NUMMULITS FLORITS

Diari de Girona

Ha acabat ja fa quasi una setmana la que sempre hem anomenat exposició de flors i ara és una gran convocatòria sota el lema Girona, Temps de Flors. No he tingut, a diferència d’altres anys, l’oportunitat de resseguir-la fil per randa. Però m’arriben d’arreu ressons de l’èxit de la convocatòria. Des d’un conseller que va intentar resseguir-la fa dos diumenges com a visitant anònim, fins a molta gent de Barcelona i d’arreu de Catalunya que ha fet el pelegrinatge inevitable a la convocatòria floral de la ciutat. D’altres vindran més tard, d’aquí pocs dies, amb més calma, en un recorregut cultural i gastronòmic que els portarà des dels impressionistes russos de la Fontana d’Or fins a algun dels bons i molt bons restaurants que ara ja hi ha escampats per tota la geografia de la ciutat. Aquest és el sentit profund de l’èxit: el gran moviment de visitants que participen de la permanent descoberta i que tornen a casa amb bon gust de boca, ganes de tornar i parlant bé de Girona. És en tots els sentits una gran inversió, una operació de promoció excepcional que porta milers de persones a la ciutat i la posa a prova d’una forma especial.

A mi m’agrada sobretot l’oportunitat que representa el Temps de Flors per fer una mena d’endreça general. Hi ha indrets que són repassats amb cura, netejats a fons, replantats, treballats com no ho tornaran a ser més fins d’aquí un any. És aquesta sensació de gran dissabte, d’olor de net, de repàs a fons la que em complau especialment i em fa desitjar la repetició d’oportunitats semblants. És la impressió que m’enduc quan trec el cap a la llera del Galligants i m’adono que, aquest any sense aigua, ho tenim tot en regla i a punt per no defraudar.

Anant una mica més a fons, és l’oportunitat de dotar la ciutat, de deixar-hi any rere any una petjada. Aquest any em complau especialment la intervenció que ha fet el Jardí Botànic de Barcelona en els jardins John Lennon. Les feixes dels antics horts han trobat l’encaix perfecte per a les plantes remeieres i aromàtiques que reparteixen les seves sentors i arrengleren les seves plantes en un recorregut apassionant fins el replà de Santa Llúcia. Aquí l’església és un espai nou per a tothom. Intuït fa un any i ja totalment restaurat ara, amb teulada segura, parets sanejades, obertures definides. És un espai amable i potent, de columnes sòlides, de voltes generoses cridat a múltiples activitats o simplement a enriquir el recorregut de la muralla en la part d’una de les millors vistes dels grans contraforts carolingis de la muralla de la ciutat.

En el seguiment periodístic trobo cada any una major complicitat ciutadana i un ajustat sentit crític, que constructivament aporta nous elements de referència per a repensar millor la convocatòria de l’any següent. En algun  moment he trobat algun excés verbal i un oportunisme hipercrític situant les anàlisis retrospectives als orígens de fa més de cinquanta anys, en paràmetres estrictament actuals sense el mínim sentit del context i de la història i sense la capacitat de relativitzar els orígens circumstancialment ideològics i, en canvi, de profundes ressonàncies ciutadanes. Però la realitat és aquí com una demostració que les crisis de creixement que hem viscut més d’una vegada han servit per donar nova dimensió a la mostra, desmentint els que haurien volgut que els anys de la transició haguessin servit per a liquidar-la. Ben al contrari, en el seu moment l’opció de municipalitzar el finançament i de col·legiar la gestió amb el conjunt de la societat civil i de les organitzacions ciutadanes va resultar un encert que manté avui tota la seva vigència.

El dia de la inauguració al vespre, a les deu a les escales de la Catedral, vaig poder assistir a l’acte de commemoració dels cinquanta anys, en el qual  l’alcaldessa va pronunciar un discurs ajustat i precís, documentat, sensible, fet de reconeixement i discreció a favor del conjunt de dones i alguns homes que un any darrere l’altre, des de 1954, havien contribuït a fer una esplendorosa realitat. L’acte va tenir el seu moment culminant en la projecció audiovisual de flors a la gran pantalla viva de la façana de la Catedral. La textura i el volum i el color de les flors es combinava amb la textura i els volums de les pedres de la façana esdevinguda un gran aparador per rebre l’escalf de les flors i del color esmaltat dels nummulits de la pedra de Girona. És una combinació fastuosa, esclatant, sensual, tan delicada que no se’n pot abusar i que corre el risc de caure en l’aparatositat superficial per poc que un excés d’informació cromàtica i floral provoqui les pedres centenàries ara restaurades. Però el resultat de la poesia, la música i les flors en la façana produí un encantament momentani que va seduir tota la plaça i va despistar més d’un conductor en els giratoris de la Devesa. Excitat intel·lectualment per la descoberta en Lluís de l’Arc no s’estava de dir que el que caldrà projectar-hi de tant en tant és el Brodat de la Creació. I té raó.

