TEMPS DE DESCONCERT, TEMPS DE MENTIDES

Diari de Girona

És evident que vivim uns moments desconcertants, de confusió, on predomina la desqualificació i l’insult. Veiem com es dóna més crèdit al rumor que a la realitat, al soroll que als arguments, als desigs que a la realitat. Confondre les coses és molt fàcil, sembrar dubtes també. L’obligació dels responsables polítics és clarificar les coses, parlar de realitats, rebatre amb fets les crítiques i les superficialitats. És molt convenient explicar les coses, fer-les saber, donar-les a conèixer.

Aquests dies hem viscut intents molt barroers de reduir a la insignificança l’acció del Govern de la Generalitat, en un intents de posar de manifest una suposada inoperància.

És la tàctica que han practicat alguns diputats de l’oposició de la demarcació de Girona que, d’una forma periòdica, ens intenten transmetre una visió catastrofista i negativa de l’acció del Govern, que no es correspon amb la realitat. També és freqüent considerar que totes les accions són fruit de la inèrcia i de la improvisació i que no hi ha ni un programa ni una acció sistemàtica.
Normalment escolto aquestes veus amb circumspecció. M’ho miro procurant posar-hi distància i fredor. Buscant l’objectivitat, intentant veure la lògica última d’aquestes afirmacions formulades solemnement en diverses rodes de premsa.

Però en aquesta secció periòdica, marcada sempre per un clar accent gironí no tindria cap sentit parlar d’aquestes coses si no fos que també aquí ,en la proximitat gironina, és freqüent aquesta pràctica tan primària i tan esbiaixada. Hi he anat pensant i he decidit que ja era l’hora d’aportar evidències, fets, alguns que desmenteixin rotundament alguna d’aquestes compareixences, que situïn les coses al seu lloc, que serveixin de recordatori per a tothom.

I he triat a l’atzar uns quants exemples. Proves d’una realitat diferent. Proves de contrast. Demostracions evidents que l’acció constant del Govern es tradueix en nivells diversos de realitat, que es pot veure i es pot tocar. Demostracions d’una empenta que governs anteriors no van tenir. Coses de les que feia molts anys que se’n parlava i mai no es desencallaven. Clams ciutadans que només rebien promeses i paraules com a resposta. Vegem els exemples. Fem-ne un repàs.

1. L’Institut de Fontajau. Qui no recorda la reclamació constant? Qui l’acció tenaç i decidida de l’associació de veïns de Germans Sàbat i la de Fontajau? Qui la de l’Associació de mares i pares de l’escola? Qui l’acció decidida de l’Ajuntament anticipant la cessió dels terrenys per pressionar el Govern de la Generalitat? I qui no recorda les pilotes fora, les falses promeses, les excuses de mal pagador, les dilacions injustificades? Ara, finalment, han començat les obres de l’Institut. L’empresa constructora ja ha iniciat els treballs, els moviments de terres, els fonaments. Ara ja hi ha un calendari creïble per a l’obertura d’un nou institut a Girona.

2. Escoles. Del meu record no es va fer cap escola nova a Girona en els darrers cinc anys que vaig ser alcalde i només es va fer la remodelació del Bruguera. Ara, com hem dit, hi ha en marxa l’IES de Fontajau, està adjudicada l’obra de l’escola de Mas Quintana i s’estan licitant les obres de l’escola d’educació especial de Palau. Parlo de memòria, però avui hi ha en curs obres a tres centres docents de la ciutat de Girona. I això vol dir que són tres en dos anys, en comparació a cap en cinc.

3.Santa Caterina. S’han adjudicat les obres. El somni dibuixat fa més de deu anys ha arribat al moment de la veritat. S’ha de dir que els delegats del Govern hi van posar tot el seu interès i que tots vam crear les condicions perquè les coses fossin possibles. Però és ara i no abans, amb aquest Govern i no amb cap altre que, com van explicar fa pocs dies l’alcaldessa Pagans i la delegada Bosch, s’adjudiquen les obres i es poden en marxa a la ciutat de Girona treballs que representaran una inversió de més de quaranta milions d’euros. De les paraules als fets, dels convenis a les realitats, dels projectes als pressupostos. Dels pressupostos a les obres, de les obres a una seu permanent, unificada, eficient i transparent de l’Administració de la Generalitat a Girona.

4. Carreteres. S’està fent el desdoblament de Vila-Sacra a Castelló d’Empúries. Abans de finals d’any es licitarà el desdoblament de Castelló a Empuriabrava. En un any tindrem, doncs, desdoblada del tot la carretera Figueres-Roses que porta una colla d’anys fent-se.

Està en obres la carretera de l’N-II a Darnius, i s’acaba d’adjudicar la carretera de Darnius a Maçanet de Cabrenys. En un any i mig es podrà anar fins a Maçanet i Tapis per una carretera nova. Promesa de fa vint anys i realitat dels dos darrers.

S’acaben d’adjudicar l’autovia de Palafrugell a Palamós i l’autovia de Vidreres a la costa de l’Alou. En dos anys aquest Govern ha desenclavat infraestructures històriques que s’anaven fent amb compta-gotes i en petites dosis, per etapes.

No cal dir que no pretenc un balanç triomfalista. Queda molt camí per recórrer. Però davant l’estultícia i la mandra, davant la gratuïtat de les afirmacions, davant de la frivolitat ambiental d’alguns cercles polítics em sembla adient fer saber, tan clar com es pugui, que aquest Govern que no governa, aquest Govern paralitzat, aquest Govern desqualificat ha fet en dos anys accions de govern a la demarcació de Girona d’una incidència i d’un impacte amb pocs precedents en el passat.

I puc garantir que quan s’acabi aquesta legislatura els equipaments cívics, socials, culturals, educatius i sanitaris, i les infraestructures de la mobilitat hauran canviat la perspectiva i l’ànim de les nostres comarques, fent arribar l’esforç inversor a molts racons que rebien visites però no rebien diners.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

Anuncis

“SI 1000 ANYS SÓN COM UN DIA, CATALUNYA NO HA TARDAT NI UN DIA A INICIAR LA REPARACIÓ PELS DANYS OCASIONATS”

Discurs amb motiu de la inauguració de la sala del tresor del monestir de Vatopedi, al mont Athos (Grècia)

Us vull agrair en nom de tota la representació catalana la vostra generosa i amable hospitalitat.

Us vull transmetre en nom del President de la Generalitat, Pasqual Maragall, i de tot el Govern de Catalunya la nostra amistat i respecte.

Vam arribar ahir admirats de la bellesa del paisatge. El mar abraçat sempre per la terra. La densitat del bosc i l’abundància exuberant d’arbres i plantes. Falgueres, acàcies, roures, castanyers, alzines, pins, xiprers. Els fruiters sabrosos del Monestir.

Hem viscut amb intensitat la riquesa de la litúrgia, i estem corpresos encara per la profunditat del silenci.

Ens porta a Vatopedi, a l’Athos, una clara voluntat de reparació històrica.

Hem triat Vatopedi perquè Andrònic II Paleòleg, tingué una especial predilecció i fou l’emperador que contractà la companyia catalana d’almogàvers.

El nostre poble té una història llarga feta de treballs i esforç i de navegació comercial per la Mediterrània. En els fets de guerra el segle XIV fou un segle convuls i inestable a dins i fora de Catalunya, a dins i fora de l’imperi, va passar poc temps perquè els catalans prenguessin consciència de la destrucció feta en la primera dècada del segle XIV. Arnau de Vilanova intercedí prop de Jaume II per tal que aturés la devastació a favor de l’Athos.

Alfons el Magnànim (IV de Catalunya i V d’Aragó) va atorgar privilegis als monjos de l’Athos per comerciar pels territoris de la Corona Catalano-aragonesa. Aquest document es conserva a Vatopedi.

L’any 1990 el Centre Ecumènic de Catalunya va pactar un primer document de desgreuge a l’Athos.

Ara materialment completem la reparació tants cops iniciada. El dany espiritual és sempre intangible i mai no es pot reparar del tot. Però el gest és ple de voluntat i de cor.

Com deia ahir un monjo als ulls de Déu si 1000 anys són com un dia, Catalunya no ha tardat ni un dia a iniciar la reparació pels danys ocasionats.

Com a penyora d’amistat i de fraternitat espiritual, puix que compartim Sant Jordi, us fem donació d’aquest Sant Jordi perquè torni a l’Athos la presència catalana com a signe de pau i concòrdia, com a penyora pel futur.

