar que el que compta de veritat és la mobilitat de les persones i de les mercaderies, l’impuls del transport públic i la satisfacció de les necessitats dels usuaris.

Convé afegir ara que la voluntat del Departament és tancar també un protocol similar en matèria ferroviària de tal manera que s’expliciti de forma clara que les prioritats s’orienten a dotar la xarxa ferroviària de l’eficiència suficient per ser una alternativa raonable i confortable a l’ús del vehicle privat. És més difícil tancar aquest acord ferroviari que l’acord ja signat de carreteres, però he de dir que les autoritats del Ministeri de Foment s’han fet càrrec del que representa el dèficit d’infraestructures i estan disposades a corregir els efectes d’aquesta desinversió tantes vegades denunciada i reiterada per les institucions i organismes de Catalunya.

2. Les necessitats bàsiques de la planificació. Un programa planificador

Actuar. Planificar. I per aquest ordre. La planificació és imprescindible. És una eina per pensar, és el camí per actuar amb encert. Però les urgències són les que són, i no podíem parar-ho tot i pensar. Calia un procés simultani, paral·lel, que ja acabarà confluint en el punt dolç de les coses quan, fruit de la planificació, l’acció de govern assoleix un ordre de prioritats i respon a un programa coherent.

2.1.  Programa de sòl residencial i industrial 2005-2008

A cavall entre l’acció i la planificació deixin-me situar el Programa de sòl residencial i industrial 2005-2008, que desenvolupa el Govern a través de l’Institut Català del Sòl i que en l’ordre de magnituds significa fonamentalment.

a) Sòl residencial

    -Actuacions estratègiques:   1.554 ha     79.690 habitatges

    -Actuacions de reequilibri:    588 ha        21.778 habitatges

b) Sòl industrial

     – Actuacions estratègiques: 1.488 ha (120.000 llocs de treball potencials).

    – Actuacions de reequilibri: 2.043 ha (65.000 llocs de treball potencials).

Però el que compta de veritat és la planificació a mig i llarg termini.

 2.2. Programa de planificació territorial

Per això el Govern s’ha dotat d’un Programa de planificació territorial que es proposa desplegar els 7 plans territorials parcials de les regions de Catalunya i el desenvolupament de 16 plans directors urbanístics que requereixen, per raons diverses, una planificació específica. I ho vol fer i acabar en aquesta legislatura.

–         Pla territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran. Aprovació inicial finlas de 2005 i aprovació definitiva maig 2006.

–         Pla territorial de les comarques centrals

–         Pla territorial de Ponent

–         Pla territorial Metropolità

–         Pla territorial del Camp de Tarragona

–         Pla territorial de les comarques gironines

–         Pla territorial de les comarques de l’Ebre

I els plans directors urbanístics el sistema costaner, de Gallecs i de la Química i el Turisme de Tarragona, ja aprovats.

I en redacció els de la Vall d’en Vall i del Ges, Conca d’Òdena, Pla de Bages, Aran, Pallars Sobirà, Cerdanya, Plana de Vic, sistema urbà de Figueres, sistema urbà de Girona, Colònies industrials del Llobregat, Serra de rodes, Ferrocarril Transversal de Catalunya i sistema urbà del Camp de Tarragona.

Com poden veure, tots amb una lògica territorial, urbanística, econòmica o d’infraestructures, però sempre amb la voluntat de garantir un marc apropiat per tal d’acollir de manera més àgil i efectiva el planejament municipal que, en alguns casos, pateix l’estretor del mapa administratiu i en d’altres la pressió de les condicions del mercat.

Atenent aquests objectius, el Programa de planejament territorial s’emmarca en un conjunt de criteris que ha aprovat el Govern i que aplica de forma sistemàtica. Els esmento només a tall d’inventari i de guia per situar-los davant d’aquestes iniciatives.