Per a mi Temps de Flors té un ressò ciutadà de tal magnitud que és el tercer article que en tot o en part hi dedico.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

PLÀTANS DE PASSEIG FRANCÈS

Diari de Girona

El plàtan és un arbre que ha adquirit una notorietat extraordinària a pobles i ciutats, passeigs, rambles, carreteres, salons urbans. No ens costa gaire d’entendre-ho a Girona, on la Devesa fa que aquest arbre senyoregi amb una presència segurament irrepetible. En canvi, han quasi desaparegut de les nostres carreteres, quan hi havien tingut un paper singular. En el seu moment no vam saber ser generosos amb la vegetació i vam tirar pel dret, tallant amb fal•lera arboricida i argumentant que era una qüestió vital per a la seguretat viària. Però en d’altres llocs ens han demostrat que es pot fer d’una altra manera si es conceben les ampliacions de les carreteres amb sentit generós i amb ànim de preservar els troncs amplíssims i esbelts, tacats com una pell de vaca, amb clapes de verd variable de l’escorça.

Durant anys i anys han senyorejat les Rambles de Barcelona i la major part dels carrers de l’Eixample de la capital de Catalunya, i no ens és gens difícil identificar enormes plàtans singulars a pobles i ciutats de Catalunya i del Migdia francès, erigits i plantats com a autèntics arbres de la llibertat. Els tenim presents a Perpinyà i a Montpeller, en grans passeigs i grans salons. Alts, alterosos, verticals, en els passeigs; retallats, escapçats, aplanats en els salons més urbans. És la gran diferència entre els plàtans de la Devesa i els plàtans de la plaça del Carril, la de la primera estació del tren i ara de fa temps anodinament batejada amb el nom del poeta Eduardo Marquina. És una mica paradoxal aquest nom, tan llunyà, tan anònim, tan poc conegut ara i aquí. Correspon a una època, però segurament no correspon a una estètica.

Recordo, ara, també més especialment els plàtans immensos, engrandits per la petitesa dels carrers, de Céret. Arbres altíssims regats permanentment pels baixants d’aigua del Pirineu que alimenten de forma imparable les arrels assedegades d’aquests monuments vegetals, d’ombra potentíssima i de volta autèntica per damunt dels ràfecs de les cases en una composició urbana, quasi com de carrer cobert, que deu ser difícilment repetible.

Tot això ve a tom aquests dies d’estiu anticipat, de calors fortes, de la visió esclatant dels plàtans de la Devesa després d’uns mesos de nuesa total, esquelets de fusta immutables, esperant els primers impulsos de la saba. Però especialment la contemplació dels nous plàtans de l’avinguda de Ramon Folch a davant de Correus. Ja n’hi havia hagut emmarcant un espai urbà d’entrada a la ciutat, un saló de qualitats encara ara no igualades. No és difícil quedar sobtat per uns troncs llarguíssims i encara prims volent tocar el cel amb un plomall, entre raquític i ridícul, a la punta. Però en aquesta podada d’alçada hi he vist la intenció dels jardiners, una idea, un propòsit adequat. Estirar tan com es pugui el tronc, pujar amunt, definir un horitzó per damunt del coronament dels edificis de Correus i dels jutjats. Es tracta de crear una autèntica volta vegetal per damunt dels edificis i evitar així la dissimulació vegetal de l’arquitectura. Mostrar tota l’arquitectura per sota de la massa vegetal i evitar la col•lisió entre una i altra. El temps acabarà de posar a contribució d’aquest projecte tota la seva generositat. Espero ser-hi encara a temps i veure els troncs gruixuts i amples, d’arbres sòlids i de copa espessíssima coronant un saló amable i refet que emmarca un altre cop l’entrada de la ciutat des de la Devesa. Imagino un diàleg entre uns plàtans i altres a banda i banda d’un Güell imaginari, ara desaparegut, i no fa tant fil conductor de la separació hidràulica entre la ciutat i els arenys del Ter i de l’Onyar. Ara em sé imaginar una visió de futur que justifiqui i expliqui la poda extrema que hem vist aquests dies. No falta gaire perquè les copes facin el salt i a partir d’aquest moment ja serà possible conduir els arbres cap a un espesseïment necessari per evitar aquesta sensació escardalenca i fràgil que ara tenim.

Al punt de l’entrada del Girona Temps de Flors no em puc estar de dir que les flors dels patis i dels jardins substituiran, en una seqüència cronològica quasi perfecta, les flors dels arbres de la ciutat que ens han anat animant el final d’un llarg i sec hivern, des dels prunus als arbres de l’amor i d’aquests als castanyers d’índies, ara en la seva plenitud cada cop més potent.

Es diu que enguany l’Ajuntament ha plantat 1.500 arbres. És una aposta de futur, un regal per a les generacions que vindran. Només cal tenir la sensibilitat i la intel·ligència per a renovar-los i conservar-los, com ens han ensenyat països de llarga tradició i civilització.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

EUROPA DES DE GIRONA. DE LES MURALLES ALS CAFÈS*

Conferència inaugural del cicle “Girona a l’Abast XI. Els darrers mil anys de les muralles”, que va tenir lloc a la Casa de Cultura Lorenzana de Girona, organitzat pel Col·legi Bell-lloc del Pla. El text està inclòs en el llibre Els darrers mil anys de les muralles, publicat pel mateix Col·legi l’any 2009.

