Joaquim Nadal i Farreras

RESERVES ÍNDIES

La Proa. Diari del Baix Empordà

Publicat també a Diari de Girona, Regió 7 i Segre el 2 de setembre, i a Diari de Tarragona el 3

El Govern de la Generalitat aplica una política territorial basada en un programa i pensada per executar les directrius de les lleis territorials amb voluntat de fer-les comprensibles i aplicables. L’objectiu central es fa molt evident: davant d’un creixement desmesurat, desproporcionat i desordenat, assegurar un creixement ordenat i equilibrat. Un creixement que garanteixi i preservi els valors patrimonials del territori, naturals i culturals, i alhora faci possible el progrés i la millora constant de les condicions de vida de la ciutadania, tot estimulant la creació de riquesa i afavorint l’equitat i la solidaritat. Tot això pot sonar a música celestial fins que arriba l’hora de la veritat i es tracta d’aplicar les lleis i els plans i d’avaluar-ne el seu impacte. És el que ha passat, per exemple, amb la nova Llei d’urbanisme, que ha definit unes condicions més clares i més immediates per a la dedicació d’un trenta per cent dels sòls que es classifiquen a habitatges de caràcter protegit, concertat i de promoció pública. El pas de la teoria a la pràctica és immediat i des de primers d’enguany és ja imprescindible recollir aquesta reserva en tots els planejaments derivats que es promoguin. L’abast de la reforma només ara es comença a percebre i el món de la promoció immobiliària s’adona del compromís conjunt que ha d’assumir amb l’administració per intervenir en el mercat de l’habitatge i del sòl.

És també el que passa amb tota la jerarquia de plans que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques tira endavant, des dels set Plans territorials parcials fins als Plans directors urbanístics.

És en aquest aspecte on es fan més patents les contradiccions i ambigüitats de la societat on vivim. Aquest ha estat el cas de totes les reaccions que ha produït el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Recel i indiferència per part dels sectors més fonamentalistes de la protecció del territori, dedicats a una permanent escenificació sobreactuada del malestar i de la negació. La salvació consistiria des d’aquest punt de vista a considerar sempre que anem al desastre i que qualsevol cosa que es faci porta amagada l’essència de la destrucció. Ara bé, resulta que entre el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner I (sòls no urbanitzables i urbanitzables no delimitats) i el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner II (sector de sòls urbanitzables delimitats) l’acció de preservació costanera que s’emprèn protegeix de veritat sectors amplíssims de la costa catalana en risc de perversió i contaminació per la proliferació d’usos impropis i per les agressions constants i els intents d’extensió dels aprofitaments més enllà del que és raonable i legalment admès. En circumstàncies normals seria per ballar per un peu i per fer autèntiques celebracions. De fet, a la circumspecció dels conservacionistes s’hi correspon la irritació sistemàtica de sectors d’interessos que havien dipositat la seva confiança en la possibilitat de continuar tirant del tros i d’anar avançant el profit pels terrenys relliscosos del sòl no urbanitzable sempre amb possibilitats de requalificació. Tot i que a dia d’avui els aprofitaments vigents permeten doblar la població que s’arrenglera en la franja de la costa, alguns ajuntaments, pocs, i molts sectors d’interessos es retorcen davant d’un instrument imprescindible de protecció que la població demana. Convé, però, recordar aquest fet: la manca de criteri o l’excessiva permissivitat en molts planejaments vigents fa encara inevitable que es vegin aflorar disbarats diversos, com cases que s’enfilen en els penya-segats i en les muntanyes de la costa construint-se en pendents que atempten contra el principi de la raó. Però les lleis no poden ser retrospectives.

Amb la mateixa ambigüitat s’ha rebut el Pla Director de l’Empordà i el Pla Territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran, que per alguns ha esdevingut una cotilla insuportable i per a d’altres una declaració insuficient de bones intencions. Només la queixa d’alguns sectors del món municipal ha despertat algunes tímides veus sobre el risc que comportaria no acceptar les regles del joc de les directrius propositives que planteja ara el Pla Director i el Pla Territorial, en una fase de presentació on la participació democràtica és oberta a tothom. Es fa estrany que justament en el moment d’emetre opinió, els sectors més recalcitrants, incapaços de donar opinió i arguments, es disposin a desqualificar el Pla per una qüestió de principis però sense cap voluntat de consensuar-ne el contingut. La filosofia dels Plans és la mateixa que la del compromís programàtic del govern: créixer, però créixer bé. Créixer bé vol dir fer-ho de forma compacta, al voltant dels nuclis habitats, amb continuïtat amb els sòls urbans, sense la creació de noves discontinuïtats, sense un consum abusiu de sòl, servint a uns objectius de creixement ordenat i al servei de la col·lectivitat, no de creixement al servei dels interessos especulatius de qui promou amb ànim de generar plusvàlues, sinó amb ànim de cosir els teixits urbans, o de donar cos i consistència als nuclis rurals. La demagògia voldria donar a aquests plans una dimensió massa urbana, àdhuc metropolitana, amb el pretext d’assegurar que ningú té dret a posar límits de cap mena a les possibilitats de creixement que vénen donades, vindrien, per les dimensions del territori disponible per part de cadascú, sense que haguessin de comptar ni els arguments territorials, demogràfics, sociològics, econòmics, de paisatge, culturals i patrimonials.

