TEMPS DE FLORS

Revista BonArt 

Aquest any m’ha passat com desapercebut el final de l’hivern. De fet, Setmana Santa ens va arribar massa d’hora i, com deia Narcís Comadira en una  de les seves col·laboracions periodístiques, el dia del Ram ens va arribar amb les branques de llorer encara sense florir. M’han passat per alt les primeres mimoses i els ametllers més primerencs. Però ara ha començat la seqüència inexorable de l’esclat de colors continuat que al camp assenyalen els fruiters escampats aquí i allà o les grans plantacions de pomeres i presseguers, i a ciutat venen marcades per l’avís dels prunus i l’esclat posterior dels arbres de l’amor. Ha començat el temps de flors i el temps de colors. Colors successius, primer tímids, merament insinuats, i més tard esclatants.

L’altre dia vaig veure al costat de l’autopista d’un camp immens groguíssim, de naps o colza.. En el pas frenètic de l’automòbil la visió d’aquest camp, un grup de camps, ordenat, florit, ben conreat em va posar l’esclat dels colors vius, de la natura, com un tema nou i amb tot viscut amb intensitats i sensibilitats diverses any rere any.

El groc em va quedar prou gravat per situar en primer pla aquesta sensació com l’anunci anticipat de l’esclat que ve. Després vindrà Sant Jordi amb una saturació de roses insípides, per no dir inolores, manipulades genèticament per produir tots els creuaments i totes les perversions de totes les combinacions cromàtiques fins a les més rocambolesques.

Tot plegat em ve al cap al fil dels dies que venen, dels esdeveniments que s’acosten i potser d’una necessitat vital d’adonar-me que el temps passa, les boires es dissipen, els freds se’n van i tornen els dies llargs i les tardes tranquil·les. Però sobretot per avançar-me a la convocatòria enguany de la cinquantena edició de Girona, Temps de Flors.

Serà com cada any un gran esdeveniment i una gran convocatòria que situarà, un cop més, Girona en la primera línia de l’atracció de visitants i de difusió dels seus valors de caràcter cultural i patrimonial. Però no podrà ser una més. Cinquanta anys mereixen una atenció especial, un punt més alt de vibració ciutadana, una exaltació col·lectiva major, pensada per ressaltar una trajectòria que permet un balanç molt brillant. És fins i tot potser el moment de pensar i repensar el futur. D’analitzar les possibilitats i els límits, de saber les possibilitats que encara queden per explorar, de pensar nous horitzons. De pensar també, com ja s’ha fet diverses vegades, nous esdeveniments que atapeeixin l’agenda de la ciutat fins a saturar-la fins dalt d’atraccions de la força i la potència del Temps de Flors o de la Temporada Alta. Aquesta reflexió és una inversió de futur, és una aposta, ha de ser un revulsiu, un factor de desvetllament de nous valors i de noves propostes encaixades en el calendari de la ciutat. Temps de Flors ha de ser permanentment renovat, i l’exemple de Temps de Flors ha de ser motiu per una reflexió més àmplia sobre les tradicions que es creen, les que s’hereten i les que s’inventen. L’exposició de flors va ser en el seu moment un gran invent i ara aquest invent té vida pròpia i una dinàmica extraordinària. És per això que la ciutat es bolca cada any i ja ha reconegut i retut els homenatges deguts a les persones que en foren les iniciadores i les principals impulsores durant aquest llarg cinquantenari.

CONTRASTOS DE PRIMAVERA A GIRONA

Diari de Girona

Ha passat poc menys d’una setmana des de la diada de Sant Jordi. Els arbres de l’amor dispersos pels jardins o arrenglerats en alguns carrers mantenen el seu esclat de flors de color de vi. En molt pocs dies els plàtans de la Devesa han despuntat de verdor primerenca. La temperatura és dolça i ja no fa fred als vespres. Hem començat a deixar els abrics i jaquetes engavanyadores. Tot té un aire diferent, més net, més clar. El dia de Sant Jordi ho vaig poder apreciar a primera hora, quan els carrers es despleguen i la ciutat es desperta. Vaig fer una incursió de primera hora a la Rambla després d’esmorzar sota els castanyers de la plaça de Sant Feliu. Es pot dir que gairebé vaig veure parar les parades que amb tot ja estaven a ple rendiment. Sant Jordi, si no plou, és un signe inequívoc de confirmació del canvi de cicle i així ho vaig viure dissabte passat abans d’anar a Barcelona al Palau de Pedralbes a la recepció institucional que oferia el President Maragall.

