INTERPEL·LACIÓ SOBRE LA POLÍTICA D’INFRAESTRUCTURES

Intervenció en el Ple del Parlament. Resposta a la interpel·lació al Consell Executiu sobre la política d’infraestructures

Publicada a:  DSPC-P, 18, pàg 64  DSPC-P, 18, pàg 65  DSPC-P, 18, pàg 66 i  DSPC-P, 18, pàg 67

ANY DE GINESTA

Diari de Girona

Em vaig quedar amb la recança de no veure la processó de Corpus entre la Catedral i Sant Feliu. Al matí, però, vaig veure a la plaça del final de la pujada de Sant Feliu tot de gent coneguda lliurada a la tasca de preparar la catifa que resseguia les geometries dels còdols. L’olor d’herba segada em va portar de seguida a la ginesta. Va ser com un ressort automàtic, un viatge en el temps, una excursió pel record, una evocació ràpida i fugaç, un recorregut per les coses que ja no tornaran de l’imaginari poètic gironí de Narcís Comadira. Puc imaginar-me la processó que no vaig veure i sé segur que no hi havia ni soldats, ni autoritats, ni nens i nenes de primera comunió.

Feia dies que em ballava pel camp la imatge de la ginesta i en algun comentari havia fins i tot arribat a anunciar-ne un article. Va ser però la imatge de la flor desfullada, desenganxada del tronc i de la mata el que em va convèncer finalment de parlar-ne en un sentit del tot diferent. D’una altra flor i una altra catifa.

He observat que aquest és un any de ginesta, de molta ginesta, que encara ara esmalta el nostre paisatge. I ja som a l’estiu!. Hem viscut gairebé tota la primavera amb una intensitat cromàtica excepcional, conseqüència d’una intensitat climàtica i pluviomètrica com feia anys que no vèiem.

Aquest any ha plogut molt i bé. I es nota. Els rius baixen, els pous pugen, les fonts brollen i els aqüífers s’han refet en molts indrets. Per aquest any no quedarem. L’abundància d’aigua marca amb una ufana exuberant els marges ,les vores i les lleres dels rius. Encara ara l’aigua es mou amb força, baixa. La imatge de l’aigua que baixa és una imatge de vida, de dinamisme, de moviment. És una visió contrària a les rieres seques, les lleres eixutes, les aigües quietes i enllotades, les raconades pastoses d’altres estius. Només cal intuir el Ter a Campdorà, tot entrant pel Pont Major per confirmar aquesta impressió exultant.

Estic segur que és l’efecte de l’aigua que ha convertit aquesta primavera en una primavera de molta ginesta. M’hi he fixat una i altra vegada i m’ha quedat gravada la imatge d’un paisatge nou, d’una transició diferent cap a l’estiu. Tant és a la Cerdanya com al Penedès, a l’Anoia o al Gironès, a les vores de les carretera, als marges, o a les vores de les serralades de marina. Hi ha hagut aquest any més verd que mai. Prats intuïts on altres anys vèiem ja secalls. És potser només una qüestió de tons. Però sobre un fons de verds variables s’ha estès aquest any com mai una catifa de groc viu. No una mata aquí i allà. El tou de groc, l’abundància de ginesta ha dibuixat una perspectiva nova i diferent en els diferents horitzons. Amb dibuixos capriciosos, de sinuositat variable hem pogut veure un quadre diferent de colors i una intensitat nova d’olors penetrants, vegetals, olioses.

No he pogut resistir la temptació a la collada de Tosses de tallar-ne unes branques per transportar la màgia de tanta ginesta al menjador de casa a Girona. Per traslladar la intensitat del groc i retenir-la uns dies .Però a casa, tallada, la ginesta ha impregnat tot l’espai d’una olor tan penetrant, tan forta, tan tangible, tan poc volàtil que m’he penedit d’haver-la tallat i m’he adonat que la delicada presència de la ginesta en el sotabosc o als prats, segons l’alçada, és un joc d’equilibris de la natura que no es pot trencar, que no es trasplantable. Aquest any hem pogut fixar a la retina una sensació d’abundància floral sense precedents, d’una durada també sense precedents. Però passarà naturalment i vindran els verds més aspres i els grocs més recremats de l’estiu. Aquesta és justament la gràcia de la variabilitat de la natura viva, que només parcialment i per poc temps podem retenir artificialment a casa.

