Joaquim Nadal i Farreras

I EL BALDAQUÍ?

Diari de Girona

El seguiment que ha fet el Diari de Girona, i que continua fent, de la qüestió del pagament per visitar la Catedral ens ha anat aproximant a una realitat complexa que té moltes cares. En aquesta qüestió hi tenen cabuda tots els punts de vista. Alguns molt radicals com el bon amic Joan Boada ens transporten directament de la proposta de confiscació a l’escàndol. Un escàndol que posa al descobert les entranyes més viscerals i reaccionàries dels que en tenen prou amb una mica de carnassa per organitzar un gran festival de desqualificacions i insults. Aquest no és el camí. Les reaccions que han suscitat podrien fer bo en J. Boada.

En realitat en Joan Boada s’equivoca perquè planteja les coses com si encara poguéssim situar-nos en el context que a França va fer possible la Revolució Francesa i que en el cas d’Espanya no va resoldre ni la desamortització, ni les limitacions de la revolució liberal. Més tard la Revolució, la Guerra Civil i la Dictadura van acabar d’embolicar la troca. A hores d’ara i ben entrats ja al segle XXI la confiscació no sembla ni possible, ni recomanable.

Això no treu que en el context gironí la decisió de fer pagar per veure la Catedral sigui controvertida i toqui de molt a prop les fibres i els sentiments de totes les esperances dipositades durant la transició en la superació d’una etapa marcada profundament pel nacional-catolicisme. Si repassem escrits dels anys setanta no ens seria gens difícil de localitzar com, entre les expectatives que dibuixava la societat gironina en relació amb el procés de democratització, hi havia sens dubte una clarificació i un distanciament de les relacions entre l’església i els poders civils, un acostament de l’Església als principis evangèlics més elementals, una depuració de l’Església de les incrustacions litúrgiques i jeràrquiques que mantenien tics heretats del franquisme, i fins i tot es concretava en expectatives mai no satisfetes d’assolir la plena gratuïtat per a la visita del Claustre.

És, però, també un fet evident que les fonts tradicionals d’ingressos de l’Església han disminuït sensiblement i ara cal explorar nous camins, no pas amb ànim de comerciar amb les coses de l’esperit però sí amb ànim d’atorgar dignitat i capacitat de manteniment al patrimoni de l’Església. En aquest sentit no cal dir que trobo bé una optimització dels recursos materials de què disposa o que pot fer aflorar l’Església, perquè sóc un radical partidari de la revalorització del patrimoni de l’Església com a antídot a una tendència perversa que ha durat unes dècades i que ha portat a malvendre una part important d’aquest patrimoni.

És en aquest sentit que si bé no em semblava gens bé que es cobrés una entrada general per  entrar a fer l’anomenada visita cultural a la Catedral, sí que em semblava oportú d’explorar nous camins per aixecar ingressos per al Capítol i per a la gestió de la Catedral. Per altra banda, també em semblava que si s’havia de mantenir el compromís de les administracions públiques per fer aportacions molt substancioses a través de convenis, aquests convenis havien de tenir la capacitat d’establir les condicions que havien de fer possible la materialització d’aquells ajuts.

No estic dient que s’hagi de condicionar la continuïtat dels convenis a l’opció de retornar la gratuïtat a la visita a la Catedral. Però sí que estic dient que quan es concerta entre administracions una aportació de recursos públics, aquesta aportació ha de permetre marcar ritmes, establir prioritats, fixar criteris, establir calendaris.

Per exemple, té sentit fer pagar i no donar cap explicació respecte la instal·lació del baldaquí que els gironins ja van poder admirar restaurat fa alguns anys al Museu d’Història de la Ciutat? Podem esperar de la sensibilitat del Capítol la màxima generositat per donar com més millor a canvi del preu que es cobra per l’entrada un cop s’ha pres la decisió de cobrar-la? Ja sé que algú pot dir que s’està a l’espera d’una decisió sobre el presbiteri. Però sabent justament que la decisió sobre el presbiteri és discutida i polèmica, no estaria bé de retornar el baldaquí al seu lloc en els termes en què estava abans que fos retirat per a la seva restauració? I qui diu el baldaquí, diu peces d’alt valor simbòlic i històric que haurien de tenir ara una rellevància singular en aquest nou itinerari cultural que se’ns proposa.