La nit abans havíem fet el sopar de la Fira. Un sopar per reconèixer i agrair a tots els responsables de la Fundació, els directius de la Fira i dels salons i els principals col•laboradors una trajectòria de més de vint-i-cinc anys. Hi vaig ser poca estona, però prou per adonar-me que la Fira gaudeix de bona salut econòmica i d’ambició programàtica, i que es viu en un moment dolç assenyadament expansiu des d’una consolidació plenament garantida. L’aposta imminent del Palau de Congressos i Auditori posarà en l’entorn del Palau Firal un nucli d’equipaments que situarà Girona amb plena capacitat de competir i abordar el repte de créixer en l’atracció de conferències, convencions i activitats que generen riquesa i aporten animació a la ciutat. Però el sopar va servir, sobretot, per observar la felicitat del president del Comitè Executiu de la Fira i President de la Cambra de Comerç, Antoni Hostench. La felicitat de la tranquil•litat i de la seguretat. Un clar motiu de satisfacció i una justificació més que sobrada del sopar.

El diumenge vaig voler arribar-me a GironaAntic una clara mostra de l’activitat del Palau Firal en una cruïlla arriscada. Es fan moltes descarregades i fires d’antiguitats i la de Girona mai no ha acabat d’arrencar del tot. I malgrat això no sembla que anés malament del tot i és ben segur que en termes generals sobretot dissabte i diumenge es fes negoci. Hi vaig trobar un oli ben interessant de les escales de Sant Martí i el Palau dels Agullana. Després vaig assistir a la segona part del partit de futbol a Montilivi, on em vaig desesperar amb la impotència de l’equip per marcar algun gol i sortir de la zona de descens. He vist baixar i pujar el Girona diverses vegades, però em dol que aquest any les coses no acabin d’aclarir-se prou com per mantenir la categoria. Seria una llàstima.

La nova setmana, en canvi, ens ha portat la notícia trista de la mort. La Paquita del Bons Aires, vital i animosa, que durant anys havia animat amb la seva alegria el bar de la Penya a la cantonada de la Rutlla amb Emili Grahit, i que després va ser l’ànima del local social en els camps esportius de Palau. En Joan, les filles i els néts la trobaran a faltar més que ningú, però amb ells la ciutat compartirà també la tristesa i el dolor d’una pèrdua d’un referent de la vida ciutadana. Passa sovint ara això. I com més grans ens fem més ens passa. La ciutat creix i es mou i canvia. Però a cada cantonada, a cada replec del calendari es modifica i transforma el que dóna vida a la ciutat: la vida mateixa de les persones que se’n van inexorablement sense fer soroll, deixant petjada i empremta en els cors dels amics, però passant injustament desapercebuts als ulls de les grans finestres de la ciutat.

Són sentiments semblants als que he experimentat amb la notícia de la mort d’en Jordi Vicens, primer alcalde democràtic de Rupià després del franquisme, amic de tota la vida del President de la Generalitat i home feliç i inquiet al costat de la Lolita i preocupat pels afers de la comunitat i compromès, des del catalanisme, en la construcció d’una societat progressista i justa. En Jordi va viure moments intensos a Rupià i a fora. Va assistir sovint als actes institucionals de l’Ajuntament de Barcelona, als quals el convidava el seu amic Pasqual Maragall. Ell i la Lolita baixaven feliços a Barcelona i feien festa grossa observant, amb un punt de timidesa i també de mirada entre irònica i ingènua, els grans esdeveniments. Però en Jordi necessitava aquestes escapades per sortir una mica del treball constant a la botiga i a l’Ajuntament. Va remoure la consciència del poble i va participar d’aquella extraordinària aventura fundacional dels ajuntaments democràtics en les primeres legislatures. Tot estava per fer i hi havia molt de camp per córrer que ell va recórrer amb dignitat, sensibilitat i intel•ligència. Però el compromís polític en els municipis petits és dur i intens. Moltes vegades tens i inundat d’injustícies viscudes a flor de pell, a peu de botiga en el frec a frec diari, que és més intens i menys anònim com més petit és el poble. En Jordi Vicens va ser un bon alcalde, un bon amic, un bon ciutadà, un bon català. Els amics trobarem a faltar la seva presència de barba missionera, disposat a construir una nova esperança. Queda el seu testimoni que he recordat ara, conscient que ell enguany ja s’haurà perdut aquest miracle de cada any, quan l’Empordà i el món es desvetllen i deixen enrere la letargia de l’hivern tot esperant, enlluernats de tanta transparència, les pluges que calen i no arriben.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

