EL DOCTOR JOSEP LAPORTE

Diari de Girona

El Dr. Josep Laporte era tot un senyor. Educat, elegant, simpàtic, culte, lleial, feliç. Marit, pare i avi fins a les últimes conseqüències. Enamorat de la seva esposa i dolorosament enamorat des que es va morir. Ho comentava sovint, la trobava a faltar, li havia deixat un buit enorme. Pensava en ella, parlava d’ella, li collia flors, la tenia sempre al cor i al cap. Com tots els pares de la seva generació va viure intensament la vida dels seus fills i dels seus néts i va fer un exercici constant de llibertat i respecte. El compromís polític dels fills va modular el compromís polític del pare. I la trajectòria inequívocament catalanista del pare va impregnar la vida de tota la família.

Fidelíssim amb el seu mestre en farmacologia va viure la contradicció i la paradoxa d’estimar, respectar i mostrar-se agraït al professor García Valdecasas i alhora discrepar-hi políticament d’arrel. En moments diferents, rectors tots dos, van ser la cara i la creu l’un de l’altre. Rotundament autoritari García Valdecasas, tolerant fins quasi l’autogestió Josep Laporte.

És com a rector quan el vaig conèixer i quan ens vam fer amics. Jo no arribava als vint-i-cinc anys i era un PNN incipient que acabava d’arribar de Liverpool. L’Autònoma feia poc més de tres anys que s’havia fundat. Vaig presidir, conjuntament amb Teresa- Eulàlia Calzada, la Mesa del Claustre que havia d’aprovar els Estatuts de la UAB. Aquí vaig fer un aprenentatge impagable. Eren moments fundacionals a la UAB i eren moments d’una gran efervescència política. Tots pensàvem que partint de zero podríem fer una Universitat diferent sense cap de les inèrcies i els condicionants burocràtics del vell sistema universitari. Vam fer una universitat nova i diferent, vam compartir poder joves i grans, segurament vam fer més política que docència, i ens vam quedar a mig camí. Però va ser un revulsiu i una aventura col·lectiva apassionant. Aquí vaig aprendre a discutir, a discrepar, a dialogar, a conduir reunions massives, a combinar rigor i flexibilitat, tolerància i exigència. Vam viure de prop els escarafalls de la demagògia i els estirabots de la intolerància. I vam madurar sota la mirada atenta, paternal, tolerant de Josep Laporte.

Viure plegats claustres, vagues, manifestacions, entrades de la policia, ocupacions del Rectorat, boicots, festivals, plans d’estudis, comissions de professorat, arribades de catedràtics nous que no entenien on havien arribat i que el món els queia al damunt ens va fer amics.

Des del primers setanta Josep Laporte i jo vam ser amics, i ell era molt amic dels amics.

Ell ja de conseller i jo d’alcalde vam traslladar a les relacions polítiques i institucionals l’esperit i l’amistat de l’Autònoma. Molts no ho podien entendre, i alguns potser no li van perdonar, però des de la discrepància política vam fer prevaler el sentit institucional i la lleialtat personal per damunt de tot. Algú ha confós això amb l’oasi català. Res més lluny. Tot el contrari. Aquest sentit de la lleialtat institucional era constructiu, creatiu, positiu. En nasqueren escoles i instituts, caps i hospitals. La llista seria llarga i la delegada Irene Rigau, ho podria relatar amb detall.

Però hi ha un fet més transcendent. Molt més. Puc afirmar, sense por a equivocar-me, que sense Josep Laporte avui la Universitat de Girona no existiria. Ni la Universitat de Girona ni el sistema universitari actual català tan descentralitzat i obert. Quan les campanes de la Catedral toquen, com van tocar el dia de l’aprovació de la Llei de creació de la Universitat toquen ara per a Josep Laporte.

Em va fer partícip d’aquest procés en la meva condició d’alcalde i em va convidar diversos estius a Aiguablava a l’hotel on coincidia en una setmana de descans amb Josep M. Cullell . Allà em va fer les confidències i les consultes més subtils en relació amb la Universitat de Girona. Més concretament en relació amb el Rector i al President del Consell Social. Consultes discretes i subtils sobre decisions ja preses i acordades prèviament amb el M.H. President Jordi Pujol. Crec que de l’event fundacional se’n van desprendre moltes decisions positives que van marcar el futur de la Universitat de Girona. Ho torno a dir amb rotunditat: quan molts no hi creien, ell ho va veure clar i va apostar radicalment.

Més endavant ell ja retirat de la primera línia de la política ens vam anar veient de forma esporàdica. Em buscava per dinar i jo podia menys del que ell hauria volgut. Però ens vèiem i manteníem el fil de l’amistat que acumulava ja algunes dècades.

La seva elecció com a president de l’Institut d’Estudis Catalans em va omplir de satisfacció personal i política per molt que alguns pensessin erròniament que s’entrava en una etapa de partidització de l’Institut.

Em va demanar de seguida ajut per cobrar els diners de les obres de rehabilitació de la seu de l’Institut que el Ministerio de Fomento havia signat i no pagava. Vam fer gestions a través d’en Josep Piqué al Govern, però el ministre Alvárez Cascos des de 1999 fins a 2003 no va pagar.

Un cop vaig entrar al Govern, Josep Laporte va insistir aquest cop pensant que amb un govern nou a Catalunya i un govern nou a Madrid potser es podrien cobrar els tres-cents milions de pessetes que es devien, que s’havien gastat i no hi havia manera que es paguessin.

Finalment ens en vam sortir. Josep Laporte estava feliç i content. Radiant. Se’m va mostrar agraït en públic i en privat fins a l’excés. El dia de l’homentatge públic al Dr. Emili Giralt i Raventós ho va tornar a dir només d’obrir l’acte. Li vaig demanar per pudor que no ho tornés a dir més. Però aquest era el seu sentit de l’amistat, de la lleialtat i de la cavallerositat.

Tinc per a la meva intimitat la tarja que em va fer arribar manuscrita amb data 14 de febrer, dos dies abans de morir, per amistat i solidaritat amb els dies durs que m’ha tocat de viure.

Dimarts el cor li va fallar a l’Arxiu de Comptes del Palau de la Generalitat. El conseller Bargalló i jo el vam veure sortir en camilla només d’acabada la roda de premsa del Govern per les escales de la Galeria Gòtica.

Vaig veure marxar per sempre un amic, un senyor, un home bo i coherent, un catalanista convençut.

I avui li he pogut dir amb llàgrimes als ulls al seu fill Joan Ramon, com ho voldria poder dir a tots els altres fills seus com l’estimava i amb quin dolor sentia la seva mort. Un dolor mai comparable al dels fills, però un dolor per compartir col·lectivament amb molts i molts catalans.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 257-260)

UN ANY DE L’INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA

Presentació de la Memòria Institut Cartogràfic de Catalunya 2004. Barcelona, DPTOP-ICC, 2005

Fem memòria de 2004.Un any de transició, de pròrroga pressupostària, d’adaptació a les directrius, voluntats, prioritats d’un nou Govern. Un any sólid, dens, ple d’activitats, de  contactes, de projecció internacional, de compliment del contracte-programa, de producció cartogràfica, d’intensificació de la recollida de dades, de renovació i modernització de l’aparellatge técnic. Tot queda sistemàticament i ordenadament registrat i inventariat. Això és una Memòria.

Fem memòria, deixem constància, inventariem la feina d’un any. Però a l’hora de fer memòria hi ha dues aproximacions possibles. Una de freda, merament quantitativa, descriptiva que certifica tota l’activitat. Hi ha una segona manera. Amb esperit, ànima, més qualitativa. Que intenta transmetre què hi ha al darrera de l’inventari de la tasca duta a terme.

El Govern de Catalunya té un especial interès en aquesta segona versió, lluny de l’estricta fredor de les dades. És voluntat del Govern impulsar la tasca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, incrementar els seus contractes i contactes amb el món científic internacional i amb les empreses públiques o privades. L’ICC ha de ser el gran subministrador de dades a tota l’Administració. Dades físiques, topogràfiques, d’interpretació de la realitat física del país en tota la seva globalitat i complexitat, humana i territorial, per tal d’intervenir-hi eficaçment. Tenim un designi d’excel·lència, una voluntat política d’assolir una tasca exemplar i plenament normalitzada.

L’objectiu de la normalització és d’una simplicitat absoluta. Es tracta d’atrapar amb la nostra cartografia la totalitat dels projectes en curs. Acabar-los. Disposar quan abans millor de totes les sèries completes, dels fulls que abastin la totalitat del territori. Només quan s’hagi completat una primera tongada estarem en disposició de tornar a començar i disposar així de sèries cícliques quinquennals o decennals que es situïn, ja des de la normalitat, en l’objectiu de la permanent actualització.

Sé que encara falta un cert temps per assolir aquest objectiu de normalitat, i sé fins a quin punt sovint és sobretot una qüestió de recursos econòmics i humans. Però sé també que aquest és un objectiu desitjat i assolible.

Fem memòria d’un any i avancem. Avancem en la direcció adequada. Ser competitius en el món, disposar de la més àmplia base de dades que mai no hagi disposat Catalunya i posar-la a contribució de la definició de polítiques i intervencions en el territori, bé sigui en el terreny de les infraestructures, de les implantacions econòmiques en el territori, de la delimitació de les zones inundables, de definició i atermenament de les zones costaneres o de definició dels riscos i la seva prevenció.

El guió està escrit i disposem dels millors agents per executar-lo. Tot fent Memòria d’un any vull que consti el compromís radical de cara al futur. Per saber on anem i saber què volem  i saber i entendre i aprendre què s’espera de nosaltres amb un grau d’exigència que té una proporcionalitat estricta amb el mateix reconeixement que es fa de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, a Catalunya i al món.