Es pretendria així subratllar una visió del país de postal, però deslligada de la realitat dels pobles asfixiats per una normativa de laboratori que no els donaria cap possibilitat de créixer.

Tot al contrari. Tothom pot créixer i tothom ha de créixer. Però tothom ha d’assumir el seu paper i tothom ha de tenir clar que l’interès primordial és el de cada municipi en primer lloc, i el de tota la col·lectivitat en segon lloc. Però justament per això no deixen de sorprendre les reaccions sectorials que sense avalar la normativa de conjunt busquen l’aval de la protecció sectorial per anar tirant. Tant si es tracta dels interessos immediats d’algunes hisendes locals, com dels interessos d’algun sector econòmic, com si es tracta de donar cobertura a activitats productives que han nascut fora d’ordenació i ara es voldrien legalitzar aprofitant el viatge per estendre els usos i l’ocupació del sòl.

És el cas, per exemple, d’alguns sectors de l’hoteleria aliats conjunturals dels plans directors quan reclamen una política que limiti la proliferació de les segones residències i alhora reclamen unes polítiques que limitin el creixement excessiu de l’oferta del propi sector per garantir que a una demanda que creix menys que l’oferta li correspongui una simetria quasi total com a garantia per al sector. El Govern s’ha limitat a dir amb cautela que s’ha acabat l’època del “tot s’hi val” i que si ens hem de creure les polítiques promoció del turisme i de l’activitat econòmica hem de regular les coses amb una seriositat extrema per tal que els fets no desmenteixin de forma escandalosa les paraules amb què ens omplim la boca a l’hora de ponderar la bondat i la importància dels nostres paisatges i dels nostres  monuments. Catalunya és un país massa petit per permetre la permanents i sistemàtica esquitxada del territori. Hi ha d’haver un lloc per a cada cosa, i així hem de poder ordenar el creixement.

El cas més paradigmàtic s’ha produït quan el Govern ha decidit suspendre llicències als municipis de la Serra de Rodes per tal d’impulsar-ne un Pla Director Urbanístic. De cop han callat totes les veus d’alarma i han desaparegut els crits messiànics dels que es pensen que ho salven tot. La mesura no ha merescut ni un comentari pietós pel costat del conservacionisme i, en canvi, ha despertat les ires d’algun representant municipal que ha cregut que podia acusar aquest Pla Director d’instrument diabòlic per convertir els municipis de la Serra de Rodes en una reserva d’indis.

Tot el contrari. El Pla vol baixar a l’escala més petita i entrar en el detall. Vol assegurar que no es continuarà l’escalada sistemàtica de substitució de les feixes dels antics conreus per parcel·les que s’enfilen muntanya amunt desafiant el relleu i la topografia. El Pla vol evitar i posar límit al disbarat permanent de l’ocupació de les faldes de les nostres muntanyes i dels seus penya-segats més abruptes per cases i més cases que s’enfilen fins el cim. El Pla no vol limitar el creixement i la riquesa. El Pla vol introduir sensibilitat i criteri, el Pla buscarà alternatives a la parcel·lació fàcil que es limita a tallar del tros i fer del territori un pernil inacabable.

Els indis serien els habitants d’urbanitzacions inacabables permanentment amenaçats pels incendis i per la incúria i tancats en els seus reductes sense cap comunicació ni mostres de solidaritat i vida col·lectiva. Si els pobles han construït els seus teixits urbans i social de forma intel·ligent i secular no ens podem permetre de fer-ho malbé en menys de dues generacions.

Es tracta de saber llegir bé el territori, el paisatge, l’entramat institucional, el país en el seu conjunt i fer les coses de tal manera que valguin per avui i per al futur.

Tot el que no sigui això pot ser per alguns molt divertit i reconfortant, molt enriquidor, pot generar molts ingressos, però la vida demostra que es pa per avui i gana per demà.

El Govern vol que entre tots pensem un país per a les generacions actuals i les futures on hi puguin cabre tots amb igualtat de drets i a plena satisfacció, per gaudir-ne.

Anuncis

13 Setembre 2005 - Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: