Joaquim Nadal i Farreras

QUALITAT PER A VIURE

Canal Construir. Revista del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya, suplement dedicat als premis “Catalunya Construcció”

 El futur ens reclama una atenció especial a la construcció. Construir no és fàcil perquè és crear. Fer coses noves, fer cases noves. Sembla senzill i no ho és. I no ho és si ho volem fer bé, amb qualitat, amb una exigència que no sigui només individual sinó també social, col·lectiva.

 En poques dècades s’ha construït molt i de pressa. Més en cent anys que en els dos mil anys anteriors. Naturalment per una exigència demogràfica, però també per uns especials característiques del mercat. La comparació entre els darrers cent anys i la història ens obliga a dedicar una primer reflexió a la rehabilitació. Rehabilitar és car, però és sostenible, és no tirar per la borda l’herència rebuda, és respectar un determinat teixit, unes arrels, uns referents, una trama. Rehabilitar és assegurar-nos que no prescindirem dels contorns definits, dels espais construïts per les generacions anteriors i que en la seva supervivència són l’herència rebuda, el testimoni de la seva petjada, la tria i selecció que n’ha fet el temps. Rehabilitar té un profund sentit cultural i patrimonial; es tracta de donar utilitat nova i actual a les cases velles sense renunciar a la seva identitat, amb respecte als seus valors constructius, estructurals, decoratius. Conciliar el confort de la societat contemporània amb el pòsit dels segles. Rehabilitar és doncs la primera condició de la qualitat perquè teixeix un pont entre el passat, el present i el futur.

Amb el cor rehabilitat, el cos es pot estendre i créixer, i ho ha de fer. Construir de bell nou reclama ara més que mai un paradigma de qualitat constructiva i urbana. Hem de pensar la nova construcció des d’una doble òptica: individual i social. De portes endins i de portes enfora. De cara endins no hi ha dubte que els materials, els espais, la funcionalitat, el sentit pràctic, el confort, l’adaptació tecnològica i sostenible esdevenen requisits indispensables. Són claus de la qualitat de vida i de l’organització de la vida personal i familiar en uns termes raonables. Però cada cop és més evident que les cases  no es poden pensar aïlladament. Fins i tot és molt evident que la suma de qualitats individuals dels edificis, de les cases, no garanteix per ella sola uns estàndards de qualitat col·lectiva. És la dimensió social de la construcció. Construir per a la convivència, no per a l’individualisme. Teixir ponts de sentit col·lectiu i de cohesió.

L’espai humà i l’espai urbà són indestriables. Les vides de les persones discorren entre el domicili, la feina i el lleure. Avui és més rellevant que mai preguntar-nos on viu, com viu, de què viu i com es mou la gent. I només la resposta conjunta a totes les variables d’aquests interrogants pot aportar un referent de qualitat orientat al benestar, la felicitat, de les persones.

Els equipaments, els espais lliures, els carrers i les places esdevenen un complement essencial de la dimensió humana de la vida urbana. És aquí on juga un paper clau la relació entre la ciutat històrica, la nova ciutat i l’entorn natural. Si la natura s’endinsa a  la ciutat i no succeeix el contrari, si la ciutat nova dialoga alhora amb la ciutat vella i la perifèria urbana, estem en condicions de construir un teixit urbà pensat per a les persones. Defugint, és clar, el simple mimetisme, un historicisme mal entès, o la mitificació de la natura (inexistent) en estat pur. És justament el punt  d’equilibri entre l’acció humana i l’evolució física (quasi geològica diria) de l’espai que ens aporta l’equilibri òptim que ens permet reconèixer un paisatge, calibrar-ne la bellesa i identificar-nos-hi. Només els contorns precisos que apreciem des de la nostra subjectivitat aporten els paràmetres justos per a valorar la qualitat. L’enlluernament d’una brillant obra d’autor no val en la seva excepcionalitat, la necessària ordenació de conjunt, i la qualitat compacta global. Vull dir que l’acció individual tota sola no té la capacitat de regeneració global que ens és imprescindible per a superar la trivialitat i la banalització que sovint ens envaeixen.

