SIL 2004

Revista del Salón Internacional de la Logística, maig 2004

 Barcelona acoge un nuevo año el Saló Internacional de la Logística (SIL) con la voluntad de ampliar y potenciar esta nueva dimensión de la economía de Catalunya. Siempre sensible a las ideas emprendedoras y a las tendencias más avanzadas, Catalunya, que supo conducir con ambición su proceso industrializador, apuesta ahora por implicarse de lleno en las nuevas tendencias del siglo XXI.

En un mundo global, en pleno desarrollo de la sociedad del conocimiento, en un contexto de nuevos impulsos a la gestión inteligente de los intercambios y de la distribución, se trata de conseguir situar a nuestra economía como la plataforma logística del sur de Europa.

Desde la apuesta que ha formulado el gobierno por la competitividad, la modernización, la innovación y la cohesión, nuestro objetivo consiste en sacar provecho de nuestra posición estratégica, del peso del sistema portuario y aeroportuario catalán y de la potencia del eje de comunicaciones del corredor litoral. Vamos a situar sobre este eje nuevas localizaciones, centros integrados, un sistema reticular que en su decidida apuesta por la logística encuentre un sólido armazón.

Este salón quiere ser reflejo de esta política. Emisor y receptor, punto de intercambio, puente de diálogo, centro de negocios. Impulsor de valores y ofertas de Catalunya y España; hacia adentro y hacia fuera pensando en la importancia de la internacionalización de nuestra economía y a un tiempo en el carácter decisivo de nuestras raíces.

UN ANY DE CANVIS

Butlletí del PSC de Vilablareix. Maig 2004

Les eleccions de 14 de març han culminat un any atapeït d’esdeveniments. Queda encara l’epíleg de les eleccions europees. Però el gruix de les transformacions ja s’ha produït. En el món municipal, en el govern de Catalunya i en el govern d’Espanya s’ha consolidat una visió progressista de la política.

No és una apreciació banal. Hem deixat enrere un pensament únic, una idea centralista d’Espanya, una visió endogàmica i tancada de Catalunya, l’estratègia de la tensió i de la por, la política de l’arbitrarietat i la discrecionalitat, una concepció raquítica d’Europa, una política exclusivament atlantista, una visió rígida de l’educació, una concepció radial de les infraestructures.

L’endemà del 14 de març Espanya es va desvetllar amb cares somrients. L’alleujament fou el sentiment més estès. La percepció que ens havíem tret un pes de sobre, que s’havia acabat un malson, que tots érem més lliures, que ens era més fàcil respirar tranquils.

Serenament podem dir que la sotragada de l’11 de març va culminar una etapa amb un dramatisme brutal i va actuar de revulsiu. La societat ha sabut reaccionar amb encert, d’una manera oberta i transversal, transcendint l’àmbit dels partits polítics i impregnant tota la societat. Tornant de cop la política al carrer, fent-nos partícips, protagonistes directes d’un gran canvi.

És el moment de saber comprendre, d’implicar, d’embrancar-nos a tots en un moviment popular i espontani de regeneració, de sinceritat, de claredat. Ha arribat l’hora de depurar la vida pública d’intrusions i excrescències Tot ha de ser clar, planer, transparent. El  barroquisme inquietant i estèril ha de cedir tot l’espai a l’hora de la veritat pura i simple. Diem les coses pel seu nom, fem-ho tot més fàcil i no ens costarà tant d’acostar-nos a la felicitat.

ESCRIT DEL PORTAVEU DEL GOVERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

La veritat de Portbou núm. 23. Revista del PSC de Portbou 

L’inici de 2004 ha arribat amb un signe contradictori. Marcat primer per les expectatives suscitades pel nou Govern de Catalunya, catalanista i d’esquerres. La signatura del pacte i la constitució del govern després de l’elecció de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat de Catalunya ha assenyalat un clima inequívoc de canvi i la ciutadania hi ha respost amb confiança i satisfacció.  M’atreviria a dir, fins i tot, amb un punt d’eufòria. L’altra cara de la moneda l’hauríem de situar en els moments de crisi viscuts les darreres setmanes i els atacs desfermats contra aquest nou Govern de Catalunya.

No seria lògic no reconèixer que aquests moments de convulsió no han marcat un alentiment del ritme de l’acció de govern i de les iniciatives prioritàries del nou govern.

Però els moments delicats han sigut conduïts amb fermesa pel President de la Generalitat i superats amb rapidesa i claredat. És hora, doncs, de tornar a fixar l’atenció sobre l’acció de govern, sobre les prioritats i les mesures ja proposades. En aquest sentit la darrera setmana de gener i les dues primeres de febrer han vist comparèixer al Parlament la totalitat dels membres del nou govern quan no fa encara sinó uns quaranta dies que s’ha constituït.