Fa pocs dies he entrat a primera hora a la Catedral. He pogut saludar el campaner, veure el vestíbul de la nova entrada, i recórrer aprofitant l’hora de la missa conventual tota la nau, acostar-me a l’altar major, mirar de prop el Cap d’Estopes i Ermessenda, extasiar-me amb el retaule, i he pogut fins i tot entrar lliurement al Claustre. Recolzat en una columna m’he embadalit amb la torre de Carlemany i he deixat anar la imaginació lluny del brogit ciutadà. Feia fred, però la percepció física de la densitat ambiental dels espais construïts per a la reflexió em va reconciliar amb la Catedral.

Sé que els canonges, tot el Capítol, el bon amic degà i el mateix senyor Bisbe sabran entendre, valorar i ponderar els meus arguments, destil·lats amb un ànim constructiu indiscutible i amb major respecte.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

21 gener 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a I EL BALDAQUÍ?

HOMENATGE A UNA MONJA

Diari de Girona

Des de les finestres de casa veig diversos campanars de la ciutat. Sant Feliu i la Catedral en situació de domini absolut. Sant Pere de Galligans, tan reformat en primer terme, és quasi una presència íntima. Sant Lluc amb una discreció absoluta de campanar sense funcions. I la seqüència elegantíssima dels arcs de la torre de Carlemany, tronc trencat per a recordar-nos la preexistència total, absoluta d’una catedral romànica a la ciutat. Quina lliçó d’història i d’arquitectura aquest esglaonat de volums de les torres de la muralla aguantant la gran elevació del claustre i de la canònica.

Per afegir un campanar a la llista he de pujar un pis i obrir el finestral del despatx on treballo des de casa. Aquí veig tot el panorama que he descrit però entre teulades i antenes, amb una discreció total, amb una humilitat aclaparadora es dibuixa per davant de l’absis de Sant Feliu i de la volumetria sorprenent de la capella de Sant Narcís el campaneret del convent de les Caputxines. El convent de la campana de les sis del matí, de toc vibrant i agut, quasi femení, lluny de la solemnitat seca i greu de les campanes de les hores de la Catedral.

Les monges caputxines han viscut en aquest convent del carrer del Llop, pujada del Rei Martí, des dels inicis del segle XVII. Ho han fet en una clausura profunda i autèntica, feta de pobresa i austeritat admirables. Van vetllar durant segles els banys àrabs, fins que una missió de l’Institut d’Estudis Catalans en va promoure l’exclaustració i restauració, que va materialitzar la Diputació de Girona l’any 1929, i han viscut sempre en el treball silenciós en el barri més pobre de la ciutat històrica i sempre a disposició d’atendre les necessitats més urgents. Recordo com si fos ara el vivíssim contrast entre els rigors de la clausura i les turbulències del barri xinès en els seus moments més àlgids, que vaig conèixer de petit anant primer a les Escolàpies i després a l’Institut.

Dijous de la setmana passada al matí em vaig aturar davant el convent abans de marxar cap a Barcelona. Els meus pares m’havien informat la nit abans que havia mort l’abadessa del convent. Vaig entrar-hi, vaig tocar el timbre per accedir al torn on hi havia el pa per a la comunitat. Vaig prémer el timbre del torn i una veu fina a l’altra banda em va demanar què volia. Només volia donar el condol a tota la comunitat. En el moment de sortir vaig veure l’església oberta i hi vaig entrar. Darrere d’una reixa sobre un cadafal jeia el cos de l’abadessa morta amb els hàbits i cara plàcida. Tenia noranta-un anys. Una altra monja vetllava i es disposava a tancar l’església fins a l’hora del funeral. Vaig quedar uns instants commogut per la visió serena i plàcida de la monja morta. Una visió poc freqüent perquè les caputxines han mantingut amb escrupolositat total la seva clausura.