Sovint alguns lectors em comenten sorpresos les meves incursions botàniques i líriques. No és perquè sí. M’he format a casa i a l’escoltisme en contacte molt directe amb la natura, i tot el que s’hi refereix m’interessa i m’agrada transmetre-ho. I aquest exercici de transmetre sensacions, com el de transmetre sentiments, em fa adonar de les nostres limitacions en el domini del llenguatge, de la riquesa lèxica que no podem abastar mai del tot. Aquest any amb una natura en esclat se m’ha fet més evident que mai, i he vist flors i plantes i animals que no puc identificar amb un nom. Coneixem el que és més corrent, utilitzem un vocabulari més o menys extens, però quan el món ens sorprèn en tota la seva plenitud ens adonem de cop que som limitats i mai no acabarem d’aprendre prou ni de saber-ho tot.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

PREGUNTA SOBRE EL DESDOBLAMENT DE L’EIX DEL LLOBREGAT

Intervenció en el Ple del Parlament. Resposta a la pregunta al Consell Executiu a respondre oralment sobre el desdoblament de l’Eix del Llobregat (C-16) en el tram comprès entre Gironella sud i Puig-reig nord (Berguedà)
Publicada a:  DSPC-P, 16, pàg 52  i  DSPC-P, 16, pàg 53

MEMÒRIA INCASÒL 2003

Presentació de la Memòria Institut Català del Sòl 2003. Barcelona, DPTOP-Incasòl, 2004

Amb la memòria de 2003 l’Incasòl obre una etapa nova. Una etapa que recull tota l’experiència, les actuacions i el patrimoni d’una sòlida institució que ha intervingut a Catalunya en el mercat del sòl amb eficàcia.

Ara, però, toca afinar les estratègies, adequar la política de compres i la política de les actuacions a les prioritats marcades pel nou Govern.

Primer, en matèria de planificació i coherència territorial les actuacions de l’Institut han de ser exemplaritzants. Hem d’afavorir els assentaments compactes i hem de contribuir a moderar el consum de sòl.

En segon lloc, en matèria de sòl industrial. Els criteris de coherència, mobilitat i accessibilitat han d’atorgar a les futures actuacions industrials valors estratègics, capacitat de “localitzar” empreses, de captar inversions, de promoure la nova indústria i de dimensionar els polígons d’una manera que atenguin a una demanda flexible.

També caldrà una constant concertació entre l’Institut i Cimalsa per tal que aquesta darrera empresa  posi les seves implantacions logístiques al servei del compliment dels objectius de la planificació territorial.

I finalment, però com a molt important, una nova política de sòl per a habitatge que mobilitzi recursos en la direcció de fer possible el compromís dels 42.000 habitatges nous de protecció oficial, de venda o de lloguer, per a l’actual legislatura.

 

GIRONA A BERLIN

Diari de Girona

Els amics Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay em mantenen al corrent de les seves activitats professionals. Saben que m’agrada seguir la seva trajectòria, conèixer les seves darreres novetats, saber les seves més recents reflexions. Tots tres planifiquen i projecten, però sobretot analitzen, reflexionen, interroguen l’espai i el temps i produeixen una lectura i una interpretació cultes del fet urbà i del fet humà que és la ciutat. Ho fan en conferències, llibres, publicacions diverses, catàlegs i també, sovint, amb exposicions. La divulgació de la seva activitat és una constant plantejada amb tons diversos gairebé com una actitud de combat en primera línia. Un combat ideològic, un cert activisme.