LA NOVA LLEI D’URBANISME: UN INSTRUMENT EFICAÇ

El Periódico. Suplement “Construmat”

Construmat és un gran aparador, un laboratori, un mercat. És l’oportunitat d’interpretar el món de la construcció com un sector dinàmic, canviant, en revisió permanent. L’exploració dels materials, dels aïllaments, de les tipologies, de les noves tecnologies, és l’ocasió  per repensar i  revisitar la casa. La casa del passat, del present i del futur. Venim d’una tradició constructiva mil·lenària i anem cap a canvis radicals que introduiran nous avantatges i comoditats a la vida domèstica.

Aquest procés s’ha de fer sense asèpsia, amb personalitat i sensibilitat, amb la intel·ligència d’introduir tots els canvis tecnològics que calguin i mantenir tots els valors tradicionals que ens convinguin.

Però des de l’Administració pública hem d’anar més enllà. Hem de vincular l’habitatge a l’espai públic i al seu encaix en el territori, i hem de pensar de forma permanent en l’habitatge com un fet col·lectiu i comunitari. És des d’aquesta dimensió comunitària que hem de vetllar tots plegats per la socialització dels grans canvis que s’intueixen i que Construmat ens presenta.

La producció de sòl i de nous habitatges ha de pensar-se des d’aquests paràmetres i la nova llei d’urbanisme és un instrument adequat i eficaç per assolir-los. El Govern de la Generalitat ha anat posant les eines i, ara, tots plegats amb la vital aportació del sector i la inversió privada hem d’assolir els resultats que ens hem proposat com un repte i un compromís. Un repte de dinamització de l’activitat econòmica i el compromís d’atendre tots les segments de demanda de nous habitatges.

JOSEP CODERCH PLANAS

Diari de Girona

Aquest matí (diumenge 10 d’abril) pocs minuts abans de començar el Ple Extraordinari del Parlament per commemorar els 25 anys de la restauració parlamentària he rebut un missatge de telèfon de la Carme Barceló, alcaldessa de Vila-Sacra, escuet i contundent: ”Quim, en Josep és mort”. Pocs dies abans havia provat de parlar amb ell pel mòbil, però ja no podia i vaig parlar uns moments amb la Rali, la seva esposa. Feia unes setmanes que havíem parlat, doncs, per darrer vegada, poc abans d’anar a la Clínica Teknon a una de les sessions de tractament que seguia. Encara estava optimista i amb ganes de viure, però era ja molt conscient del dolor i de la gravetat de La malaltia. Em va donar ànims pel Carmel i vam quedar que ens veuríem. Ja no podrà ser.

Ens havíem vist per darrera vegada molt a finals d’estiu. Estava a punt de tornar a Brasil i venia del Palau de la Generalitat, on s’havia entrevistat amb el President Maragall. Vam fer una xerrada llarga. Un repàs extens. Estava optimista, atlètic, content, amb un punt d’inquietud, més pel retorn que per la malaltia que, en aquells moments considerava, en bona mesura, superada. Acabava el seu segon període com a ambaixador i li tocava tornar a Espanya. Buscava, però, una destinació internacional, potser Montpeller o Perpinyà, que li permetessin estar a prop de Castelló d’Empúries i al costat de la seva mare.