Moltes gràcies, senyor director de Bell-lloc, senyora alcaldessa, senyor subdelegat, delegats de “la Caixa”, amigues i amics. 

 Europa té futur?

A mi m’hauria agradat, encara que no ho podré fer mai, pronunciar la conferència que va pronunciar ara fa escassament un any, a Holanda, George Steiner, sobre la idea d’Europa. Aquesta és una conferència que havia caigut a les meves mans fa uns mesos, però hi havia passat per damunt. Amb motiu de la conferència que avui havia de fer aquí, li he donat un cop d’ull més aprofundit i, hi he trobat tantes de les coses que en el meu pensament eren meres intuïcions i tantes de les idees que en algun moment o altre, reflexionant sobre Europa havien vingut pel meu cap, que he pensat que, si no fos que seria una total impostura, el que jo hauria de fer és retirar-me prudentment i deixar que, simplement, els fes quatre esbossos de quines són les idees que George Steiner defensa i explica sobre Europa.  Naturalment, jo no puc fer això i manllevaré alguna de les seves idees, però m’estendré en les meves pròpies reflexions sobre la mateixa matèria.

I la qüestió és fonamentalment la següent: lluny de Girona i tan a prop de Girona alhora té futur Europa? És una idea que val la pena? O és una idea gastada, cansada, avorrida, que només alimenta abstenció darrera abstenció, l’escepticisme d’aquells que la voldrien combatre per tornar a l’aïllament dels Estats i a la construcció d’una Europa fragmentada des de posicions sòlides, absorbents i fins i tot preeminents, fonamentada en els grans Estats-Nació, heretats amb grau variable de les monarquies absolutes?

La qüestió és, si no tingués futur, estaríem probablement perduts, però és veritat que la història d’Europa, des de sempre, ha estat una història civilitzada i convulsa, en alguns casos vibrant i en d’altres horripilant, gairebé sense solució de continuïtat, i per tant, Europa pot ser la solució del món, malgrat tot? O Europa no té futur i, per tant, no serà la solució de res en el món que, cada cop més globalitzat, va en una direcció radicalment contrària i hi haurà una altra civilització que ho engolirà absolutament tot.

Aquest és el punt de partida de la reflexió amb un títol construït abans de la citació que ara els llegiré, justament per introduir quines són les poques idees que jo els vull transmetre aquest vespre extretes de l’esmentada conferència d’Steiner.

 “La santedat del minut concret”

“El geni d’Europa” és allò que William Blake hauria anomenat la santedat del minut concret. És, el geni d’Europa, el de la diversitat lingüística, cultural i social, d’un mosaic generós que sovint comparteix una distància insignificant, una separació de vint quilòmetres en una divisió entre dos móns. En contrast amb la impotent monotonia que s’estén des de l’oest de Nova Jersey fins a les muntanyes de Califòrnia, en contrast amb aquell desig d’uniformitat que constitueix alhora la força i la buidor de bona part de l’existència nord americana, el trossejat i sovint absurdament divisiu mapa de l’esperit europeu i la seva herència ha estat inesgotablement fèrtil. La rotunda frase de Shakespeare, ‘una casa de poble i un nom’, posa de manifest un determinat caràcter. No hi ha ‘llengües petites’. Cada llengua conté expressa i transmet no solament una càrrega de memòria singular d’allò ja viscut, sinó també una energia evolutiva del seu futur, una potencialitat per demà. La mort d’una llengua és irreparable, fa minvar les possibilitats de l’home. No hi ha res que amenaci Europa més radicalment, ‘en les arrels’, que la detergent i exponencial marea de l’angloamericà, i dels valors uniformes, i d’imatge mundial que aquest devorador esperanto comporta. L’ordinador, la cultura populista i de comercialització a gran escala parlen angloamericà des dels clubs nocturns de Portugal fins els grans locals de menjar ràpid de Vladivostok. Europa, sens dubte, morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions locals i les seves autonomies socials, s’oblida que ‘Déu està en el detall’.[1]

