Joaquim Nadal i Farreras

GIRONA A BERLIN

Diari de Girona

Els amics Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay em mantenen al corrent de les seves activitats professionals. Saben que m’agrada seguir la seva trajectòria, conèixer les seves darreres novetats, saber les seves més recents reflexions. Tots tres planifiquen i projecten, però sobretot analitzen, reflexionen, interroguen l’espai i el temps i produeixen una lectura i una interpretació cultes del fet urbà i del fet humà que és la ciutat. Ho fan en conferències, llibres, publicacions diverses, catàlegs i també, sovint, amb exposicions. La divulgació de la seva activitat és una constant plantejada amb tons diversos gairebé com una actitud de combat en primera línia. Un combat ideològic, un cert activisme.

Ara m’ha arribat el petit catàleg de les dues exposicions simultànies que s’han pogut veure a Berlín durant aquests mes de maig i juny. Són dues exposicions complementàries que es presenten capiculades en el catàleg. La primera exposició, molt concentrada en el dibuix, en els esbossos, en les maquetes és un recull de les seves ocasions perdudes, dels seus projectes no materialitzats. “Lost Architecture” és un recull del que hauria pogut ser i no va ser per raons diverses vinculades als concursos, a la disponibilitat econòmica de les institucions que van formular els encàrrecs, etc. Aquesta arquitectura perduda és art. Dibuix, color, taques, geometria, ordenació, seny ordenador en l’espai, volum projectat cap a la utopia.

La segona exposició és un inventari de les realitzacions més recents que els tres reconeguts arquitectes han fet ara ja conjuntament amb els seus dos nous socis, Oriol Capdevila i Francesc Gual. És com un recorregut per les seves petjades a la ciutat .”Footprints in the City” és un recorregut per obres a Vilanova i la Geltrú, Berlín, Barcelona, Pescara, Cornellà, la Universitat Pompeu Fabra i Girona.

Girona a Berlín amb el projecte ja molt avançat en la seva realització del Parc del Migdia. Trobar Girona m’ha produït una especial satisfacció. No pas per cap reflex provincià i localista. Simplement pel gust i el goig de veure una realitat gironina al costat de moltes altres ciutats de Catalunya i del món explicada als berlinesos.

Ara que ja és molt avançada la segona torre, ara que ja ha pres forma quasi definitiva el carrer Oriol Martorell, ara que ja es pot dinar, sopar, prendre cafè, llegir el diari, prendre el sol, jeure a la gespa, o passejar pel parc, i mirar l’estany i els seus brolladors, ara és un bon moment per prendre consciència de la dimensió del canvi, de l’escala de la transformació, de l’obtenció d’un parc de deu hectàrees, de l’aparició d’un front edificat que posa límit, terme i façana al carrer Emili Grahit. L’arquitectura i l’ordenació seran objecte de judicis diversos i potser discrepants. Però és innegable que el punt de contorsió flexible de les torres, la qualitat dels materials, la magnífica realitat de les edificacions i el parc avalen l’aposta que es va fer ja fa una colla d’anys.

Avui el Parc del Migdia s’incorpora a la nòmina de les intervencions en urbanisme i edificació, en espai públic i privat que a la ciutat de Girona han aixecat el to de l’arquitectura i han projectat la imatge de la ciutat cap enfora. Són intervencions que han trencat, sense anul•lar encara del tot, el fatídic desordre que irritava Josep Pla. Però ara comença a ser tímidament realitat un possible diàleg entre la ciutat mil·lenària i la nova ciutat. No per mimetisme sinó perquè les reflexions teòriques que s’han fet sobre el carrer, la plaça, l’espai públic, els equipaments, les zones verdes, el teixit urbà i el teixit social de la ciutat comencen a atorgar dimensió humana, qualitat sensible a les noves realitzacions. El carrer, l’espai públic és la confluència i la coincidència de moltes coses, és el punt de contacte, d’intercanvi i de materialitat de la convivència diària dels ciutadans i ciutadanes. Només en el sistema complex que és la ciutat en la relació entre les cases i els carrers es pot comprendre la dimensió pública, dinàmica, col·lectiva, social de la convivència i de la solidaritat. El civisme és segurament només això, entendre això. Copsar que la suma total del conjunt d’individualitats o d’unitats familiars que conformen una ciutat no n’explica la seva funció i realitat. Perquè la realitat és plural i col•lectiva, perquè és al carrer on es concentra l’espai de socialització necessari per articular de forma adequada les peces que conformen el conjunt.

M’ha agradat veure Girona a Berlín, m’agrada veure i viure Girona a Girona.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

Anuncis

13 Juny 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a GIRONA A BERLIN