Va viure la seva feina amb una gran intensitat i dedicació. En aquest aspecte jo voldria destacar diversos moments de la seva trajectòria professional. Primer, al costat del President Adolfo Suárez, amb aquell equip potent i jove que va conduir des de la Moncloa els moments més culminants de la transició. Des d’aquí, encara molt jove, va viure, des de la maquinària de l’Estat, moments de gran transcendència per a la nostra història contemporània. El servei al president Suárez el va portar durant un temps curt al Govern civil de Barcelona, des d’on va viure i vam compartir alguns dels moments culminants del cop d’estat del 23-F. Però passada l’etapa de gabinet va voler tornar a la seva carrera i al servei exterior pel qual estava format excel•lentment. Després de diversos càrrecs en ambaixades va tenir durant un temps l’encàrrec, que va complir a plena satisfacció, de dirigir l’Escola Diplomàtica i, finalment, obtingué els encàrrecs, primer de l’Ambaixada d’Espanya a Bulgària i, en segon lloc, i després d’un episodi peculiar de recusació, com a ambaixador a Cuba fou nomenat ambaixador al Brasil. Aquí va poder desenvolupar totes les seves arts diplomàtiques i va atendre les més altes magistratures de l’Estat i de la Generalitat fins a culminar amb la més recent visita del president Zapatero a Brasil, de la qual se sentia especialment satisfet. El cos i el cap li van permetre i quasi diria que li van demanar d’aguantar fins a aquesta darrera visita, que era com un colofó de la seva carrera.

Després, a finals de l’any passat, ja va tornar. Em va avisar el cap de protocol de la Delegació del Govern a Catalunya, l’amic Fornells, a qui he vist plorar aquest matí quan li he comunicat la notícia.

A Bulgària va trobar temps i diners, que treia de sota les pedres per ajudar un orfenat i aquí també va trobar, després de molts anys de solter empedreït, la Rali, que seria poc després la seva muller en una cerimònia solemne a la Catedral de la vila comtal de Castelló d’Empúries.

Alt, elegant, moreno, estilitzat, distingit, discret, “guapo”, era molt amic d’en Ma (en Martí Manel Díaz) i, amb tots dos, havíem compartit sovint l’oportunitat de repassar displicentment el panorama polític del nostre país i del món. Mentre en Ma va viure fèiem a vegades plans per escapar-nos a veure’l a alguna de les seves destinacions, i en Ma ho va fer, però jo no vaig poder i em reca. Amb molt pocs anys de distància han fet un procés paral·lel en la malaltia, massa joves tots dos per deixar injustament aquest món.

Avui, en un dia lluminós i clar, d’horitzons nets amb la plana empordanesa batuda pel vent, ha mort aquell jove prim i alt que vaig conèixer ara fa més de quaranta cinc anys al Collell. D’arrel gironina incombustible, com els seus pares i germanes, va optar per una vida cosmopolita i viatgera que li agradava, sempre que pogués tornar cada any a l’estiu o per Nadal a trepitjar la terra que el va veure néixer, i a retrobar per uns dies els amics que havia anat fent al llarg d’una vida curta, però fructífera.

No ho he volgut passar per alt perquè em sembla que hem perdut un dels gironins de més projecció dels darrers temps i a vegades els silencis són injustos.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 265-267)

TEMPS DE FLORS

Diari de Girona

Aquest any m’ha passat com desapercebut el final de l’hivern. De fet, Setmana Santa ens va arribar massa d’hora i, com deia Narcís Comadira en una de les seves col•laboracions periodístiques, el dia del Ram ens va arribar amb les branques de llorer encara sense florir.

M’han passat per alt les primeres mimoses i els ametllers més primerencs. Però ara ha començat la seqüència inexorable de l’esclat de colors continuat que al camp assenyalen els fruiters escampats aquí i allà o les grans plantacions de pomeres i presseguers, i a ciutat venen marcades per l’avís dels prunus i l’esclat posterior dels arbres de l’amor. Ha començat el temps de flors i el temps de colors. Colors successius, primer tímids, merament insinuats, i més tard esclatants.