No hi va haver cap esquela, cap recordatori, cap element perdurable que identifiqui el nom de l’abadessa morta. Suposo que és la voluntat de la clausura portada fins les darreres conseqüències després de la mort. Passar de la vida a la mort amb la mateixa discreció que s’ha viscut.

Només una breu nota cronològica parlava de la mort de la mare Antònia Miravent. No sé ni si li agradaria que parlés d’ella. Però després dels instants de vetlla que vaig compartir, vaig saber que volia retre-li un homenatge per la seva trajectòria i per la lliçó que vaig rebre de dignitat i autoestima que em va donar uns anys abans arran d’una carta meva com alcalde.

Tot aprofitant la meva resposta a la seva felicitació de Nadal vaig escriure una carta llarga a l’abadessa. Li desitjava a ella i a tota la comunitat unes molt bones festes. Però aprofitava també l’ocasió per plantejar-li la voluntat de l’Ajuntament d’adquirir el convent si en algun moment la comunitat pensava que estava en disposició de fer-ho. Sabia que són molt poques monges, molt grans i des de fa molt temps sense cap nova vocació. Jo pensava que potser en algun moment voldrien plantejar converses sobre aquesta qüestió. Em va contestar també amb una felicitació de Nadal que guardo com un tresor. Amb lletra menuda de cal·ligrafia exquisida em recordava la trajectòria de segles de la comunitat a la ciutat de Girona, la seva contribució a la col·lectivitat en moments de calamitats i de dificultats, el seu compromís amb la pobresa i amb els més desvalguts, i necessitats tant d’ajut material com als més esgarriats necessitats d’ajut espiritual.

Em recordava com durant tot aquests segles havien vetllat pel patrimoni que havien rebut i adquirit, i que posseeixen amb plenitud i orgull. I em deia que no pensaven marxar, ni vendre. I acabava dient-me que si en algun moment s’acabava extingint la comunitat ja hi hauria algú que apagaria el llum.

Miro ara altre cop el campanar discret un diumenge al matí, penso en les caputxines i en l’abadessa morta, i de la mateixa manera que dijous de la setmana passada li vaig dedicar uns minuts de solidaritat i companyia, impregnant-me de la seva serenitat, vull ara retre-li aquest homenatge públic que val per ella i per tota la comunitat. En el silenci profundíssim de les seves primeres oracions, quan la ciutat encara dorm sencera, hi ha un lligam fortíssim, encara que la majoria de nosaltres puguem passar la pràctica totalitat dels nostres dies en perfecta ignorància de la seva existència.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 253-255)

21 gener 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a HOMENATGE A UNA MONJA

EL MNAC I GIRONA

Diari de Girona

Dijous 16 de desembre de 2004 vaig tenir l’oportunitat, el privilegi i el plaer d’assistir a la inauguració definitiva del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Culminava així un projecte “nacional”, difícil, atzarós i compromès en diverses ocasions amb risc de fracassar. Si anéssim a buscar un precedent remot de l’origen d’aquest projecte, però directament vinculat, hauríem de remuntar-nos un segle enrere quan l’any 1904 Domènech i Montaner feu la primera expedició científica a la Vall de Boí per identificar i valorar les pintures romàniques de les esglésies de la vall. Des d’aquell moment s’han anat desplegant tota mena de ressorts i estímuls institucionals i polítics fins a culminar en la data definitiva que he esmentat més amunt. El model, el somni dels noucentistes, va trobar intèrprets actius en la Mancomunitat i la Generalitat Republicana per a fer les primeres passes per la instal·lació del Romànic i el Gòtic. Però els dubtes sobre la consolidació i l’estabilitat de l’edifici, i la liquidació institucional originada en la repressió del final de la Guerra Civil van deixar el projecte molt a la intempèrie. L’Ajuntament de Barcelona feu aleshores tasques de suplència i va administrar el patrimoni artístic col·lectiu de Catalunya, tant a través del Museu Nacional com del Museu d’Art Modern. Va ser la gran embranzida olímpica la que va donar peu a un projecte ambiciós que consistia en la consolidació al preu que fos del Palau Nacional, considerar-lo una peça essencial del paisatge urbà de Barcelona i emprendre un projecte global que havia de comportar la concentració al Palau Nacional dels fons també del Museu d’Art Modern instal•lats al Parc de la Ciutadella. Ajuntament i Generalitat van anar teixint una negociació complexa que havia de culminar en la plena cessió al Parlament de Catalunya de tot l’edifici del Parc de la Ciutadella en època del President Joan Reventós, i la cessió de l’edifici del Palau Nacional per part de l’alcalde de Barcelona Joan Clos al Govern de Catalunya presidit per Pasqual Maragall.

