Joaquim Nadal i Farreras

PERE ESTEVE

Diari de Girona

Diumenge passat va fer molta xafogor i temperatures altíssimes. Així i tot a mitja tarda vam anar a Cantallops. Volia veure com estaven les obres de la carretera. Estan quasi acabades i la millora és remarcable. Falta encara la capa de rodadura dels dos primers quilòmetres, però ja s’han acabat les cunetes americanes i tot és apunt per deixar-ho enllestit del tot. A Cantallops mateix dues senyores prenien la fresca, esperant sentir córrer un bri d’aire, sota un arbre. Ens hem aturat a saludar-les. Hem comentat les obres que aprecien i valoren. Feia trenta anys que no s’hi feia res en aquesta carretera, diuen. M’alegra que ara ho haguem fet. Volem arribar arreu, fer fàcil la mobilitat, garantir la igualtat en totes les parts del territori, fer que l’equilibri deixi de ser una metàfora i sigui una realitat tangible. Tornant feia calor i ens hem aturat uns minuts a Can Xiquet, hem pres un cafè i hem gaudit d’una vista extraordinària sobre la plana altempordanesa, l’Albera i el Montgrí com a marc de l’angle de visió. Amb la vista relaxada, deixada anar pels pendents suaus dels boscos d’alzines sureres he tingut un pensament per en Pere Esteve.

Uns mesos enrere, potser ara fa un any, vam pujar al castell de Requesens convidats per en Miquel Esteba, exalcalde de Figueres i copropietari del castell i de la finca. Hi vam pujar en Pere Esteve, en Miquel Esteba, jo mateix i les nostres parelles. Ens vam trobar a la plaça i ens vam enfilar de seguida cap a Requesens. Vam admirar la vegetació, la força dels faigs, la immensitat de l’horitzó, la rocambolesca textura del castell. Ens vam aturar a la resclosa, tímid reflex d’un esplendor passat, quasi saturada de sediments i vegetació. Vam fer un dinar memorable a la Cantina. No ho dic pel menjar, que era bo. Ho dic per la companyia. Van ser unes hores esplèndides on vam repassar de tot i força començant per les possibilitats i necessitats de Requesens i seguint per la situació del turisme, del comerç, de Catalunya. Pere Esteve hi aportava sempre una visió precisa, compromesa, rigorosa, assenyada, coherent. Esteve destil·lava un catalanisme elegantíssim, fàcil, comprensible. Esteve era el llenguatge de l’enginyer passat a la política i així sonava com l’engranatge d’un rellotge, precís, inexorable. El seu vaticini no era pessimista. Vivia amb esperança i dubte el moment històric que ens havia tocat de compartir, sentia de prop el neguit dels entrebancs, expressava opinions sòlides amb sentit de govern. Pere Esteve era d’un soberanisme pragmàtic, inexpugnable. La serenor d’aquelles hores a la Cantina de Requesens, els minuts sota els castanyers, l’estona prop dels plataners de l’església, traspuaven el mateix capteniment que al govern.

És a les sessions de govern on vaig apreciar la profunda humanitat de Pere Esteve. El seu sentit d’Estat. D’Estat i de Govern. No cal que soni ni a impropi ni a grandiloqüent. En Pere Esteve el sentit de la responsabilitat conduïa fins a aquesta coherència, tant d’ell. Humanitat, lleialtat, pragmatisme, tres ingredients d’un membre del Consell Executiu que a mig estiu es va sentir cansat i no amb prou forces per seguir endavant. Només sabent de prop com li agradava de servir Catalunya com a conseller es pot saber el que li va costar de decidir-se, i malgrat tot ho va fer fàcil. Ho va fer bé. A mi em va mostrar i demostrar amistat i solidaritat. El Govern de Pasqual Maragall ens va unir.

Dissabte 11 de juny a la capella del cementiri de Tiana, sota l’advocació de la Mare de Déu de l’Alegria, el bisbe Carrera ens estimulava tots a construir una reflexió sobre la vida d’en Pere. La vida compta més que la mort. És en la pervivència del record que l’herència es fa vida.

