TOSSA I EL FAR

Diari de Girona

Tossa de Mar ha inaugurat en el far de la Vila Vella el nou Centre d’interpretació dels fars de la Mediterrània. És un nou equipament ben integrat en l’antic edifici del far i adaptat amb senzillesa i eficàcia a l’objectiu didàctic i sensorial de presentar-nos l’evolució històrica i actual dels senyals d’orientació per a la navegació. Amb gust i sensibilitat i una música ben trobada veiem desfilar aspectes rellevants de la vida dels faroners i de l’evolució dels fars, acompanyats de l’olor del mar i de la remor de les onades o de la força viva del temporal. Les imatges dels fars, del mar, dels penya-segats, i de Tossa desgranen en un recorregut visual i sensorial els aspectes més rellevants d’aquest món.

Però segurament el Centre és només el pretext, el revulsiu, un element nou que s’integra en l’oferta cultural i turística del municipi i que aporta un motiu singular i de qualitat a la vida de Tossa. Amb valor per als tossincs i valor per als visitants.

Però el més important, el que té més valor, és la forta càrrega emocional d’un projecte que integra el far a Tossa. La intervenció de l’alcaldessa Pilar Mundet a l’acte d’inauguració va destil·lar sensibilitat i poesia, i ens va posar sobre la pista dels ressorts més íntims, la fibra més delicada, de la identificació del poble amb aquest projecte. El simbolisme d’obrir la reixa del far, i obrir-la definitivament, significa trencar dècades de misteri, d’allunyament i aïllament, és un acte d’apropiació col·lectiva, d’autèntica socialització. De fet, vam assistir a un acte de devolució. El far gestionat per l’Autoritat Portuària de Barcelona és retornat amb plenitud a Tossa, que hi obre un equipament públic i obert. Obrir la reixa és obrir de bat a bat un recinte sagrat i permet conèixer el que era desconegut i remot, quasi mític, fins al punt que com va explicar la Pilar Mundet, els infants que feien la primera comunió pujaven després al far i hi deixaven l’expressió dels seus sentiments en el llibre de visites, algun dels quals s’exposa.

Ara hem assistit a l’obertura d’un nou balcó, una gran terrassa, un jardí mediterrani, un espai singular. De bellesa singular amb uns horitzons amplíssims sobre el mar des de l’elevació del punt més alt de la Vila Vella, recinte murallat, castell feudal, ciutat protegida.

El dia de la inauguració, el cel ens va regalar amb un horitzó de núvols densos i estripats i alguna escletxa lluminosa per on volia sortir amb esclat arrodonit la lluna plena que només vam intuir fins la seva visió total més de matinada. Un ventet fresc a punta de fosc i quasi d’inici de tardor ens va acompanyar tota l’estona.

Pujar al far ara serà un exercici freqüent, un itinerari recomanable, un atractiu especialíssim. Coronar el turó i abocar-se al mar primer i després a terra. Girar la vista a la badia, contemplar la platja i el poble, endevinar els racons més especials, copsar de ple la implantació especial de Tossa en el territori, admirar el tou abrupte i vegetal que acompanya la vil·la i confirmar l’encert d’un emplaçament triat amb gust i ganes en una quasi península banyada pel mar a tres bandes.

El pòsit cultural de Tossa, el paper quasi fundacional del municipi en la Costa Brava, l’evocació més brava de tota la costa des d’aquesta elevació del far, l’impacte limitat dels aspectes més àlgids de la voràgine turística, un aïllament proverbial, les arrels més remotes acreditades per l’arqueologia, ponderen les virtuts d’un model turístic que equipara Tossa més a Ceret o Colliure que a d’altres municipis més propers. Ceret per l’art i Colliure pel mar i la fortificació podrien ser referents per a Tossa a l’hora de buscar els fils conductors principals del seu discurs turístic. I potser amb un pòsit més treballat i amb una exploració molt acurada de l’evolució de la vida marinera i de la projecció exterior del municipi, sovint com Cadaqués més orientat al mar que a terra.

Tossa és un model dual. Paradigma turístic, població de moda en moments històrics, vil·la marinera i pescadora, amb arrels profundes en les duríssimes condicions de vida d’unes èpoques que potser hem mitificat, però que representaven un combat diari amb la terra i el mar per sobreviure. Tossa oberta i Tossa tancada. Tossa rutilant i Tossa ancestral, Tossa feudal i Tossa civil.

I totes les emocions concentrades en les imatges del vídeo del far, que fan la síntesi d’aquestes dualitats fins a culminar en un moment que posa la pell de gallina amb les imatges del pare pelegrí i el compliment del vot del poble, punt àlgid de l’esperit comunitari, patrimoni irrenunciable d’un poble vibrant i gelós de les seves tradicions.

El camí que marca l’equipament del far és l’itinerari que ens porta a un discurs global sobre la recuperació del sentit més profund i eficaç d’un model turístic, basat més en les emocions i les sensacions, davant la gent, el territori ni el paisatge, que en els creixements desproporcionats i desmesurats que a Tossa, simplement per sort, no hi tenen cabuda.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

CENTROS HISTÓRICOS Y RENOVACIÓN URBANA

Intervenció en el marc de les Jornades organitzades pel Patronato de la Alhambra y el Generalife amb el títol “Cultura y Economía: el patrimonio como recurso en los procesos de desarrollo”, al Palau de Carlos V de l’Alhambra

 1. Sentido y papel de la planificación

 En la mayor parte de ciudades europeas domina el peso de la historia. Su personalidad y configuración urbana acumulan aportaciones seculares, cuando no milenarias, que sitúan la mayor parte de los centros históricos como el alma de dichas poblaciones. Durante siglos, la propia evolución demográfica y social y la misma evolución de la historia marcaron de forma indeleble unos conjuntos urbanos en los que destaca como factor fundamental de perennidad la expresión física, material del poder y de la especialización de la sociedad. Iglesias y mezquitas, sinagogas, jardines, palacios, castillos, conventos y burgos se conforman como la argamasa fundamental de unos tejidos urbanos que responden a pautas comunes e idiosincrasias específicas. La propiedad de la tierra, la distribución del agua, las especificidades religiosas, la jerarquización social configuran un marco en el que se desenvuelven las sociedades que dieron vida, en circunstancias diversas y cambiantes, a las ciudades que conocemos.