1. Afavorir la diversitat del territori i mantenir la referència de la seva matriu biofísica.
2. Protegir els espais naturals, agraris i no urbanitzables en general com a components de l’ordenació del territori.
3. Preservar el paisatge com un valor social i un actiu econòmic del territori.
4. Moderar el consum de sòl.
5. Afavorir la cohesió social del territori i evitar la segregació espacial de les àrees urbanes.
6. Protegir i potenciar el patrimoni urbanístic que vertebra el territori.
7. Facilitar una política d’habitatge eficaç i urbanísticament integrada.
8. Potenciar la convivència d’activitats i habitatge a les àrees urbanes i racionalitzar la implantació de polígons industrials o terciaris.
9. Aportar mesures de regulació i orientació espacial de la segona residència.
10. Els nous creixements han de ser compactes i en continuïtat.
11. El creixement urbà ha de reforçar una estructura nodal del territori.
12. La mobilitat és un dret i no una obligació.
13. Facilitar el transport públic mitjançant la polarització i la compacitat dels sistemes d’assentaments.
14. Atendre especialment la vialitat que estructura territorialment els desenvolupaments urbans.
15. Integrar Catalunya en el sistema de xarxes urbanes i e transport europees mitjançant infraestructures concordants am la matriu territorial.

 

2.3.  Pla director d’infraestructures del Transport (2006-2026) i el Pla director d’infraestructures aeroportuàries

 En l’àmbit de la mobilitat, i més enllà de les directrius nacionals de mobilitat a què ens obliga la Llei de mobilitat, vull assenyalar la importància del Pla director d’infraestructures del Transport (2006-2026) i el Pla director d’infraestructures aeroportuàries (aeroports i heliports).

Observin que en l’apartat de l’acció els he esmentat els diferents compromisos, ja acordats o en fase de negociació, entre les diferents administracions per al període 2006 – 2012. Ara, els parlo d’una altra escala. L’horitzó de 20 anys. La necessitat de revisar l’antic Pla de carreteres i d’integrar-lo en un pla més ampli que respongui a una filosofia diferent, més integradora de mode de transport i més moderna i adaptada als temps actuals.

Així, el Govern ara ha iniciat el recorregut d’informació pública i institucional del Pla director d’infraestructures del transport, amb l’objectiu de poder-lo aprovar i donar-ne compte al Parlament la primavera de 2006.

Aquest Pla es proposa dotar el territori d’una estructura nodal i en xarxa, fer-ho d’una manera sostenible, capgirant les projeccions dels creixements modals a favor del ferrocarril i del transport públic, dotant el servei de qualitat i d’eficiència i de la seguretat suficient a base de jerarquitzar la xarxa, millorar les vies i incentivar el transport públic.

El Pla es proposa crear un segon corredor, transversal, de comunicació i de creixement que relligui un conjunt de poblacions de dimensió mitjana, que se situen sobre aquest corredor.

El Pla es proposa per al període una inversió de 37.115 MEUR, distribuïts en un 68% (25.177 MEUR) per al ferrocarril i un 32% per a la xarxa viària (11.938 MEUR).

De totes aquestes inversions, 6.500 MEUR corresponen a l’Eix Transversal Ferroviari. I es busca la col·laboració entre administracions i també la implicació dels privats en la gestió i el finançament d’una part d’aquestes infraestructures.

Amb un triple corredor de comunicacions.

A l’àmbit metropolità les Rondes i L-9

A la Regió metropolitana l’autopista metropolitana i la línia ferroviària orbital.

I, finalment, els dos grans eixos transversals, viari i ferroviari.

El Pla d’infraestructures aeroportuàries de Catalunya es proposa dotar Catalunya dels aeroports i aeròdroms necessaris, dotant l’aeroport del Prat d’una funció de hub transoceànic, els de Girona i Reus d’una vocació clara d’aeroports de viatgers i buscant l’equilibri territorial amb els aeroports de l’Ebre i el del Pirineu. Lleida, Òdena i Catalunya central complementarien una xarxa proporcionada i adequada al present i el futur del sistema.

 

3.  Un programa legislatiu

Finalment, però molt en primer lloc, vull cridar la seva atenció sobre les lleis bàsiques que el meu departament impulsa durant aquesta legislatura i que són el marc general de referència a què al·ludia al principi.