Ho vaig viure així i així ho vaig sentir quan vaig veure i escoltar la filla gran llegint les reflexions de la família d’una tendresa extrema, d’un amor total, d’un respecte absolut pel llegat i l’exemple del pare. Ho vaig viure i sentir així veient de prop el President Maragall, aclaparat, passant suaument la mà pel taüt, ho vaig viure i sentir així quan vaig veure dins i fora de l’església amics d’abans i d’ara amb llàgrimes als ulls. Mozart, El Cant dels Ocells i Haydin van posar harmonia a un funeral senzill i vibrant alhora quan el brunzit de la ventada anunciava el Viatge a Ítaca.

El cementiri de Tiana no és ben bé un cementiri marí. És un cementiri encimbellat en els primers pendents de la serralada litoral, penjat de lluny, entre feixes amples i generoses de vinya sobre el mar amable i pròxim. L’horitzó boirós deixava veure l’ambient hiperurbà de la ciutat veïna, amb les dues torres bessones de la vila Olímpica traient el nas  enmig del tall que uneix el Maresme amb l’àrea de Badalona i Barcelona. Les flors esclatants dels marges, malgrat la sequera, posaven al taüt i a l’església el punt d’elemental senzillesa, de llenguatge planer, d’esclat popular de flors arreplegades i recollides amb amor, lluny de l’artificiositat inodora, que en Pere segurament havia volgut. Roselles, ginesta, espígol, romaní, farigola, heures, potser sàlvia, il·lustraven la imatge d’un  paisatge plaent i que no enganya.

Seguirem les petjades sobre la sorra del recordatori, caminant tan lentament com puguem per la claror d’aquests dies, buscant la serenor del mar en calma espriuà i desitjant que la vida d’en Pere ompli la vida dels que l’estimen, estimuli la feina dels que hi creien, i inspiri el bon govern dels qui el compartien. Per fer de Catalunya l’exemple somniat, el mirall que encara no és.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 279-281)

Anuncis

26 Juny 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a PERE ESTEVE

MEMÒRIA ATM 2004

Presentació de l’Activitat ATM 2004. Barcelona, DPTOP, 2005

Hem viscut un any de transició, de canvi, d’incorporació de nous responsables i d’arribada de nous interlocutors. Finalment el Govern de Catalunya, el Govern d’Espanya i l’ATM han pogut culminar les negociacions i tancar per període vençut el contracte-programa 2001-2004. Aquest fet tan important és també l’expressió d’una paradoxa. Hem tancat el contracte-programa quan ja havia acabat la seva vigència. I si és important haver-lo tancat per avançar sobre segur i saber quin terreny trepitgem, no deixa de ser sorprenent que aquesta circumstància hagi obligat l’ATM i tots els seus operadors a treballar amb finançament extern, amb pòlisses de tresoreria, pendents sempre de lliuraments a compte que no arribaven i embrancats sempre en una precarietat financera poc recomanable.

A finals de 2004 i per un moment, sempre per sota de les expectatives i de les necessitats, ens hem posat al dia. Ho hem fet deixant algun serrell en el camí. Però ho hem fet.

Ara, però, ha arribat l’hora de la veritat. L’hora de preveure el futur a curt, mig i llarg termini. A curt, les necessitats són encara abastables i potser podem abordar un contracte-programa de transició per al període 2005-2006. Però el contracte-programa 2007-2010 ha d’abordar amb valentia un moment nou i una nova escala de tot el sistema metropolità de mobilitat.

Ha arribat l’hora de posar de manifest que les infraestructures de la mobilitat a l’Àrea metropolitana de Barcelona concentren un volum de necessitats que són d’un gran volum, tant pel que fa a les inversions com pel que fa els costos de gestió i manteniment d’una xarxa que creix, ha de créixer i que s’ha de modernitzar i tecnificar per donar resposta a una demanda creixent i a unes necessitats òbvies d’una societat que cada dia més haurà de moure’s eficientment amb transport públic.

Vull assenyalar finalment que el cost dels serveis que donen els operadors de l’ATM i la significació del seu servei té poca visibilitat. Ens acaba semblant com una dada ja adquirida, com una referència en el paisatge. Però si el finançament de la salut és un problema d’Estat, a la seva escala el problema del finançament del transport públic i de la mobilitat també ho és i a vegades no ho sembla.