El cambio social y el crecimiento vertiginoso que hemos vivido en el siglo XX ha desbordado en todas partes el marco ceñido y restringido de la vida urbana. Después de discurrir de formas diversas durante siglos en el  interior de los recintos amurallados o de los núcleos definidos en torno a la raíz fundacional de cada ciudad, nuestras ciudades hoy consumen suelo, proyectan su desarrollo urbano y materializan su crecimiento con una formalización que a menudo desprecia u olvida las preexistencias históricas. El divorcio frecuente entre los modernos crecimientos y las ciudades históricas plantea disfunciones enormes con la paradoja de mantener los centros administrativos en una estructura urbana secular y los nuevos asentamientos de población en nuevos crecimientos sin personalidad y sin estructuras específicas de centralidad. La escasa preparación de los centros históricos para las nuevas modalidades de la vida urbana plantea además el abandono social de los sectores más acomodados, que persiguen unos estándares de vida urbana alejados, en sus inicios, de los atractivos decadentes de la ciudad histórica.

 De modo que la raíz del problema que hay que abordar es precisamente el riesgo de desertización y abandono de la ciudad histórica o el peligro de degradación y de marginalidad que entraña una situación propiciada por el mercado, en qué las viviendas no acondicionadas de los núcleos antiguos pierden valor y son adquiridas o alquiladas por sectores  de nueva población.

 Conviene, sin embargo, recordar que en mayor o menor grado la mayor parte de las ciudades europeas y más recientemente y con un gran dinamismo las ciudades españolas han abordado ya planes y actuaciones que han superado en parte alguno de estos problemas apuntados.

 Precisamente si de un balance se tratara, la cronología de la regeneración vendría marcada por el período de vigencia y por el calendario de los instrumentos de planificación que los municipios han puesto en marcha especialmente desde las elecciones municipales de 1979.

 El viejo debate tan apreciado en Italia y otros países de Europa sobre la vigencia y la necesidad del Plan, aunque se haya referido habitualmente más a los Planes Generales que a los planes Especiales de Mejora Urbana, no es ajeno a esta nueva realidad. La escala local y la complementariedad entre Plan y Proyecto han permitido establecer pautas de actuación que han servido el objetivo fundamental de la renovación urbana. En este sentido podríamos casi fijar una cronología de los Planes y ponderar a tenor de la vigencia de los mismos los resultados alcanzados.

 Efectivamente, sólo la perspectiva histórica, el balance de más de dos décadas, permite acreditar que la vigencia de los instrumentos de planificación y su capacidad operativa han sido esenciales para dar pie a cambios trascendentes de muchas realidades lastradas por el peso de la historia y hoy beneficiadas por los valores intrínsecos de la misma y al mismo tiempo adaptadas a las necesidades y requerimientos de los tiempos modernos. El Plan es la pauta y la ley. No son planes indicativos, sino Planes que fijan con claridad criterios de intervención, posibilidades de expropiación, determinación de la creación de nuevos espacios públicos, condiciones de densidad y de edificabilidad, grados de intervención y rehabilitación, materiales admitidos y reconocidos. Todo se convierte en una pauta clara que de su estricta aplicación desprende una lectura inteligente y sensible del pasado y la adapta a las necesidades actuales. No se trata de un dirigismo inocuo, de un despotismo ilustrado, de un determinismo histórico. Se trata mejor de establecer el catálogo de posibilidades de un centro histórico en el marco de los valores a preservar en lo que respecta al tejido urbano, los valores monumentales y patrimoniales y la nueva funcionalidad y especialización.

 Una última cuestión de carácter general. Los centros históricos son a menudo incompatibles con el automóvil, pero en cambio se acreditan como muy adecuados a la escala humana individual y colectiva. Las posibilidades para la vida comunitaria moderna de los centros históricos son enormes si precisamente no se pervierte su carácter y no se violenta su dimensión. Las peores experiencias del urbanismo moderno han sido las incrustaciones impropias, de dimensión y escala, en los tejidos históricos, de grandes intervenciones al amparo de una falsa modernidad que sólo ha pervertido la esencia misma de estos núcleos. No se trata de apelar al inmovilismo. Todo lo contrario. Desde el respeto más absoluto a las coordenadas esenciales, tejido urbano y valores culturales, la más rabiosa modernidad es imprescindible y exigible hasta el punto que sólo podemos reclamar la plena revitalización de los centros históricos si las actividades y, especialmente, las viviendas acogen todas hasta las más recientes comodidades de la vida contemporánea incluidas las más modernas tecnologías de la información.

 Me refiero únicamente al carácter impropio de algunas operaciones de derribo y esponjamiento  que al amparo de la dimensión del espacio conseguido han programado edificios y servicios totalmente contrarios al espíritu, al alma misma, de la ciudad histórica por su dimensión, escala o funcionalidad. En alguna ciudad francesa, por ejemplo, la convivencia de algún gran centro comercial construido ex­-novo en la más absoluta vecindad de los tejidos históricos de calles comerciales estrictamente peatonalizadas ha dado lugar a efectos deshumanizadores que sirven a la dimensión del mercado, pero se contraponen a la calidad del servicio.

