Joaquim Nadal i Farreras

DUES NACIONS I EL QUIXOT

Diari de Girona

L’escriptora Carme Riera ens acaba d’il·lustrar magníficament l’impacte de la celebració del tercer centenari de la primera edició de la primera part del Quixot a Catalunya. A El Quijote desde el nacionalismo catalán, en torno al tercer centenario, que ha editat Destino, Carme Riera desgrana les opinions i reaccions que es van produir en tots els àmbits de la societat catalana arran de les celebracions de 1905. Des de la literatura satírica i humorística a la literatura política passant per l’impacte social i cívic. S’evidencia encara un efecte brutal sobre la moral col·lectiva i el sentit del regeneracionisme per una banda, i del nou catalanisme polític de la desfeta poc honorable en la guerra de Cuba, de l’altra. El desastre del 98 es situa en l’imaginari col·lectiu com un referent a l’entorn del qual poden girar les diferents construccions teòriques, que poden justificar i defensar els valors literaris i simbòlics del Quixot o que poden allunyar-se’n críticament fins a un rebuig total com de quelcom completament aliè a la societat i a la cultura de Catalunya.

Sens dubte a la mateixa societat espanyola, el sentit i la simbologia de la commemoració va donar peu a interpretacions contraposades i crítiques, bé sigui pel caràcter massa oficialista i retòric de les celebracions, bé sigui per una suposada identificació simbòlica del personatge amb un cert casticisme denostat i en reculada en els ambients crítics, que ja no suportaven més la degradació moral i política del sistema i de la societat. La complexitat de les opinions salva sovint l’autor Cervantes i condemna el personatge (o un, o l’altre o tots dos) com a compendi d’un dels valors de la llengua, la cultura i la literatura i com a símbol de l’al·lucinació col·lectiva d’una societat que ha perdut el nord. Però sovint també passa a la inversa. És freqüent, però, que la commemoració doni peu a una onada d’exaltació i afirmació nacional que poc o res té a veure amb els valors i el contingut del gran llibre, més si tenim en compte que aquest és un cos doctrinal que es construeix des de supòsits no contrastats sobre la quantitat de gent que hagués pogut realment llegir de ple el Quixot.

No és estrany, doncs, que des d’aquesta perspectiva a Catalunya es produeixin reaccions simètriques en alguns casos de rebuig total i frontal, d’allunyament definitiu, de distanciament en relació a una obra i una tradició que justament a Catalunya mateix i, sobretot, a Barcelona havia tingut per motius molt diversos un gran arrelament. Les edicions, les col·leccions, els experts, les il·lustracions cervantines han tingut sempre a Catalunya un pes enorme. Però al voltant de 1905, en alguns sectors de la societat catalana semblava que aquest era un pes massa feixuc, impropi, allunyat de la realitat pròpia d’una nació en construcció. Autors de pes i de tradició estimable com Miquel dels Sants Oliver o el mateix Rubió i Lluc sortiran en defensa de l’obra i del mateix sentit del centenari, apartant-se d’un intent que hauria volgut definitivament segregar els clàssics de la literatura castellana i els clàssics de la literatura catalana com a peces centrals d’un discurs d’afirmació de les respectives nacions. És com si es volgués portar a un extrem la politització de la commemoració i situar-la en el centre d’un debat polític per tal d’utilitzar el tema com a eina per a l’afirmació o la negació respectivament de la nació catalana emergent en el terreny de la política o de la nació espanyola revisada críticament de  l’impacte de l’ensulsíada colonial.

El llibre, però, ens acosta a un punt d’efervescència intel·lectual i política, de vibració social, que potser ens queda esbiaixat pel fet de presentar-lo conjuntament i que potser no es vivia tan intensament.