16 Juny 2005 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a MEMÒRIA ATM 2004

INART, FIRA D’ART A GIRONA

Diari de Girona

Aquest cap de setmana el Palau Firal s’ha omplert d’art. Sóc poc entès i els meus coneixements no van gaire més enllà dels meus gustos personals. Sé què m’agrada i què no. És intuïtiu i personal i no té res a veure amb l’establiment dels gustos, les modes i els preus que determinen què és el que és bo i què no. La impressió general d’INART és que hi ha hagut qualitat, espai, llum, bona organització, molt d’esforç i il·lusió. Hi he vist peces magnífiques i alguna escultura singular que hauria comprat de seguida.

He tingut ocasió de comentar la Fira amb molts dels galeristes i expositors i he trobat un punt en comú: passat aquest primer any s’obre una gran oportunitat i un interrogant. En tots he trobat el desig de la consolidació i l’expectativa d’una continuïtat necessària.

Com en tantes altres coses, INART s’enfronta ara, i els seus organitzadors també, a la incertesa del repte. Hi ha dos camins. Deixar-ho com un esforç lloable i efímer o entomar-ho com una aposta de futur. Jo no sé si la gent de BonArt es senten amb forces i amb ganes de batallar per una nova edició i per assegurar la continuïtat de la Fira. Si sé que els galeristes i els artistes ho desitgen. I ho formulen en termes d’una gran simplicitat. Provem de fer a Girona allò que no som capaços de fer a Barcelona. Dit per gent de fora de Girona té el mèrit i el valor de reconèixer una necessitat i de formular INART com una oportunitat. Vist que a Barcelona diversos intents no han cuallat, vist que les forces centrífugues són superiors a la capacitat d’aglutinar, vist que ja més d’una vegada s’ha tirat la tovallola, per què no ho provem a Girona?.

Té sentit provar-ho a Girona? Crec que sí. La nostra ciutat és una plaça difícil, però ho és més per a nosaltres mateixos que per als que vénen de fora. Nosaltres solem magnificar els defectes, els altres ens ressalten i subratllen les virtuts. La Fira podria tenir per a l’art contemporani català el valor de crear un espai, un marc de referència, un punt de trobada, un àmbit per al debat i l’intercanvi. És el que fins ara no s’ha aconseguit. És la síndrome d’Arco i l’esport de mirar de reüll els veïns de la capital de l’Estat disposats cada any a incrementar la seva moguda artística i quedar-nos nosaltres aturats amb un bitllet del pont aeri i una certa sensació d’haver desaprofitat l’oportunitat de ser un referent quan tenim la tradició, els museus i els artistes.

Aquest és el sentiment transmès per gent de Sant Cugat, de Granollers, d’Olot, de Sant Feliu de Guíxols, de Cadaqués, de Barcelona, de Lleida o de Madrid. Tots convençuts de les possibilitats de Girona, del Palau Firal i del futur Auditori i Palau de Congressos. Fe en la ciutat, en el seu dinamisme, en la seva activitat cultural, en la seva vitalitat, expressada amb admiració i satisfacció alhora. Fe en el Palau Firal mateix i expectativa de futur i camp per córrer amb les noves instal·lacions que van avançant a bon ritme. No és poca cosa, malgrat que a nosaltres ens correspon ser autocrítics i exigents, i evitar qualsevol temptació d’autocomplaença.

Caldria encara afegir-hi els recursos propis només tímidament incorporats i que hi sumarien tota la capacitat d’innovar i proposar de l’Escola Municipal d’Art, el Centre Cultural la Mercè o Espais Centre d’Art Contemporani.

Crec que hi ha els ingredients i que com ha passat en un altre camp amb Temporada Alta a vegades cal començar les coses, professionalitzar-les, definir-les progressivament amb ambició i confiar que agafin una gran volada. És una expectativa que podríem contemplar i que potser ens ajudaria a fer de revulsiu, a trencar inèrcies i a adquirir una nova via per ser referent en un nou camp de la cultura on els nostres esforços sempre han estat dispersos i insuficients. En el marc del futur Centre d’Art Contemporani, la Fira també ens pot convenir.