Anuncis

31 Desembre 2004 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , | Comentaris tancats a QUALITAT PER A VIURE

UNA NOVA HISTÒRIA DE GIRONA

Diari de Girona

L’Ajuntament de Girona acaba de publicar el volum 6 de la sèrie d’”Història urbana. Reconstrucció cartogràfica”. En aquest cas es tracta d’un segon volum d’un treball extens i innovador sobre el trànsit de la ciutat de l’època de Carlemany (785) a la mort de la comtessa Ermessenda (1057). És el resultat d’anys de dedicació i recerca per part de Josep Canal i Eduard Canal de l’Associació Arqueològica de Girona i de Josep M. Nolla i Jordi Sagrera de la Universitat de Girona. Amb anterioritat havien abordat Els jueus i la ciutat de Girona (1995), La ciutat de Girona l’any 1535 (1995), La ciutat de Girona en la primera meitat del s. XIV (1998) i El sector nord de la ciutat de Girona. De l’inici al segle XIV (2000).

És un treball imprescindible i amb molt pocs precedents en el món. Disposem ara d’una base de dades extensíssima sobre la societat i l’urbanisme de la ciutat. Qui era la gent que hi vivia, com es deia, a què es dedicava, com s’organitzava, com es governava, quines transaccions feia. I podem trepitjar terreny sòlid a l’hora de dibuixar l’evolució de l’espai urbà.

En primer lloc sabem com evoluciona des de l’antiguitat la relació entre la ciutat i el seu territori. En definitiva, com evoluciona la mateixa noció de ciutat des dels temps fundacionals, l’evolució en època romana, la consolidació com a cap d’un territori que en depenia i que s’inscrivia en l’organització territorial romana. I com més endavant la crisi d’aquesta organització, l’impacte del cristianisme, la disposició d’una seu episcopal en fan una ciutat de rellevància i poder en l’esquema organitzatiu visigòtic fins que els trasbalsos del segle VIII configuren ja una situació totalment nova en què la ciutat es cenyeix al recinte fortificat i els suburbis més enganxats extramurs, en un terme reduït que es defineix per l’àmbit que dibuixen al seu voltant la geografia parroquial i la de les villae de l’entorn en la consolidació d’un territori de caire municipal que perduraria en molt bona mesura fins ben entrat el segle XX. El pas de la ciutat antiga a la ciutat feudal subratlla i reforça el pes i el paper de la fortalesa, de la fortificació, del nucli urbà en sentit més estricte, definit més ara com un centre de poder que com un centre d’administració. L'”encastellament” del poder, en una ciutat que acabaria disposant en la seva geografia urbana de tres castells (Sobreportes, Gironella i Cabrera) coincideix progressivament amb el distanciament físic del poder del comte, l’afirmació física i espiritual i fiscal del poder de l’església (episcopal i catedralícia, és a dir, canonical) amb una profunda empremta urbana i la lenta aparició d’un poder civil i ciutadà que es configura amb lentitud en els segles centrals de l’Edat Mitjana. El pas de cap de frontera a clau del regne (del segle VIII al segle XIV) determina la fi de la flexibilitat i l’òsmosi amb el territori, i fixa els límits territorials i polítics d’una nova administració que es dibuixarà lentament.

Però aquests aspectes territorials, de límits, són només l’aperitiu per anar perfilant la cronologia i la geografia dels canvis urbans de la ciutat. L’espai físic dels assentaments, la relació entre els cementiris extramurs, les esglésies, el paper del sepulcre i la seu de Sant Feliu, la definició d’una única catedral fora muralla durant segles fins a la decisió primer de fer compartir la seu episcopal a dins i a fora, la utilització del temple romà per a aquesta funció, la utilització de les dues plataformes del fòrum per a bastir en una trama molt sòlida les primeres modificacions de la quadrícula romana. Els suburbis al nord, al sud i a l’oest de la ciutat (Pedret, Sant Pere de Galligants, Sant Feliu, Sant Daniel, Mercadal,…). L’ocupació progressiva de l’Areny de l’Onyar, la construcció de cases adossades primer a les escales del temple, més tard a la muralla, a les Ballesteries, finalment la Rambla i el nou front del carrer Ballesteries.