D’aquestes compareixences em vull concentrar sobretot en la que vaig fer com a conseller de Política Territorial i Obres Públiques on vaig anunciar mesures i criteris de planificació i ordenació territorial, de gestió urbanística i de sòl i d’infraestructures que marquen un punt d’inflexió de la política territorial al nostre país.

Em refereixo sobretot a la decisió d’establir mecanismes definitius i preservació de 55 km de la costa de Catalunya que en una franja de 500 metres des de la línia de la costa i en la seva condició de sòls no urbanitzables hauran de quedar definitivament lliures de noves edificacions de tota mena. Així mateix, s’han suspès totes les actuacions en els sòls urbanitzables no programats. És un pas decisiu i determinant per a aturar el procés d’ocupació i degradació de la qualitat ambiental i del paisatge i és la millor garantia de conservació de la part més emblemàtica del nostre patrimoni natural més amenaçada fins ara.

Per altra banda, la voluntat d’actuar i intervenir en els processos de rehabilitació dels centres històrics i dels barris amb risc de deteriorament físic i social portarà a l’aprovació d’una llei que ha de permetre actuar amb un programa integral de rehabilitació d’aquests barris que ha de ser penyora de cohesió social reforçada i de qualitat de vida millorada.

No em puc estar tampoc d’assenyalar que l’impuls de la darrera etapa de la construcció dels serveis d’un nou port esportiu de Portbou i l’inici de les obres de l’eix pirinenc en l’entorn de la població em semblen dues bones notícies que han de repercutir en un canvi sensible de les expectatives socioeconòmiques.

El sentit de la política es reforça amb la definició concreta i tangible d’aquelles mesures que poden repercutir d’una manera clara i visible en les esperances legítimes dels ciutadans a una millora de la qualitat de vida de tothom. I aquest és el compromís a fons del nou govern de Catalunya que aspira a escoltar de prop el pols del país i a respondre a les seves necessitats.

ITINERARIS PRIMAVERALS GIRONINS

Diari de Girona

He volgut anar a Solius. Hi vaig sovint a veure els monjos per entendre que hi ha maneres diferents de viure i de veure el món. Els ritmes i les presses són diferents. Canvien d’escala i de dimensió. És clar que la reiteració de les hores marca amb empremta profunda cada jornada. Començar el dia a les cinc no és poca cosa. És l’única manera de funcionar fent compatible l’oració i el treball. Hivern o estiu, tant és. Res no ho canvia. Només la percepció subtil de dia en dia del canvi inexorable de les estacions. Veure com es trenca la foscor profunda, l’obscuritat total dels dies curts. Identificar el dia de la tornada dels ocells. Veure despuntar la natura. Intuir una escletxa de claror per l’avinguda de xiprers de l’església. Hi porto llibres a relligar, sense pressa, a ritme conventual. De Nadal per a Pasqua, de Pasqua per a l’estiu. I hi torno sense esbrinar si la feina és feta. Així trobo excusa per tornar-hi si no estan acabades les feines. Ara, amb les noves responsabilitats m’hi fixo més. Analitzo el recorreguts i els dissecciono amb ulls exigents i crítics.

Quan passo per la cruïlla de l’estanc de Llambilles no puc deixar de recordar el compromís que tenim per regularitzar-la amb un semàfor i evitar la perillositat dels encreuaments. El poble vol una variant que trigarà i que no és fàcil. Però mentre s’ha de trobar una solució. Els tècnics s’hi resisteixen perquè ja no hi ha cap semàfor entre Girona i Palamós. Però aquest és un punt massa urbà, massa perillós per deixar-se endur només per consideracions tècniques. Més endavant, a la primera rotonda de la variant de Cassà, veig les obres iniciades de l’aparcament de camions i recordo que li devem una resposta a l’alcalde de Cassà que vol un accés més directe a aquest aparcament. A la rotonda següent, ja al final de la variant, observo l’exuberància primaveral de la rotonda. Aquí a les vores les herbes fan més d’un metre. Ha arribat l’hora de segar. D’endreçar les vores, de tallar branques que tapen senyals. És el gran moments de les cunetes i de l’aire acurat de les carreteres un cop han passat les màquines i s’han recollit papers, llaunes, cartrons que queden al descobert. M’adono també que l’accés al polígon de Cassà per sota de la carretera no acaba d’estar mai del tot i que la seva provisionalitat una mica precària denota un grau d’improvisació que s’ha de corregir. S’han de treure les tanques i els puxons de les obres. Més endavant, ja a la variant de Santa Cristina em pregunto si serem capaços d’acabar i obrir abans de la revetlla de Sant Joan i si la tarda del 23 el nou desdoblament absorbirà els trànsits densos i feixucs de l’èxode metropolità. No entenc la lògica dels ponts i les baranes, diferents en el tram nou i en el vell. Deixarem aquesta varietat d’artefactes o unificarem els materials a banda i banda? De moment la senyalització horitzontal a la cruïlla de Sant Feliu és ara, en obres, insuficient i alguns cotxes es despisten i es desvien cap a Sant Feliu. Em sento impacient i trobo que és important acabar aviat i continuar bé el desdoblament en el darrer tram. De tornada vull entrar a Llagostera per veure com funciona l’enllaç nord de la variant. Per fi s’ha obert i s’ha trencat la sensació d’aïllament. Observo, però, que els talussos de l’enllaç no han sigut objecte d’un tractament d’hidrosembra i veig que les pluges han començat a menjar perillosament les vores. Els xaragalls anuncien que la pluja persistent ha deixat la seva petjada.