Avui ,que aquest vespre soparé a l’Auditori encara en obres, gràcies a la festa del Col·legi d’Arquitectes, he pensat que era una bona ocasió per dibuixar un futur que es comença a teixir. Com si després d’un replà en el camí, suficient per agafar aire i posar en solfa dos dels equipaments culturals més emblemàtics de la ciutat com a pont entre el passat i el futur (el Teatre Municipal i l’Auditori i Palau de Congressos), estiguéssim ja a punt d’emprendre nous reptes i noves fites. Amb ambició, coratge, visió de futur i un projecte clar de ciutat cultural que es situa en el concert de les ciutats catalanes amb personalitat pròpia i possibilitats indiscutibles.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

10 Juny 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , | Comentaris tancats a INART, FIRA D’ART A GIRONA

FRANCESC FERRER I GIRONÈS

Diari de Girona

Avui he de ser fora de Girona. I vull dir que em sap especialment greu perquè m’impedirà d’assistir a l’homenatge que aquest vespre la fundació Josep Irla dedica a Francesc Ferrer. És un homenatge més que merescut que transcendeix de molt l’àmbit de la Fundació convocant per esdevenir un homenatge ciutadà, de gran dimensió cívica i política que s’estén molt més enllà de Girona i esdevé un homenatge de tot Catalunya. Si fos a Girona aquest vespre seria a la Devesa.

He pensat, però, que podria contribuir a l’homenatge amb el meu testimoni personal. Circula un mite ciutadà molt estès sobre una suposada animadversió entre en Francesc Ferrer i jo. Estic segur que ni ell ni jo no hi hem contribuït. El cert és, però, que en l’imaginari col·lectiu de la ciutat se’ns veu confrontats i confrontant-nos. En Francesc Ferrer i jo ens portem tretze anys; ell és d’una generació anterior i aquest fet cronològic marca un punt de distància que, potser amanit amb alguna discrepància política, ha alimentat el mite de la permanent confrontació.

Conec Francesc Ferrer des de fa molts anys. Potser de tota la vida. Ja de molt jove en més d’una ocasió havia anat al seu despatx de Joan Maragall-Gran Via de Jaume I per algun encàrrec. Jo era encara un jove estudiant o un recent llicenciat i ell ja havia assumit responsabilitats professionals com a Gerent del Patronat de la Santa Creu de la Selva i com a dirigent d’Òmnium Cultural i de la Cambra de Comerç.

El meu pare era membre de la Junta del Patronat i això feu que en més d’una ocasió entrés en contacte amb Francesc Ferrer a través d’encàrrecs que jo feia pel meu pare des del magatzem del pas a nivell de la ronda de Ferran Puig durant els mesos de vacances. Som, doncs, coneguts de fa temps i com ell mateix ha declarat en aquest Diari jo sóc un conegut seu i ell és un conegut meu.

Fruit d’aquesta coneixença i molt en els primers setanta, Francesc Ferrer va convidar Jordi Pujol a donar un a conferència i va tenir la deferència de convidar-m’hi i de convidar-me després a un sopar al Fornells Park, en un moment molt lligat als inicis de Convergència Democràtica. Jordi Pujol exposava el seu ideari, el seu programa i les seves propostes i ens va interpel·lar a uns quants demanant-nos que ens identifiquéssim amb una ideologia. En aquell sopar, que alguns recordaran, jo em vaig confessar “intel·lectualment marxista” i en Francesc Ferrer es va proclamar eclèctic. Passats més de trenta anys, la vida a mi m’ha portat per camins de major pragmatisme i d’un cert abandonament de les meves fonts intel·lectuals, mentre que podríem ben bé dir que Francesc Ferrer s’ha mantingut tota la vida en aquest punt just d’eclecticisme que li ha permès supeditar la militància política al seu propi ideari social i catalanista. Podríem ben bé dir que en el cas de Ferrer els partits han sigut sempre una qüestió secundària.

Fou en aquesta època que Ferrer em va ajudar en els meus inicis d’historiador i des de la Cambra de Comerç va impulsar la publicació del meu llibre sobre la Revolució de 1868 a Girona, on publicava les actes de la Junta Revolucionària.

La diferència d’edat doncs permet dir que en la meva joventut en Francesc Ferrer em va ajudar iniciàticament, tant en la vida intel·lectual com en la vida política i ell sap que li he reconegut i agraït.

Potser en aquestes trobades inicials algú hi va detectar una certa distància o fredor, però no veig pas que d’aquí se’n pugui deduir gaire res més. Després la vida ens ha portat per camins ben diversos i ens ha fet coincidir i discrepar i ens ha portat a vegades a coincidir en actes vinculats a un mateix projecte polític i altres vegades a confrontar-nos des de projectes diferents. Res a dir. Ciutadanament hem coincidit sovint en projectes que ell impulsava o en els quals participava, i ens hem trobat jo d’alcalde i ell de gerent negociant aspectes de la política de sòl o habitatge de la ciutat fins a dates força recents encara.

Vull ponderar en quatre aspectes la rellevància i el mereixement d’aquest homenatge. La dimensió ciutadana, la dimensió professional, la dimensió política i la dimensió catalanista.

Pel que fa la ciutadana no cal dir que en Francesc Ferrer ha estat en tots els moviments democràtics i catalanistes. La seva dimensió cívica ha estat sempre guiada, marcada, per la seva dimensió catalanista. Òmnium, Presència, els Bertrana o la Cambra han estat els trets més visibles d’un compromís molt variat que l’ha portat fins i tot pels terrenys de l’art i d’un cert mecenatge dels artistes gironins.

En l’àmbit professional Ferrer va aconseguir convertir el Patronat de la Santa Creu de la Selva i la Immobiliària Pérez Xifra en activitats eficients i rendibles. He dit en més d’una ocasió que el Patronat va fer una feina de suplència en matèria de política d’habitatge i que si no hagués existit s’hagués hagut d’inventar. Així de simple. Algú pot retreure-li determinades densitats, determinats models arquitectònics o una insuficiència de serveis. Però no és pot jutjar amb mirada retrospectiva. El Patronat i la Immobiliària es van anar adaptant als temps fins arribar a assolir amb un projecte a Sant Ponç un premi FAD. El fet és que en el balanç de la història del Patronat, l’Església de Girona es va trobar amb un patrimoni i unes rendes que permetien una activitat continua i en permanent adaptació de polítiques socials i d’habitatge. No sé si en la reforma i un  cert desmembrament que s’ha produït els resultats hauran estat positius, o si en una nova orientació de liquidació d’actius per afavorir la construcció d’equipaments el resultat haurà estat el de la limitació encara més gran de les capacitats financeres de l’Església de Girona.

En el terreny de la política Ferrer ha passat per diferents projectes. Però podríem ben be dir que sempre que ha pogut  s’ha orientat a projectes de consens i unitaris. Són més els projectes o els partits que l’han anat a buscar que no ell els ha buscat. Aquí ha demostrat tenacitat, rigor, insistència, laboriositat i sentit del territori. Ha agafat els temes i els ha escurat fins a les últimes conseqüències.

Això és el que ha donat força obsessiva a la seva dimensió catalanista, basada per damunt de tot en la llengua. N’ha fet objecte d’estudi i de combat i ha excel·lit en tots dos camps. Ha trobat els temps i els temes per furgar a fons en les contradiccions d’una situació lingüística negativa per al català i n’ha anat a buscar les arrels on sigui per composar un relat polític i intel·lectual farcit de documentació il·lustrativa. L’aportació de Ferrer en aquest camp ha estat decisiva i els seus llibres seran sempre més de referència obligada.

No cal dir que el meu és un testimoni de contrast, fet amb un punt de distància i relativitat. Però crec sincerament que de totes les lectures diferents que es puguin fer de la figura de Francesc Ferrer se’n desprèn amb claredat que avui l’escalf dels amics i de tot Catalunya és un escalf merescut al qual em sumo modestament des d’aquesta tribuna.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 275-278)

7 Juny 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a FRANCESC FERRER I GIRONÈS

MARTA CID I GIRONA

Diari de Girona

Les meves responsabilitats al Govern i la relació estreta del meu Departament amb l’empresa GISA em permeten seguir de prop i per dins la política d’inversions del Govern de Catalunya. Segueixo molt la política de construccions escolars i l’esforç que s’està fent per recuperar els endarreriments i dèficits acumulats i per donar resposta a les noves demandes. Sé, i ho visc, que aquesta és una de les principals preocupacions i prioritats de la consellera d’Educació. La consellera és conscient de les fortes demandes acumulades, dels compromisos contrets, dels terminis que cal complir. He seguit al detall el neguit de la consellera per tal d’arribar a l’inici de curs amb tot apunt i amb un programa ambiciós de nous centres per d’aquí un any. Cada escola, cada RAM, cada solar, cada projecte, cada paquet de finançament és un  pas endavant, un esforç per redreçar una situació. Per ordenar i planificar el present i el futur i per recuperar el temps perdut davant el fracàs d’un mètode de finançament que es va assajar en el darrer any de l’anterior govern i que no va funcionar, i que era el recurs als censos emfitèutics. Ara crec que tot està força orientat, que les licitacions estan pràcticament totes fetes i que el Govern de Catalunya té una planificació de les construccions escolars que assegura el futur immediat.