Ara m’ha arribat el petit catàleg de les dues exposicions simultànies que s’han pogut veure a Berlín durant aquests mes de maig i juny. Són dues exposicions complementàries que es presenten capiculades en el catàleg. La primera exposició, molt concentrada en el dibuix, en els esbossos, en les maquetes és un recull de les seves ocasions perdudes, dels seus projectes no materialitzats. “Lost Architecture” és un recull del que hauria pogut ser i no va ser per raons diverses vinculades als concursos, a la disponibilitat econòmica de les institucions que van formular els encàrrecs, etc. Aquesta arquitectura perduda és art. Dibuix, color, taques, geometria, ordenació, seny ordenador en l’espai, volum projectat cap a la utopia.

La segona exposició és un inventari de les realitzacions més recents que els tres reconeguts arquitectes han fet ara ja conjuntament amb els seus dos nous socis, Oriol Capdevila i Francesc Gual. És com un recorregut per les seves petjades a la ciutat .”Footprints in the City” és un recorregut per obres a Vilanova i la Geltrú, Berlín, Barcelona, Pescara, Cornellà, la Universitat Pompeu Fabra i Girona.

Girona a Berlín amb el projecte ja molt avançat en la seva realització del Parc del Migdia. Trobar Girona m’ha produït una especial satisfacció. No pas per cap reflex provincià i localista. Simplement pel gust i el goig de veure una realitat gironina al costat de moltes altres ciutats de Catalunya i del món explicada als berlinesos.

Ara que ja és molt avançada la segona torre, ara que ja ha pres forma quasi definitiva el carrer Oriol Martorell, ara que ja es pot dinar, sopar, prendre cafè, llegir el diari, prendre el sol, jeure a la gespa, o passejar pel parc, i mirar l’estany i els seus brolladors, ara és un bon moment per prendre consciència de la dimensió del canvi, de l’escala de la transformació, de l’obtenció d’un parc de deu hectàrees, de l’aparició d’un front edificat que posa límit, terme i façana al carrer Emili Grahit. L’arquitectura i l’ordenació seran objecte de judicis diversos i potser discrepants. Però és innegable que el punt de contorsió flexible de les torres, la qualitat dels materials, la magnífica realitat de les edificacions i el parc avalen l’aposta que es va fer ja fa una colla d’anys.

Avui el Parc del Migdia s’incorpora a la nòmina de les intervencions en urbanisme i edificació, en espai públic i privat que a la ciutat de Girona han aixecat el to de l’arquitectura i han projectat la imatge de la ciutat cap enfora. Són intervencions que han trencat, sense anul•lar encara del tot, el fatídic desordre que irritava Josep Pla. Però ara comença a ser tímidament realitat un possible diàleg entre la ciutat mil·lenària i la nova ciutat. No per mimetisme sinó perquè les reflexions teòriques que s’han fet sobre el carrer, la plaça, l’espai públic, els equipaments, les zones verdes, el teixit urbà i el teixit social de la ciutat comencen a atorgar dimensió humana, qualitat sensible a les noves realitzacions. El carrer, l’espai públic és la confluència i la coincidència de moltes coses, és el punt de contacte, d’intercanvi i de materialitat de la convivència diària dels ciutadans i ciutadanes. Només en el sistema complex que és la ciutat en la relació entre les cases i els carrers es pot comprendre la dimensió pública, dinàmica, col·lectiva, social de la convivència i de la solidaritat. El civisme és segurament només això, entendre això. Copsar que la suma total del conjunt d’individualitats o d’unitats familiars que conformen una ciutat no n’explica la seva funció i realitat. Perquè la realitat és plural i col•lectiva, perquè és al carrer on es concentra l’espai de socialització necessari per articular de forma adequada les peces que conformen el conjunt.

M’ha agradat veure Girona a Berlín, m’agrada veure i viure Girona a Girona.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.