També he anat a Corçà per la carretera delicada i deliciosa de Madremanya i Monells. La carretera és més secundària i els efectes de les pluges en la vegetació són més visibles. Tant que pel fet de no haver-hi voral l’herba es menja directament la calçada i dóna l’aparença d’empetetiment perillós. Acompanyat per quasi un túnel de vegetació el plaer i el gust per l’espectacle cromàtic no impedeix que pensi en la urgència d’una passada de les màquines de segar. Però en aquest cas toca a la Diputació.

Finalment, aprofitant que els dies són llargs i és clar fins tard, em decideixo a anar a donar un cop d’ull a la variant d’Hostalric. Em pensava que estaria més avançada però m’adono que és una obra complexa i també que hi ha alguna disfunció que té l’obra parcialment entrebancada. És veritat que l’he recorregut de cap a cap un dia de festa i no he pogut calibrar el grau d’activitat i la intensitat del treball. Però m’adono que en els dos extrems de l’obra els enllaços tenen un cert grau d’endarreriment i que els accessos als dos polígons industrials necessiten encara l’empenta definitiva. Però el més endarrerit és el pas de l’encreuament de la carretera de Grions i la via del tren que està tallada. Hi ha un bon tram ja asfaltat però m’indigna quan veig tres pals de telèfon encara incrustats en el paviment pendent de la resolució d’aquesta interferència. Penso de seguida en una altra obra que s’està endarrerint molt i massa per un problema de serveis afectats i em convenço que haurem de fer una sessió monogràfica per analitzar el mètode que s’aplica a la supressió o desviament dels serveis afectats i per reorientar els ritmes de negociació per tal d’evitar que les obres els ralentitzin per culpa dels aspectes de gestió complementaris. Només de sortir dels recinte de l’obra, l’entrada a l’autopista pel pont d’Hostalric em fa evident la imperfecció d’una cruïlla confosa i mal senyalitzada on l’accés a la carretera d’Hostalric a Tordera es fa de forma forçada i perillosa.

Surto per Maçanet i agafo l’N-II. L’arrencada de l’autovia Maçanet – Vidreres em fa evident un paviment en força mal estat i també posa de manifest la urgència de completar aquesta secció d’autovia des de l’autopista fins al desdoblament ja efectiu de la costa d’Alou. Només trencant l’embut garantirem un nivell d’eficiència en les prestacions d’una carretera que és l’accés principalíssim a la Costa Brava sud i centre.

L’idíl•lic recorregut per Solius, en la calma singular, dels paisatges més íntims i dels recorreguts més anònims, és un bon referent per saber que en el terreny de les infraestructures és ara indispensable un disseny sensible i un respecte escrupolós amb un traçat adaptat com més millor a la topografia que eviti els grans artefactes i les estructures aparatoses sempre agressives amb l’entorn i el paisatge.

Revisarem tots els projectes, els refarem, garantirem una acurada visió de l’encaix en el territori, minimitzarem els impactes, i treballarem per a una mobilitat sostenible i eficient. Farem les carreteres que calen, i cada vegada les farem millor.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

PREGUNTA SOBRE LES PLATGES DEL MARESME

Intervenció en el Ple del Parlament. Resposta a la pregunta al Consell Executiu a respondre oralment sobre la regeneració de les platges de la comarca del Maresme

Publicada a:  DSPC-P, 14, pàg 39