 Europa, del detall del mosaic a la Constitució

Bé doncs, des de la santedat del minut concret, fins al “Déu està en el detall”, podríem trobar el punt just d’una reflexió que comença en el moment present però que naturalment no millorarà el sentit d’aquest cicle en referència a les muralles i a tot el que representa el món de les guerres i la fortificació, la defensa i assetjament de les ciutats i, concretament, de la nostra ciutat. Vist des d’un plantejament inicial, pel que fa el moment present que és aquesta dicotomia entre, d’una banda, tota l’emoció, tota la vibració, encara que sigui una mica encarcarada, des de les celebracions protocol·làries del seixantè aniversari del final de la Segona Guerra Mundial i al mateix temps la inèrcia, l’avorriment, l’ensopiment, la biografia quasi plana d’aquesta Constitució europea que va navegant en el mar del successiu referèndum sense saber massa bé si la gent l’entén, la vol, i li produeix aquesta vibració humana que Steiner reclamava en la seva conferència. I, justament és el sentit de la relació entre el que representa Europa en el moment present, l’al·lusió d’Europa en la visió de la  cultura europea, el sentit de la dignitat humana de la civilització, i el pòsit que hi ha aportat, que és un pòsit aparentment contrastat d’idees que explicaré però que va de moments brillantíssims a guerres d’una atrocitat que tots hem conegut, i que són, o civils o europees, però, brutals totes elles.  ¿Podríem explicar les muralles de Girona sense unes quantes guerres civils, nostres, d’aquí, de les tribus d‘aquí, de la gent del voltant, dels territoris, de la potència dels estats veïns? No, no les podríem explicar. Malgrat tot podríem explicar les vides individuals de tantes famílies de gironins i gironines de tots els segles de la història, conscients que probablement una certa fatalitat els havia portat a aquesta situació estratègica, però que, naturalment, la seva màxima aspiració era viure tranquils i en pau. Aquesta és una qüestió que ens lliga a la idea d’Europa, a la resposta d’aquests interrogants sobre si Europa té futur, i si Europa podria ser amb tota aquesta diversitat, mosaic, capacitat de regenerar el món en alguna de les seves pèrdues de valor, o si, la mala administració de successius conflictes que l’han anat corcant per dintre, la fa ja absolutament insalvable.

Europa, des de Girona 

Però en qualsevol cas, la citació d’Steiner em serveix de marc per dir el següent.  Girona a l’Abast fa vint anys, no? Davant d’una efemèride així jo no podia dir que no, i sabia que segurament no podia fer la conferència que Bell-lloc volia però, si havia presentat el primer volum, hi havia fet una conferència, havia ajudat en diversos moments, no podia renunciar a respondre a la crida i provar de dir alguna cosa coherent. Avui és important respondre a Bell-lloc, naturalment a la ciutat de Girona. Per a mi això és bàsic perquè és la manera de deixar clar que hi ha una sèrie de crostes que portem incorporades que són accessòries, temporals, efímeres, que valen pel que valen, i hi ha unes quantes altres coses molt més essencials, molt més en l’arrel de la manera de ser de cadascú que no es poden deixar. Em passa una cosa semblant, i els semblarà estrany aquesta confessió una mica intimista des de fa més de trenta anys, amb el concurs de redacció, a Girona, d’una beguda efervescent de fama mundial.

En Xavier Fàbrega i jo hem compartit jurat durant anys i anys i anys i anys, i cada any, els companys  del jurat diuen: “Aquest ja no tornarà. Té massa feina, és massa no sé què”. I quan em veuen aparèixer per la porta del restaurant on ens trobem a fer les feines de jurat d’un concurs de redacció en català i en castellà per analitzar què és el que han escrit sobre un tema predeterminat, els nois i les noies de les escoles de l’entorn d‘un territori ampli de Girona i de les comarques veïnes del Maresme i d’Osona, queden una mica parats. La veritat és que jo no sabria viure, ni sabria fer la feina que faig, si no fos mantenint unes arrels ben posades, tocant de peus a terra, referint-me als moments concrets, als detalls petits, a les situacions que animen la vida d’una societat, d’una cultura, ni que sigui sota el pes de la història, a vegades feixuc, de la motxilla que ens posem a l’esquena, d’una història que és multisecular. Faig per exemple, amb certa freqüència, un o dos cops per setmana, la petita litúrgia de no marxar cap a Barcelona si no és abans havent passat per la plaça de la catedral i esmorzant al bar del Col·legi d’Arquitectes. I si ho puc fer, i per tant, em puc entretenir en els carrers que porten de Sobreportes cap a la plaça de la Catedral, el pes i la força dels llocs de la memòria, la fascinació pel passat, em produeix una especial satisfacció i un atractiu per abordar la meva feina, en aquests moments, lluny, relativament lluny de la ciutat de Girona, amb una força que altrament, segurament, no tindria. I és a partir d’aquesta idea que em sembla que no és difícil fer entendre la necessitat de les grans idees, els grans plantejaments, la noció grandiloqüent d’Europa, fer-les baixar del globus en què estan penjades i fer-les tocar de peus a terra . Això junt amb el sentit d’una ciutat tan concreta, com tantes n’hi ha a Europa, de semblants, però cap d’elles igual, en relació amb la seva arquitectura i, fins i tot, a la seva textura, tan directament vinculada als fets de la guerra o als fets de la pau. I en aquest sentit em sembla que els altres dos conferenciants que han intervingut en aquest cicle abans que jo hauran sigut molt més precisos i hauran abordat temes concrets de la ciutat emmurallada amb molt més rigor històric que jo mateix, però volia fer un repàs d’algunes idees sobre aquesta qüestió.

