EL SIL 2005 PARA EL SIL 2006

Revista del VII Salón Internacional de la Logística, Juliol 2005

La convocatoria anual del Salón Internacional de la Logística en Barcelona es una magnífica ocasión para tomarle la temperatura al sector y constatar la evolución y los cambios que experimenta en un mundo que se transforma a un ritmo muy acelerado.

Me complace compartir y celebrar con todos ustedes el éxito de la convocatoria de 2005. Fue una magnífica oportunidad y un Salón de dimensión y envergadura muy notables con una cifra elevada de empresas expositoras, de empresas participantes, de visitantes profesionales y de volumen de negocios.

La oportunidad que nos brinda el SIL es extraordinaria y facilita los intercambios y el conocimiento con participación del sector privado y de las administraciones que conviven durante unos días en contacto permanente.

El SIL se inscribe en la oferta creciente y cambiante de la Feria de Barcelona, que está ampliando sus instalaciones y crece en sus dos polígonos con nuevos pabellones e infraestructuras.

Todas las molestias e inconvenientes de esta etapa de crecimiento redundarán en el futuro inmediato en un recinto eficaz, bien comunicado, con transporte público de última generación y con unas instalaciones modélicas en un contexto de crecimiento y ordenación del entorno urbano de l’Hospitalet de Llobregat y de Barcelona con la transformación radical de la Gran Via en uno de los accesos más relevantes, significativos y simbólicos de la nueva ciudad que estamos construyendo.

A ello debemos añadir el compromiso y la voluntad del Gobierno de España y del Gobierno de la Generalitat en colaboración con los Ayuntamientos de apostar por inversiones potentes, con el objetivo de conseguir unas infraestructuras de transporte y movilidad muy eficientes al servicio de la competitividad de la economía catalana y de la cohesión de nuestro entramado social.

El dinamismo de los sectores empresariales dedicados a la logística y su constante capacidad de innovación y crecimiento atestiguan de un salón a otro toda la capacidad de este mundo por adaptarse a las necesidades del mercado y a los requerimientos y facilidades de la tecnología.

Pueden contar con el compromiso del gobierno de la Generalitat para el futuro del SIL y de la logística como apuesta decidida por un futuro mejor.

DOS NENS DE MIRADA TRISTA

Diari de Girona

Diumenge passat feia un calor sufocant. Girona estava mig buida i despertava molt lentament. Vaig fer el meu recorregut habitual fins al quiosc de la Rambla per comprar alguns diaris, saludar a la Nuri, trobar els habituals de cada diumenge, i esmorzar tranquil·lament a la Vienesa. És un ritual i és com acudir a una cita ineludible per veure la salut del freixe de la pujada del pont de Pedra i admirar un cop més les llambordes arrenglerades ordenadament de la plaça del Vi.

De tornada hem canviat d’itinerari i hem decidit que volíem veure les noves sales del Museu d’Història de la Ciutat dedicades a la República, el franquisme i la transició. Per renovat que estigui, entrar ara al Museu per la nostra generació, és tornar a l’Institut. El pati, les aules, les escales dels nois i de les noies (que ja no hi és). És una constant invitació a la nostàlgia i el record, que és segurament la millor preparació emocional per entrar de ple en les sales que es corresponen amb alguns moments contemporanis de la nostra adolescència.

No vaig poder anar a la inauguració de fa uns dies i me n’alegro. De veritat. El dia de la inauguració hauria vist gent, saludat amics. Diumenge sols vam poder resseguir en el detall el contingut de les sales. Impregnats de noucentisme, de les peces de Fidel Aguilar, dels quadres de Mela Muter, dels frescos de Bertrana, o de la proclama alliberadora per l’enderroc de les muralles, l’arribada a la República i la Guerra Civil és la trobada de sobte amb un moment creatiu, intens, convuls, trasbalsat. L’eufòria dels partits, del triomf de les esquerres, els avenços de la cultura i alhora la gran sotragada de la Guerra Civil. Les cares dramàtiques de l’exili, les rengleres de taüts, les llistes inacabables de represaliats i afusellats. Els vius i els morts, els presents i els absents, els rebels i els submisos, els adaptats i els aprofitats. La lenta i feixuga recuperació.

És aquí on he sentit la fuetada d’una fotografia de dos nens mirant un cartell amb una proclama franquista i saludant-lo braç enlaire amb el signe feixista. M’ha trasbalsat .Els nens estan d’esquena, però tot i estar d’esquena m’han semblat nens de cara trista. És el punt més baix, més sòrdid de la nostra època contemporània. És l’aigua fins a genoll de la Cort-Reial inundada, és el calsobre escrostonat de les façanes, és una ciutat de tons grisos, de desesperació, d’humitat, sense color, de façanes planes i anodines, de carrers llóbregs. Desfilen aquí en un muntatge d’imatges fixes i en moviment els moments àlgids de l’època. Les manifestacions d’adhesió, les celebracions litúrgiques, les inauguracions, les barraques de Montjuïc i la Torre Gironella, i el lent desvetllament de la ciutat. Assegut sobre un esglaó de fusta, al costat d’un sis-cents i abans de veure la maqueta del Pla Perpiñà he vist passar les imatges una darrere l’altra, els textos, els escrits, els bans, les proclames, els ponts, la censura.

I, finalment, la transició. L’esclat dels moments dolços de totes les energies acumulades pel moviment sindical, pels partits polítics, per les organitzacions culturals, les publicacions alternatives, l’Assemblea Democràtica de Girona, l’Assemblea Democràtica d’artistes de Girona, Presència o els premis Prudenci Bertrana. Els primers mítings o les primeres celebracions de la Diada. És un destil·lat, és una síntesi, és una combinació d’ambientació eficaç i d’imatges punyents, és la constatació que a Girona hem culminat ara un discurs museogràfic que ha costat dues dècades, però que tanca un relat de la nostra peripècia col·lectiva amb sentit unitari i eficàcia narrativa que porten tot el relat cap a una comprensió efectiva del nostre recorregut fins el darrer terç del segle XX.

Algú pot pensar amb raó que falten coses i persones. Però un Museu és això, la suggestió de la memòria a traves d’una construcció teòrica fonamentada en algunes evidències visibles fins a fer comprensiva la totalitat del seu objecte, en aquest cas la Història de Girona.

Us estalvio cap referència detallada a la visió de la Catedral des del gran finestral que s’obre des del pont que uneix l’antiga aula d’ingrés conduïda pel Sr. Echevarría i l’altell de la darrera sala. És una visió a prou distància però prou a prop com per tractar la Catedral, no des de la humilitat ajupida de la plaça de la Catedral, sinó situats gairebé al nivell de l’últim replà de l’escalinata. És una visió de la façana, salvant les proporcions, més de tu a tu.

Us enganyaria si no us digués que he sentit una esgarrifança i molta emoció veient una aproximació a la història més recent de la ciutat i al seu moment de preparació previ a l’esclat del darrer quart del segle XX. Us recomano una visita tranquil·la, proposo un recorregut habitual de les escoles de la ciutat per aquest recorregut on els joves de la ciutat podran aprendre segurament més història que en molts llibres de cop.

Poques peces i moltes imatges il·lustren un moment de gran densitat i de molta intensitat cívica.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

CANVIS INTUÏTS

Diari de Girona

La ciutat desvetlla a poc a poc els canvis immediats d’un futur diferent. Sembla com si el pes de la història administrés amb saviesa ponderada la progressiva substitució del passat pel futur. És la sensació que tinc quan passo per la plaça de l’hospital i la plaça Pompeu Fabra, ara convertides momentàniament en una secció arqueològica de geometria variable com si tota una vella ciutat emergís en un carrer. Destapem la història recent i remota.

Els vells fonaments de cases de fa segles i els fonaments escapçats de l’edifici frustrat de la seu dels col•legis professionals. Aquí vam començar a construir l’any 1979 la primera simbologia del canvi convertint dos racons d’ignomínia i brutícia, tancats per envans infectes en petits parterres i voreres acabades fent decent i normal el que portava anys sent indecent i anormal. He dit més d’un cop i vull repetir ara que en la compra que féu l’Ajuntament d’aquell solar hi va tenir una contribució decisiva en Joan Gelada, permetent que la compra anés associada a un preu raonable i a les hipoteques vives que hi havia sobre l’edifici. Però més que l’arqueologia del passat recent sedueix l’arqueologia de les cases centenàries arrenglerades en una disposició que ens permetrà reconstruir la ciutat moderna. Mentre l’antic hospital que els jurats de la ciutat i l’Església de Girona van erigir al servei de la comunitat ciutadana roman ara tancat, tot esperant la recuperació de la vella esplendor dels arrambadors ceràmics i tota l’elegància de la façana i el pati al servei d’una nova administració, moderna i eficient, símbol de l’autogovern del canvi i del futur. Tindrem aquí un espai obert i permeable, nous edificis i un edifici vell i noble rehabilitat a disposició de la ciutat en una funció renovada.

El vell aïllament quedarà trencat i per porxos, places i zones verdes, la Gran Via i Pompeu Fabra es donaran les mans i deixaran de donar-se l’esquena units ara pels passos previstos per facilitar dreceres diverses en un nou recorregut urbà que tenim pressa per descobrir. Fora les tanques opaques i inexpressives, fora els murs de la por, fora les parets dels segles de dolor. Obrim l’hospital al món i fem-lo nostre, de tots, en una ocupació col•lectiva d’un patrimoni comú. Somniar és gratis i el somni que vam compartir Ajuntament, Generalitat i Diputació és ara una realitat visible i incipient de més de trenta milions d’euros dels pressupostos públics avançant per fer un nou servei a la ciutat i fer més visible i abastable el Govern de Catalunya.

Més tímidament encara es transforma i desapareix, conservant només l’esquelet bàsic, l’antic Seminari menor. Les grues treballen, els enderrocs avancen, els budells de l’edifici s’operen amb diligència però encara no ens hem acabat de fer a la idea que el seminari és buit de seminaristes i d’estudiants. I que darrere la carcassa d’una façana anodina i integrada en l’imaginari col·lectiu hi comença a néixer un nou edifici que esborrarà els records de generacions i generacions d’estudiants que sota la batuta de canonges i capellans anaven desgranant la vida que ens relata el llibre col·lectiu Dominus Vobiscum que els mateixos protagonistes han volgut llegar-nos com el testimoni escrit de la vida en uns murs que ja desapareixen.

En un cas i altre és la ciutat que canvia en silenci, és el futur que es dibuixa amb discreció, és un projecte de transformació i adaptació als temps que corren amb voluntat d’aprofitar bé una herència i reciclar-la i rehabilitar-la per a un futur millor. La poca percepció i visibilitat ara d’aquests canvis els farà més notoris i evidents en un immediat futur. Però prendre consciència de l’esforç compartit per no deixar morir la ciutat històrica i dotar-la d’una vida renovada és la condició indispensable per valorar-la i apreciar-ne la justa dimensió que els forasters perceben a primer cop d’ull i els gironins acostumats a la més estricta quotidianeïtat veiem passar imperceptiblement en les nostres retines.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.