Joaquim Nadal i Farreras

PERE ESTEVE

Diari de Girona

Diumenge passat va fer molta xafogor i temperatures altíssimes. Així i tot a mitja tarda vam anar a Cantallops. Volia veure com estaven les obres de la carretera. Estan quasi acabades i la millora és remarcable. Falta encara la capa de rodadura dels dos primers quilòmetres, però ja s’han acabat les cunetes americanes i tot és apunt per deixar-ho enllestit del tot. A Cantallops mateix dues senyores prenien la fresca, esperant sentir córrer un bri d’aire, sota un arbre. Ens hem aturat a saludar-les. Hem comentat les obres que aprecien i valoren. Feia trenta anys que no s’hi feia res en aquesta carretera, diuen. M’alegra que ara ho haguem fet. Volem arribar arreu, fer fàcil la mobilitat, garantir la igualtat en totes les parts del territori, fer que l’equilibri deixi de ser una metàfora i sigui una realitat tangible. Tornant feia calor i ens hem aturat uns minuts a Can Xiquet, hem pres un cafè i hem gaudit d’una vista extraordinària sobre la plana altempordanesa, l’Albera i el Montgrí com a marc de l’angle de visió. Amb la vista relaxada, deixada anar pels pendents suaus dels boscos d’alzines sureres he tingut un pensament per en Pere Esteve.

Uns mesos enrere, potser ara fa un any, vam pujar al castell de Requesens convidats per en Miquel Esteba, exalcalde de Figueres i copropietari del castell i de la finca. Hi vam pujar en Pere Esteve, en Miquel Esteba, jo mateix i les nostres parelles. Ens vam trobar a la plaça i ens vam enfilar de seguida cap a Requesens. Vam admirar la vegetació, la força dels faigs, la immensitat de l’horitzó, la rocambolesca textura del castell. Ens vam aturar a la resclosa, tímid reflex d’un esplendor passat, quasi saturada de sediments i vegetació. Vam fer un dinar memorable a la Cantina. No ho dic pel menjar, que era bo. Ho dic per la companyia. Van ser unes hores esplèndides on vam repassar de tot i força començant per les possibilitats i necessitats de Requesens i seguint per la situació del turisme, del comerç, de Catalunya. Pere Esteve hi aportava sempre una visió precisa, compromesa, rigorosa, assenyada, coherent. Esteve destil·lava un catalanisme elegantíssim, fàcil, comprensible. Esteve era el llenguatge de l’enginyer passat a la política i així sonava com l’engranatge d’un rellotge, precís, inexorable. El seu vaticini no era pessimista. Vivia amb esperança i dubte el moment històric que ens havia tocat de compartir, sentia de prop el neguit dels entrebancs, expressava opinions sòlides amb sentit de govern. Pere Esteve era d’un soberanisme pragmàtic, inexpugnable. La serenor d’aquelles hores a la Cantina de Requesens, els minuts sota els castanyers, l’estona prop dels plataners de l’església, traspuaven el mateix capteniment que al govern.

És a les sessions de govern on vaig apreciar la profunda humanitat de Pere Esteve. El seu sentit d’Estat. D’Estat i de Govern. No cal que soni ni a impropi ni a grandiloqüent. En Pere Esteve el sentit de la responsabilitat conduïa fins a aquesta coherència, tant d’ell. Humanitat, lleialtat, pragmatisme, tres ingredients d’un membre del Consell Executiu que a mig estiu es va sentir cansat i no amb prou forces per seguir endavant. Només sabent de prop com li agradava de servir Catalunya com a conseller es pot saber el que li va costar de decidir-se, i malgrat tot ho va fer fàcil. Ho va fer bé. A mi em va mostrar i demostrar amistat i solidaritat. El Govern de Pasqual Maragall ens va unir.

Dissabte 11 de juny a la capella del cementiri de Tiana, sota l’advocació de la Mare de Déu de l’Alegria, el bisbe Carrera ens estimulava tots a construir una reflexió sobre la vida d’en Pere. La vida compta més que la mort. És en la pervivència del record que l’herència es fa vida.

Ho vaig viure així i així ho vaig sentir quan vaig veure i escoltar la filla gran llegint les reflexions de la família d’una tendresa extrema, d’un amor total, d’un respecte absolut pel llegat i l’exemple del pare. Ho vaig viure i sentir així veient de prop el President Maragall, aclaparat, passant suaument la mà pel taüt, ho vaig viure i sentir així quan vaig veure dins i fora de l’església amics d’abans i d’ara amb llàgrimes als ulls. Mozart, El Cant dels Ocells i Haydin van posar harmonia a un funeral senzill i vibrant alhora quan el brunzit de la ventada anunciava el Viatge a Ítaca.

El cementiri de Tiana no és ben bé un cementiri marí. És un cementiri encimbellat en els primers pendents de la serralada litoral, penjat de lluny, entre feixes amples i generoses de vinya sobre el mar amable i pròxim. L’horitzó boirós deixava veure l’ambient hiperurbà de la ciutat veïna, amb les dues torres bessones de la vila Olímpica traient el nas  enmig del tall que uneix el Maresme amb l’àrea de Badalona i Barcelona. Les flors esclatants dels marges, malgrat la sequera, posaven al taüt i a l’església el punt d’elemental senzillesa, de llenguatge planer, d’esclat popular de flors arreplegades i recollides amb amor, lluny de l’artificiositat inodora, que en Pere segurament havia volgut. Roselles, ginesta, espígol, romaní, farigola, heures, potser sàlvia, il·lustraven la imatge d’un  paisatge plaent i que no enganya.

Seguirem les petjades sobre la sorra del recordatori, caminant tan lentament com puguem per la claror d’aquests dies, buscant la serenor del mar en calma espriuà i desitjant que la vida d’en Pere ompli la vida dels que l’estimen, estimuli la feina dels que hi creien, i inspiri el bon govern dels qui el compartien. Per fer de Catalunya l’exemple somniat, el mirall que encara no és.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 279-281)

26 Juny 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a PERE ESTEVE