Girona, ciutat tancada, ciutat oberta

Comencem primer per un fet profundament europeu, que ja he subratllat alguna vegada i és el que lliga la condició de Girona com a ciutat fortificada i el seu paper de baluard defensiu de determinats territoris en una situació variable en el temps que, naturalment, a partir del pas dels Pirineus, com dèiem ara amb en Xavier Fàbrega, és diferent però, que en qualsevol cas, des que el romans la funden i diuen: “Amb Sant Julià de Ramis ja no en tenim prou, necessitem una fortalesa més instal·lada, més estratègica, més potent, més àmplia”, el pes de les fortificacions ha estat definit i dibuixat en una cartografia riquíssima que és tant més rica com més intensa ha estat la necessitat militar d’aquesta concreció.

Hi ha una relació brutal, directíssima, entre l’abundància de plànols de la ciutat de Girona i el seu paper com a fortalesa militar. L’abundància de cartografia de Girona, sobretot dels segles XVI, XVII i XVIII, té tot a veure amb plànols militars, sobretot francesos, que se les sabien totes i tenien apamat i dibuixat el sentit de les defenses, de les espieres i de tot el que representava el funcionament d’una ciutat en el territori. Els plànols el volen apamar, conèixer la integritat que ens atorga la riquesa brutal de la toponímia d’un territori que ha estat trepitjat, ocupat, explotat i explorat reiteradament i sistemàticament durant segles i segles i segles per la humanitat i que al final porta a determinats experts a dir: “Molt bé, doncs, si hem pogut apamar el territori, dibuixem-lo, dibuixem les peces de terra, dibuixem les cases de pagès, dibuixem els pobles, dibuixem les viles, dibuixem els camins, dibuixem els accidents topogràfics i situem totes aquelles peces que ens ajuden a entendre per on hauríem d’anar si el nostre interès militar ens hi portés”. I és aquí on, Girona ciutat-castell, ciutat-fortalesa, ciutat que comença a ser tota ella un únic castell en la concepció dels romans però que, a partir del moment en què la ciutat es fa plenament feudal, a molts efectes, fins i tot, els més directament eclesiàstics, és, en el seu nucli dur, en el seu recinte més destil·lat, no una gran ciutat emmurallada, sinó un triangle sobre tres angles que són tres castells potentíssims: Sobreportes, Gironella i Cabrera. I aquests tres castells conduïts, dirigits per tres militars farien de la ciutat fortalesa, la ciutat muralla, la ciutat castell, una peça essencial del que representa durant molt i molt de temps un tret distintiu de la ciutat, la seva mateixa raó de ser. El que li dóna vida és el fet mateix de tenir muralles i el que li podria treure la vida és perdre-les fins a l’afebliment que la faria totalment vulnerable. Paradoxalment, en l’evolució històrica, les muralles són durant segles i segles, fins pràcticament el moment crucial i determinant, ja una mica agònic, de la guerra del francès, des de 1808 fins a 1814, un element de defensa i de vida que n’assegura la supervivència. En canvi, a partir d’aquell moment són tímidament, molt més tímidament que a Barcelona, en la imatge de la poca burgesia industrial que tenia la ciutat o que acabaria tenint després de les desamortitzacions, un dogal inexplicable. Per tant, en molt poc temps, en unes poques dècades, allò que havia estat un element vital per a la supervivència de la pròpia ciutat, esdevé una nosa brutal, que s’ha de treure de sobre. En aquest moment, a la ciutat de Barcelona i al crit de “¡Abajo las murallas!”  s’està celebrant una exposició que justament explica un fet semblant, salvant les distàncies i les dimensions i proporcions. Sota uns paràmetres culturals diferents, que ara valoren el sentit patrimonial de les muralles, podríem interrogar-nos inútilment,  ¿com seria Girona si hagués conservat del tot les muralles que ha conservat només pel costat pel qual no creixia: Pedreres i Gironella? Bé, ja sabem una mica com seria, però en qualsevol cas no ens podem fer la idea de com hauria crescut diferent en el seu eixample si  a l’hora de créixer, enlloc de cruspir-se les muralles i ocupar-les de seguida, com aquí davant mateix, com a la Gran Via, les hagués respectat i les  hagués saltat. Amb un punt de generositat, algunes ciutats italianes totalment emmurallades tenen un cinturó autèntic, amb tot el cercle i on els seus eixamples han  saltat el fossar, han construït grans bulevards a l’entorn de les muralles i han crescut més enllà. És un exercici inútil, però és deixar constància que l’enderroc de les muralles com a objectiu significa un moment de trànsit molt important i també el final del que era un destí històric pràcticament fatídic. Perquè Girona, des del seu origen mateix, en l’arrel mateixa de la seva formació, estava condemnada a la dutxa escossesa permanent d’assetjaments-alliberaments. Els “setges” són uns dels setges, però quantes vegades no fou assetjada la ciutat al llarg de 2000 anys d’història, 2100 ja gairebé? No una, no dues, no tres, moltíssimes vegades. Per què? Justament perquè va ser construïda i definida amb aquesta funcionalitat, fins i tot més enllà de la vida que després hi discorria en l’entramat urbà que, naturalment, tenia una riquesa i una diversitat que tots hauríem d’entendre.