Ens trobem encara en la fase més primerenca quan podem veure arbres totalment despullats i al costat fulles totalment descloses. Les tonalitats i les intensitats es reparteixen desigualment segons les espècies arbòries i uns dies de retard entre Girona i Barcelona. El que a Barcelona ja treu el cap de forma ostensible a Girona, uns graus més freda, trigarà uns dies més.

La suggestió urbana dels prunus de l’avinguda Sant Francesc i els arbres de l’amor del carrer Joan Maragall ha passat enguany a un segon pla per l’esclat immens que ahir vaig veure al costat de l’autopista d’un camp immens groguíssim, de naps o colza. Una catifa sensacional esglaonada en el pendís suau que s’estén des dels turons manyacs fins als camps de fusta, les grans pollancredes, encara nues de fulles que hi ha al peu mateix de l’autopista. En el pas frenètic de l’automòbil la visió d’aquest camp, un grup de camps, ordenat, florit, ben conreat em va posar l’esclat dels colors vius, de la natura, com un tema nou i amb tot viscut amb intensitats i sensibilitats diverses any rere any.

El groc em va quedar prou gravat per situar en primer pla aquesta sensació com l’anunci anticipat de l’esclat que ve. I em va agradar la imatge agrària, igualment cultivada, però menys ornamental que les flors convencionals. Després vindrà Sant Jordi amb una saturació de roses insípides, per no dir inodores, manipulades genèticament per produir tots els creuaments i totes les perversions de totes les combinacions cromàtiques fins a les més rocambolesques. No sé si en això hem perdut el punt just de la sensibilitat pels colors i les olors de les flors tan penetrants quan tenen aquella intensitat més natural, per no dir menys de laboratori.

Tot plegat em ve al cap al fil dels dies que venen, dels esdeveniments que s’acosten i potser d’una necessitat vital d’adonar-me que el temps passa, les boires es dissipen, els freds se’n van i tornen els dies llargs i les tardes tranquil·les.

Però, sobretot, per avançar-me a la convocatòria enguany de la cinquantena edició de Girona, Temps de Flors. Sé algunes de les coses que s’estan preparant. Em vam parlar fa uns dies en una passejada urbana amb l’alcaldessa de Girona, l’Anna Pagans, després de tornar de la inauguració de la nova fàbrica d’embotits de Serra i Motta a la Cellera de Ter.

Serà com cada any un gran esdeveniment i una gran convocatòria que situarà, un cop més, Girona en la primera línia de l’atracció de visitants i de difusió dels seus valors de caràcter cultural i patrimonial. Però no podrà ser una més. Cinquanta anys mereixen una atenció especial, un punt més alt de vibració ciutadana, una exaltació col·lectiva major, pensada per ressaltar una trajectòria que permet un balanç molt brillant. És fins i tot potser el moment de pensar i repensar el futur. D’analitzar les possibilitats i els límits, de saber les possibilitats que encara queden per explorar, de pensar nous horitzons. De pensar també, com ja s’ha fet diverses vegades, nous esdeveniments que atapeeixin l’agenda de la ciutat fins a saturar-la fins dalt d’atraccions de la força i la potència del Temps de Flors o de la Temporada Alta. Aquesta reflexió és una inversió de futur, és una aposta, ha de ser un revulsiu, un factor de desvetllament de nous valors i de noves propostes encaixades en el calendari de la ciutat. Temps de Flors ha de ser permanentment renovat, i l’exemple de Temps de Flors ha de ser motiu per una reflexió més àmplia sobre les tradicions que es creen, les que s’hereten i les que s’inventen. L’exposició de flors va ser en el seu moment un gran invent i ara aquest invent té vida pròpia i una dinàmica extraordinària. És per això que la ciutat es bolca cada any i ja ha reconegut i retut els homenatges deguts a les persones que en foren els iniciadors i les principals impulsores durant aquest llarg cinquantenari.

Ara que esclaten els camps és un bon moment per començar l’anunci de l’esclat de la ciutat. Un esclat d’una setmana que serà també l’esclat de tot un any que s’anuncia ple de grans novetats i de fermes promeses per l’esdevenidor més immediat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.