Joaquim Nadal i Farreras

INART, FIRA D’ART A GIRONA

Diari de Girona

Aquest cap de setmana el Palau Firal s’ha omplert d’art. Sóc poc entès i els meus coneixements no van gaire més enllà dels meus gustos personals. Sé què m’agrada i què no. És intuïtiu i personal i no té res a veure amb l’establiment dels gustos, les modes i els preus que determinen què és el que és bo i què no. La impressió general d’INART és que hi ha hagut qualitat, espai, llum, bona organització, molt d’esforç i il·lusió. Hi he vist peces magnífiques i alguna escultura singular que hauria comprat de seguida.

He tingut ocasió de comentar la Fira amb molts dels galeristes i expositors i he trobat un punt en comú: passat aquest primer any s’obre una gran oportunitat i un interrogant. En tots he trobat el desig de la consolidació i l’expectativa d’una continuïtat necessària.

Com en tantes altres coses, INART s’enfronta ara, i els seus organitzadors també, a la incertesa del repte. Hi ha dos camins. Deixar-ho com un esforç lloable i efímer o entomar-ho com una aposta de futur. Jo no sé si la gent de BonArt es senten amb forces i amb ganes de batallar per una nova edició i per assegurar la continuïtat de la Fira. Si sé que els galeristes i els artistes ho desitgen. I ho formulen en termes d’una gran simplicitat. Provem de fer a Girona allò que no som capaços de fer a Barcelona. Dit per gent de fora de Girona té el mèrit i el valor de reconèixer una necessitat i de formular INART com una oportunitat. Vist que a Barcelona diversos intents no han cuallat, vist que les forces centrífugues són superiors a la capacitat d’aglutinar, vist que ja més d’una vegada s’ha tirat la tovallola, per què no ho provem a Girona?.

Té sentit provar-ho a Girona? Crec que sí. La nostra ciutat és una plaça difícil, però ho és més per a nosaltres mateixos que per als que vénen de fora. Nosaltres solem magnificar els defectes, els altres ens ressalten i subratllen les virtuts. La Fira podria tenir per a l’art contemporani català el valor de crear un espai, un marc de referència, un punt de trobada, un àmbit per al debat i l’intercanvi. És el que fins ara no s’ha aconseguit. És la síndrome d’Arco i l’esport de mirar de reüll els veïns de la capital de l’Estat disposats cada any a incrementar la seva moguda artística i quedar-nos nosaltres aturats amb un bitllet del pont aeri i una certa sensació d’haver desaprofitat l’oportunitat de ser un referent quan tenim la tradició, els museus i els artistes.

Aquest és el sentiment transmès per gent de Sant Cugat, de Granollers, d’Olot, de Sant Feliu de Guíxols, de Cadaqués, de Barcelona, de Lleida o de Madrid. Tots convençuts de les possibilitats de Girona, del Palau Firal i del futur Auditori i Palau de Congressos. Fe en la ciutat, en el seu dinamisme, en la seva activitat cultural, en la seva vitalitat, expressada amb admiració i satisfacció alhora. Fe en el Palau Firal mateix i expectativa de futur i camp per córrer amb les noves instal·lacions que van avançant a bon ritme. No és poca cosa, malgrat que a nosaltres ens correspon ser autocrítics i exigents, i evitar qualsevol temptació d’autocomplaença.

Caldria encara afegir-hi els recursos propis només tímidament incorporats i que hi sumarien tota la capacitat d’innovar i proposar de l’Escola Municipal d’Art, el Centre Cultural la Mercè o Espais Centre d’Art Contemporani.

Crec que hi ha els ingredients i que com ha passat en un altre camp amb Temporada Alta a vegades cal començar les coses, professionalitzar-les, definir-les progressivament amb ambició i confiar que agafin una gran volada. És una expectativa que podríem contemplar i que potser ens ajudaria a fer de revulsiu, a trencar inèrcies i a adquirir una nova via per ser referent en un nou camp de la cultura on els nostres esforços sempre han estat dispersos i insuficients. En el marc del futur Centre d’Art Contemporani, la Fira també ens pot convenir.

Avui ,que aquest vespre soparé a l’Auditori encara en obres, gràcies a la festa del Col·legi d’Arquitectes, he pensat que era una bona ocasió per dibuixar un futur que es comença a teixir. Com si després d’un replà en el camí, suficient per agafar aire i posar en solfa dos dels equipaments culturals més emblemàtics de la ciutat com a pont entre el passat i el futur (el Teatre Municipal i l’Auditori i Palau de Congressos), estiguéssim ja a punt d’emprendre nous reptes i noves fites. Amb ambició, coratge, visió de futur i un projecte clar de ciutat cultural que es situa en el concert de les ciutats catalanes amb personalitat pròpia i possibilitats indiscutibles.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

10 Juny 2005 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: