MIQUEL MARTÍ I POL A GIRONA

Diari de Girona

El dimecres 10 de novembre es va fer a Girona un acte entranyable, emotiu i càlid. La Fundació Valvi havia organitzat un acte d’homenatge a Miquel Martí i Pol en vigílies del primer aniversari de la seva mort. Aquell dia, sota la conducció d’en Joaquim Vidal, ànima senzilla i cor generós, es va inaugurar una sala polivalent amb el nom del poeta, es va presentar un llibre d’haikus inèdits i fotografies de Montserrat Sans, Creix el silenci, Perspectiva editorial, 2004, i un bust en bronze obra de l’escultora Ció Abellí.

Vull ressaltar en primer lloc el fet amb pocs precedents a la ciutat d’una iniciativa netament privada a favor de la cultura i de la creació de nous espais i equipaments culturals. Passo per alt el conjunt de parlaments i voldria posar tot l’èmfasi en l’eficacíssima recitació que Cristina Servià va fer acompanyada al contrabaix per Mònica Serra de textos de Miquel Martí i Pol, desgranats a partir de paraules clau senzillament ressaltades en una pantalla conduïda per en Quim Curbet a partir d’un subratllat en color de la lletra de l’encapçalament de cada mot successiu.

La mirada, l’expressió corporal, el moviment dels llavis, un subtil moviment de les mans acompanyaven un darrere l’altre els versos. Mònica Serra trencava el risc de la monotonia amb la veu sorda de les cordes del contrabaix, i l’entonació només insinuada amb la boca closa, de la música cantada.

Un acte senzill però eficaç que va aplegar amics del poeta, lletraferits de la ciutat, amics d’en Quim Vidal i que va deixar un bon regust de boca.

Mirant enrere em van venir al cap les meves trobades amb Miquel Martí i Pol, alguna escadussera a Roda de Ter, tres vegades a Girona. A Roda per veure la curiositat immensa, la humanitat total, l’alegria dels ulls d’un cos cada vegada més vençut.

A Girona amb motiu d’un dinar plegats al Cipresaia, un sopar sorpresa al Centre Cultural La Mercè, en un acte d’homenatge auspiciat pels seus amics i impulsat per la Caixa de Girona, i molt especialment amb motiu del Pregó de Fires de l’any 1988, que l’Ajuntament va encarregar a en Lluís Llach i que en Lluís va voler compartir amb en Miquel.

El dinar recupera ara actualitat, no només per aquest primer aniversari, sinó perquè el manuscrit del dia 16 de desembre de 1988 obre, de capçalera, el dossier que L’Avenç li dedica. Narcís-Jordi Aragó, en la seva Guia literària de Girona recull aquells versos mig perduts en el llibre de dedicatòries del restaurant Cipresaia, i ara ressonen més alts tot i que fragmentats en aquesta obertura que els dóna rellevància de portada. En Miquel va voler veure i conèixer de prop els canvis i les transformacions que feia la ciutat, i després es va deixar endur per la inspiració dels carrers i de les llambordes fins a reiterar el desig de tornar. Va tornar, menys del que ell hauria volgut, però va anar tornant, i així ho va dir en un altre poema del 23 d’abril de 1999.

El sopar va ser un acte lluït i intens. S’hi va sumar molta gent i sota la volta gòtica de la Mercè tots vam viure la vibració d’un homenatge merescut, que va coincidir amb l’exposició Miquel Martí i Pol. 70 anys, que la Fundació Caixa de Girona va organitzar del 19 de març al 30 d’abril de 1999, amb un magnífic catàleg coordinat per en Xevi Planas.

Però per a mi, el motiu de màxima satisfacció fou el Pregó de Fires del 28 d’octubre de 1988. En Miquel va adaptar el seu text a la música de Damunt d’una terra i en Lluís hi va posar tota la força de la música i la veu. La ciutat reconeixia en el pregoner la seva fidelitat de molts anys a la cita del Teatre Municipal i en Lluís feia mostra d’amistat sincera a les seves arrels, la seva família, els seus amics, i tota la ciutat. Hi ha una fotografia d’aquell pregó, en Miquel i jo riem moltíssim. Deu ser en el moment de l’estrofa que diu:

“Preneu bon exemple del batlle
que si no s’espatlla,
i esperem que no,
en comptes de pujar-la dreta
cria una panxeta
d’allò més bufó”.

Vam riure de grat i d’aquell riure deixat anar en Miquel en va guardar sempre un record molt viu, que donava peu a freqüents comentaris.

A vegades em fa un punt d’angúnia l’ús i abús que es fa de la poesia d’en Miquel. És una poesia que ha traspassat la frontera dels llibres i circula de mà en mà i de boca en boca, en actes públics, discursos polítics, recordatoris, funerals, casaments, comunions, aniversaris. És, fins i tot, una difusió descontrolada, espontània, no retribuïda, lluny dels circuits dels drets d’autor, lluny a vegades potser de la mateixa voluntat de l’autor. Però, en canvi, significa que Miquel Martí i Pol ha trencat motlles i fronteres, ha saltat el riu de la difusió restringida, ha esdevingut poesia popular, d’ús freqüentíssim, d’abast molt general. És una poesia per a l’amor i per a la mort, és una poesia per a la vida. Els poemes s’escapen dels llibres, i volen amb llibertat per tots els racons de Catalunya. Algú pot pensar que és una banalització de la poesia. Però és sobretot un homenatge i un reconeixement continuat i popular, és una col·lectivització en estat pur de la literatura. És una interpel·lació a la paradoxa d’aquells que quan la cultura no assoleix una difusió àmplia se’n queixen i quan l’assoleix es fan el desmenjat.

El vitalisme de Miquel Martí i Pol ha desfet aquests miraments i ha posat en evidència els falsos plantejaments de la paradoxa, tot i que potser en la seva singularitat sigui ara l’excepció que confirma la regla.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 249-252)

L’ATM EN UNA CRUÏLLA DECISIVA

Presentació de l’Activitat 2003. Barcelona, ATM,  2004

El transport públic viu ara moments transcendentals. És, sense cap mena de dubte, la principal aposta per la mobilitat i ha de ser la màxima garantia de solucions eficients i durables.

A l’ATM seuen a la mateixa taula el Govern de Catalunya, els governs locals i les empreses públiques de transport de viatgers. És una gran oportunitat.

Tenim l’ocasió immillorable de compartir l’”autoritat” concertada que agrupem i que hem d’exercir. I reclamem el reconeixement de la prioritat d’una tasca que es situa cada cop més al primer nivell dels serveis públics que la ciutadania espera que responguin a les expectatives raonables d’una administració al servei del progrés igualitari.

Afrontem el repte de superar el risc de col·lapse de l’àmbit de la nostra actuació. I ho hem de fer amb més recursos i amb més mitjans. Més diners per a més serveis, serveis nous i més diners per a un manteniment digne. Dues exigències complementàries que omplen l’argument de l’any que tanca i sobretot encaren l’any que obre aquesta Memòria.

La qüestió clau és saber si sabrem tenir el sentit de l’oportunitat i de l’anticipació. Si les solucions que arbitrem seran canvis en profunditat, d’escala, i no simples pedaços a una situació d’emergència.

D’aquí que els pilars de la nostra actuació, el contracte-programa i el Pla director d’infraestructures, esdevenen guia imprescindible per a posar el crit d’alerta, de present i de futur, en la insuficiència dels recursos que caldria anar posant a contribució per a fer possible un horitzó de mobilitat desitjable i esperançador.

En el context d’un debat obert i sectorial sobre els dèficits del finançament dels serveis públics, l’ATM reclama l’atenció sobre un debat més obert, global, no restringit a àmbits, sinó situat  en el terreny de les necessitats universals compartides per la ciutadania. És clar que la salut i l’educació tenen un component menys anònim, més humà, però algú sabria negar al transport públic la rellevància d’un servei de necessitat creixent per reduir i acotar el transport privat i afavorir l’oferta i la demanda de transport públic?

Algú creu que és possible el creixement exponencial dels sistemes de transport individuals i privats, sense posar en risc la viabilitat del conjunt del sistema de vida que volem?

Potser la dimensió exacta del llindar crític de la mobilitat acabi sent l’autèntic i quasi únic termòmetre de la sostenibilitat. Vet aquí la dimensió de la tasca que ens espera.

 

PAGAR PER VEURE?

Diari de Girona

M’aturo sovint a la plaça de la Catedral. Busco amb una visió fugaç, però contundent, impregnar-me de la Catedral, abans de sortir a primera hora cap a Barcelona. Ho faig com mai no ho havia fet abans; amb una intensitat diferent, amb set de trepitjar llambordes, intuir el carrer i la vida, veure gent, admirar la façana de pedra neta i polida, embadalir-me un moment. Faig de badoc instantani una mica babau. M’agrada la Catedral, me l’estimo, començo a conèixer-la, m’hi he familiaritzat. En part puc dir que li he perdut la por i el respecte i he guanyat admiració. Entro després al Col·legi d’Arquitectes i esmorzo amb un punt de displicència i de recança. Veig entrar els treballadors de l’Audiència i de l’Arxiu de l’Ajuntament, i alguna vegada els de la Caixa d’Arquitectes. Són uns minuts excepcionals que assaboreixo intensament. Intercanviem unes paraules amb la Sònia, que ja només té pensaments per al seu casament i alguna vegada amb l’Elena, que condueix el negoci amb eficàcia com si fos una petita república independent femenina. Són també moments de canvi en el personal del Bau-bar: la Mònia a Barcelona i la Iris a Banyoles, exploren nous camins i noves activitats a les seves vides. Amb un punt de nostàlgia de Maià, la Mònica; amb esperit emprenedor i valent la Iris. M’hi assec quasi a tocar el finestral de la meva primera classe de pàrvuls de les Escolàpies, prenc un tallat, menjo una barreta amb pernil dolç, fullejo algun diari, i enfilo el camí de la pujada a la Catedral, la plaça de Sant Domènec, el passeig fora muralla fins anar a trobar l’autopista.

Responc així a un cert magnetisme, entre la tendresa i l’atavisme. M’agrada contemplar l’èxtasi monumental i la quotidianeïtat planera de l’esmorzar, i em sento còmode i a gust.

Però tant com admiro la Catedral, com es va fer i qui la va fer, estic sorprès i perplex per la decisió de cobrar per entrar-hi.

No pas perquè no entengui les necessitats del Capítol per atendre les despeses de manteniment, sinó pel fet que es trenca ara una tradició arrelada en el temps i interioritzada per la ciutadania.

Ja sé, fins i tot, que moltes altres Catedrals, d’aquí i de fora, cobren. Però aquí a Girona havíem pensat un altre model. Havíem somniat que quan estigués a punt el nou Museu, quan s’haguessin acabat les obres del Pla Director, quan la Catedral es pogués mostrar en tota la seva esplendor, l’entrada al recinte de la Seu seria lliure i finalment ho seria també l’entrada al Claustre. Pensàvem que una gestió eficient del Tresor i el Museu, i potser algun recorregut pel sobreclaustre, l’absis, el trifori i el campanar serien pagant, però que la resta, la nau i el claustre serien de lliure accés per a tothom.