 En resumen quiero expresar mi convencimiento de la importancia y la oportunidad de disponer de instrumentos de planeamiento que definan criterio y parámetros de intervención. Que fijen las reglas del juego y los límites del provecho para de este modo facilitar las políticas adecuadas a los objetivos que se definen y que no son otros que los de la regeneración social y urbana y la garantía de la plena igualdad de oportunidades para los vecinos de las ciudades históricas y los vecinos de los grandes desarrollos modernos a los que hay que proporcionar la esencia de la más absoluta humanidad de los centros históricos, sin caer en una mimetización estúpida que es además absolutamente imposible. Pero la lección de la intervención en las ciudades históricas es para las ciudades modernas la que nace del aprendizaje de la convivencia entre los valores culturales del entorno histórico más inmediato y los valores naturales y paisajísticos de la más inmediata periferia urbana si no ha sido todavía pervertida por la propia proximidad de la ciudad vecina.

 2. Sobre el concepto y la importancia de la rehabilitación

 Esta relación dialéctica, creativa, entre la ciudad histórica y la ciudad moderna es imprescindible para comprender la dimensión real de los problemas urbanos directamente relacionados con los problemas del crecimiento y del progreso económico. La demografía y la sociedad han impulsado modelos urbanos en los que el consumo de suelo de los últimos cien años ha sido superior al de los siglos y milenios anteriores, y en muchos casos a la historia total de ciudades enteras. Esta nueva realidad ha originado problemas nuevos que se relacionan con la sosteniblidad y la revisión de determinados modelos utópicos de ciudades jardín amparadas en modelos vitales de aparente comodidad y de difícil equiparación a las pautas de igualdad. Los más recientes fenómenos de urbanización replantean ya los paradigmas de hace unas décadas, cuando la huida de la ciudad vertical estimulaba el crecimiento en horizontal de todas las ciudades con los consiguientes problemas de servicios urbanos y de proximidad de los servicios. El envejecimiento de la población y la ampliación constante de la expectativa de vida han completado los datos de la ecuación.

 Hoy ya nadie cree en un crecimiento indiscriminado y basado en el consumo de suelo y la generación sistemática de nuevas plusvalías. Muchas ciudades además, limitadas por el perímetro de su término municipal agotado ya en muchos casos, se han visto obligadas a abordar nuevos criterios de intervención y de acción urbana. En este contexto, la rehabilitación urbana de las viviendas y de los tejidos urbanos se ha convertido en un imperativo categórico.

 Podrá aducirse que la rehabilitación lleva aparejado un mayor coste y es cierto tanto como que conlleva también un mayor valor añadido intrínseco y social. Es en el terreno del valor social donde querría poner todo el énfasis para destacar que el principio de la rehabilitación lleva aparejado un concepto sensible de recuperación de la memoria histórica y al mismo tiempo un concepto material de ahorro del consumo de suelo.

 La antigüedad de los tejidos urbanos y de las edificaciones no debería obstar al mantenimiento de la calidad del paisaje urbano desechando los criterios decadentistas y subrayando la importancia de la rehabilitación del espacio público y de los edificios adaptados siempre a los requerimientos de la sociedad contemporánea. No se trata de un lustre artificioso que liquide la pátina secular, sino de una actuación e intervención inteligente que en ningún caso niegue la historia y al mismo tiempo la revindique y la supere en lo que concierne a las limitaciones de un tiempo unas modas y unos modos de vida que se han ya felizmente superado y que desmienten de forma rotunda el falso paradigma que cualquier tiempo pasado fue mejor. Invertir para rehabilitar es invertir en cultura e invertir en la creación de riqueza.

 3. La importancia del sector público

 La experiencia demuestra que el papel de las administraciones es determinante. Lo es y ya lo hemos acreditado en el proceso de planificación y de determinación de las reglas del juego. Pero es aún mas importante como impulsor de nuevas dinámicas que rompan con viejas inercias y con el aletargamiento de los intereses privados cómodamente instalados en situaciones rentistas o de aprovechamiento sin esfuerzo de unos patrimonios inmobiliarios seculares inmovilizados y apenas actualizados.

 La administración puede y debe actuar como motor y como revulsivo en el impulso de nuevas dinámicas urbanas que en sus inicios pueden aparecer como imperceptibles y que en los resultados finales se hacen del todo evidentes.

 Sólo una inversión pública potente encaminada a la mejora del espacio público y a la movilización de patrimonios con actuaciones modélicas consigue finalmente la implicación de los capitales privados, hasta la superación del voluntarismo público y el alcance de dinamismos propios del mercado que se adueñan finalmente de las iniciativas y las acogen como propias.

 La administración se erige así a un tiempo en gestora del espacio público cuya regeneración actúa como estímulo y cebo, y en agente inmobiliario que introduce nuevas pautas de mercado y las interviene para evitar de este modo la expulsión sistemática de las poblaciones originarias y el riesgo de su sustitución  por nuevas elites sin arraigo social y únicamente movidas por el señuelo de la moda.

 4. Los servicios y el espacio público

 En este sentido la regeneración de las redes urbanas de servicios y la intervención anticipada en el espacio público se convierten en una condición necesaria, aunque no suficiente de los procesos de rehabilitación urbana. Por una cuestión elemental de intervención jerarquizada la regeneración del subsuelo, de los servicios y canalizaciones, y la garantía de los suministros sin interferencia en el espacio urbano se convierten en el paso previo que esperan los vecinos y anhelan los agentes para asegurar que cualquier proceso encontrará la justa réplica de unos servicios adecuados y dimensionados a las necesidades reales de la nueva intervención. Los servicios de agua y alcantarillado y los servicios y canalizaciones de electricidad, telefonía y fibra óptica, se convierten en una necesidad imperiosa que no se puede eludir. La eliminación de humedades y filtraciones, la garantía de máxima salubridad, la eliminación de las plagas tradicionales de roedores son, aunque pueda parecer impertinente, junto a la determinación de las máximas facilidades en condiciones de igualdad, la condición básica del equilibrio social y la evitación de la marginalidad y el deterioro del espacio público y el enrarecimiento del clima ciudadano. Como si de crecimientos urbanos se tratara, la urbanización previa del espacio público actúa de factor de cambio y atribuye a los edificios susceptibles de rehabilitación la condición de solar vertical en el que la intervención privada se hace más apetecible y necesaria.