MONTJUÏC

Diari de Girona

Fa pocs dies es van reunir uns centenars de persones al pati del Castell per evocar l’època en que hi vivien. El Diari de Girona se’n féu ressò amb un ampli reportatge. Vaig ser-hi poca estona i encara molt al principi de la jornada. Però amb la poca estona d’aquell matí assolellat vaig poder copsar totes les emocions, la profunda intensitat dels sentiments que es desvetllaven en aquell retrobament .Amb les mans, uns i altres dibuixaven de nou la geografia i la geometria desballestada de les barraques. Sota aquella volta hi vivia jo, i allà recolzat en aquell mur, el meu pare va construir la primera barraca, deien uns i altres refent amb la imaginació viva de la memòria els anys viscuts en l’entorn d’aquelles pedres ara desertes. Es vivia una gran alegria. L’alegria pel retrobament. Veïns que feia anys que no es veien. Joves infants esdevinguts persones madures i amb vides orientades lluny del Castell. Abraçades, llàgrimes, carpetes de fotografies, fotocòpies, reproduccions, fotografies emmarcades, una cascada de records. Era un no parar d’evocacions emocionades, sempre amb un punt en comú: Va ser molt dur, però ho recordaven amb felicitat. I si bé cap d’ells no estaria ara disposat a repetir el sofriment i les privacions, el cert és que tots per unanimitat recordaven amb nostàlgia la bondat de l’emplaçament i la felicitat de la convivència i la solidaritat. Repetien una i altra vegada el sentit profund de la solidaritat, l’arrelament de la festa, els Nadals comunitaris, la música fins a altes hores, les celebracions profundament andaluses. Cases amb una mà de calç, emblanquinades regularment, repetint la geografia cromàtica d’un blanc enlluernador dels afores de moltes ciutats d’Andalusia d’on venien. Els més joves enyoraven la felicitat dels jocs al carrer, de l’aventura compartida entre tots. Els més circumspectes ponderaven les dificultats vençudes amb un esforç sobrehumà. La lluita per trobar feina, la lluita per fer més casa cada dia les barraques construïdes a precari. De la uralita a les teules, de l’aigua transportada a coll al primer burro que ajudava a alleugerir les esquenes sofertes, l’arribada de l’aigua a la torre de Sant Joan. Mitja pujada de cop estalviada. Anècdotes, sense parar, de tota mena.

Una senyora amb posat respectuós evoca la seva mare les nits de pluja, aguantant un paraigua per evitar que els fills es mullessin per les goteres de la barraca!

Es palpava la construcció diària de la dignitat personal i col·lectiva, i la reivindicació serena de la memòria per deixar constància que han passat unes dècades i que tothom ha refet les seves vides lluny de les terres d’origen i lluny del Montjuïc, del seu primer destí d’arribada. Però tots amb l’orgull de la superació i de la feina feta, de la trajectòria compartida, de la lenta construcció d’un nou imaginari col·lectiu. Vells combatents, i nous combatents sindicals, treballant colze a colze amb capellans nous i monges i treballadors socials disposats a deixar de banda les urgències de l’adoctrinament per posar per davant les emergències de la superació i la supervivència.

Des de molt jove he tingut consciència del que era pujar al Castell, de fet pujar la “subida al Castillo”. He vist passar per davant de casa molts d’aquests homes i dones. De molt petit els he trobat pel carrer  de casa meva anant o venint de l’Institut. He vist perdre’s per darrere el portal de Sant Daniel les esquenes vinclades, iniciant la lenta ascensió a peu cap el castell. He vist portar a coll cabassos, alforges, sacs de ciment, bidons d’aigua. He vist mirades perdudes i mirades profundes, he vist dolor i alegria. Des de molt petit he sabut i he cregut que la ciutat havia d’acollir generosament totes aquestes persones i totes aquestes famílies, i que no ho feia  o no sempre ho feia. De gran els he tornat a trobar i hem compartit moltes coses, ens hem respectat, ens hem estimat. Junts hem fet ciutat.

He vist i he viscut la lluita per la supervivència, la lluita pel treball, la lluita per la dignitat, la lluita pel dret de ciutadania administrat gasivament per una ciutat poc disposada a veure alterar els seus equilibris seculars.

Hi ha encara un deute pendent. Un deute amb la memòria de la immigració, un deute amb la recuperació autèntica de la història d’aquests anys. Un deute de coherència, respecte i reivindicació. Hi ha un costat trist sòrdid d’aquests anys. Però el costat que totes les persones que fa pocs dies es van aplegar a Montjuïc volen veure plenament recuperat és el costat que pondera més la riquesa moral, que la pobresa, més la dignitat col·lectiva que els entrebancs, més l’esforç per sortir endavant que les ensopegades freqüents. Perquè, com em deia un dels organitzadors, fins i tot en els moments més inicials de Montjuïc, en el moment que els habitatges eren més precaris, la vida al castell era riquíssima de valors i traspuava la capacitat de tot un poble per viure amb una enorme dignitat al costat inconfortable d’uns habitatges en permanent construcció, on veien despuntar el sol i l’horitzó quan la ciutat que els acollia estava submergida real i simbòlicament en la boira més espessa.

Fa dos diumenges vaig saber que un dels primers ocupants de Montjuïc, el “bigotes”, ara veí del Pont Major, va arribar-hi l’any 1948, l’any que vaig néixer.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.