I així, la ciutat va viure guerres feudals o de superació de determinats conceptes feudals, la mateixa guerra civil del segle xv, i el refugi del rei Ferran i de la reina Joana Enríquez a la Força de Girona, autèntica guerra civil catalana, guerres civils, per tant, guerres d’enfrontament entre sectors socials de la mateixa societat, on, la pròpia ciutat, les seves forces dirigents, els jurats de la ciutat, el bisbe de Girona, els canonges per una altra part podien adoptar posicions contradictòries entre ells i enfrontar-se. En les guerres internacionals, Girona passa a ser una quadrícula d’un escaquer cobejada pels exèrcits que uns i altres posaven en solfa, cridant: “a lleva!”. Sobretot aquells qui no podien escapar-se’n pagant-ne un cert alliberament per no haver-hi d’anar. En el fons, aquestes guerres internacionals marquen l’inici d’uns certs exèrcits professionals que comencen a situar-nos en un terreny en  què les guerres no eren ben bé les guerres que volia la gent, sinó les que volia l’ambició de poder territorial o econòmic del poder, dels grups dirigents. I és per això que no trigarem gaire a poder celebrar, no sé si celebrar o simplement commemorar, el 200 aniversari dels setges de Girona: té tant d’impacte, és tan profunda la ferida que produeix la guerra del francès! El vell mite que avui la ciutat ha superat i pràcticament té en un racó del record, cada vegada més petit, cada vegada segurament més insignificant, cada vegada menys vinculat al que seria l’imaginari col·lectiu de la memòria històrica, que era tan i tan i tan viu fa 100 anys i que ara s’ha esllanguit i desaparegut en un cert exercici d’oblit per dir: “Escolta, si ens va fer tant  de mal, si ens va deixar la petjada tan profunda, si la ferida va ser tan forta, i si ens va deixar tan desmanegats, potser tampoc no cal que hi dediquem més atenció del compte”. No fos cas que en la mitificació dels valors heroics i indiscutibles que té la mateixa resistència, s’hi anés incubant algun dels elements de corrosió interna d’una ciutat que justament el que li convenia i el que li calia era sortir-ne; sortir de l’espiral de la història que se la menjava viva, ja no en les muralles reals sinó en unes muralles ideals, virtuals, que eren les muralles de la memòria que la tenien atenallada com a conseqüència d’aquesta vinculació tan directa entre els fets de la guerra, els fets de la paraula, els fets de la vida en una ciutat tan petita, però tan especialment significativa en el conjunt d’Europa.

Entre la civilització salvadora i la barbàrie aniquilant 

I en aquest sentit és evident que Europa, des de sempre, ha tingut una dimensió ambivalent. Feta de grans idees, d’aquesta dimensió de les idees humanes que és profundament europea, i ho és més que en cap altre cas, tan importants que fossin d’altres civilitzacions més remotes i més recòndites, però el sentit de la cultura i la civilització, les grans idees humanes, són l’arrel mateixa, el fet que subratlla el que és la cultura europea. Però per què parlo d’ambivalència? Perquè malgrat tot, i aquí aquest seria un punt de connexió amb la reflexió que fa també Steiner, si una cultura tan densa, si un conjunt de ciutats i pobles tan diversos, si aquest mosaic tan riquíssim, capaç dels moments més àlgids, més virtuosos de la cultura mundial en diversos moments de la seva història ha sigut capaç de no liquidar-ho, de no  deixar-ho en un no-res, quin és el flux subtil que li dóna a la cultura la capacitat moral, ètica de dignificació humana, o fins a quin punt, malgrat tot,  hi ha un punt també de fragilitat, de feblesa, en la noció de la cultura que tot i que és un element de dignificació i de civilització, té, porta inherents, una fragilitat enorme i unes certes contradiccions. És la contradicció entre l’Europa de les xarxes, -ara fem un simbolisme, si voleu, el camí de Santiago-; la que traspassa fronteres sempre des de fa segles, la que es pot fer a peu, la del permanent pelegrinatge en totes les direccions, la que és capaç de portar un monjo de la Seu d’Urgell o de Cuixà a Roma, a fer de Papa, la que és capaç de transcendir i traspassar tot tipus d’obstacles físics, al mateix temps, el mapa de les guerres. Hi ha el mapa de les xarxes, hi ha el mapa de les fortificacions. Els camins que ho uneixen tot, les defenses que volen interrompre els camins; els camins de la pau o de la fe, fe cega o fe sòlida, és igual, el camí de Santiago. I bé, només si en el moment present som capaços de transcendir, de superar, de fer el salt d’aquesta Europa de la fragmentació a l’Europa de la diversitat, de fer el salt de l’Europa que es defensa, pam a pam, de les agressions entre ella, castell a castell, fortificació a fortificació, ciutat emmurallada a ciutat emmurallada i som capaços de fugir de la homogeneïtat globalitzadora, de l’esperanto angloamericà, serem capaços de construir, justament, l’antídot d’aquesta invasió sistematitzada que pels filtres més diversos de la realitat virtual ens va impregnant i ho va ocupant tot. Aquesta és la qüestió, no? Després de 60 anys de l’alliberament de Berlín, del final de l’horror nazi, del feixisme, de tot el que han representat els camps de concentració, la qüestió és: pesa més l’horror o l’estímul per a la superació? Els valors humans d’un territori, d’un paisatge, d’una cultura, de la diversitat de les llengües, o el suïcidi permanent d’un món cansat d’ell mateix, que s’ha fet vell i que no podrà competir ni amb les emergències xineses o nord-americanes que ho envaeixen tot. Hi ha qui pot dir:  “Ens pensàvem que sí, i quan ens n’estàvem sortint,  ve la guerra dels Balcans”. Aquesta és una reflexió que he trobat en aquest llibret d’Steiner avui, aquesta tarda, però que vaig fer fa 5 anys, quan vaig anar per primera vegada a Sarajevo, en una missió del Consell d’Europa. Pot una ciutat, que ha estat seu d’uns jocs olímpics d’hivern, paradigma de cultures diverses i justament, gresol d’aquest mosaic de pensaments, religions, plenes de sinagogues, minarets i d’esglésies catòliques, passar sense solució de continuïtat de la vibració cultural màxima a la guerra civil més horripilant, a trencar vides i famílies i a separar persones, que havien unit les seves vides, en funció d’atrocitats ètniques com no ens podríem ni imaginar? I és la mateixa pedra en la mateixa sabata, una altra vegada, i resultarà que no ens en podrem sortir? Bé, jo crec que, arribats en aquest punt, tornem a Steiner, que pot ser un guia per sortir de l’embolic, i que dibuixa una reflexió fascinant, tant fascinant per planera.

