Joaquim Nadal i Farreras

TEMES NOUS I TEMES VELLS

Diari de Girona

La pluja de qüestions que diàriament es plantegen relacionades amb el territori i amb accions sobre el territori és un bon indicador de les tensions, dels impulsos, de les energies positives i negatives que es mouen de forma constant. Tots rebem aquestes informacions i tots ens en fem una idea o altra sempre construïda des de la nostra subjectivitat. Sovint fins i tot reaccionem amb passió o ira i ens despengem amb actituds de destemplança fruit de la nostra pròpia subjectivitat. Avui he pensat que podia reportar un conjunt d’aquests temes que ens venen donats per l’actualitat i que sovint estan marcats per la idea del conflicte territorial i local. Desgranar-los un per un i simplement fer un apunt, una opinió, o aportar una dada addicional que ens en pugui aclarir la dimensió real.

  1. Llei de barris. El cap de setmana passat es va acabar el termini per a la presentació dels projectes que opten a aquest fons creat pel Govern de Catalunya i destinat a subvencionar propostes municipals d’intervenció en el seu territori. S’han presentat 55 projectes i en molts casos el nom dels barris ja parla tot sol. A mi, però, avui i per als lectors del Diari de Girona m’interessa sobretot de subratllar el fet que com a mínim una vintena dels 55 projectes proposen intervencions en nuclis antics i centres històrics. Girona, en canvi, hi presenta Santa Eugènia. Després de vint-i-cinc anys de democràcia municipal la part més important del barri vell de Girona ja està recuperada o recuperant-se. El barri vell de Girona no podia concórrer als ajuts del pla de barris perquè no es troba en cap dels supòsits de la llei. No hi ha desertització, no hi ha risc d’esfondrament, no hi ha fractura social greu, no hi ha dèficit d’equipaments, no hi ha problemes d’intervenció urgent en l’espai públic. El barri vell de Girona només té pendent el tema dels Maristes i en el seu conjunt funciona i funciona bé. Ara, la intervenció del sector públic s’ha d’orientar justament a corregir les perversions del mercat i els desajustos que aquest mercat pot produir. És una intervenció des de l’optimisme i el balanç positiu. És la constatació més clara de l’èxit del Pla Especial que recentment l’Ajuntament ha recordat amb una exposició i un llibre. Mentre molts centres històrics de Catalunya reclamen ajut i una atenció preferent, a Girona podem orientar les demandes en una altra direcció.El projecte de Salt, no cal dir-ho, haurà de ser objecte d’una atenció preferent.
  2. Variant de l’N-II. Són molt lamentables tots els morts de les carreteres, però segurament és una perversió fer un càlcul segmentat d’un tram sense comparar-lo amb el conjunt de la carretera. Com és per exemple que en l’estudi del RACC apareix com a molt més conflictiva l’N-II al Maresme? I quants morts es comptabilitzen en altres trams de la mateixa carretera? D’acord que la variant de Girona ha tingut accidents. Però no hauríem de comptabilitzar també en els anys de funcionament quants vehicles pesants en trànsit s’ha estalviat la carretera de Barcelona o el passeig de la Devesa? Algú vol fer alguna hipòtesi de com serien les coses si tanquéssim una setmana la variant? Ja sé que en aquest tema hi ha posicions irreductibles i, en molts casos, irreconciliables, però no estaríem tots també en condicions d’afirmar que en el tram del terme municipal de Girona s’han complert d’una forma escrupolosa tots els compromisos d’evitar qualsevol mena de requalificació urbanística que es pogués pretendre? No vull minimitzar els cinc morts a l’any de mitjana. Els vull posar en relació a l’accidentalitat total de les carreteres de Catalunya. El govern vol reduir els morts a totes les carreteres de Catalunya.
  3. L’Aurora. Algú pot afirmar que està delimitada la zona inundable? Algú està en condicions d’assegurar que una part de les edificacions dels instituts que ocupen els antics Salesians estan en zona inundable o s’han construït d’una forma il•legal? Algú creu realment que el conseller dóna per bona una operació, signada per conveni per part de l’Ajuntament, amb desconeixement de la normativa urbanística? Algú pot afirmar que el conveni signat i convalidat dóna peu a una major edificabilitat? Algú creu que hi ha una relació directa entre el contingut del conveni i la pretensió d’establir-hi ara una determinada activitat? Totes les respostes a aquests interrogants acrediten que més enllà de la dimensió local que es vulgui donar al conflicte no hi ha res de dubtós en la resolució d’aquest recurs al Pla General de Girona.
  4. L’aparcament d’Emili Grahit. Tard o d’hora quedarà clar que l’eixample, més aviat escàs d’aparcament, en necessita tant per als residents com per al comerç. No vull ni puc opinar sobre l’emplaçament actual o sobre l’emplaçament anterior. Però estem segurs que es tracta de salvar dos avets? Estem fins i tot segurs que són avets? No són potser alguna varietat de les cupressàcies? I si els van plantar els militars i els militars encara no fa setanta anys que es van instal•lar a Emili Grahit, es pot dir amb total desimboltura que es tracta de dos avets centenaris?
  5. En relació amb la denúncia de Salvem el Crit sobre edificacions de masies de luxe en el sòl no urbanitzable convé aclarir el següent: si es tracta de la rehabilitació d’edificis històrics i preexistents, encara que la seva destinació última pugui ser una segona residència, no hi ha cap inconvenient en la seva rehabilitació. La qüestió per investigar i perseguir és si en el mateix sòl no urbanitzable les edificacions que s’estan fent són NOVES edificacions que no responen a cap projecte de rehabilitació i només intenten camuflar-se sota l’aparença arquitectònica de masies catalanes. En el sòl no urbanitzable, la Generalitat aplicarà els criteris de la llei amb el màxim rigor i no deixarà passar els casos evidents de perversió del principi admissible i desitjable de la rehabilitació de l’arquitectura rural. Consta, però, al govern que en el terme de Montràs hi ha cinc llicències concedides i vigents amb la llei antiga, i emparades en cessions de sòl d’unes 15 hectàrees de mitjana. Si es tracta d’aquestes i només d’aquestes, ara, amb la llei nova no es podrien donar, però res no treu la seva vigència que s’origina en un acte administratiu de l’any 2000. I,
  6. Si als ulls dels sector més conservacionistes l’actuació del departament de PTOP és sempre mirada sota sospita i als ulls de CDC la proposta que inclou el Pla director del sistema costaner és massa intervencionista, interfereix en l’autonomia local i posa en risc l’equilibri territorial de Catalunya, què haurem de pensar? En què quedem? És possible que fruit d’una voluntat inequívoca d’extremar el rigor, de planificar millor i de canviar el model, però de fer-ho amb un escrupolosíssim respecte a la legalitat i a la necessària seguretat jurídica acabi no fent content ningú. Però és un risc que assumim i aquest és el principi que ens mou per fer que el nostre creixement sigui equilibrat i sostenible, que no vol dir altra cosa que es pugui reproduir permanentment i que es pugui pagar.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

