DE SEMINARI A FACULTAT

Diari de Girona

L’aposta de la Universitat de Girona pel campus del Barri Vell va ser un encert en la seva definició inicial i viu en l’actualitat un moment fructífer.

Les diferents obres d’ampliació de la biblioteca de la facultat de lletres marquen un punt d’excel·lència que val la pena de subratllar. Les noves sales gòtiques de l’antic convent dels dominics ens acosten a la força conventual de les iniciatives més glorioses de la política cultural catalana de la Mancomunitat. La bellesa dels arcs apuntats inviten a l’estudi i la reflexió i acullen les col·leccions dels fons bibliogràfics de la Universitat de Girona. Uns fons que creixen i s’especialitzen amb les adquisicions i les donacions que es produeixen amb regularitat i eficàcia. No es tracta de ponderar només el progrés material i físic del campus, la renovació i rehabilitació dels edificis, sinó la coherència d’un projecte cultural i intel·lectual. Les biblioteques i les facultats no són només aularis il·lustrats per a una docència passiva. Són laboratoris de pensament i de coneixement, nius d’idees, fons de debat i d’intercanvi.

És l’objectiu que de forma complementària cobrirà també el nou edifici annex que s’està començant a construir, i que ja té quasi fets els fonaments.

En les darreres setmanes sembla com si s’hagués superat una etapa de silenci i de manca de notícies. Tot d’una ha fructificat tot el treball callat de preparació i ha aflorat a la superfície, s’han dissipat els dubtes, i s’han concretat i materialitzat projectes i transaccions en l’entorn de l’antiga Rambla dels Estudis, seu de la Universitat de Girona i de l’antic convent dels dominics. Tot apunta a decisions, iniciatives i propostes que podrien concloure amb la culminació de la idea de fer de la part més alta del nucli antic de la ciutat un nucli universitari potent.

És en aquest context que hem de situar l’inici de les obres de construcció de la nova facultat de pedagogia a l’antic Seminari Menor.

Conclou així el seu itinerari vital un edifici dels anys quaranta. Ara s’enderrocarà després de poc més de mig segle de vida. La cronologia ens acosta cruament a la curta durada d’un fenomen que ens sembla secular. El Seminari Menor es va obrir el 1947. Menys de 25 anys més tard, l’any 1969, ja es creava a la Casa de Cultura el Col•legi Universitari de Girona i pocs anys més tard ocupava amb un contracte de lloguer una part de l’edifici del Seminari.

Res a veure amb edificis més antics, palaus i esglésies, cases, que hi ha al centre històric. Així i tot, la massa edificada del Seminari Menor havia esdevingut una presència anodina i inadvertida, una rutina del barri vell. Un tancament potent però sense gràcia de la trama urbana abans d’arribar a l’esclat de formes i de volums de la plaça de Sant Domènec. Aquest element urbà és una part de la història que ara acaba i convé retenir-ne el calendari per assumir amb naturalitat que la substitució d’un edifici per un altre s’haurà de jutjar lluny d’un fals historicisme. La qüestió clau en el debat ciutadà serà ara si la ciutat hi guanya amb la nova arquitectura. Si el treball elaborat i reelaboradíssim d’en Quim Español i d’en Quico Hereu fa una aportació singular, moderna i innovadora en un espai urbà de gran força i amb una façana que haurà de resistir i superar el diàleg amb els nobles edificis del convent de Sant Domènec, amb la façana sòbria de les Àligues o amb la torre romana i d’embolcall medieval de la porta Rufina. Estic segur que el nou volum encaixat en el desnivell i la plataforma preparats per encabir el Seminari serà un nou referent de l’arquitectura del segle XXI posat a contribució de la regeneració sensible de la nostra trama urbana.

Però els edificis tenen ànima. I una ànima humana plural que tot just podem ara intuir i descobrir. Ara serà potser l’hora de refer les vides forjades en aquest edifici que ara desapareix. Quanta gent hi ha passat? I quina gent? Quants seminaristes, quants estudiants universitaris, quants professors? Quines vides s’hi han desenvolupat? Quins són els somnis o les cabòries d’adolescents que s’enduran ara els murs de l’edifici?

Pel que fa al Seminari convé recordar que la vida del Menor és força indestriable del conjunt del Seminari. El llibre “Dominus Vobiscum” ens aproxima a un univers amb prou feines intuït i en canvi viscut per alguns milers de joves de les nostres comarques que cadascun podria aportar el seu pedaç a aquest gran llençol d’història. El desvetllament a la cultura i al catalanisme en una convivència difícil i contradictòria amb la duresa de l’internat i la disciplina del nacionalcatolicisme. La superació de la contradicció entre la intensitat dels moments viscuts i la mitificació retrospectiva. Les vocacions confirmades. Les vocacions trencades, les vocacions inexistents. El desvetllament a l’adolescència, la remor llunyana de la ciutat, els dijous d’esbarjo controlat, el rigor acadèmic. Estaria bé que els que es van aplegar en un acte simbòlic de comiat ens ho expliquessin i ens acostessin a un retall curt però essencial de la vida contemporània de la ciutat.

I en allò que fa referència als anys d’activitat acadèmica universitària, les parets haurien de parlar de les classes, de les assemblees, de les vacil·lacions, de les obres constants, de la pugna amb la Uned, de la lluita per l’espai, de l’aventura per consolidar cada dia amb una extraordinària precarietat de mitjans i una gran dosis d’imaginació i de generositat, un projecte universitari i de ciutat concebut amb enginy i amb encert. També aquí hi ha antecedents històrics. De vocacions tardanes, de conspiracions polítiques, de brillants carreres encetades tímidament entre parets d’un imprecís aire conventual.

La revifalla de les idees i dels projectes, la represa de l’activitat creativa i constructiva dreça un pont entre la història que s’acaba i el futur que s’intueix. És el trencament definitiu del risc d’una aturada, és la reconducció definitiva del projecte universitari. És el camí que ens agrada i ens reconforta.

És el projecte que culminarà amb la restauració de l’església de Sant Domènec i la recuperació dels Maristes. És l’aposta que farà del barri vell de la Girona del segle XXI un laboratori de la societat del coneixement, i un centre de vida ciutadana cultural i social.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

RAFAEL MASÓ I CANET DE MAR

Diari de Girona

El dissabte 26 de juny vaig ser a Canet de Mar. L’Ajuntament donava per acabades les obres d’urbanització d’un primer tram de la riera. Coberta del tot, lluny ja l’amenaça de les rierades i de les inundacions començava ara la tasca de donar sentit urbà a l’espai recuperat.

L’Ajuntament ho ha fet amb un projecte senzill, per a vianants, donant preeminència al passeig i al comerç. En resulta un nou espai molt atractiu a l’ombra dels plàtans de les antigues vores de les riera. Però ara, les dues bandes de comerç no es miren de lluny separades per la riera. Ara es donen la mà i les terrasses i els comerços s’estenen portes enfora amb un clar sentit de recuperació de l’espai urbà.

Als bancs, a la fresca, buscant els racons d’ombra, la gent gran es mirava amb un punt de nostàlgia l’escenari de les obres. Qui pogués llegir els pensaments d’aquelles mirades!

L’obra no ha estat exempta de polèmica sobretot perquè hi ha qui discuteix el caràcter vedat als cotxes i de primacia per als vianants. Però els vaig augurar que la força dels fets, el pas del temps i l’èxit de l’espai serien els millors arguments i vaig avançar que els grans detractors d’ara seran d’aquí poc, aferrissats defensors.

Vaig arribar amb quasi tres quarts d’hora d’anticipació i això em va permetre perdre’m pels carrers, mirar botigues i entrar a una sala municipal d’exposicions a la que fou la casa taller i estudi de Lluís Domènech i Montaner. Aquí, una excel•lent exposició de bonsais em va permetre admirar exemplars diversos i molt en especial dos bonsais d’alzina surera i un bonsai de tamariu d’unes qualitats fora de sèrie. Els amics de Caldetes estaven contents, i al final va comparèixer l’alcalde de Canet avisat per la seva policia municipal de la presència descontrolada i anònima (fins on podia) d’un conseller. L’alcalde em va acompanyar a una llibreria, com faig sempre, vagi on vagi, per veure la secció de llibres locals i l’aire que es respira en un local i botiga destinat preferentment a la lectura.

Anant cap a la riera em vam venir a trobar els components de l’Associació plataforma Odeon. Un local inaugurat com a seu de la Cooperativa La Canetenca l’any 1923. L’edifici va ser construït amb un projecte de Rafael Masó i no es va completar del tot per les intermitències i les limitacions en el finançament.

El fet, però, més rellevant és que després de molts avatars i d’una llarguíssima tradició cultural i recreativa, de clara petjada en la vida de Canet, ara l’Odeon ha tornat a la titularitat municipal, després que als finals dels anys 70 acabés la seva activitat com a cinema comercial.

Sempre seu d’activitats culturals de primera línia, punt d’efervescència i dinamització, ànima de les Sis hores de Cançó de Canet, dels Comediants, i de tantes coses més, l’Odeon viu una lluita entre la seva decadència com a edifici i els reptes de futur com a aglutinador d’un nou projecte cultural.

Aquest és el moment present, L’edifici té dures patologies i s’ha de rehabilitar. Però abans mateix de l’inici de les obres de restauració, la societat civil ja ha anticipat un projecte completíssim i ambiciós de centre cultural de referència per a tot el poble de Canet i en bona mesura per a tot el Maresme.

El dossier “L’Odeon, espai cultural de Canet”, elaborat per la plataforma constituïda el 5 de maig de 2000 és clar exponent de la síntesi entre els fonaments mateixos de la recuperació de l’edifici i el projecte cultural i intel·lectual que comença per una relectura de l’edifici de Masó i acaba amb un projecte cultural de ciutat. Impuls de la marca Canet cultura, Centre pedagògic, Cafè ciutadà, Sala polivalent, emmarquen un projecte col·lectiu i una proposta de model de gestió.

Amb un tema tan ben plantejat és molt difícil de no implicar-s’hi i si amb això es recupera un edifici de Masó encara més.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 245-246)