MISCEL·LÀNIA GIRONINA DE PRIMAVERA

Diari de Girona

Hi ha un aire nou de primavera. Tot és molt nou, tendre, incipient, esclatant. És un espectacle veure la natura que es posa en moviment. El silenci hivernal dels troncs esclata amb força renovada. L’aire mateix és tebi. Hem passat en uns dies d’un aire que talla a un aire suspès que acarona. És una temperatura flotant, dolça. Tot convida a sortir. Ho faig amb ganes ara que no tinc totes les oportunitats que voldria. M’aturo embadalit en els parterres de tulipes que esmalten els jardins de la ciutat. Els ulls s’omplen de color. Portat per les petites coses, tan importants, de la vida quotidiana m’entretinc en diversos recorreguts satisfactoris.

Dissabte a la tarda em vaig deixar anar per l’eixample després de passar pel perruquer. Els arbres de l’amor de Joan Maragall il•lustren amb color de flors excepcionals la mateixa força que els castanyers de la Gran Via. Tota una presència sòlida d’arbres ja lluny de la fragilitat dels primers anys de la plantada. Observo al xamfrà de Migdia i Salle com continuen els treballs per donar una nova dimensió a aquests xamfrans i a aquests carrers. Guanyar espai al carrer, donar consistència a les voreres, fer transitable i amable el camí dels vianants.

Encara abans d’anar a bàsquet faig una escapada a la frontissa del Güell. Una obra de dimensions i de conseqüències incalculables. Un nou eix vertebrador, un enllaç, un pont entre barris, un fil verd a frec de la ciutat més densa. Un vial eficaç. Murs de pedra. Ponts de fusta, més plataformes que ponts, amb bancs i tot. Amb un punt suau de curvatura per mirar una mica més enlairat la llera del riu. Arbres abundants i grans espais oberts. Culmina ara, quasi del tot, el salt més gros, el canvi d’escala de la ciutat. Centenàriament arrapada a la carretera de Barcelona com a únic camí nord-sud que havia gosat abandonar la Via Augusta. La frontissa ara discorre fins més enllà del Güell per a unir les peces d’una nova ciutat. De Mas Xirgu a l’hospital trobarem ara nous camins que variaran la vialitat i la intensitat dels carrers secundaris de Santa Eugènia, can Gibert o el grup Sant Narcís.

Arribo a Fontajau encara de clar. Les Ribes del Ter renoven el verd de la catifa i s’obren amb generositat a un riu ple d’aigua de les pluges recents i dels embassaments saturats. (Quin goig el salt del Parteral baixant potent com una cortina d’aigua) A l’altre costat del pont de l’enginyer Fernández Ordóñez es dibuixa ja amb claredat la silueta de l’Auditori. La cúpula de la gran sala de concerts i convencions, el tancament netíssim de formigó de la façana del riu. S’alça com una aposta decidida per a mantenir la competitivitat i el to de la ciutat. Per articular un espai i un territori. Per tancar la nova gran línia dels nous equipaments de la ciutat (Fontajau, Auditori, Es cola d’Idiomes, Escola d’Hosteleria), resseguint el camí de la frontissa.

Veient aquest dies l’aposta del Fòrum i els seus nous espais no puc deixar de pensar en l’efecte similar que haurà de tenir en la ciutat l’Auditori. No pas per mimetisme, que no toca i no ens podem permetre. Simplement com una aposta per a la divulgació dels espais de la cultura. No costa de veure una ciutat en plenitud (si la societat respon) amb auditoris o sales de mida mitjana a Sant Domènec, la Mercè i la Casa de la Cultura, amb el teatre completament renovat i a ple rendiment després d’un parèntesi llarguíssim que ens el fa enyorar. Trobem a faltar la centralitat del teatre amb la seva peculiar localització gairebé a la matriu de la ciutat. I, finalment, l’Auditori per als esdeveniments massius al servei de la cultura, del turisme, de les convencions, de la Fira, jugant a la imprescindible complementarietat d’un model firal que ha de tenir la seva pròpia singularitat.

L’eufòria del bàsquet és un bon símptoma. Hi ha una bona base per a un bon equip. Podria ser molt bo que comencéssim la temporada que ve millor que aquesta que ara s’acaba. Només ens falta el Girona per completar un bon quadre primaveral.

El cap de setmana encara m’ha permès dues alegries més. Amb una escapada m’he arribat des de casa a la muralla de Santa Llúcia on la capella té ja molta part de la teulada nova. No crec que encara puguem gaudir de ple pel “Girona temps de flors”, però veig clarament que a redós d’un dels espais més insòlits i poc coneguts de la ciutat a frec dels jardins John Lennon es dibuixa un nou motiu per a l’esperança i el futur de la ciutat.