Es tracta de la Llei d’urbanisme, ja aprovada i amb el Decret legislatiu 1/2005, ja aprovat i publicat.

La Llei del paisatge, també aprovada i vigent.

La Llei ferroviària, en tràmit parlamentari.

I la Llei de l’obra pública de presentació imminent.

Els estalvio altres lleis bé perquè ja les he esmentades, com la Llei de barris, bé perquè tenen un paper merament instrumental com la modificació de la Llei de carreteres, orientada a facilitar els programes d’autovies, o les lleis sectorials de l’Institut Cartogràfic de Catalunya o de creació de l’Institut de Geologia de Catalunya.

Però en tots aquests quatre casos pretenem que es compleixin les previsions de claredat i compliment que hem assenyalat. El mateix títol orienta les prioritats, foment de l’habitatge assequible (reserves de sòl per a habitatge de promoció pública, protecció oficial, venda o lloguer), la sostenibilitat territorial (el creixement ordenat i proporcional) i l’autonomia local (el desplegament de les capacitats dels ajuntaments un cop definits els paràmetres generals a través dels plans territorials i els plans directors).

En segon lloc, una llei de proposta. Feta més per impulsar que per limitar o corregir. La Llei del paisatge que aspira a definir, a través dels catàlegs del paisatge, incidir en un terreny sensible i que reclama cura i intel·ligència.

La Llei ferroviària regula un sector liberalitzat i sobre el qual, ja amb l’Estatut vigent, la Generalitat té competències en totes aquelles línies que discorren íntegrament per territori de la comunitat autònoma.

I, finalment, la Llei de l’obra pública que ha d’aportar agilitat i transparència a la gestió, planificació, adjudicació i control de l’obra pública.

4.   Un acord per al territori, un acord per a les infraestructures

Tot aquest programa avança bé i es consolida, però topa també amb dificultats. Dificultats de finançament, sens dubte, de gestió també i de comprensió finalment.

En el terreny del finançament vostès mateixos poden deduir les solucions: més implicació de l’Estat, més competències per a la Generalitat, nou Estatut i millor finançament.

En el camp de la gestió convé aclarir els mecanismes per a l’acció concertada més amb un sistema de vasos comunicants que amb un sistema de compartiments estancs.

L’aplicació necessària i raonable de les directives i de la legislació de la UE en matèria de sostenibilitat ambiental s’hauria de produir des de l’acció concertada i transversal, més que com un sistema de vigilància i control extern i a posteriori de les essències. La simultaneïtat de les accions més que l’anàlisi successiva n’haurien de treure l’entrellat fins a fer més que un efecte secant, tampó, un efecte rehabilitador i regenerador de tot el sistema. A partir del convenciment que un país de topografia difícil, diversitat ambiental rica i fràgil, i de pocs recursos naturals ha de tenir un tractament adequat i proporcionat per tal d’assegurar aquell objectiu que assenyalava al començament del creixement que crea riquesa i cohesió, impulsat per les infraestructures.

No hi ha un model compulsiu que es pugui fonamentar en les teories del creixement zero. Hi ha un model restrictiu, exigent i creatiu, que ens obligui a tots a administrar la complexitat amb solucions complexes, a donar dues vegades, o les que calgui, la volta a les solucions, a inventar-ne de noves. Es tracta de no tirar pel dret en un país i un territori on no sempre la línia recta és la més curta i la més ràpida. Vull ser clar. A Catalunya hi ha d’haver un Quart Cinturó. Però potser no ha de ser, en els extrems nord i sub, aquell quart cinturó dibuixat per primer cop ja fa unes quantes dècades.

Ens cal, doncs, un ampli acord en relació amb el model i amb les seves possibilitats i limitacions. Un acord territorial, per al territori però amb el territori. Les solucions no poden ser només teòriques, acadèmiques i de laboratori. Les solucions han de ser més per als que hi viuen que per als que hi van. I això és vàlid per a les terres amb poca gent i per a les grans concentracions demogràfiques. Però ni tot s’hi val, ni tot s’ha de quedar quiet com està. Hem de trobar el punt just i l’hem de fer. I això val també per a les infraestructures en relació amb la que ja s’ha popularitzat com la cultura del NO. Una cultura que neix d’una desconfiança a vegades guanyada a pols. I que només es pot contrarrestar amb credibilitat per part de tothom. La nostra quota de solidaritat per a la convivència ciutadana es guanya en el terreny de la confiança i de les coses ben fetes.

La meva proposta busca un ampli consens en els instruments de planificació que els he comentat, i un ampli acord construint un gran consens de país sobre el conjunt dels plans i, en aquest aspecte la desactivació de totes aquelles oposicions viscerals i poc raonades que a vegades es defensen. Sempre posant a contribució una anàlisi rigorosa i solucions imaginatives.

I acabo. Planificar a vint anys pot semblar quimèric. Però el ritme dels canvis ho fa del tot necessari. Tot allò que no haguem pensat avui no serà possible d’aquí vint anys. Alimentar ara el somni i la utopia és una guardiola per al futur. És una inversió de futur. El somni d’ara és el dibuix de la realitat que volem i que ve. I més val que vingui bé. Pel bé i la felicitat de tots.

Els eixos bàsics de la política de territorial del Govern

1. Impulsar una política de planificació i de reordenació del territori sostenible i equilibrada.

2. Preservar i recuperar els diferents paisatges de Catalunya com a important actiu del país.

3. Aconseguir la millora de la qualitat de vida als barris i ciutats de Catalunya.

 4. Fomentar i millorar el transport públic de viatgers

 5. Facilitar la implantació de nous mitjans de mobilitat més sostenible.

6. Impulsar una xarxa de serveis i d’infraestructures integrada.

7. Dotar el país d’una xarxa viària ben integrada, segura i que garanteixi l’accessibilitat a tot el territori.

8. Innovar i millorar els serveis d’informació i atenció als ciutadans.

 

(Text publicat a Discursos i conferències 2003-2006 (Vol.1). Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2006)

 

L’AUDITORI, L’AUDIÈNCIA

Diari de Girona

Els freds de Fires no han arribat fins a mig novembre. Per Fires vam tenir gairebé un estiuet i tot i les cues al castanyer del pont de Sant Agustí, no acabava de fer el temps que tocava. Van ser, però, unes Fires boníssimes i Minyons de Terrassa un any més van alimentar la paradoxa d’una plaça castellera de tradició recent i èxits sonats.

Passades les Fires m’he acostat diverses vegades a la Devesa. He vist el procés de recuperació de la normalitat, el desmuntatge de les parades mentre, poc a poc, mandrosament, els plàtans s’anaven despullant de fulles. Hi he anat, sobretot, per observar per fora la culminació definitiva de les obres de l’Auditori. He vist com prenia forma d’acabat aquest nou edifici que ara ja s’incorpora per mèrit propi a l’inventari ciutadà de l’arquitectura de qualitat. La importància del volum s’atenua amb l’elegància de les formes i dels materials. Els grans finestrals anuncien els horitzons amables, vegetals i fluvials, que veuran els usuaris de l’edifici que encaixa en el biaix del Güell i en la massa frondosa dels plàtans.

Aquests darrers dies, amb motiu del lliurament de l’obra per part de l’empresa a l’Ajuntament, he vist com es subratllaven dos aspectes: el retard i el cost. Quatre anys no són res en una obra de l’envergadura, la complexitat i el cost de l’Auditori.

L’adjudicació es va fer per 11 milions d’euros, uns 1.800 milions de pessetes, i ara es liquida per 15 i un cost final de 18 quan s’incorpori tot l’equipament. No em sembla preocupant ni una cosa ni l’altra. Sobretot pel que fa al cost que ha significat una aportació de recursos d’altres administracions, externes a la ciutat, de prop de 1.800 milions de les antigues pessetes.

En canvi, em sembla del tot rellevant i significatiu constatar que ara ja el tenim. Tenim Auditori; tenim un equipament nou, potent, molt polivalent. S’acaba ara una inversió forta que ha contribuït a generar activitat i riquesa a la nostra ciutat. La inversió, per ella mateixa, és rellevant. El resultat ho és més encara. I ens hem d’adonar de quin és el valor afegit que l’Auditori aporta a la ciutat. Ens interessa constatar quina és la distància que separa el fet de tenir-lo a la possibilitat, ja superada, de no tenir-lo. Com Girona serà més eficient i competitiva amb l’Auditori. En el terreny de l’oferta cultural, sens dubte, i també en el terreny de l’oferta en el mercat de fires, congressos, reunions, simposis. Haurem de quantificar en què reforça la capacitat d’absorció de visitants, de reunions, de trobades col·lectives i, com això, repercuteix en el comerç, l’hostaleria, la restauració i els serveis a la ciutat.

Per a mi adquireix un especial simbolisme el pont que uneix el Palau Firal amb el Palau de Congressos. És una estructura lleugera, potser massa simple i elemental, que representa la possibilitat d’unió dels dos equipaments. És evident que en moltes ocasions poden funcionar per separat. Com també és molt evident que sempre que calgui haurien de funcionar conjuntament, enfortint-se mútuament, aprofitant totes les potencialitats sumades.

Ara ha arribat l’hora de gaudir i de deixar enrere totes les lamentacions. Gaudir de l’espai, de l’arquitectura, del paisatge, de la calidesa de les sales de reunions. Ha arribat el moment de treure tot el profit d’un equipament necessari que inscriu la ciutat de Girona en la nòmina de les ciutats, cada cop més abundant, que disposen d’equipaments culturals i polivalents com el que comentem. L’autoestima de la ciutat en surt reforçada i aquest és el missatge més positiu que podem emetre.

Per sort tot el que comença acaba. I només esdevenen realitat projectes que són impulsats, com aquest, amb ambició i coherència. Les ciutats, la solidesa de les ciutats, es fa constantment, i es refà. Ara s’acaba l’Auditori que capgira definitivament la centralitat de la Devesa. Ara amb dues centralitats: una a l’avinguda de Ramon Folc i una altra al pont de Fontajau. En aquesta nova centrallitat es dibuixa ja un nou projecte: la nova seu de l’Audiència. Un projecte que comença i que anuncia un reforçament definitiu del sector del Güell.

La capacitat de renovar-se i innovar, de construir,  dibuixar,  projectar, somniar de la ciutat no s’atura. Avancem cap a un futur de qualitat i d’excel·lència que es pot reforçar encara finalment amb una plataforma d’aparcament entre l’Auditori, el Güell i el Ter.

Ja ara el diàleg que anunciàvem fa uns anys entre les dues ribes del Ter, regenerades, és una realitat ferma d’aquest final de 2005.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

MARIONA

Diari de Girona

La Mariona avui fa divuit anys. És una noia de Girona que estudia a la Universitat de la nostra ciutat.

La vaig conèixer ara fa dotze anys. Ella en tenia sis i jo era alcalde i en tenia quaranta-cinc. La Mariona viu i vivia amb els seus pares a Mas Barril, a Palau, a tocar les antigues escoles, ara escola d’educació especial. Aquestes escoles, com és ben sabut, es troben al costat de la Plaça dels músics de Palau, preparada sempre per la festa major i punt de concentració de tota la gent de la contrada d’un hàbitat rural que molt poca gent recorda i que ara està del tot substituït per urbanitzacions amb nom de masos identificables pels edificis conservats que hi donen nom.

La Mariona veia la plaça esmorteïda i un gran terreny tot volt de l’escola, d’un destí incert i subjecte a tota mena de rumors. Era, en realitat, una de les zones verdes de la urbanització, però la realitat es mantenia molt lluny de les convencions de les zones verdes que avui coneixem. El terreny hi era però no s’havia urbanitzat.