La determinación certera de los derribos que se pueden realizar, de los nuevos espacios públicos que se pueden crear y las diversas operaciones de esponjamiento, sitúan a la administración en el liderazgo de la intervención urbana. Aunque el propio proceso rehabilitador comporte en parte el deterioro físico de los espacios urbanos rehabilitados, éstos son la condición que ampara y sustenta su propia capacidad de acoger rehabilitaciones de edificios y su rehabilitación continua si las circunstancias lo requieren.

 5. Del sector público a la iniciativa privada

 De todo cuanto antecede ya se puede deducir que la sola voluntad de la administración no puede conseguir un efecto de regeneración global, que es el objetivo que se debe plantear la propia administración en un horizonte de un par de décadas. Hace falta la implicación directa de la iniciativa institucional privada y de la iniciativa privada, tanto en el mundo de los edificios de viviendas como en el impulso de nuevas actividades terciarias que se hacen imprescindibles para dar cobertura y nueva centralidad a los espacios que se hayan regenerado y a las viviendas objeto de rehabilitación. Un sólido entramado de servicios institucionales (corporaciones públicas, universidades, servicios de la administración, fundaciones culturales…), de actividades comerciales diversificadas y de cobertura horaria amplia, los servicios específicos para los residentes, los atractivos necesarios para los no residentes, su compatibilización y las nuevas promociones inmobiliarias de edificios en rehabilitación para la venta o el alquiler son las piezas de un conjunto que debe alimentar un proceso que nace del impulso de la administración y culmina por su propia capacidad de impulso. La suma de inversiones del sector público y del sector privado es la que puede garantizar unas nuevas dinámicas de efectos especiales para tramas urbanas envejecidas y paralizadas durante décadas. Hoy hay ya ejemplos suficientes y casos paradigmáticos que ejemplifican el encadenamiento de una secuencia eficaz, que culmina con la plena implicación del sector privado.

 6. Balance de situación

 La definición de modelos, la propuesta de planes, la creación de estímulos se entrelazan eficazmente en las políticas municipales para dinamizar los centros históricos. Las ciudades se esfuerzan por dinamizar y revalorizar su patrimonio cultural, por situarlo en los circuitos de atracción de visitantes, por organizar encuentros y festivales de todo tipo, por atraer inversiones para nuevos establecimientos hoteleros, por definir calidades específicas de actuaciones en el espacio urbano con voluntad de dotarlas de un carácter emblemático, por la creación de nuevos centros sociales o culturales, nuevos equipamientos para actividades musicales o congresos. La capacidad de innovación de las ciudades y de la sociedad se mueven al compás del éxito y el ritmo de los procesos de regeneración urbana. Con ventajas y riesgos. El riesgo de morir de éxito, de caer en tentaciones pedantes, de ver como todo el proceso se engulle por la propia dinámica de los hechos derivando hacia la falsificación de los valores intrínsecos, la popularización de pseudoparques temáticos, y la proliferación de pautas de consumo que conllevan la pérdida del respeto y el valor de la sostenibilidad.

 El valor del éxito sólo se puede medir por el sentido y la intensidad de la continuidad, y ésta se garantiza sobretodo con criterios que requieren una atención permanente una sensibilidad especial una dedicación constante. Los centros históricos como las ciudades son organismos vivos y sólo la atención constante es garantía de salud y progreso.

 Ha llegado el momento de definir nuevas pautas y abordar nuevas cuestiones en un momento en que unos se hallan todavía en los balbuceos iniciales, otros ya huelen las mieles del éxito y algunos pocos se enfrentan a los riesgos de la saturación y la hiperespecialización. El guión de nuevos temas en la agenda para la intervención en  los centros históricos en el siglo XXI establece un puente evidente entre pasado, presente y futuro. Nos brinda la oportunidad de aprovechar las experiencias ya conocidas y adaptarlas a los casos nuevos que se puedan plantear. El debate de futuro nos llevará a aspectos más culturales y de contenido que a las cuestiones materiales que han marcado la agenda hasta ahora.

 

(Text publicat a Discursos i conferències 2003-2006 (Vol.2). Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2006)

 

DECÒRUM URBÀ

Diari de Girona

La imatge de les ciutats és un tema que sempre ha atret la meva atenció, el meu interès i la meva preocupació. Sempre m’he fet la pregunta de quina imatge s’enduran de nosaltres com a país, com a territori, com a conjunt de pobles i ciutats i, ciutat a ciutat i poble a poble els que ens vinguin a veure. Com som vistos amb ulls de fora. Però aquesta manera d’enfocar el tema pot semblar massa superficial, massa d’aparador, massa feta a la mesura més dels consumidors de ciutats que dels usuaris de ciutats. No cal dir que és molt més important l’opinió dels ciutadans, usuaris, de les ciutats, que l’opinió dels forasters. Passa, però, que l’opinió dels del lloc a vegades es pot veure esbiaixada pel costum, la freqüència, la reiteració o la simple subjectivitat. Els ulls de fora són més independents, ens miren amb altres paràmetres i poden prendre com a referent comparatiu altres ciutats similars. Per aquest motiu sempre he considerat adient saber què pensen de nosaltres, els altres. Naturalment penso en Catalunya i la seva riquíssima geografia de pobles i ciutats, però penso especialment en Girona.

Agafem, doncs, Girona com a exemple. Què es valora de la imatge de la nostra ciutat i què no es valora tant? És una ciutat atractiva? És una ciutat per passejar? És una ciutat còmoda? És una ciutat neta? Com són els edificis públics? Amb quina dignitat aquests edificis acullen la representació i la dignitat institucional que els correspon? Com són les entrades a la ciutat? Com són els rius? Com són els davants o com són els darreres? El reguitzell de preguntes inquietants seria inacabable. Les respostes satisfactòries que n’hi hauria moltes serien afalagadores, les respostes crítiques i negatives podrien ser un bon guió per a continuar millorant.