Em reca i em dol haver-me equivocat, i penso que n’hi hauria hagut prou amb els ingressos que he esmentat per a mantenir tot el servei de la basílica i assegurar una manifestació resplendent de la Catedral a la ciutadania.

No goso ni jutjar-ho. Només apunto que no pensava que hagués de ser així quan vam promoure el primer conveni i més aviat tenia esperança que tancaríem el cercle que havíem encetat amb la transició demòcratica i que a Girona tenia un model específic.

Ara em miraré la Catedral amb més recança però amb la mateixa admiració.

M’agradaria pensar que encara hi som a temps, però si no, tant se val, tot i que tinc l’íntima convicció que la Catedral no té preu.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

EL AEROPUERTO DE ANDORRA – LA SEU D’URGELL

El Segre

El Gobierno de Cataluña atribuye una gran importancia estratégica al aeropuerto de la Seu d’Urgell. Tanto es así que lo tiene situado entre sus prioridades para el Pirineo y figura en un lugar prominente en la agenda política del Gobierno. Desde que el nuevo Gobierno de Cataluña tomó posesión en diciembre de 2003 me he venido ocupando de esta cuestión con el propósito de allanar el camino y acelerar las gestiones para convertir en nueva realidad esta vieja aspiración de Andorra y de la Seu d’Urgell.

Por eso me parece ahora conveniente aclarar conceptos, disipar dudas, despejar incógnitas, situar los términos reales en que se plantea la cuestión. Estoy convencido que no hay confusión si no incurrimos en ninguna simplificación. Veamos pues las cuestiones básicas:

1. La naturaleza del aeropuerto. Se trata de un aeropuerto internacional cuya operatividad se fundamentará en un acuerdo internacional entre España y Andorra.

2. La titularidad de la infraestructura. Hoy, los terrenos donde se sitúa el antiguo aeropuerto son de propiedad privada. Sólo la propiedad pública de los mismos permitirá el desarrollo de un proyecto interestatal de cooperación internacional.

3. La materialización del proyecto. Una vez alcanzada la titularidad pública de los terrenos, las antiguas instalaciones deben ser objeto de una ampliación, mejora, modernización y equipamiento, con el consiguiente alargamiento de la pista y la adecuación de los accesos y de los edificios.

4. La gestión aérea. Corresponderá a Aviación Civil la autorización de las operativas de vuelo y la autorización de las características y prestaciones técnicas del proyecto.

5. La gestión aeroportuaria. En las circunstancias actuales corresponde a AENA desarrollar las prestaciones del aeropuerto, si bien parece hoy más fácil alcanzar una gestión aeroportuaria de la instalación compartida, a través de una empresa mixta entre el sector público (Gobierno central, Gobierno catalán, Gobiernos locales, Gobierno de Andorra) y operadores privados o empresas interesadas en participar en la financiación o la gestión del proyecto.

Ante este conjunto de cuestiones básicas cuyo enfoque parece no sólo inequívoco sino unívoco, ¿cuál es la posición del Gobierno de Cataluña?

1. El Gobierno catalán quiere que el aeropuerto de Andorra – la Seu d’Urgell sea operativo cuanto antes. En suma queremos que sea una realidad.

2. La Generalitat considera que la titularidad de las instalaciones puede corresponder al ente que se decida en relación a una propuesta de financiación que, en las distintas conversaciones mantenidas, se situaba en aportaciones al 50% entre los gobiernos español y andorrano. En este sentido cabría distinguir entre la propiedad de los terrenos, la propiedad de las instalaciones y la gestión de las mismas.

En cuanto a la propiedad de los terrenos, el Gobierno de Cataluña se presta a intervenir en su adquisición si ello fuese necesario, pero creemos que la titularidad registral de los terrenos es indiferente que sea de los gobiernos catalán, español o andorrano, mientras se garantice su titularidad pública y su vinculación a la actividad aeroportuaria. Si la participación en la propiedad del Gobierno andorrano puede plantear alguna duda jurídica, nuestro gobierno está dispuesto a intermediar o simplemente asumir la plena titularidad de los terrenos.

En cuanto a la titularidad de las instalaciones puede corresponder al ente, consorcio o sociedad que decidan los gobiernos español o andorrano si participan a medias en su financiación.

Y, finalmente, en cuanto a la gestión de las instalaciones que hoy podría corresponder en exclusiva a AENA dado el régimen de todos los aeropuertos en territorio español, sería razonable avanzar hacia una gestión compartida entre las tres administraciones e incluso el sector privado, muy en la línea de la reivindicación que mantiene el Gobierno de la Generalitat de liberalizar la gestión aeroportuaria y transformarla en una gestión mixta público-privada, en la que podrían intervenir todos los agentes económico-sociales y del ámbito institucional.

3. El Gobierno de la Generalitat sabe que su intervención deberá ser determinante en la fijación de los usos, régimen del suelo y marco urbanístico que debe hacer posible, en los términos de la legislación urbanística vigente, la autorización de la implantación de este equipamiento, su encaje en el territorio, su impacto ambiental y la mejora de sus accesos.

En suma, el Gobierno de Cataluña se dispone a dar todo tipo de facilidades que propicien la tramitación y aprobación de un Plan Especial del aeropuerto de Andorra-la Seu d’Urgell. Nos disponemos también a facilitar la adquisición de los terrenos del ámbito aeroportuario o a participar en todo o en parte en la misma. Queremos estar en la gestión de la infraestructura y estamos dispuestos a financiar y participar en la mejora de los accesos del aeropuerto.

Estamos convencidos que es perfectamente posible un marco de acuerdo que sin menoscabo de las competencias y del papel que sin duda corresponde al Gobierno de Cataluña, por hallarse ubicado el aeropuerto en nuestro territorio, propicie con el máximo respeto por las respectivas soberanías la voluntad de los gobiernos de España y de Andorra por alcanzar un acuerdo que otorgue a un nuevo aeropuerto de Cataluña la condición de aeropuerto internacional de Andorra al servicio de todo el Pirineo.

Es bueno que se sepa que no queremos tener la gestión del aeropuerto y menos en exclusiva, sino que queremos estar en la misma; que no queremos tener la plena propiedad del aeropuerto si no hace falta, pero queremos y estamos dispuestos a estar en la misma, y que no queremos tener la titularidad de las instalaciones si, fruto de un acuerdo internacional, se financian al cien por cien por parte de los firmantes de este acuerdo.

Para que se entienda todavía mejor, si este aeropuerto fuese solamente un aeropuerto nacional o regional aspiraríamos a tener la titularidad plena y a compartir la gestión. Tratándose de un aeropuerto internacional estamos dispuestos a compartir diversos grados de titularidad y gestión.

CEPS I POLÍGONS, LA GESTIÓ DELS PROBLEMES DE CREIXEMENT

Conferència organitzada per Tribuna Oberta Vilafranca, a l’Hotel Domo de Vilafranca del Penedès

Primer de tot, voldria agrair a Tribuna Oberta Vilafranca que m’hagi convidat. Estic molt content de ser aquí, en una ciutat, en un context, en una comarca que expressen d’una forma molt viva, molt evident i gairebé molt òbvia alguna de les coses de les quals avui m’agradaria parlar. Tot i això, temo que el títol que vaig triar hagi aixecat més expectatives de les que jo sóc capaç de satisfer, perquè sóc conscient que, posant aquest títol, situava el tema en el punt central de les qüestions vives i vigents del debat polític, social i econòmic de la vostra comarca –i en molt bona mesura de tot Catalunya–; però també sóc molt conscient en el detall, en l’aproximació micro. El meu distanciament de la realitat, tan ben coneguda per vosaltres, no em permet un coneixement tan aprofundit com el vostre, de manera que avançarem pel camí dels criteris generals, de les idees bàsiques, de les propostes polítiques i després, en el debat, podrem aprofundir una mica més en aquelles qüestions més concretes, les més punyents; qui vulgui preguntar ho podrà fer i jo contestaré tan bé com sàpiga i fins allà on sàpiga, amb el benentès que, naturalment, puc no saber alguna de les qüestions que se’m plantegin.

La situació demogràfica catalana i mundial en relació amb el territori

 El president Maragall, en el debat de política general, va plantejar, no tant en el terreny simbòlic com simplement en el de les dades òbvies –tot i que no ens ho semblen tant–, un canvi d’escala i de temps que ell situava amb aquesta expressió tan vella i tan nova alhora: «Som set milions. Ja no som sis milions, som set milions». I aquesta és una bona aproximació al tema que jo volia abordar avui: situar aquests set milions amb relació a les dades que han aparegut en els mitjans de comunicació aquests darrers dies i que són una interpel·lació de caràcter molt més general i que afecten el conjunt de la humanitat.

 En el planeta no trigarem gaire a ser deu mil milions i, a Catalunya, ja no en som sis, sinó set. Una dada molt significativa que avanço és que en aquests moments el Departament de Salut té expedides 7.250.000 targetes sanitàries. Per tant, potser hi ha, ras i curt, set milions de censats, però ja som quasi 7.300.000 usuaris del servei universal de salut pública en aquest país, per voluntat de tots nosaltres. És una dada essencial per abordar en el context planetari la qüestió d’avui pel que fa als usos del territori, al creixement,  etc. i després aterrar en l’àmbit del Penedès i en l’àmbit de Catalunya.

 El fet és aquest: la humanitat en el seu conjunt ha creat unes expectatives, uns estàndards, uns controls pel que fa a la salut pública que ens porten cap al creixement demogràfic continuat i imparable de tal manera que aquest món és cada vegada més ple i al mateix temps més petit; les distàncies s’han fet curtes perquè ens comuniquem en temps real i perquè podem volar amb avió a una velocitat que ens permet anar d’aquí a allà a unes grans distàncies amb molt poc temps i el canvi d’escala és una evidència. Si en el passat, històricament, la demografia tenia oscil·lacions de pujades i baixades en forma de dent de serra, i fa gairebé dos-cents o dos-cents cinquanta anys que el creixement demogràfic és continuat i sostingut, les preguntes «i com hi cabrem?, hi cabrem tots?, hi hem de cabre, no?» són pertinents. La qüestió és que tots som iguals als ulls del món i, per tant, tots som iguals en drets i deures. El conjunt de la humanitat ha de proveir aquells mitjans i la forma d’administrar allò que tenim –que és finit i no és infinit– de tal manera que es renovi i serveixi per alimentar en un sentit ampli el conjunt de la humanitat, que creix d’una forma imparable. Per alimentar en un sentit físic, elemental, primari, però al mateix temps per crear convivència, generar cohesió social, fer possible que el món sigui un món en pau, no un món en conflicte, i que el conjunt d’interessos de valors, de poder, de forces contràries sigui administrat de tal manera que aquest món pugui continuar, que el puguem transmetre a les futures generacions i que sigui sostenible, en el millor sentit de l’expressió, que vol dir que es pugui reproduir i s’ho pugui o ens ho puguem pagar.

 Aquest és el marc general i molt ampli, però no pas irrellevant, on situem el gran debat territorial sobre el creixement a Catalunya. La gran qüestió és «on viu la gent, com hi viu, de què hi viu i com s’hi mou?» i, naturalment, de la mateixa manera que ens ho formulem com una pregunta de present, formulem-ho també com una pregunta de futur «com hi viuran, de què hi viuran, com s’hi mouran?». Els que ja hi som i els que vindran, que en seran inevitablement més. I, per tant, territori, població i creixement són dades d’un mateix problema. El fet que les dades objectives d’un problema estiguin damunt d’una taula no vol pas dir que el problema sigui irresoluble, tots els problemes quan s’hi troba el desllorigador, matemàtics o no, tenen finalment una solució. La qüestió és «serem capaços de trobar la cohesió justa que administri justament el territori, la població i el creixement?». Sobre això, hi caben totes les preguntes, tots els interrogants, tots els dubtes i, al mateix temps, algunes intuïcions, algun diagnòstic i la possibilitat d’algunes solucions; però és veritat que la primera pregunta i la més elemental, la del tot i res és «hem de créixer?», però immediatament n’hi ha una de segona «podem no créixer?; si creix inevitablement la demografia, ens podem plantejar un model econòmic i social basat no en el creixement zero sinó en el no-creixement?». Bé, probablement no. Hem de créixer. Què vol dir que hem de créixer? Vol dir que hem de crear riquesa i hem de crear ocupació amb cohesió social per fer que el major nombre de gent que viurà a Catalunya o en el món hi pugui viure i guanyar-se la vida raonablement, sense generar tensions irreversibles que podrien ser de conseqüències fatals per al conjunt de la humanitat –si ho plantegem en la dimensió planetària– però que també poden ser destructives en l’àmbit estrictament català.

 L’ordenació territorial

 Segueixo en el terreny de les grans formulacions generals per avançar cap al coneixement de quines són les línies polítiques que el govern de Catalunya ha enfocat per intentar regular, ordenar, equilibrar el model de creixement demogràfic i l’ordenació territorial com a marc en el qual es produeix el creixement demogràfic.

 El territori és una primera dada, una dada objectiva, una obvietat física, gairebé. La gent es mou, s’organitza i treballa en el territori; i el territori és aquest i no un altre, és el que és, diferent dels altres. Per exemple, sovint se’ns interpel·la amb preguntes com «i per què no feu com els aragonesos amb la plataforma logística de Saragossa?». Doncs perquè la dada objectiva del territori diu que el nostre territori, que és el que és, no és igual, ni comparable, ni té el mateix preu, ni té el mateix valor d’ús i de canvi que el sòl que ha utilitzat la Comunitat d’Aragó per construir la plataforma logística al voltant de Saragossa. Per tant, en els mateixos termes, aquesta és una fórmula que per a Catalunya no funciona i, per tant, potser la gran plataforma logística de Catalunya ha de ser a Saragossa. Per això té tot el sentit del món, sobretot econòmic però evidentment territorial, una ampliació de l’òptica i de l’escala quan el president Maragall diu: «No, no, si no es tracta d’una construcció política artificiosa per fer no se sap ben bé què, que fa por a no se sap ben bé a qui». L’Euroregió és això, és la logística dels uns en relació amb els altres, l’economia dels uns en relació amb als altres, el mercat dels uns en relació amb els altres, amb els que estem més a prop. Els que estem en un punt de contacte físic i, naturalment, també cultural, que ens diu que tenim coses en comú respecte a les quals ens podem organitzar d’una forma raonablement conjunta. Pel que fa al territori i el sòl com a bé finit i la possibilitat de desplegar-hi tota mena d’activitats, cal que tots plegats siguem capaços de tractar-los amb seny, ordre, equilibri i voluntat de fer que sigui bo per ara, per demà, per demà passat i per les generacions futures.

 Els sectors de la indústria i de l’agricultura com a enriquidors de Catalunya

 Aquesta és la clau del que estem parlant. Al conflicte vinya o indústria, ja hi arribarem al final de tot, però apuntaria la qüestió dient que no hauria de ser un conflicte d’enfrontament radical entre dos factors. O és que no hi ha un component industrial en el sector vitivinícola? Un component de transformació, de producció, de comercialització, d’exportació. Ara bé, és evident que aquí, en el conjunt del Penedès i l’Alt Penedès, s’hi reprodueix en intensitat màxima un problema vigent avui en la societat catalana, l’expressió també màxima dels dos sectors més dinàmics de l’economia catalana en el segle xix que van fer rica Catalunya, sent pobra per naturalesa.

 Què vol dir Catalunya pobra per naturalesa? Vol dir que Catalunya no és rica en recursos naturals; les mines són de molt poc valor i de molt poca capacitat d’explotació des dels temps de Roma fins ara. Per tant, Catalunya es fa successivament rica i complementàriament rica; primer, al segle viii, amb els vins, aiguardents i la seva exportació i després, amb la indústria tèxtil. Per tant, els sectors de la indústria i l’agricultura –agroindústria per no crear una contradicció en els seus propis termes en sentit absolut–, de manera complementària, successiva i acumulativa, en l’acumulació de capital d’un sector respecte de l’altre, van generar una dinàmica i una classe social emprenedora que va donar lloc a la transformació de la societat catalana. Una societat per naturalesa pobra va esdevenir una societat rica; no per definició, perquè no és veritat: ningú no s’ha fet ric per ciència infusa, sinó que amb l’esforç de tothom, treballadors i emprenedors, aquest país s’ha fet ric. Més ric que els altres pobles d’Espanya, per dir-ho d’una altra manera. Ha crescut més, ha crescut abans, ha crescut d’una manera diferent i, per tant, ha sigut motor de si mateix com a país i del conjunt de l’economia espanyola.

 Ara, al segle XXI, el punt d’encaix entre aquests dos sectors és una qüestió de la màxima importància. Però no només és l’encaix entre l’agricultura i la indústria, entre els polígons i les grans explotacions agràries, entre un determinat tipus de ramaderia i la indústria; és l’encaix d’aquests dos sectors amb el creixement dels assentaments humans i urbans de la xarxa de pobles i ciutats que és Catalunya.

 Programa de planejament territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques

 Aquests tres grans ingredients –el creixement demogràfic, l’ordenació territorial i els sectors d’indústria i d’agricultura– són els que aborda el Programa de planejament territorial que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques està endegant. A través dels set plans territorials parcials, el Programa vol tornar a una revisió més efectiva i operativa, no merament simbòlica ni acadèmica, del Pla territorial general de Catalunya per marcar unes pautes, per generar unes directrius, per marcar uns conceptes bàsics que facin compatibles aquestes tres dades bàsiques del problema, que té una cohesió possible per solucionar-ho, però que hem de construir entre tots. Població, on viu la gent i, per tant, com creixen els pobles i les ciutats. I en el territori, la compatibilitat entre dos sectors productius, primari i secundari, i tot allò que representa un terciari potentíssim, que s’està colant per totes les escletxes del món de l’activitat econòmica i que està generant uns canvis molt radicals en els conceptes clàssics que diferenciaven els diversos sectors econòmics.

Criteris generals

 Estem en un món molt diferent, molt nou, molt canviant, que va molt ràpid, que no atraparem. Ell ens atrapa constantment a nosaltres i l’hem d’abordar amb una certa valentia i amb una certa capacitat d’anticipació.

 Aquesta situació s’aborda amb criteris de caràcter general, aplicats a tot arreu –tot i que també s’estan elaborant els plans territorials parcials del Programa de planejament territorial que el Govern de Catalunya ha encarregat. Els criteris generals són els següents:

 En primer lloc, entendre que hi ha una matriu física, biofísica, un marc, un gran contenidor: el territori, que en la seva diversitat és l’expressió d’un procés, d’una evolució històrica que hem fet entre tots i que és un valor a protegir i a impulsar. La diversitat territorial en el marc de la matriu biofísica, que és l’espai en el qual ens movem, és un valor.

 En segon lloc, considerar que els espais naturals agraris, forestals i no urbanitzables són un component essencial de l’ordenació del territori. Si primer anéssim del negatiu al positiu d’una fotografia, i el positiu final fos territori, paisatge i població, i després traguéssim de la fotografia la població, la primera gran taca és avui, per administrar-nos el present i administrar-nos el futur, què és allò que volem, com una foto fixa, que no es toqui, que no es malmeti, que sigui un valor? Els espais naturals protegits, sense dubte, però els sòls agrícoles i forestals catalogats i conceptuats com a tal i, en aquest sentit, exclosos de qualsevol procés en un sentit contrari. Després la seva gestió té problemes concrets d’una altíssima conflictivitat. Per exemple, la protecció de 500 metres de la ratlla de la costa en el Pla director urbanístic del sistema costaner planteja problemes amb el sector primari, però no per l’afectació a l’activitat agrícola, sinó pel condicionament patrimonial que aquesta afectació representa en relació amb expectatives no agràries d’aquests sòls. Per tant, és una gestió complexa que comporta contradiccions en tots els àmbits i que només una gestió subtil, sensible, intel·ligent pot donar peu a una solució adequada del conjunt del problema.

 Per tant, una primera gran taca; què és allò que volem com a marc on situar-hi tota la resta, el canemàs que ens permeti viure ara i en el futur amb una massa forestal, amb uns espais protegits, amb uns sistemes fluvials, amb uns sòls agraris, amb uns sòls forestals que siguin objecte de protecció, de preservació i de polítiques específiques per al seu manteniment, promoció i impuls.

 En tercer lloc, i en relació amb l’anterior, tractar el paisatge com a valor social i actiu econòmic del territori, i no com a tema menor. El paisatge en el seu conjunt, el paisatge urbà, el paisatge humà i el paisatge natural són valors patrimonials del compte de resultats d’aquesta gran societat anònima que és Catalunya.

 Parlant de comptes de resultats d’una societat, si això és així, el paisatge és un actiu a comptabilitzar en el compte de resultats i, com a tal, necessita tot allò que necessiten els actius per situar-se en el conjunt del compte de resultats perquè els números quadrin.

El sòl és finit i no és infinit. Com que el sòl és finit i hem consumit més sòl en els últims trenta anys que en els tres mil cinc-cents anteriors, ens ho hem de repensar. N’hem de consumir menys, millor i de tal manera que ningú no pugui arribar a pensar-se que el territori és com un pernil que no s’acaba mai; vinga llescar i llescar i no s’acaba mai. Però a tot pernil li correspon el seu os i, per tant, en el pernil del territori, si vas llescant, també acabes punxant os. De manera que si ho enfoquem a base de simplement anar llescant no és una política adequada i, en conseqüència, el criteri general d’haver de moderar el consum de sòl és un criteri també d’extraordinària importància.