Em vaig trobar per primer cop la Mariona en una excursió per Palau que va organitzar l’Associació de Veïns amb ànim de fer conèixer la ciutat i crear consciència cívica. Hi vaig anar i la Mariona hi era amb els seus pares. I em va dir que em demanava un parc davant de casa seva per jugar amb les seves amigues. Més endavant em va trucar a l’“Alcalde fil directe”, insistint en la seva petició ben raonable. “Hola sóc la Mariona i et vull recordar el parc de davant de casa.” Vam quedar que el volia pel 12 de novembre, que era el seu aniversari.

No recordo amb precisió si ho vam fer el mateix any o més tard. Recordo, però, que vam començar a pensar en la necessitat de mantenir adequadament aquella zona verda i adaptar-la com a espai d’ús públic amb bancs, papereres i jocs infantils. Es tractava de mantenir el caràcter tou, verd, de suau ondulació de la peça de terreny ben gran i plantar-hi més arbres i fer-la més adaptada a les necessitats de la vida urbana.

A poc a poc, l’espai va anar prenent forma. Una forma elemental i senzilla, però que preteníem eficaç. Els veïns de Palau van tenir la seva zona verda i la Mariona va poder gaudir d’un espai que es convertia en una prolongació de casa seva.

L’any 1997 em va fer una carta que deia: “Senyor Quim, sóc la Mariona del 12 de novembre. I li envio aquesta carta per assabentar-lo de la meva festa d’aniversari. Que la celebraré el dissabte dia 15 de novembre amb vostè i els companys de classe. L’espero a les cinc de la tarda. Mariona”. I hi vaig anar.

D’una manera senzilla i espontània em semblava que atendre el desig d’una nena de sis anys primer, de deu anys el 1997, formava part de la meva feina d’alcalde i representava la part més agradable i gratificant d’aquesta feina. Veia despuntar l’interès per les coses col·lectives en els infants de la nostra ciutat i em sentia satisfet de poder participar d’un joc d’amistat construït des de l’obertura i la generositat.

Ara fa divuit anys i ho celebra. Potser no hi podré anar, però també ho vull celebrar amb ella, els seus amics, familiars, pares. Ho vull fer amb aquesta nota breu al diari que vol deixar constància d’aquell gest espontani d’ara fa dotze anys, que perdura ara en amistat i comunicació esporàdiques amb ella i amb la família.

Estic content d’haver conegut a la Mariona i la seva família, estic content d’haver pogut contribuir mínimament a la seva felicitat d’infants que es desvetlla a la ciutat i amb la ciutat ,i em fa feliç veure que ara en la majoria d’edat la Mariona podrà celebrar que aquell parc que em demanava ha esdevingut tota una ciutat en canvi i en marxa. amb més equipaments i serveis. Espero que en gaudeixi i que transmeti als altres la frescor d’aquell gest dels sis anys adreçant-se amb confiança en l’alcalde comptant que el que demanava era de pura lògica.

Per molts anys, Mariona. Viu la vida i els teus divuit anys amb la plenitud que et mereixes i gaudeix dels amics i dels familiars assaborint els moments bons, i sabent que a la vida n’hi ha de bons i de dolents. Però vull que sàpigues que el teu exemple m’ha servit i que sovint he utilitzat aquella teva primera petició com una mostra de la necessària implicació de tots els ciutadans en els afers de la col·lectivitat. Per molts anys i per una vida plena. El teu amic, senyor Quim.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 95-97)

VIDES AMB NOM

 

Títol: Vides amb nom

Autor: Joaquim Nadal i Farreras amb pròleg de Josep Bargalló

Editat per: CCG Edicions, Llibres dels Quatre Cantons

Lloc i data: Girona, 2005

“Assaigs històrics, retrats literaris… escrits i donats a conèixer entre 1970 i aquest 2005, i que ens apropen protagonistes de la vida cívica, cultural i política de la segona meitat del segle XX. De tot el país. De la seva Girona, significativament.” [del pròleg de Josep Bargalló]