Proposo tres qüestions per abordar. Tres debats, si es vol a petita escala, com una mena d’exercici. Sobre la neteja, l’arbrat i els edificis.

El debat sobre la neteja a Girona és recurrent. Però feliçment fa ja molts anys que la ciutat s’ha tret del damunt l’estigma de ciutat bruta. Crec que hi ha dos referents clau per a validar aquesta asseveració. Quan Girona era molt bruta, i els d’una certa edat ens en podem recordar perfectament, es veien rates pels carrers del barri vell i pel riu vives o mortes. Segur que encara n’hi ha, com a tot arreu. Però la població de rates es troba sota un control severíssim des que l’Ajuntament va crear la brigada de desratització, i en Pepe Guerrero es va fer càrrec del compromís de fer desaparèixer les rates de la superfície ciutadana. Algú podrà adduir que encara n’ha vist alguna, però si ens hem de remetre a l’estadística és molt evident que aquest és un tema dominat i sota control. Jo fa molts anys que no en veig i això que m’hi fixo, perquè és un tema que m’havia arribat a obsessionar. L’altra evidència seria el riu. Recordo perfectament el dia que amb en Joan Paredes vam decidir que s’havien de fer entrar les retroexcavadores a l’Onyar i fer una operació emblemàtica de neteja i dragatge que transformés de cop la imatge més degradada i més decadent de la ciutat en una imatge d’ordre i sanejament. Un cop el riu net, havia de començar la campanya per garantir que ningú tiraria mai més les bosses de la brossa domèstica al riu directament des de les galeries de l’Onyar. Crec que ens en vam sortir i que el riu ha donat un tomb remarcable i que manté unes aigües que són netes la majoria dels dies de l’any. La retirada periòdica de sediments, dels col•lectors laterals i la recollida d’algues i objectes garanteixen un punt mig de conservació que és satisfactori. Però és evident que és un punt que no es pot deixar i on no es pot baixar la guàrdia. Cal garantir el punt just perquè el riu sigui riu, sense perdre mai de vista que des del Pont de Pedra sobretot estem parlant d’un riu urbà. En realitat la neteja és el punt més sensible i més variable i més alterable del decòrum urbà. D’un dia per altre, la imatge es pot veure alterada. I ens trobem en un moment en que m’agradaria que la satisfacció que he experimentat avui veient el carrer del Llop fins la plaça de la Catedral, net com una patena, sigui la satisfacció permanent dels visitants quan recorrin tota la ciutat.

Pel que fa els arbres crec que ha arribat l’hora d’un segon àlbum de cromos sobre els arbres de la ciutat. L’inventari de l’arbrat urbà seria segurament la millor mostra per prendre la temperatura del canvi a Girona. Parlo d’arbres de carrer i d’arbres de zones verdes, Devesa apart. Girona era fa cinquanta anys una ciutat sense arbres o amb pocs arbres. Ara, Girona torna a ser una ciutat d’arbres. Com mai! això que encara queda pendent un tractament vegetal adequat de les entrades pel sud sobretot des de Vilablareix fins a Mas Xirgu i des de l’Avellaneda fins al carrer Caldes de Montbui. Però avui la botànica és una contribució rellevant al decòrum urbà.

Finalment els edificis. Llegeixo amb satisfacció que l’Ajuntament ha reservat una partida per netejar la façana. Potser seria també el moment de pensar a acabar-la. Però Déu me’n guard d’entrar en aquest tema quan encara s’ha de decidir com es resol la diferència d’alçades entre els diferents edificis municipals. Em conformo pensant que d’aquí poc canviarà la cara de l’Ajuntament i que ara que ja és un gran Ajuntament per dins ho començarà a ser també per fora.
He de dir que tot aquest article me l’ha suggerit el canvi d’imatge de l’antic Govern Civil. L’edifici val pel que val i té la formalització arquitectònica que té, poc atractiva i més aviat anodí, gris i irrellevant. Però ara, com a mínim ,la imatge no és degradant com era fa uns mesos. Ja no hi ha pintades, ja no hi ha incrustacions, ja no hi ha rovell ,ja no hi ha la pedra renegrida. Els pintors han deixat com nous els ferros, els pulidors han deixat com nova la pedra i el nou escut constitucional situa l’edifici en el context actual més que en el record del passat. He volgut saber com acabaran els parterres i el sotsdelegat m’ha dit que seran substituïts per paviment i per una rampa. I he tingut així la satisfacció de saber i de veure que un edifici que fins ara feia pena de mirar s’haurà convertit en una aportació rellevant a la millora del decòrum urbà, tot esperant de trobar seguidors del mateix exemple. Començant per la Telefònica, que podria dedicar una part dels beneficis de la venda de l’edifici de la Gran Via a la millora de la imatge de l’edifici de la plaça de la Diputació i l’avinguda Sant Francesc. I seguir així l’exemple de “sant” Francesc Francisco.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

RESERVES ÍNDIES

La Proa. Diari del Baix Empordà

Publicat també a Diari de Girona, Regió 7 i Segre el 2 de setembre, i a Diari de Tarragona el 3

El Govern de la Generalitat aplica una política territorial basada en un programa i pensada per executar les directrius de les lleis territorials amb voluntat de fer-les comprensibles i aplicables. L’objectiu central es fa molt evident: davant d’un creixement desmesurat, desproporcionat i desordenat, assegurar un creixement ordenat i equilibrat. Un creixement que garanteixi i preservi els valors patrimonials del territori, naturals i culturals, i alhora faci possible el progrés i la millora constant de les condicions de vida de la ciutadania, tot estimulant la creació de riquesa i afavorint l’equitat i la solidaritat. Tot això pot sonar a música celestial fins que arriba l’hora de la veritat i es tracta d’aplicar les lleis i els plans i d’avaluar-ne el seu impacte. És el que ha passat, per exemple, amb la nova Llei d’urbanisme, que ha definit unes condicions més clares i més immediates per a la dedicació d’un trenta per cent dels sòls que es classifiquen a habitatges de caràcter protegit, concertat i de promoció pública. El pas de la teoria a la pràctica és immediat i des de primers d’enguany és ja imprescindible recollir aquesta reserva en tots els planejaments derivats que es promoguin. L’abast de la reforma només ara es comença a percebre i el món de la promoció immobiliària s’adona del compromís conjunt que ha d’assumir amb l’administració per intervenir en el mercat de l’habitatge i del sòl.