Finalment diumenge al matí després d’esmorzar a la plaça del Vi, la plaça de totes les places, com ens agrada dir, i de comprar els diaris, saludar un veïns de Roquetes i veure alguns ànecs al sol de les platges de l’Onyar amb les balques ajagudes per la força de l’aigua, m’arribo a la facultat de lletres de Sant Domènec. Sé que la biblioteca és oberta i sé que vull veure de prop la nova sala gòtica; l’antic dormitori de monjos i soldats, l’espai abandonat i ple de pintades, el racó més potent del convent recuperat. El lluernari central que ressegueix el carener obre escletxes de cel i de llum. Aquest espai és un emblema, un símbol, una imatge de la força de l’esperit, de la raó, de la cultura que traspassa centúries i reivindica la memòria de milers de gironins. En aquest espai de pau i tranquil·litat, amb murs i llibres plens d’Història m’he sentit cívicament reconfortat. Ja tinc corda per a tota la setmana.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

PREGUNTA SOBRE LES OBRES DE SOTERRAMENT DE LES VIES A VILAFRANCA

Intervenció en el Ple del Parlament. Resposta a la pregunta al Consell Executiu a respondre oralment sobre la cooperació amb l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) en les obres de soterrament i cobriment de les vies del tren

Publicada a: DSPC-P, 11, pàg 62

JOSEP PLA I ‘GIRONA’

Diari de Girona

Les cartes entre Josep Pla i el seu editor Josep M. Cruzet publicades i presentades no fa gaire dies ens acosten a la dimensió més quotidiana de la vida de l’escriptor. L’edició que ha preparat Maria Josepa Galofré Virgili s’ha concretat en el volum “Josep Pla. J.M. Cruzet. Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962”, editat per Destino i ple d’elements d’una radical i contundent humanitat quotidiana. Per les cartes gairebé sempre amb el fil conductor de la gestió editorial hi desfilen els detalls més elementals de les preocupacions d’un i altre.

Pla hi apareix amb tot el seu pragmatisme empordanès. Amb una minuciosa preocupació per la seva obra, pels detalls de la impressió i edició, pel preu, per les vendes, per les galerades, per la distribució, per les opinions i per la crítica. També per la política, per la censura, per la vida, per les ciutats i els paisatges. Una font inesgotable per rastrejar el perfil més humà i més entranyable de la biografia de l’escriptor de Palafrugell.

Hi he resseguit amb detall la peripècia del Girona que apareix amb una gran nitidesa entre maig de 1952 i febrer-març de 1953. El llibre va sortir publicat la tardor de 1952 a l’editorial Selecta, amb el número 115, amb coberta groga, 246 pàgines, mida menuda.

M’hi he entretingut perquè el Girona m’ha semblat un llibre excepcional. Literàriament excepcional i gironinament excepcional. Puc jutjar més aquest darrer aspecte que el primer. Però tinc el convenciment que és un text que toca una fibra especial que relata la ciutat i la societat amb una agudesa precisa de referència imprescindible sempre que es vulgui explicar la ciutat del segle XX. Per a les generacions actuals té un valor afegit, a mig camí entre l’evocació nostàlgica i la irònica i àcida presentació d’una psicologia col•lectiva tocada per la humitat i la boira. Per a la meva generació és un fil conductor imprescindible amb la “Girona de sempre”, la d’un rovell de l’ou, del cor de la ciutat, del nucli dur de la ciutat central que ha anat esllanguint-se fins finalment quasi desaparèixer.

Pla comença a parlar del llibre sobre Girona en aquestes cartes per la primavera de 1952 i concreta totes les seves dèries i preocupacions en una carta del 3 de juny de 1952. “Li envio el primer bloc de paper del llibre de Girona. Els que han llegit el llibre i coneixen Girona li donen una gran importància. Ja veurem. Perquè la censura l’aprovés, l’he hagut de modificar com vostè veurà. Faci’m el favor de fer-lo comptar i dir-me a on som de llargada. Hi falta un capítol –i un epíleg- per dir que el llibre s’acaba de manera que vostè veurà. El capítol que hi falta ha de ser un pinyol literari sobre la Catedral, Sant Feliu i Sant Pere de Gallligans. Espero tenir-lo acabat abans de quinze dies. Digui’m la seva opinió, acusi’m rebut i dongui’m la llargada. Crec que no podem passar de tres-centes planes”.