Ara podem admirar mil anys de patrimoni artístic, i disposem d’un Museu Nacional que d’acord amb el MACBA haurà d’anar aglutinant les col·leccions d’art català fins ben passada la Guerra Civil. Tothom haurà fet la seva contribució a aquest ambiciós projecte i no es pot negar a ningú el seu paper. És però ben legítim de ressaltar la paradoxa que el vell somni de principis del segle XX només culmina ja entrat el segle XXI i adquireix la seva plenitud nacional just quan s’ha acabat el cicle del govern nacionalista més llarg de la història de Catalunya. El govern catalanista i de progrés ha donat l’impuls definitiu, conceptual i econòmic, a un projecte que des del nostre punt de vista s’ha arrossegat massa temps, tot i ser un element imprescindible de la política cultural de Catalunya.

És justament aquesta culminació esplèndida la que em porta ara a recordar l’excepcional itinerància dels fons del MNAC en els darrers vuitanta i primers noranta. Estimulats per l’èxit de l’exposició Girona dins la formació de l’Europa Medieval, 785-1213, que vam organitzar al Museu d’Història de la ciutat de Girona de juny a novembre de 1985, vam pensar que podíem anar més enllà. Era el moment de les grans exposicions commemoratives, que a Itàlia o França treien un gran profit d’aniversaris i celebracions abordades amb caràcter monogràfic i especialitzat. A Florència acabava de triomfar espectacularment l’exposició sobre els Medici. Sobre aquesta base i amb les garanties de l’exposició sobre el món carolingi vam fer gestions amb l’Ajuntament de Barcelona per tal de demanar el trasllat successiu dels fons del MNAC a Girona aprofitant el projecte de tancar el Palau Nacional i iniciar amb l’empenta olímpica el projecte de Gae Aulenti. Ho vam demanar convençuts de la dificultat de l’empresa i dels problemes de seguretat que podria desvetllar un projecte d’aquesta envergadura. Però a l’Ajuntament de Barcelona vam trobar una receptivitat excepcional i va començar així per a la ciutat de Girona una aventura que la convertiria durant més de tres anys en la capital artística de Catalunya pel simple trasllat i presentació anticipada dels fons del MNAC a la nostra ciutat. En certa manera Girona va ser així la seu temporal del Museu Nacional i la ciutat va poder adquirir pes i rellevància en el concert de les ciutats de Catalunya en l’àmbit de la Cultura. Em vaig fins i tot permetre de llençar la idea del carrer major de la cultura catalana entre Barcelona i Girona en un viatge desigual d’anada i tornada que va donar els seus fruits. I així successivament vam poder admirar L’època dels genis, de maig a novembre de 1987, L’època de les Catedrals, 1988 i finalment L’època dels Artistes. Modernisme i Noucentisme, de febrer-març de 1991.