31 Octubre 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , , | Comentaris tancats a TEMES NOUS I TEMES VELLS

PREGUNTA SOBRE LA CARRETERA DE SANT RAMON

Intervenció en el Ple del Parlament. Resposta a la pregunta al Consell Executiu a respondre oralment sobre quan té prevista la reparació del tram Tarroja de Segarra – Sant Ramon (Segarra) de la carretera L-324

Publicada a: DSPC-P, 25, pàg 57

28 Octubre 2004 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a PREGUNTA SOBRE LA CARRETERA DE SANT RAMON

PREGUNTA SOBRE LA CARRETERA D’ÀGER

Intervenció en el Ple del Parlament. Resposta a la pregunta al Consell Executiu a respondre oralment sobre les previsions d’execució de l’últim tram de la carretera comarcal entre Àger (Noguera) i Tremp (Pallars Jussà)

Publicada a:  DSPC-P, 25, pàg 55

28 Octubre 2004 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a PREGUNTA SOBRE LA CARRETERA D’ÀGER

PREGUNTA SOBRE EL PLA DIRECTOR DE L’ALT PENEDÈS

Intervenció en el Ple del Palament. Resposta a la pregunta al Consell Executiu a respondre oralment sobre les accions previstes per a activar i dur a terme el Pla director de l’Alt Penedès

Publicada a: DSPC-P, 25, pàg 52

28 Octubre 2004 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a PREGUNTA SOBRE EL PLA DIRECTOR DE L’ALT PENEDÈS

LA CASA DE LA GENERALITAT

Diari de Girona

El dia que va tancar l’hospital de Santa Caterina no vaig poder anar a la festa de la tarda, quan la delegada del Govern va rebre les claus. Unes claus que ara obren una porta tancada. Era conscient que es tractava d’un dia històric i que no m’ho podia perdre. Per això hi vaig passar al matí. Aprofitant el meu habitual passeig dels dissabtes m’hi vaig acostar i vaig entrar al pati de les magnòlies que en la seva frondositat dissimulen els esgrafiats mig escrostonats. La directora mèdica i el gerent, i personal divers eren al peu de l’escala en conversa animada esperant la marxa del darrer malalt. Vam xerrar una estona i vaig ser convidat a escoltar el silenci d’un hospital sense malalts. I ho vaig fer. Em vaig passejar per sales, habitacions i passadissos, vaig admirar l’enorme quantitat de metres quadrats amb arrambadors ceràmics acolorits, vaig veure una habitació buida amb la televisió encesa fins que s’acabessin els euros dipositats, vaig escoltar el so esparracat de la cinta adhesiva que segellava les darreres caixes, vaig viure l’emoció i els ulls plorosos d’una noia jove, metgessa o infermera, que marxava amb pena de l’hospital on treballava perquè era l’hospital que l’havia vista néixer. Vaig escoltar el silenci profund, vaig escoltar com retrunyien les meves passes.

Vaig recordar alguns moments de l’hospital. El dia que, amb setze anys, entrava a urgències amb commoció cerebral després d’haver-me estavellat amb moto contra la vorada del carrer Ciutadans, on vaig deixar tres dents i algun estrip de pell i sang. Embenat fins al cap recordo en estat de semiinconsciència l’entrada del meu pare preguntant: “quina m’ha fet aquest, què li ha passat al noi?” Feta la cura d’urgència se’m van endur a la Clínica Muñoz, on m’hi tindrien una setmana abans de passar un mes de baixa a casa per anar recuperar les destrosses del cos i posant barba adolescent per no tocar els punts. Van desfilar davant meu els dies de l’hospitalització d’en Just Casero i les meves passades ràpides cada dia, conscient que passava quelcom d’irremeiable i dur com m’havia advertit en Joan Torras. I la meva última visita a l’hospital pels volts de Nadal de 2003, conseller estrenat el mateix dia, a veure la Pepa Bouis acabada d’operar.

Vaig entrar a la farmàcia i vaig recórrer les escletxes de la memòria, les misses de l’Institut a la capella, les prèdiques d’alguns exercicis espirituals i els segles d’història escolats en el servei a la ciutat per aquelles nobles parets.

L’escut de l’entrada i els documents no deixen cap dubte de la implicació directa de la ciutat i el seus jurats en aquell edifici del segle XVII, perquè és de tothom. Vull dir que és del poble i ha de tornar al poble que el va pagar.

Per això té sentit que els ciutadans hi trobin ara la seu de la futura casa de la Generalitat. Una casa al servei de la comunitat, una casa per interpretar les aspiracions dels ciutadans, una casa per a una bona administració i millors serveis. Una casa que s’allunyi de les inèrcies i de la burocràcia i que respongui amb la seva presència al més alt sentit institucional del govern de Catalunya. Una presència visible, estimada, reconeguda. Una evidència física del bon govern que necessitem.

Amb uns antecedents molt clars encara que sigui amb uns objectius relativament diferents. Vull recórrer, per acabar, als antecedents històrics que ens recorda Miquel Pérez Latre a Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI. Vic, Eumo, 2004.

“Però més enllà de Barcelona, la Diputació mostrà una forta voluntat d’arrelament físic a tot el país.”

“Durant aquells anys es consolidà un triple model de presència del General a les viles i ciutats catalanes: a través de les botigues propietat particular dels recaptadors de cada trienni… mitjançant l’existència… de cèntriques botigues llogades per la Diputació amb caràcter estable; o finalment, a les primeres ciutats del país i capitals de col•lecta, a través de la construcció de cases locals propietat del General”.

I com si fos ara mateix, amb criteris evidents d’una rabiosa actualitat, “…Aquestes cases foren edificades sota els principis de recerca de centralitat als espais urbans, d’una relativa amplitud, de proximitat a les principals artèries comercials, a les institucions de govern local i a la residència dels grups dirigents, juntament amb l’aplicació d’un mobiliari i d’unes traces homogènies, ben adoptades a les necessitats fiscals i de residència dels oficials recaptadors. Fou el cas de les noves seus locals de la Diputació a Tortosa / …, Lleida (1574-1578 i 1584), Cervera (1575), Girona (1575-1579) i Tarragona (1575-1583)- Aquests punts forts consolidaren un cap de pont en el control del territori que la Diputació del General buscava fer efectiu en competència amb moltes altres jurisdiccions particulars de la terra”.

Amb un programa nou i una Generalitat renovada, hereva d’aquella Diputació del General ens disposem ara a construir la nova casa de la Generalitat com el millor homenatge a tots els gironins que durant segles havien pagat el seu hospital, i rebut els seus serveis.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

10 Octubre 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LA CASA DE LA GENERALITAT