Cohesió social i barreja cultural

 És imprescindible i d’una extraordinària rellevància, en el context social i demogràfic en el qual vivim, afavorir la cohesió social en el territori i evitar la segregació. Com més segreguem, dispersem i especialitzem, més riscos situem sobre el mapa. Com més compactem i barregem, menys riscos o més capacitat de cohesió i regeneració social situem sobre el mapa. Si voleu ho expressem en uns altres termes: el fet que, en alguns barris, només hi acabin anant a viure un determinat tipus de gent perquè el preu de l’habitatge és un preu selectivament favorable a la concentració d’un tipus de gent és la condició perquè, si es produeix un fenomen de gueto, el gueto es perpetuï. Cauen els preus, es reprodueix el cicle d’un particular tipus de població i es produeix l’antítesi de la condició de poble de barreja que hem sigut sempre històricament per definició.

 Aquí darrere hi ha un debat polític, que no és ara el moment de plantejar, però no es tracta de cap de les maneres de mestissatge sí o mestissatge no. Simplement, Catalunya ha estat en tota la seva història un poble fet de barreges successives, d’invasions continuades, pacífiques o no; per exemple, els francesos venien a cobrir el buit demogràfic del segle perquè els masos rònecs ens havien deixat quatre gats en aquest país i sols no ens en sortíem.

 Catalunya és un país de barreja i ho ha estat sempre, però amb capacitat d’integració i d’acollida prou potent i eficaç com perquè quedi clar que en la barreja no hi hem de situar un valor en si, sinó que la diversitat per ella mateixa porta a ser un valor de cohesió social si crea i dóna a tothom les oportunitats socials i econòmiques per viure, per sobreviure i per viure bé –que és un objectiu raonable de les persones que han vingut al món– i, si és possible, per ser feliços, encara que només sigui per ser feliços a glops, que és l’única manera de ser feliç en aquest món, suposo jo.

 El patrimoni urbanístic, allò ja urbanitzat, té també, com el paisatge, un valor patrimonial que vertebra el territori i és fruit de la sedimentació cultural de segles. Per tant, si els creixements distorsionen aquest teixit, posen en perill els valors urbans i humans que conté. Pot un poble de cent habitants tenir un polígon de quatre-centes cases? S’ha acabat el poble com a poble perquè són molts més els nous que els de sempre. S’ha perdut el sentit de poble, de plaça de poble, d’església, d’oficina de correus, de rector de la parròquia i d’alcalde i hem anat a una altra cosa –que si és en creixement dispers, encara és molt més complicada perquè costa molts diners de mantenir i és molt difícil d’aguantar. De manera que els valors urbans sedimentats i acumulats en el temps, ben administrats, creixent bé, són un altre element a tenir en compte per vertebrar el territori. Això obliga necessàriament a una política d’habitatge eficaç pel que fa als sectors d’una demanda avui no satisfeta pel mercat. Hi ha tota una franja de gent que, per una banda, no s’ho pot permetre i, per altra, està urbanísticament integrada, és a dir, afavoreix aquella cohesió social que la barreja converteix en un valor. Això vol dir també que, en els assentaments humans, les activitats –terciàries o no– i la residència han de donar peu a una convivència raonable i han de permetre implantacions industrials i/o terciàries racionals en el territori i en relació amb la mobilitat, dimensionades en escales accessibles i en el lloc on toca i es necessita.

 Manca de política industrial a Catalunya

 És molt fàcil de dir i molt difícil de fer, però Catalunya ha estat un país que, tot i haver tingut una gran tradició industrial, com que fa massa anys que no té política industrial, ha vist créixer incontinentment polígons industrials, pseudoindustrials, poble a poble, d’una dimensió, d’una escala, d’uns serveis segurament no adequats a la indústria com a tal. De tal forma que, d’una banda, els millors sòls han de ser aquells que primer són objecte de cobejança per determinats creixements industrials i, de l’altra, en el rosari de polígons industrials que cada municipi s’ha fet o que l’Incasol els hi ha fet, n’hi ha com a mínim un trenta per cent que estan mig buits i no han trobat resposta adequada a una oferta que no estava dimensionada per la demanda real d’aquell municipi. A més a més, qualsevol nova indústria de dimensions competitives que es vulgui implantar de bell nou a Catalunya no té un pam de sòl industrial adequat, competitiu i a bon preu, de tal manera que van a vendre qualsevol projecte industrial nou que es considera de valor a qualsevol administració amb una finca rústica sota el braç; «Tinc una finca de 100 hectàrees, me la podríeu requalificar perquè crearé dos-cents llocs de treball, generaré molta ocupació, riquesa, faré una indústria molt competitiva…» això és moneda corrent. Potser un dia les polítiques s’hauran d’adequar a les necessitats objectives i, en comptes de la gran esquitxada, haurem de ser capaços de compactar, concentrar, ordenar i fer una política de sòl industrial adequada i de preus de sòls industrials; si és possible, de tal manera que l’expectativa immediata d’aquella implantació no sigui ja de cop, incorporant al compte de resultats d’aquella empresa el valor patrimonial, el terreny requalificat immediatament amb les perspectives presents i futures. Malgrat tot, és indiscutible que, si hem de créixer, hem de créixer bé, hem d’alimentar els set milions i mig que som, serem i els que serem de més. Aquest país no pot aturar el procés de creixement industrial que espontàniament el teixit emprenedor d’aquest país demana.