És també el que passa amb tota la jerarquia de plans que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques tira endavant, des dels set Plans territorials parcials fins als Plans directors urbanístics.

És en aquest aspecte on es fan més patents les contradiccions i ambigüitats de la societat on vivim. Aquest ha estat el cas de totes les reaccions que ha produït el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Recel i indiferència per part dels sectors més fonamentalistes de la protecció del territori, dedicats a una permanent escenificació sobreactuada del malestar i de la negació. La salvació consistiria des d’aquest punt de vista a considerar sempre que anem al desastre i que qualsevol cosa que es faci porta amagada l’essència de la destrucció. Ara bé, resulta que entre el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner I (sòls no urbanitzables i urbanitzables no delimitats) i el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner II (sector de sòls urbanitzables delimitats) l’acció de preservació costanera que s’emprèn protegeix de veritat sectors amplíssims de la costa catalana en risc de perversió i contaminació per la proliferació d’usos impropis i per les agressions constants i els intents d’extensió dels aprofitaments més enllà del que és raonable i legalment admès. En circumstàncies normals seria per ballar per un peu i per fer autèntiques celebracions. De fet, a la circumspecció dels conservacionistes s’hi correspon la irritació sistemàtica de sectors d’interessos que havien dipositat la seva confiança en la possibilitat de continuar tirant del tros i d’anar avançant el profit pels terrenys relliscosos del sòl no urbanitzable sempre amb possibilitats de requalificació. Tot i que a dia d’avui els aprofitaments vigents permeten doblar la població que s’arrenglera en la franja de la costa, alguns ajuntaments, pocs, i molts sectors d’interessos es retorcen davant d’un instrument imprescindible de protecció que la població demana. Convé, però, recordar aquest fet: la manca de criteri o l’excessiva permissivitat en molts planejaments vigents fa encara inevitable que es vegin aflorar disbarats diversos, com cases que s’enfilen en els penya-segats i en les muntanyes de la costa construint-se en pendents que atempten contra el principi de la raó. Però les lleis no poden ser retrospectives.

Amb la mateixa ambigüitat s’ha rebut el Pla Director de l’Empordà i el Pla Territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran, que per alguns ha esdevingut una cotilla insuportable i per a d’altres una declaració insuficient de bones intencions. Només la queixa d’alguns sectors del món municipal ha despertat algunes tímides veus sobre el risc que comportaria no acceptar les regles del joc de les directrius propositives que planteja ara el Pla Director i el Pla Territorial, en una fase de presentació on la participació democràtica és oberta a tothom. Es fa estrany que justament en el moment d’emetre opinió, els sectors més recalcitrants, incapaços de donar opinió i arguments, es disposin a desqualificar el Pla per una qüestió de principis però sense cap voluntat de consensuar-ne el contingut. La filosofia dels Plans és la mateixa que la del compromís programàtic del govern: créixer, però créixer bé. Créixer bé vol dir fer-ho de forma compacta, al voltant dels nuclis habitats, amb continuïtat amb els sòls urbans, sense la creació de noves discontinuïtats, sense un consum abusiu de sòl, servint a uns objectius de creixement ordenat i al servei de la col·lectivitat, no de creixement al servei dels interessos especulatius de qui promou amb ànim de generar plusvàlues, sinó amb ànim de cosir els teixits urbans, o de donar cos i consistència als nuclis rurals. La demagògia voldria donar a aquests plans una dimensió massa urbana, àdhuc metropolitana, amb el pretext d’assegurar que ningú té dret a posar límits de cap mena a les possibilitats de creixement que vénen donades, vindrien, per les dimensions del territori disponible per part de cadascú, sense que haguessin de comptar ni els arguments territorials, demogràfics, sociològics, econòmics, de paisatge, culturals i patrimonials.

Es pretendria així subratllar una visió del país de postal, però deslligada de la realitat dels pobles asfixiats per una normativa de laboratori que no els donaria cap possibilitat de créixer.

Tot al contrari. Tothom pot créixer i tothom ha de créixer. Però tothom ha d’assumir el seu paper i tothom ha de tenir clar que l’interès primordial és el de cada municipi en primer lloc, i el de tota la col·lectivitat en segon lloc. Però justament per això no deixen de sorprendre les reaccions sectorials que sense avalar la normativa de conjunt busquen l’aval de la protecció sectorial per anar tirant. Tant si es tracta dels interessos immediats d’algunes hisendes locals, com dels interessos d’algun sector econòmic, com si es tracta de donar cobertura a activitats productives que han nascut fora d’ordenació i ara es voldrien legalitzar aprofitant el viatge per estendre els usos i l’ocupació del sòl.

És el cas, per exemple, d’alguns sectors de l’hoteleria aliats conjunturals dels plans directors quan reclamen una política que limiti la proliferació de les segones residències i alhora reclamen unes polítiques que limitin el creixement excessiu de l’oferta del propi sector per garantir que a una demanda que creix menys que l’oferta li correspongui una simetria quasi total com a garantia per al sector. El Govern s’ha limitat a dir amb cautela que s’ha acabat l’època del “tot s’hi val” i que si ens hem de creure les polítiques promoció del turisme i de l’activitat econòmica hem de regular les coses amb una seriositat extrema per tal que els fets no desmenteixin de forma escandalosa les paraules amb què ens omplim la boca a l’hora de ponderar la bondat i la importància dels nostres paisatges i dels nostres  monuments. Catalunya és un país massa petit per permetre la permanents i sistemàtica esquitxada del territori. Hi ha d’haver un lloc per a cada cosa, i així hem de poder ordenar el creixement.

El cas més paradigmàtic s’ha produït quan el Govern ha decidit suspendre llicències als municipis de la Serra de Rodes per tal d’impulsar-ne un Pla Director Urbanístic. De cop han callat totes les veus d’alarma i han desaparegut els crits messiànics dels que es pensen que ho salven tot. La mesura no ha merescut ni un comentari pietós pel costat del conservacionisme i, en canvi, ha despertat les ires d’algun representant municipal que ha cregut que podia acusar aquest Pla Director d’instrument diabòlic per convertir els municipis de la Serra de Rodes en una reserva d’indis.

Tot el contrari. El Pla vol baixar a l’escala més petita i entrar en el detall. Vol assegurar que no es continuarà l’escalada sistemàtica de substitució de les feixes dels antics conreus per parcel·les que s’enfilen muntanya amunt desafiant el relleu i la topografia. El Pla vol evitar i posar límit al disbarat permanent de l’ocupació de les faldes de les nostres muntanyes i dels seus penya-segats més abruptes per cases i més cases que s’enfilen fins el cim. El Pla no vol limitar el creixement i la riquesa. El Pla vol introduir sensibilitat i criteri, el Pla buscarà alternatives a la parcel·lació fàcil que es limita a tallar del tros i fer del territori un pernil inacabable.

Els indis serien els habitants d’urbanitzacions inacabables permanentment amenaçats pels incendis i per la incúria i tancats en els seus reductes sense cap comunicació ni mostres de solidaritat i vida col·lectiva. Si els pobles han construït els seus teixits urbans i social de forma intel·ligent i secular no ens podem permetre de fer-ho malbé en menys de dues generacions.

Es tracta de saber llegir bé el territori, el paisatge, l’entramat institucional, el país en el seu conjunt i fer les coses de tal manera que valguin per avui i per al futur.

Tot el que no sigui això pot ser per alguns molt divertit i reconfortant, molt enriquidor, pot generar molts ingressos, però la vida demostra que es pa per avui i gana per demà.

El Govern vol que entre tots pensem un país per a les generacions actuals i les futures on hi puguin cabre tots amb igualtat de drets i a plena satisfacció, per gaudir-ne.

RESERVES ÍNDIES

Diari de Tarragona

El Govern de la Generalitat aplica una política territorial basada en un programa i pensada per executar les directrius de les lleis territorials amb voluntat de fer-les comprensibles i aplicables. L’objectiu central es fa molt evident: davant d’un creixement desmesurat, desproporcionat i desordenat, assegurar un creixement ordenat i equilibrat. Un creixement que garanteixi i preservi els valors patrimonials del territori, naturals i culturals, i alhora faci possible el progrés i la millora constant de les condicions de vida de la ciutadania, tot estimulant la creació de riquesa i afavorint l’equitat i la solidaritat. Tot això pot sonar a música celestial fins que arriba l’hora de la veritat i es tracta d’aplicar les lleis i els plans i d’avaluar-ne el seu impacte. És el que ha passat, per exemple, amb la nova Llei d’urbanisme, que ha definit unes condicions més clares i més immediates per a la dedicació d’un trenta per cent dels sòls que es classifiquen a habitatges de caràcter protegit, concertat i de promoció pública. El pas de la teoria a la pràctica és immediat i des de primers d’enguany és ja imprescindible recollir aquesta reserva en tots els planejaments derivats que es promoguin. L’abast de la reforma només ara es comença a percebre i el món de la promoció immobiliària s’adona del compromís conjunt que ha d’assumir amb l’administració per intervenir en el mercat de l’habitatge i del sòl.

És també el que passa amb tota la jerarquia de plans que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques tira endavant, des dels set Plans territorials parcials fins als Plans directors urbanístics.

És en aquest aspecte on es fan més patents les contradiccions i ambigüitats de la societat on vivim. Aquest ha estat el cas de totes les reaccions que ha produït el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Recel i indiferència per part dels sectors més fonamentalistes de la protecció del territori, dedicats a una permanent escenificació sobreactuada del malestar i de la negació. La salvació consistiria des d’aquest punt de vista a considerar sempre que anem al desastre i que qualsevol cosa que es faci porta amagada l’essència de la destrucció. Ara bé, resulta que entre el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner I (sòls no urbanitzables i urbanitzables no delimitats) i el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner II (sector de sòls urbanitzables delimitats) l’acció de preservació costanera que s’emprèn protegeix de veritat sectors amplíssims de la costa catalana en risc de perversió i contaminació per la proliferació d’usos impropis i per les agressions constants i els intents d’extensió dels aprofitaments més enllà del que és raonable i legalment admès. En circumstàncies normals seria per ballar per un peu i per fer autèntiques celebracions. De fet, a la circumspecció dels conservacionistes s’hi correspon la irritació sistemàtica de sectors d’interessos que havien dipositat la seva confiança en la possibilitat de continuar tirant del tros i d’anar avançant el profit pels terrenys relliscosos del sòl no urbanitzable sempre amb possibilitats de requalificació. Tot i que a dia d’avui els aprofitaments vigents permeten doblar la població que s’arrenglera en la franja de la costa, alguns ajuntaments, pocs, i molts sectors d’interessos es retorcen davant d’un instrument imprescindible de protecció que la població demana. Convé, però, recordar aquest fet: la manca de criteri o l’excessiva permissivitat en molts planejaments vigents fa encara inevitable que es vegin aflorar disbarats diversos, com cases que s’enfilen en els penya-segats i en les muntanyes de la costa construint-se en pendents que atempten contra el principi de la raó. Però les lleis no poden ser retrospectives.