Sé, per exemple, que la consellera ha mostrat tot l’interès a fer ràpidament el nou CEIP de Domeny, el de Mas Quintana i l’IES de Fontajau. La setmana passada GISA va licitar les ajudes tècniques i la direcció d’obres del nou Institut de Fontajau i és força imminent la publicació de la licitació de les obres. S’acabarà així una etapa d’incertesa i d’indefinició quan la voluntat del Departament d’Educació era imprecisa i ambigua en relació amb aquest Institut, tot i que l’Ajuntament ja feia temps que havia posat els terrenys a disposició i n’havia preparat els compromisos de cessió. Durant anys l’Institut de Fontajau no va figurar en el mapa escolar, la seva planificació va arribar tard i el va situar en un ordre de prioritat molt secundari. Però la tenacitat dels veïns, la complicitat de l’Ajuntament, la voluntat de la comunitat escolar i la voluntat de tot el poble de Germans Sàbat i de Fontajau van capgirar les previsions indolents del Departament. El nou Govern de la Generalitat no va tenir cap dubte en aquest aspecte i ara es disposa a complir amb plenitud els compromisos que van prendre totes les forces polítiques que el composen.

Però no és aquesta la qüestió que m’ha portat a dedicar un article a la consellera. Tinc un altre motiu. Resulta que no fa gaire setmanes, amb motiu d’una visita a Girona, la consellera Cid va assistir a un dels actes dels 25 anys de l’IES Narcís Xifra. Arran d’aquesta visita, la consellera va poder visitar les instal·lacions del complex educatiu dels antics salessians, fet comprar al MEC amb tant d’encert per l’Artur Calsina i desenvolupat en dos instituts per la voluntat política de la delegada d’Educació del Govern de la Generalitat uns anys més tard, Irene Rigau. La consellera Cid es féu càrrec d’immediat de les grans possibilitats d’aquest conjunt d’edificis i de l’extensa Devesa fins al Ter, que configura el conjunt patrimonial. Cid va poder veure com l’amalgama d’edificis, inclòs el gimnàs s’havia fet per acumulació i potser sense una planificació suficient. I pocs dies després de la visita, uns minuts abans de començar la reunió del Govern, mentre parlàvem d’aquesta visita, em va dir que tenia la idea de fer com una mena de Pla Director per als edificis del Rahola i el Xifra que permetés una programació a mig i llarg termini i que amb una inversió en un horitzó acumulat de deu anys havia de conduir-nos fins a revitalitzar i donar coherència a les instal·lacions i a explorar totes les possibilitats d’una finca, que ara podrà abordar el seu futur amb més tranquil·litat, un cop un dels dos instituts es traslladi al nou Institut de Fontajau. En definitiva, la consellera Cid es va fer càrrec d’immediat de totes les possibilitats d’una finca de grans dimensions, amb molts espais lliures, prop de la natura, a tocar el Ter, amb una arbreda magnífica i amb una extensió que la fan idònia per planificar-hi un centre d’excel·lència, dotat de les instal·lacions més modernes i ordenat amb tot l’espai, responent a un projecte educatiu ambiciós i que no deixés cap dels espais a la marginalitat i l’abandonament. No costa gens d’imaginar i de somniar el futur d’aquest centre des d’una planificació adequada i una voluntat política d’orientar els recursos esmerçats, d’acord amb la guia d’un pla director que fixi els objectius i asseguri les millors prestacions. Biblioteca, tallers, laboratoris, gimnàs, instal·lacions esportives, espais de lleure, sala d’actes, tot pensat en els termes que hauríem de pensar sempre un projecte educatiu. I fer-ho amb sentit realista, per etapes, però fer-ho.

Aquesta és la música que em féu la consellera Cid en un esmorzar previ al Govern, i la música em va agradar. És per això que amb instint gironí porto avui aquí, a aquest meu espai ciutadà, el nom propi d’una companya del govern amb l’esperança de viure de prop i de participar en la materialització d’aquesta brillant expectativa.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 271-273)

3 Juny 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a MARTA CID I GIRONA