He repassat ara els tres catàlegs conduïts com les exposicions per la batuta d’en Joan Sureda i d’en Pere Freixas, i de la Cristina Mendoza, sota l’impuls polític de Joan Puigbert, M. Aurèlia Capmany i Ferran Mascarell. La llista dels col·laboradors de cada catàleg posa de manifest el conjunt ampli d’energies humanes mobilitzades a Barcelona i Girona en una tasca que va servir alhora per a les feines de catalogació, restauració i inventari i també per a preparar les exposicions de Girona.

He rellegit els pròlegs que els aleshores alcaldes de Girona i Barcelona, Joaquim Nadal i Pasqual Maragall vam escriure per a cadascun dels tres catàlegs. Insistíem tots dos en l’oportunitat única de la col·laboració cultural entre les dues ciutats, i remarcàvem el caràcter temporal de l’oportunitat lligada a la decisió única de promoure la plena restauració del Palau Nacional.

Veient-me ara el dia 16 al Palau Nacional, prop del president de la Generalitat Pasqual Maragall vivint en primera línia la culminació d’un somni nacional no vaig poder reprimir el record d’aquelles exposicions que vam compartir ara ja fa més d’una dècada llarga i que vam conduir plegats amb un gran sentit de la col·laboració institucional i municipal. Rellegint els pròlegs aquests dies de festes m’he emocionat i he sentit la satisfacció i l’orgull dels temps viscuts i dels temps que estem vivint i compartint ara amb noves i renovades responsabilitats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

7 gener 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL MNAC I GIRONA

FGC. VINT-I-CINC ANYS PORTANT-TE ENDAVANT

Pròleg a FGC. Vint-i-cinc anys portant-te endavant. Barcelona, FGC, 2005

Autogovern i ferrocarrils. Autogovern i tantes altres coses.

Volíem l’Estatut com a símbol de llibertat, com a penyora d’identitat, com a eina per a la construcció del futur.

Els anys 1978 i 1979 van portar la Constitució a Espanya i l’Estatut a Catalunya. Uns mesos abans s’havia restablert la Generalitat.

Fou la Generalitat restablerta que es va fer càrrec de les competències en matèria de ferrocarrils de via estreta i qui es va ocupar de crear l’empresa Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. I fou la Generalitat estatutària qui es va ocupar de fer-la rutllar i fer-la créixer.

Per això autogovern i ferrocarrils són dues històries paral·leles, però no són trens que vagin per vies separades. Són trens d’un mateix comboi, són vies entrellaçades permanentment.

Passats vint-i-cinc anys podem parlar d’una història d’èxit, d’eficàcia, d’excel·lència, de modernitat. Podem parlar d’una gestió molt positiva d’una herència degradada. Aquest llibre fa un balanç entenedor, sintètic, didàctic d’aquesta trajectòria empresarial i de tots els camps d’activitat, de servei i de negoci explorats per l’empresa.

Però ara ha arribat l’hora de la veritat, l’hora d’un gran canvi, d’un salt endavant, d’un canvi d’escala. Ja no es tractarà només de gestionar l’herència rebuda, es tractarà d’abordar noves fites, d’estendre el camp d’operació, d’explorar nous mercats, de crear noves línies, d’incorporar-ne d’altres, de gestionar-ne encara unes altres. Vivim moments d’un gran repte empresarial i alhora el moment decisiu per encarar el futur del transport ferroviari integral a Catalunya, de passatgers i de mercaderies.

Respondre a aquest repte serà el millor homenatge als pioners del ferrocarril, als homes i les dones de Ferrocarrils de la Generalitat, i el millor servei als catalans i catalanes.

Ferrocarrils i autogovern. Vet ací un balanç de vint-i-cinc anys, vet ací un repte per al futur. Aquest llibre estableix un balanç i insinua un programa.

Ferrocarrils de la Generalitat  es disposa a encarar el futur com una eina rellevant del Govern de Catalunya, expressió màxima amb el Parlament del nostre autogovern, i des de l’empresa estem disposats a ser-ne, continuar sent una de les proves del nou, un element de contrast del seu sentit polític i pràctic.

1 gener 2005 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a FGC. VINT-I-CINC ANYS PORTANT-TE ENDAVANT