Amb la mateixa ambigüitat s’ha rebut el Pla Director de l’Empordà i el Pla Territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran, que per alguns ha esdevingut una cotilla insuportable i per a d’altres una declaració insuficient de bones intencions. Només la queixa d’alguns sectors del món municipal ha despertat algunes tímides veus sobre el risc que comportaria no acceptar les regles del joc de les directrius propositives que planteja ara el Pla Director i el Pla Territorial, en una fase de presentació on la participació democràtica és oberta a tothom. Es fa estrany que justament en el moment d’emetre opinió, els sectors més recalcitrants, incapaços de donar opinió i arguments, es disposin a desqualificar el Pla per una qüestió de principis però sense cap voluntat de consensuar-ne el contingut. La filosofia dels Plans és la mateixa que la del compromís programàtic del govern: créixer, però créixer bé. Créixer bé vol dir fer-ho de forma compacta, al voltant dels nuclis habitats, amb continuïtat amb els sòls urbans, sense la creació de noves discontinuïtats, sense un consum abusiu de sòl, servint a uns objectius de creixement ordenat i al servei de la col·lectivitat, no de creixement al servei dels interessos especulatius de qui promou amb ànim de generar plusvàlues, sinó amb ànim de cosir els teixits urbans, o de donar cos i consistència als nuclis rurals. La demagògia voldria donar a aquests plans una dimensió massa urbana, àdhuc metropolitana, amb el pretext d’assegurar que ningú té dret a posar límits de cap mena a les possibilitats de creixement que vénen donades, vindrien, per les dimensions del territori disponible per part de cadascú, sense que haguessin de comptar ni els arguments territorials, demogràfics, sociològics, econòmics, de paisatge, culturals i patrimonials.

Es pretendria així subratllar una visió del país de postal, però deslligada de la realitat dels pobles asfixiats per una normativa de laboratori que no els donaria cap possibilitat de créixer.

Tot al contrari. Tothom pot créixer i tothom ha de créixer. Però tothom ha d’assumir el seu paper i tothom ha de tenir clar que l’interès primordial és el de cada municipi en primer lloc, i el de tota la col·lectivitat en segon lloc. Però justament per això no deixen de sorprendre les reaccions sectorials que sense avalar la normativa de conjunt busquen l’aval de la protecció sectorial per anar tirant. Tant si es tracta dels interessos immediats d’algunes hisendes locals, com dels interessos d’algun sector econòmic, com si es tracta de donar cobertura a activitats productives que han nascut fora d’ordenació i ara es voldrien legalitzar aprofitant el viatge per estendre els usos i l’ocupació del sòl.

És el cas, per exemple, d’alguns sectors de l’hoteleria aliats conjunturals dels plans directors quan reclamen una política que limiti la proliferació de les segones residències i alhora reclamen unes polítiques que limitin el creixement excessiu de l’oferta del propi sector per garantir que a una demanda que creix menys que l’oferta li correspongui una simetria quasi total com a garantia per al sector. El Govern s’ha limitat a dir amb cautela que s’ha acabat l’època del “tot s’hi val” i que si ens hem de creure les polítiques promoció del turisme i de l’activitat econòmica hem de regular les coses amb una seriositat extrema per tal que els fets no desmenteixin de forma escandalosa les paraules amb què ens omplim la boca a l’hora de ponderar la bondat i la importància dels nostres paisatges i dels nostres  monuments. Catalunya és un país massa petit per permetre la permanents i sistemàtica esquitxada del territori. Hi ha d’haver un lloc per a cada cosa, i així hem de poder ordenar el creixement.

El cas més paradigmàtic s’ha produït quan el Govern ha decidit suspendre llicències als municipis de la Serra de Rodes per tal d’impulsar-ne un Pla Director Urbanístic. De cop han callat totes les veus d’alarma i han desaparegut els crits messiànics dels que es pensen que ho salven tot. La mesura no ha merescut ni un comentari pietós pel costat del conservacionisme i, en canvi, ha despertat les ires d’algun representant municipal que ha cregut que podia acusar aquest Pla Director d’instrument diabòlic per convertir els municipis de la Serra de Rodes en una reserva d’indis.

Tot el contrari. El Pla vol baixar a l’escala més petita i entrar en el detall. Vol assegurar que no es continuarà l’escalada sistemàtica de substitució de les feixes dels antics conreus per parcel·les que s’enfilen muntanya amunt desafiant el relleu i la topografia. El Pla vol evitar i posar límit al disbarat permanent de l’ocupació de les faldes de les nostres muntanyes i dels seus penya-segats més abruptes per cases i més cases que s’enfilen fins el cim. El Pla no vol limitar el creixement i la riquesa. El Pla vol introduir sensibilitat i criteri, el Pla buscarà alternatives a la parcel·lació fàcil que es limita a tallar del tros i fer del territori un pernil inacabable.

Els indis serien els habitants d’urbanitzacions inacabables permanentment amenaçats pels incendis i per la incúria i tancats en els seus reductes sense cap comunicació ni mostres de solidaritat i vida col·lectiva. Si els pobles han construït els seus teixits urbans i social de forma intel·ligent i secular no ens podem permetre de fer-ho malbé en menys de dues generacions.

Es tracta de saber llegir bé el territori, el paisatge, l’entramat institucional, el país en el seu conjunt i fer les coses de tal manera que valguin per avui i per al futur.

Tot el que no sigui això pot ser per alguns molt divertit i reconfortant, molt enriquidor, pot generar molts ingressos, però la vida demostra que es pa per avui i gana per demà.

El Govern vol que entre tots pensem un país per a les generacions actuals i les futures on hi puguin cabre tots amb igualtat de drets i a plena satisfacció, per gaudir-ne.