Del parallamps als cafès: el pragmatisme de la realitat concreta

Diu: “Els parallamps han d’estar connectats a terra. Fins i tot les idees més abstractes i especulatives han d’estar ancorades en la realitat, en la substància de les coses. I la idea d’Europa, doncs? Europa està feta de cafès. Des del cafè preferit de Pessoa a Lisboa fins als cafès d’Odessa freqüentats pels gàngsters d’Isaak Babel. Hi caben des dels cafès de Copenhague davant els quals passava Kierkegaard, capficat durant les seves passejades fins als taulells de Palerm. No hi ha cafès antics ni distintius a Moscou, que ja és un suburbi d’Àsia”.[2]

Bé sí, cafès, només els cafès, però si agafem aquesta idea i intentem construir un discurs sobre Europa pensant-lo des d’aquesta noció tan realista, tan pragmàtica, un parallamps ha d’estar connectat a terra. No hi ha electricitat que hi valgui, no? Si ha de servir per alguna cosa, el parallamps ha d’estar connectat a terra. Bé doncs, Europa què és? Brussel·les, Estrasburg, Luxemburg, la Unió Europea, la Constitució? O és una altra cosa, diu, Europa està feta de cafès. Ara s’ha posat de moda aprofitar alguns dels beneficis de la globalització angloamericana per dir: “Agafem un avió de Ryanair i anem a fer un cafè a Roma”. Hi ha una colla de deu, vuit o nou bordegassos gironins que ja hi han anat dues vegades i que la seva màxima aspiració és: “agafem un avió, anem a fer un cafè a Sant Eustaquio, anem a fer un cafè a la Tazza d’Oro, i anem a fer un cafè al Cafè Greco”. Després és igual. On dormen, què fan, si s’hi queden una nit o van i vénen en un dia, res no té cap importància excepte que vivim en un món en què ens podem permetre pensar les coses en aquests termes. Mentre hi hagi cafès, la idea d’Europa tindrà contingut però, naturalment ja no serà una idea més. Qui diu cafès diu paisatges identificables. El meu cafè és el del bar de la plaça de la Catedral. Però en el seu moment podria haver sigut Can Figueras, o els calamars a la romana del Boira. I el parallamps per a Girona són les muralles i el Boira, no? I poder parlar de coses que conformen les nostres vides, i amb les quals ens podem identificar i tenir el sentit de la ciutat, tot aquest valor especial. Steiner afegeix un segon valor; que és transcendir l’àmbit dels cafès, que és una mica una boutade, eficaç. Introdueix la noció del paisatge. I això tots també ho podem entendre. De la mateixa manera que molts europeus se senten només especialment bé, per exemple, quan van a Nord-amèrica en aquells llocs que més s’assemblen a Europa. L’americà que ve a Europa o l’europeu que ha viscut molts anys a Amèrica i torna, de cop i volta s’adona que aquest és un món diferent. Diu Steiner “als ulls d’un nord-americà, fins i tot els núvols europeus semblen domesticats”. I aquesta és una idea que Steiner explica, però que ja vaig trobar fa una vintena d’anys en molts textos d’exiliats catalans a Amèrica. Els exiliats catalans a Amèrica després de la guerra civil: Xile, Mèxic, Argentina, Centre-Amèrica, Estats Units, molts no van poder tornar mai més. Alguns van tornar i se’n van tornar a anar, i alguns van tornar i es van quedar, però tots els que van poder tornar, un dia van trepitjar Catalunya per primera vegada després del 39. Hi ha diversos testimonis, però n’hi ha un de molt especial, que arriba al Portús, passa la Jonquera, entra per la carretera cap a l’Empordà, i quan veu la plana de l’Empordà diu: “Ai Senyor, que petit!” És a dir, 20 anys, 30 anys després d’haver viscut a la Pampa, als Andes o a les extensions dels paisatges de Nord-Amèrica, es produeix  un canvi de ressort, d’estímul, i allò que justament fa la personalitat del paisatge europeu, esdevé aquesta mena de sorpresa per una dimensió europea del territori, del paisatge i de la cultura, que és alhora la llavor del futur d’un món que en molts aspectes, si no, estaria perdut, i al mateix temps, el dubte contradictori sobre quines capacitats o quines possibilitats tenim per sortir-ne.