Però passats cent anys i a les portes del quart centenari, ara, amb nous fastos apunt, amb una nova celebració impulsada també des de les instàncies polítiques em pregunto si en el conjunt de la societat catalana no ens trobem de fet davant d’un enorme, d’una brutal indiferència. Tinc força la impressió que ens és ben bé igual. Que no ens importa massa si a Espanya es celebrarà bé o no aquest quart centenari, i que la nostra indiferència potser neix de la culminació d’un procés irreversible d’allunyament i distanciament, perquè em resisteixo a pensar que pugui venir de la simple ignorància, tot i que la pregunta sobre quanta gent de veritat s’ha llegit del tot el Quixot ens aportaria sorpreses i ens continuaria interpel·lant sobre el sentit i la importància dels clàssics. Ara bé, lluny de qualsevol cataclisme sí que ens ho podem plantejar en termes de la més absoluta normalitat. La millor edició, de fet les millors edicions, han tingut catalans i universitats catalanes de protagonistes i això sol ja val potser per desmentir, des de la brillantor de les individualitats que les han protagonitzades, algun dels supòsits. Però en realitat tinc ben bé la impressió que aquesta vegada fora dels cercles il·lustrats i acadèmics, l’abisme entre les dues cultures és més de fons, és d’allunyament estructural. No tant de contraposició d’una cultura nacional a una altra i que cadascú s’espavili amb els seus propis clàssics, bons i reconeguts en qualsevol cas. Més aviat d’ignorància, fredor i desinterès mutu. És la total indiferència just quan ja el Quixot ja no és ni ha de ser ni ningú hauria de convertir en símbol de cap cultura nacional, sinó com un valor universal de la cultura i de la literatura, que no ens fa ni fred ni calor perquè potser finalment haguessin fet forat algunes de les lectures que se’n feien ara fa un segle.

No cal dir, però, i no em puc estar d’esmentar-ho, que totes aquestes consideracions no eclipsen el sentit i la importància dels episodis entranyables de la vida a Girona del cavaller Martín Sanz de Latrás que per casar-se amb Lionor d’Agullana va renunciar als seus títols i armes i se’n va venir cap a la ciutat amb els seus cavalls, la seva cultura i el seu elitisme enjogassat per esdevenir el Martí d’Agullana que animaria la vida social i les festes de la ciutat en més d’una ocasió. Sempre m’ha fascinat la biografia sentimental i personal d’aquest personatge que ens en fa el professor Martí de Riquer en el seu llibre Quinze generacions d’una família catalana.Riquer ens crida l’atenció sobre el fet que “el 4 d’octubre del 1606 (Martí d’Agullana) rebés a Girona un exemplar del Quixot. L’hermano Enríquez dels jesuïtes de Betlem de Barcelona devia rebre ordres de remetre-li la gran novel·la de Cervantes apareguda l’any anterior….”. Sempre m’he volgut imaginar Martí d’Agullana a  Girona assegut en una bona butaca al pont del Palau dels Agullana, aquesta gran infracció i beneïda anomalia urbanística que va unir dues cases i va acabar estampant-se a l’imaginari col·lectiu de la ciutat com un dels racons més entranyables, llegint tranquil·lament les pàgines del gran llibre després d’algun torneig a la plaça del Vi i somniant noves proeses o potser amors impossibles.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

18 Març 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a DUES NACIONS I EL QUIXOT

LA PLAÇA DELS DOS NOMS

Diari de Girona

He passat des de Fires una i altra vegada pel sector Güell amb l’ànim de veure finalment acabades les obres de les places Prudenci Bertrana i Miquel de Palol. Tenia certa pressa per veure el resultat final que havia de convertir dos espais impersonals i desèrtics, amb quatre arbres i un munt de sauló, en una plaça urbana. Em semblava un dels reptes més importants de les intervencions en l’espai públic de la nostra ciutat que havíem anat ajornant i que havia esdevingut una urgència absoluta. Em desesperava veure les tanques d’obres i la lenta formalització d’una intervenció que havia de canviar la fesomia del barri i li havia d’aportar un espai públic, una autèntica plaça, un saló per a la convivència i la vida comunitària. Sempre esperava un dia veure de cop tot normalitzat, fora tanques, espais oberts, gent a la plaça, vida.

Finalment ha arribat el moment. S’han acabat les obres, s’ha obert la plaça i s’ha omplert de vida com era d’esperar i de desitjar. Ara els veïns assagen els nous itineraris, els camins, les dreceres, els atractius per anar de la carnisseria a la fleca, del supermercat a la perruqueria passant per un espai que ha assolit una dimensió variable i diversa, feta i pensada per a integrar i articular dos espais en un.

Trobo un  encert primer el nou aparcament. Ja sé que el tema dels aparcaments subterranis i de pagament és sempre discutit i discutible, i és objecte de controvèrsia ciutadana. Però la densitat d’habitatges, d’equipaments i de vida que ha assolit l’antic barri de les hortes del Güell mereixia una infraestructura d’aquestes característiques. Ens trobem amb tota seguretat amb la transformació urbana i social més radical d’un dels espais inexplorats que quedaven a la Girona dels anys vuitanta. La coincidència del Centre d’atenció primària  del Güell, l’Escola d’idiomes, l’Escola d’hostaleria, algun establiment comercial, la cobertura de la sèquia Monar i la connexió i aproximació a la Devesa eren peces disperses, junt amb la parròquia de Sant Salvador d’un barri preparat per fer-se, pensar-se, construir-se i aglutinar-se a cinc minuts de la ciutat de sempre. Viure al Güell i anar a peu a la Rambla és un plaer, un estímul i un factor de comoditat. La proximitat de la casa de la Punxa, del Parc Central, de la Farinera Teixidor restaurada, de l’estació i l’estació d’autobusos completen un espai especialment dotat per a la vida urbana col·lectiva amb la possibilitat d’estendre-ho cap el Palau Firal, el Palau de Congressos, el parc de les Ribes del Ter i el mateix Pavelló de Fontajau. L’arquitectura dels equipaments ha ajudat a dotar de personalitat el barri i l’arquitectura dels habitatges és massa diversa per a qualificar-la, però no desmereix un conjunt que té només un excés d’ortogonalitat per a tenir una suficient personalitat que haurà d’adquirir pas a pas.

Quedava només l’espai del mig. L’eix, la xarnera, la peça clau. I aquí es va prendre una decisió fonamental. Fer de dues places una. Primer gran pas. Predomini del vianant per damunt del cotxe. Predomini de la unitat de l’espai urbà per damunt de la comoditat d’una circulació que s’havia agafat el barri com a terra de pas. Un encert, doncs. Per a mi el segon encert són els materials, tous i durs, combinats de tal manera que defugim la temptació enorme de la plaça dura i de la monumentalització. Després la vegetació. Aquí, com en tantes altres places, ens caldrà deixar passar anys. Tenim en aquest sentit una indigència històrica. La burgesia local de fa cent anys no ens ha deixat arbres centenaris, espais urbans d’acord amb l’esperit i l’impuls d’aquella època industrial i creativa. Per no tenir no tenim, com tenen a Olot ara que la remodelen, una plaça Clarà. Ho hem hagut de fer ara, i haurem d’esperar que les generacions futures se n’adonin i ens ho agraeixin. I finalment la multiplicitat d’espais no es perd en una estructura laberíntica. Hi ha visuals ben definides. Hi ha un traça que marca la pauta i ens deixa entreveure la lògica urbana d’un espai que només s’ha fragmentat en funció dels usos. Ara, el que compta és que s’ha obert, ja és ple, la mainada en gaudeix i la gent s’hi passeja, els grans s’hi asseuen i prenen el sol, els diumenges s’hi podrà anar a llegir el diari. Ara tenim una plaça amb dos noms.

He pensat que podríem establir uns diàlegs a la plaça. D’entrada el diàleg dels dos noms i dels dos móns. El món literari de Palol i el món literari de Bertrana. Dos móns ben rics i ben significatius de la nostra història literària contemporània. Però ho entendran els gironins que fragmentem un sol espai amb dos noms? Quin sentit es pot donar a aquesta realitat que neix trencada pel carrer Güelll i que ara hem definit unida per un paviment de llambordes basàltiques potser. Algú podria pensar que si és una sola plaça més val unificar el nom. Però l’enrenou seria pitjor.

He pensat que potser aquesta gran plaça pot ser la plaça on dialoguin de punta a punta els nostres dos autors. Què hi fa en solitari en un context inhòspit el bust de Bertrana a la plaça Catalunya? I si definíssim en una de les múltiples linealitats que ens ofereix la plaça un diàleg entre el bust de Bertrana i un nou bust de Palol?  Donem vida amb escultures a la plaça dels dos noms? O ho convertim en l’inici d’una galeria de gironins il·lustres, que dialoguen sobre el passat, el present i el futur de la seva ciutat des dels quatre angles de la plaça i des de tots els angles de la Història? Vet aquí una reflexió per al futur ara que la plaça ja és feta, o potser més simplement a cada extrem un text literari ben significatiu de cadascun dels dos autors.

Aquesta és la proposta: Diàlegs a la plaça, dues mirades a un mateix espai, dues siluetes identificables per un fet insòlit, la nostra primera plaça de dos noms.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 261-263)

4 Març 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LA PLAÇA DELS DOS NOMS

NUEVA DESCRIPCIONS GEOGRAPHICA DEL PRINCIPADO DE CATALUÑA

Pròleg a Nueva descripción Geographica del Principado de Cataluña, de Josep Aparici. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 2005. Edició facsímil

 L’Institut Cartogràfic de Catalunya reprèn ara la seva col·lecció d’edicions facsímils de mapes de Catalunya del fons de la Cartoteca.

És una iniciativa oportuna. En els actuals moments fulgurants i d’altíssima precisió de la cartografia digital, de la restitució a partir de vols directes o fotografies via satèl·lit, la recuperació de la memòria històrica ens ajuda a situar amb perspectiva cronològica l’evolució de la cartografia. Es tracta de posar data a les coses. Es tracta de mirar enrere i sospesar el pòsit de la història per mirar endavant.

En plena efervescència dels treballs preparatoris del tercer centenari de la Guerra de Successió i de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 és molt adient d’editar un cop més el plànol de Josep Aparici.

Amb una singularitat important. És un plànol dibuixat, executat i signat per un català. Un català al servei de la Monarquia i al servei de l’Administració. Primer dedicat a facilitar la recaptació d’impostos. Després posant tota la seva experiència de recaptador al servei de José Patiño, intendent de Catalunya, introductor del Cadastre, i de la transformació administrativa i política que va comportar el Decret de Nova Planta.

Aparici ens aproxima a una toponímia riquíssima i acurada, però sobretot ens acosta a la superposició dels mapes de l’administració política i religiosa. Els bisbats, les vegueries i els corregiments es presenten amb simultaneïtat i ens aporten una reflexió visual per a la futura organització territorial de Catalunya.

La cartografia ens permet ara i abans intentar una visió de conjunt més enllà del que la vista abasta. La nostra visió és lineal i en angle. La cartografia ens acosta a la possibilitat d’una projecció vertical de la mirada. Veure des de dalt pot ser abastar-ho tot. És una mirada diferent, cada cop més precisa i exacta.

Però per a la cartografia històrica romandrà sempre la percepció evident d’una voluntat de controlar. Control fiscal, control territorial militar i administratiu. Apamar el territori és tenir-lo a mà, a plena disposició.

Un bon coneixement del territori es fa imprescindible i esdevé una condició bàsica per a l’eficàcia dels objectius proposats.

Les ressonàncies fiscals, administratives i militars de la major part de la cartografia del tombant dels segles XVII i XVIII, ens aproxima a una clara voluntat de coneixement inspirat en les aspiracions de domini i superioritat de les autoritats.

Ara, però, en els temps actuals tot convida a noves lectures i estimula a la possibilitat d’un punt d’emoció retrocedint no més de tres segles en el temps i transportant-nos a l’esforç de coneixement i comprensió o a la percepció d’una realitat topogràfica de captació molt elemental i toponímica, que és diferent i més variada que la que avui reflecteix l’evolució demogràfica del Principat.

1 Març 2005 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a NUEVA DESCRIPCIONS GEOGRAPHICA DEL PRINCIPADO DE CATALUÑA