Joaquim Nadal i Farreras

ANY DE GINESTA

Diari de Girona

Em vaig quedar amb la recança de no veure la processó de Corpus entre la Catedral i Sant Feliu. Al matí, però, vaig veure a la plaça del final de la pujada de Sant Feliu tot de gent coneguda lliurada a la tasca de preparar la catifa que resseguia les geometries dels còdols. L’olor d’herba segada em va portar de seguida a la ginesta. Va ser com un ressort automàtic, un viatge en el temps, una excursió pel record, una evocació ràpida i fugaç, un recorregut per les coses que ja no tornaran de l’imaginari poètic gironí de Narcís Comadira. Puc imaginar-me la processó que no vaig veure i sé segur que no hi havia ni soldats, ni autoritats, ni nens i nenes de primera comunió.

Feia dies que em ballava pel camp la imatge de la ginesta i en algun comentari havia fins i tot arribat a anunciar-ne un article. Va ser però la imatge de la flor desfullada, desenganxada del tronc i de la mata el que em va convèncer finalment de parlar-ne en un sentit del tot diferent. D’una altra flor i una altra catifa.

He observat que aquest és un any de ginesta, de molta ginesta, que encara ara esmalta el nostre paisatge. I ja som a l’estiu!. Hem viscut gairebé tota la primavera amb una intensitat cromàtica excepcional, conseqüència d’una intensitat climàtica i pluviomètrica com feia anys que no vèiem.

Aquest any ha plogut molt i bé. I es nota. Els rius baixen, els pous pugen, les fonts brollen i els aqüífers s’han refet en molts indrets. Per aquest any no quedarem. L’abundància d’aigua marca amb una ufana exuberant els marges ,les vores i les lleres dels rius. Encara ara l’aigua es mou amb força, baixa. La imatge de l’aigua que baixa és una imatge de vida, de dinamisme, de moviment. És una visió contrària a les rieres seques, les lleres eixutes, les aigües quietes i enllotades, les raconades pastoses d’altres estius. Només cal intuir el Ter a Campdorà, tot entrant pel Pont Major per confirmar aquesta impressió exultant.

Estic segur que és l’efecte de l’aigua que ha convertit aquesta primavera en una primavera de molta ginesta. M’hi he fixat una i altra vegada i m’ha quedat gravada la imatge d’un paisatge nou, d’una transició diferent cap a l’estiu. Tant és a la Cerdanya com al Penedès, a l’Anoia o al Gironès, a les vores de les carretera, als marges, o a les vores de les serralades de marina. Hi ha hagut aquest any més verd que mai. Prats intuïts on altres anys vèiem ja secalls. És potser només una qüestió de tons. Però sobre un fons de verds variables s’ha estès aquest any com mai una catifa de groc viu. No una mata aquí i allà. El tou de groc, l’abundància de ginesta ha dibuixat una perspectiva nova i diferent en els diferents horitzons. Amb dibuixos capriciosos, de sinuositat variable hem pogut veure un quadre diferent de colors i una intensitat nova d’olors penetrants, vegetals, olioses.

No he pogut resistir la temptació a la collada de Tosses de tallar-ne unes branques per transportar la màgia de tanta ginesta al menjador de casa a Girona. Per traslladar la intensitat del groc i retenir-la uns dies .Però a casa, tallada, la ginesta ha impregnat tot l’espai d’una olor tan penetrant, tan forta, tan tangible, tan poc volàtil que m’he penedit d’haver-la tallat i m’he adonat que la delicada presència de la ginesta en el sotabosc o als prats, segons l’alçada, és un joc d’equilibris de la natura que no es pot trencar, que no es trasplantable. Aquest any hem pogut fixar a la retina una sensació d’abundància floral sense precedents, d’una durada també sense precedents. Però passarà naturalment i vindran els verds més aspres i els grocs més recremats de l’estiu. Aquesta és justament la gràcia de la variabilitat de la natura viva, que només parcialment i per poc temps podem retenir artificialment a casa.

Sovint alguns lectors em comenten sorpresos les meves incursions botàniques i líriques. No és perquè sí. M’he format a casa i a l’escoltisme en contacte molt directe amb la natura, i tot el que s’hi refereix m’interessa i m’agrada transmetre-ho. I aquest exercici de transmetre sensacions, com el de transmetre sentiments, em fa adonar de les nostres limitacions en el domini del llenguatge, de la riquesa lèxica que no podem abastar mai del tot. Aquest any amb una natura en esclat se m’ha fet més evident que mai, i he vist flors i plantes i animals que no puc identificar amb un nom. Coneixem el que és més corrent, utilitzem un vocabulari més o menys extens, però quan el món ens sorprèn en tota la seva plenitud ens adonem de cop que som limitats i mai no acabarem d’aprendre prou ni de saber-ho tot.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

Anuncis

25 Juny 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a ANY DE GINESTA