 Ara, avui, els emprenedors tenen raó. Diuen «jo no trobo prou resposta en l’administració que em faciliti les coses. Són massa papers, massa tràmits, massa condicions…» i tenen raó; però, al mateix temps, és indiscutible que en les escletxes de no haver-hi trobat solució hi ha hagut alguns dels pecats en els quals trobem la penitència de no tenir encara, avui per avui, la solució d’aquest problema de compatibilitat entre els valors patrimonials, paisatgístics, territorials, demogràfics, de cohesió social i la necessitat de creixement i de les implantacions industrials. On diu que les implantacions industrials necessiten situar-se en els millors sòls de cada comarca? I si resultés que la seva capacitat de creació de riquesa és molt més valuosa en els pitjors sòls?

 Forço l’argument perquè ens entenguem respecte a una qüestió en la qual els sectors més radicalment sensibles al principi de la sostenibilitat diran «el possibilisme d’aquest govern és entregar-se a la delimitació del territori» i els sectors més radicalment emprenedors diran «no ens deixen fer res, no podem créixer». I, al mig, jo em trobo com en un gran entrepà enganxat pels dos costats, però potser aquesta és la gràcia. A mi, què em diverteix de la feina que estic fent i de la vida política en la qual m’estic movent? Justament això. Si fos fàcil, quina gràcia tindria? La gràcia és segurament fer fàcil allò que és objectivament difícil d’entrada. Per tant, de moment, jo m’ho passo bé intentant trobar un punt d’equilibri pel que fa a les infraestructures, els usos del sòl, la necessitat de creixement, un punt just impossible en el qual tothom estigui content. Jo ja sé que és impossible; per això sé que, com que no faré mai content del tot a ningú, tinc totes les de perdre; o, a la inversa, potser el país té totes les de guanyar; però això ja ho jutjarà la història, no ho puc jutjar jo ni ho podem jutjar nosaltres en el moment present.

Segona residència

 Avanço en les línies i criteris del Programa de planejament territorial per assenyalar que, naturalment, la proliferació i l’orientació en l’espai on s’ha situat la segona residència ha creat alguns dels desajustos principals que viu aquest país. Perquè s’entengui bé, hi ha qui diu que la segona residència és dolenta per se. Doncs bé, que qualsevol de vosaltres vagi a Palamós, Vilanova, Sitges, Calafell o Torredembarra, per exemple, i que pregunti a la carnisseria, la fleca o la farmàcia si la segona residència d’un país petit que té un cap gros, una capital i un territori és dolenta per se.

 El que segurament és dolent és el conjunt d’urbanitzacions de caràcter il·legal que encara no tenim plenament absorbides, assumides i legalitzades amb els seus serveis; és dolent per se que ara continuï un model de creixement immoderat i incontingut d’ús extensiu del sòl amb cases aparellades, com a segones residències, fins a l’infinit perquè no hi ha infinit. Però no és veritat que la segona residència sigui dolenta per la seva pròpia naturalesa; hem creat cohesió i ens hem fet més rics com a país també gràcies a les segones residències. Ara bé, l’administració d’aquest fenomen es fa complicada perquè el fenomen està pervertit.

 Planificació territorial i protecció del paisatge

 El creixement urbà ha d’afavorir i ha de potenciar una estructura del territori en xarxa, una estructura nodal. Són els nodes els que han de créixer i no totes les peces que uneixen els nodes. Si creix tot, no creix bé. La mobilitat és un dret, no és una obligació. S’ha de facilitar el transport públic mitjançant la polarització i la compactació del sistema d’assentaments humans i/o industrials.

 S’ha d’atendre especialment i prioritàriament, d’una banda, aquella vialitat que estructura territorialment el país a l’entorn dels desenvolupaments urbans, dels espais del transport i de la logística i totes les infraestructures; de l’altra, la potenciació del ferrocarril com a alternativa a la possibilitat no real d’un creixement indefinit de les infraestructures viàries, que s’ha d’integrar en la lògica de la matriu territorial i biofísica que dèiem al principi que era un valor a tenir en compte.

 Aquest és el difícil equilibri, marc i model que pretén dibuixar el Programa de planejament territorial per abordar el conjunt de problemes concrets que vosaltres viviu aquí amb una especial intensitat i radicalitat, però que no és exclusiu del Penedès sinó que és un problema, en grau divers, de tot Catalunya.

 Insisteixo, la visió del paisatge és l’expressió física d’una realitat potent, històricament acumulada amb valors en tots els sectors, que ara té tots els riscos d’una possible crisi si entra en desequilibri. El joc, la gràcia és trobar el punt d’equilibri. Hem de mantenir i protegir el paisatge de l’Alt Penedès, hi ha d’haver, sens dubte, una carta del paisatge i una llei del paisatge que el protegeixi. Certament, hem de protegir, impulsar, considerar un valor de passat, de present i de futur tot el que gira al voltant de la vinya; i ara més que mai perquè hem estat capaços de superar un petit entrebanc que feia que els vins catalans –amb alguna excepció notable–, en relació amb altres vins d’altres regions espanyoles, no fossin del tot competitius o només ho fossin en determinats mercats exteriors, però que no tinguessin una força en el mercat i un preu que han tingut fins ara alguns vins francesos.

 Cal afavorir i impulsar la continuïtat dels sectors productius i de transformació que representen un teixit industrial bàsic per a l’economia d’aquest país. És compatible? Sí que ho és. És radicalment incompatible? No ho és i, si ho féssim radicalment incompatible, probablement estaríem entrant en l’abisme de la màxima insostenibilitat, que és el que precisament no volem de cap manera.

 

(Text publicat a Discursos i conferències 2003-2006 (Vol.1). Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2006)

http://www.uoc.edu/dt/cat/nadal0505.pdf