Seguim amb Steiner que atina a esbrinar el sentit de l’autenticitat del paisatge.

Després de la Segona Guerra Mundial, amb Europa mig destruïda, comença un procés de reconstrucció accelerat. “Sens dubte, la restauració, mil·límetre a mil·límetre, dels antics barris de Varsòvia, segons les pintures topogràfiques del segle xviii és un prodigi d’habilitat artesanal i de rememoració desitjada, com també ho és la restitució de Dresde de bona part de la seva antiga esplendor, o la reaparició, imitades, de moltes de les meravelles del que era Leningrad. Però quan caminem entre aquests espectres sòlids ens envaeix una sensació d’estranya i profunda tristesa. Hi ha alguna cosa que no funciona en tota aquesta correcció. Com si fins i tot les perspectives de profunditat fossin, tan sols, una façana. Es fa molt difícil expressar amb paraules la calidesa, l’aura que el temps autèntic, el temps com a procés viscut, proporciona als jocs de la llum damunt la pedra, damunt dels patis, damunt dels teulats. En l’artifici del que s’ha reconstruït, la llum té regust de neó”[3]. I aquesta és una sensació que hem viscut, no?, la pèrdua de profunditat, la desaparició d’aquelles coses que donaven relleu, volum a arquitectures, a cossos físics de la ciutat, que podíem identificar i que, de cop i volta, en una restauració massa llampant, està molt bé però ha perdut l’ànima. Com es mesura l’ànima? No se sap. És aquesta aura imperceptible que plana damunt de la pedra, dels teulats, etcètera, etcètera, i que, Steiner, que s’havia passejat pels carrers de Girona, explica també pel cas de Girona en un dia de pluja, però aquesta sensació que hem viscut en aquesta ciutat  també la podria explicar molt clarament qualsevol gironí.

Bé, la conclusió és: ens n’anem en orris, o ens en podem sortir? Pel que fa a la pregunta, si ens n’anem en orris. “Entre l’agost de 1914 i el maig de 1945 des de Madrid fins al Volga, des del cercle àrtic fins a Sicília, uns 100.000.000 d’homes, dones i nens van morir a causa de la guerra,  la fam, la deportació, les massacres ètniques. L’Europa occidental i la Rússia occidental van convertir-se en la casa dels morts, l’escenari de bestialitat  sense precedents, fos la d’Auswitz o la del Gulag. Més recentment, el genocidi i la tortura han tornat als Balcans. Tenint en compte aquests fets, és gairebé una obligació moral creure en l’extinció de la idea europea i dels seus fonaments. En nom de què hauríem de sobreviure a la nostra atrocitat suïcida?”[4]

La idea d’Europa si la sabéssim explorar autènticament des d’aquesta diversitat plural, que fa que haguem de considerar que cada poble, cada llengua, cada territori és en ell mateix un valor a preservar, en benefici, avui, de la pau que hem construït dificultosament, en una Europa treballada per les guerres i pels homes i les dones que hi hem viscut, amb pau i en guerra, des dels camins que uneixen i les fortaleses que separen. I bé, potser és una mica massa filosòfic, però, per a mi, que ara em toca preocupar-me d’altres camins, m’ha estat saludable i profitós pensar una mica en abstracte però, intentant fer baixar el parallamps a tocar a terra, o el globus a baixar del cel i pensar en Girona i en Europa per tornar a Girona i parlar-los, a tots vostès, essent fidel a una cita amb Bell-lloc del Pla a la qual mai no podré dir que no. Moltes gràcies.

---

* Transcripció revisada de la conferència

[1] STEINER, George La idea d’Europa, Barcelona, Arcàdia, 2005, pàg. 40-41

[2] STEINER, George La idea d’Europa, Barcelona, Arcàdia, 2005, pàg. 17-18

[3] STEINER, George. La idea d’Europa, Barcelona, Arcàdia, 2005, pàg. 26

[4] STEINER, George. La idea d’Europa, Barcelona, Arcàdia, 2005, pàg. 35