Per damunt de tot destaca la novetat excepcional de la identificació d’un eixample carolingi a l’est de la Catedral, definit, delimitat, apamat, reconstruït. Un eixample que s’emmarca en la identificació de les quatre etapes més bàsiques de la configuració de les muralles de la ciutat. Fundacionals, refetes el 300, refetes i parcialment ampliades entre el 790 i el 801, i refetes i ampliades al segle XIV. Refetes vol dir reforçades, eixamplades, recrescudes; i ampliades vol dir que van anar a buscar uns límits diferents. Per això l’acció urbanitzadora i fortificada dels voltants de l’any 800 adquireix tanta rellevància. Primer perquè deixa a l’interior del recinte les antigues muralles ara superades, segon perquè atorga sentit de novetat radical a tot el recorregut des de la torre Cornèlia fins al castell de Gironella i, tercer, per l’espectacularitat de les obres que calgueren per tal de dibuixar un nou pla, una nova plataforma a l’est del fòrum. Aquí, més endavant, amb la canònica i la nova catedral es posaria a prova l’enginy i la capacitat constructiva a l’hora de definir l’obra civil que fonamentaria tot el conjunt d’edificis eclesials que engolirien sencer aquest eixample carolingi, origen autèntic dels límits nous dels futurs recintes catedralicis.

No puc seguir en un article breu la magna aportació del conjunt que representen aquests sis volums. En faria, com ja he corregut el risc que em passi, una síntesi massa matussera.

Només vull dir que tot és ara molt més clar, més atractiu, té una lectura més coherent. D’ençà d’aquests treballs Girona es llegeix i s’entén més bé.

Però sobretot vull fer una reivindicació. Aquest treball seria a França, a Itàlia, a Anglaterra, a Bèlgica o a Alemanya, un treball de moda, una referència constant. No vull caure en cap mena d’autocomplaença provinciana. Més aviat em vull doldre que un cert aïllament del nostre món acadèmic i cultural, manté aquestes aportacions en circuits només per a iniciats o en un nivell de divulgació quasi clandestina. Segurament ha arribat l’hora de la difusió, de la propaganda, de l’edició de tota la cartografia en un a carpeta apart. En un esforç addicional per fer entrar pels ulls totes les capes successives de Girona. I ha arribat el moment de situar aquesta aportació en els circuits més amplis de la divulgació i de la premsa per tal de fer justícia a un model sense precedents. Reclamo ara i aquí per a en Josep Canal, l’Eduard Canal, en Josep M. Nolla i en Jordi Sagrera, les festes que els farien a fora.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

24 Desembre 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a UNA NOVA HISTÒRIA DE GIRONA

ASPECTES POSITIUS/ ASPECTES NEGATIUS

Avui

Protegir la costa, senyalitzar les carreteres, projectar ferrocarrils, negociar el traspàs del tren de la Pobla, presentar la reforma de la Llei d’urbanisme, aprovar la Llei de barris, agilitzar i atorgar els primers ajuts, desencallar projectes, encarregar-ne de nous. Pensar i planificar el territori i el paisatge. Compartir les polítiques d’habitatge, de seguretat, de salut, de benestar, de recerca. Ajudar a crear riquesa i ocupació, participar en el projecte de fer més competitiva i oberta la nostra economia, fer més eficient l’administració. Assistir al lliurament de les Creus de Sant Jordi o a la inauguració del MNAC. Tot això i més encara, més i més concret, forma part dels moments positius, estimulants, apassionants que he viscut en el govern, formant part del govern de Catalunya.

M’ha inquietat i preocupat la polseguera, el fum, la boira, les bombolles, la confusió que sovint ha tapat tot el que jo, i segurament tots, hem viscut com a positiu. Els moments de dubte i de desconcert, les dificultats per articular, definir i coordinar una política i una mentalitat de govern; de govern de coalició més concretament. Però ara ha passat un any i ens sembla que faci molt més. N’hem après i ens hem consolidat. Hem sentit tendresa i amistat en el comiat d’en Pere Esteve. Hem viscut intensament. I és apassionant.

22 Desembre 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui | , , , , | Comentaris tancats a ASPECTES POSITIUS/ ASPECTES NEGATIUS

DE SITGES A BOÍ

Diari de Girona

Els dos caps de setmana de mig novembre la feina m’ha dut primer a Sitges i després a l’Alta Ribagorça i a la Vall de Boí.

A Sitges no vam voler desaprofitar l’oportunitat d’una passejada tranquil·la el diumenge al matí. Feia bo, i vent. A mar, temporal. Els esquitxos de les onades saltaven les escales que pugen des del passeig fins al mirador de l’església. Resseguint el penya-segat i els contraforts de les edificacions tot l’imaginari sitgetà de Rusiñol s’hi concentrava. Al Cau Ferrat sobretot, on en un bell edifici sobre el mar, s’apilonen els objectes i obres d’art en la més pura tradició del col•leccionisme de la primera meitat del segle XX, que va donar resultats tan notables com la col·lecció reunida per Frederic Monés. Ferro i vidre, sobretot, d’arrel popular o d’extracció arqueològica, formen el teló de fons per algun Greco, algun Ramon Casas i una desena de teles d’en Rusiñol notables. Obres incorporades ara a l’inventari que han fet Josep C. Laplana i Mercedes Palau Ribes O’Callaghan: La pintura de Santiago Rusiñol. Obra Completa (3 vols.). Ed. Mediterrània. Barcelona, 2004, i que posa a l’escenari amb contundència l’envergadura, la dimensió, la importància de l’obra de Rusiñol dedicada en part també a la ciutat de Girona.

Revisc en aquesta passejada elemental Els noms de Rusiñol de la Mita Casacuberta, i em miro el personatge i les esteles de vida del Cau Ferrat amb una curiositat diferent gràcies a aquest llibre. Trobem en un racó El Ram de tot l’any, garantit per una associació de dones de Sitges que creix i es renova constantment en una acte d’enamorament col•lectiu i constant on no se sap on comença i acaba l’agraïment de la ciutat per la donació del Cau Ferrat i on el record de la seducció del personatge. Entrem un moment a l’església i copio de la porta l’advertiment cívic del senyor rector “Alerta! Hi ha qui entra al Temple, no per Déu, sinó per la bossa o la cartera del germà”. Reconfortats per la màxima seiem en una terrassa a prendre un tallat, veiem batre les onades. Tornem a Girona cap al migdia impregnats i enlluernats d’intensitat mediterrània, de blaus i blancs, de claror de llevant.

El cap de setmana següent m’ha portat al Pirineu. He tingut l’oportunitat de recórrer pràcticament tot l’eix pirinenc des de l’Alta Ribagorça fins a la Cerdanya. A Pont de Suert saludo a l’església nova la coral, que assaja la missa de Sant Sebastià, patró del poble. Passegem per carrers estrets i els porxos atapeïts fins al riu. La façana del riu desgrana els principals equipaments del municipi: l’escola, les instal•lacions esportives, un parc, una col·lecció d’imatges i retaules a l’església vella instal·lada amb gust i eficàcia, i una biblioteca en construcció de grans finestrals i parets de pedra, que marcarà un canvi en la vida i l’activitat d’aquell racó. D’aquí poc celebraran el cinquantè aniversari de l’església nova. Són pobles lligats durant dècades a l’aventura hidroelèctrica d’Enher, i ara marcats per l’automatització i per la pràctica desaparició de la gran empresa de la geografia pirinenca. Construïdes i acabades les centrals, els laberints de tubs i canals, la producció elèctrica ara marxa sola i es viu encara un clima moral d’orfenesa. Calen nous incentius i polítiques de dinamització que el turisme, els esports d’aventura i l’agricultura o la ramaderia ecològiques comencen a proporcionar.

La Vall de Boí ha trobat en la Declaració de Patrimoni de la Humanitat del 30 de novembre de 2000, el revulsiu necessari per a completar l’efecte dinamitzador que van tenir les estacions d’esquí. A l’hotel tinc davant mateix, emmarcat pel finestral, Sant Climent de Taüll. Decideixo que dormiré amb els finestrons oberts i les cortines recollides. Al punt de les dotze s’apaga la il·luminació.queda en una serena excepcional només l’ombra del campanar i mitja lluna. M’entretinc a repassar els arcs llombards, els finestres geminades, les pedres en dents de serra i no em puc estar de dreçar un pont entre aquest campanar de Taüll i la torre de Carlemany, que veig des de casa. Salvant l’escala, la filiació cultural idèntica d’un cap a l’altre del Pirineu subratlla l’efecte cultural de difusió que el romànic planteja, com el gòtic en altres àmbits més urbans.

De bon matí m’acosto a Sant Climent i a Santa Maria. Després amb l’alcalde farem tot el recorregut. Primer a Taüll mateix. Després a Erill la Vall, Santa Eulàlia, i el Centre d’Interpretació del Romànic que espera una empenta d’activitat i de fons bibliogràfics per iniciar una retribució moral a la Vall del fet que les pintures principals, els frescos i els frontals són al MNAC des d’aviat farà un segle. Un segle fa del primer viatge de Domènech i Montaner.

A Sant Joan de Boí repassem les pintures reproduïdes i a Sant Climent de Taüll les noves pintures trobades.

A Durro, el recorregut per la Casa Sole és d’un impacte especial. Una casa enorme aturada en el temps el dia que la seva darrera propietària la va deixar. La roba a les calaixeres, els llibres escolars, les capes per a protegir-se del fred, la cuina, els rebosts, les alcoves, la precarietat d’una casa aturada en el temps. Corrals i quadres sota teulada, eres i pallisses, estris del prat i per al ramat, en una barreja indestriable i amuntegada que esdevé una lliçó d’arquitectura de muntanya, de vida, d’aportació social i del treball. Un museu en potència, un inventari imprescindible, una tesi d’antropologia o d’etnologia. Un potencial enorme i un complement de la nova riquesa del romànic. On hi ha hagut esglésies hi ha hagut una vida intensa. Però és més difícil segurament de rastrejar la vida de les comunitats pirinenques medievals que la vida que traspua encara per cada escletxa de la casa Solé de Durro.

Fa un dia transparent, net, de cims retallats i grans horitzons. A Barruera no em puc estar de recordar i de parlar amb l’alcalde d’en Julià.

A Sitges i a Boí he trobat per diversos camins Rusiñol, romànic, vida, un fil gironí que us he volgut estirar fins aquí.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

10 Desembre 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a DE SITGES A BOÍ

AMSA. 100 ANYS

Pròleg a AMSA. 100 anys. Banyoles, Agustí y Masoliver, SA, 2004

Aquest és un llibre  magnífic. Format atractiu, fotografies esplèndides, textos precisos i ajustats.

Són cent anys d’història d’una empresa familiar dedicada a la construcció d’obra pública. Una empresa que sense renunciar mai a les arrels banyolines i gironines ha sabut adaptar-se als temps i assumir progressivament  amb eficàcia als canvis tecnològics i empresarials.

El text enllaça el relat de la vida de l’empresa amb els signes dels temps, la petjada de la història i dels esdeveniments més rellevants en la trajectòria i la peripècia empresarial. La guerra, l’autarquia, els mitjans materials, les matèries primeres, les restriccions, tot apunta a la definició d’un context que emmarca i subratlla l’evolució d’AMSA.

Les fotografies tenen la força de l’evocació dels espais, els paisatges, la gent, la maquinària i la seva evolució i transformació.

La combinació dels continguts desvetlla emocions, desperta tendresa i sensibilitat, evoca la poesia dels espais, incita a l’admiració de la modernitat de les infraestructures.

Atureu-vos un instant en la fotografia a doble plana de les pàgines 16-17. Quina lliçó! Quantes lectures! Els pallers desapareguts del nostre paisatge, la tracció animal, la indumentària, la màquina, una sola dona, els que aguanten una eina, els que no en porten cap, els que vinclen l’esquena, els esquenadrets, Quants obrers el 1909! I quants en caldrien ara?

Vet aquí l’encert d’aquest centenari.

La glossa d’una trajectòria empresarial amb tots els seus protagonistes i les eines adequades per a fer-ne l’anàlisi que calgui.

Desitjo que l’encert presideixi el futur d’AMSA i que la seva petjada en el país sigui una contribució positiva i eficaç com ho ha sigut fins ara.

1 Desembre 2004 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a AMSA. 100 ANYS