La immediatesa de l’acabament del manuscrit incrementa la reiteració sobre el llibre. Demana la còpia a màquina, inquireix l’opinió de Cruzet i intercanvia opinions sobre les còpies que haurà de jutjar la censura i els contactes que es poden fer per atenuar-ne l’efecte, i no para de dir que el llibre ha de ser al carrer abans de Fires (cartes del 21.VI.52, 26.VI.52, 12.VII.52, 10.VIII.52, 11.IX.52 i 18.IX.52)

Tampoc no s’està de comentar els detalls retributius i els aspectes materials de l’edició. Nombre de pàgines, recursos tipogràfics per fer-lo més extens, text de la solapa o dibuix de la portada, amb indicacions precises “Per el dibuix, vostès mateixos. El millor seria, potser, posar-hi la Catedral –vista des de l’angle del campanar tractant de que el dibuix –o l’escorç- donés una impressió d’elevació i de grandiositat (10.VIII.52). L’11.IX.52 el dóna per acabat: “Us incloc la solapa del Girona. Així que aquest llibre està llest”. En aquesta mateixa carta i donant el llibre per acabat fa tractes i reclama a Cruzet 4.500 pessetes com amb els altres llibres inèdits, encara que aquest fos una mica més breu. Afegeix a la proposta 500 pessetes més fins a arribar a 5.000 en llibres que a les cartes de més endavant anirà anotant per fer el còmput de la part de pagament en espècie. Pocs dies més tard insisteix en el tema (18.IX.52) ponderant la bondat de l’acord i insistint en la seva rigorositat en el tracte tot vetllant pel seu bon nom.

Un moment clau en la gestació editorial del Girona és quan Cruzet (11.IX.52) li proposa a Pla substituir en el subtítol Un llibre de records per la paraula Guia. Pla s’hi oposarà amb contundència i radicalitat i l’endemà mateix (12.IX.52) convençut del valor literari del text i convençut que no es podia conceptuar com una simple guia. “Impossible posar el nom de guia en el títol o subtítol del llibre de Girona. A la faixa hi posi el que vulgui. Em fa horror de pensar que el meu llibre pugui ésser pres per una guia” No es perdia detall i va voler que les cobertes del llibre fossin grogues. “El Girona el facin groc” (18.IX.52).

Des de finals de setembre la preocupació per la data de sortida que encara reitera en una carta del 3 d’octubre (“Al meu entendre primer hauria de sortir el Girona. Aquest llibre hauria de ser al carrer –a la Rambla de Girona- el dia 10 dels corrents. El 27 comencen les Fires)”, es combina amb l’interès creixent per la promoció i venda. Ell mateix s’encarrega de parlar amb els llibreters Josep Mª Pla Dalmau de Girona i Ramon Canet de Figueres que li anticipen una comanda de 250 i 100 exemplars respectivament. Pla Dalmau demana que el llibre sigui a Girona dos dies abans que a Barcelona i anuncia que “la llibreria farà un gran aparador com mai s’ha vist –perdoni- a Girona, segons em diuen”. Aquests tractes els fan el 27 de setembre i un cop concretats dugueren Pla a fer el següent comentari a Cruzet en carta del 3 d’octubre de 1952: “Crec que el que demana Pla i Dalmau no és exigerat i que el llibre podia ésser posat a Girona dos dies abans que a Barcelona per complaure la vanitat pueril dels gironins”. Clar i català, Pla despatxa i adjectiva els detalls de la promoció.

Finalment el llibre es publicaria a Girona el 16 d’octubre i a Barcelona el 18. Un mes i mig més tard Cruzet (1.XII.52) en donava per venuts uns mil tres-cents.

Comentades les principals vendes comptaven per Pla també les opinions i les crítiques que no s’està de demanar i que relaciona a les accions promocionals. El dia de Sant Narcís (29.X.52) Cruzet exposa a Pla que “Espriu no troba qualificatius per aplicar al Girona. Opina que és el millor llibre que vostè ha escrit fins ara”. Pla reprèn l’argument el 3.XII.52 “Em diuen que Foix i Espriu fan grans elogis del meu llibre de Girona. Perquè no els suggereix que donin una conferència a la llibreria sobre la meva obra? Potser podria resultar bé”.

Fet i fet, l’any 52 la publicació del llibre de records de Josep Pla sobre Girona devia ser un autèntic esdeveniment literari a tot Catalunya i literari, social i ciutadà a Girona. El recull de cartes entre Pla i Cruzet ens ha permès de rastrejar el més significatiu de la gènesi, contingut i definició editorial del llibre, així com el pensament i comportament de Pla en relació amb aquesta obra i en relació amb el conjunt de la seva obra.

Nous ingredients per assaborir i llegir millor Pla, i noves dades per a conèixer la realitat d’una obra de la literatura catalana dedicada a la nostra ciutat. Una obra que es continua editant i que hauria de ser de capçalera dels gironins adults i llibre de text dels nois i noies de les escoles de la ciutat. Feu la prova. Un recorregut pels carrers del centre històric de Girona abans o després de llegir Pla és radicalment diferent. Amb Pla tots hem après una altra manera de mirar i de mesurar els arcs de la plaça del Vi o els de la Rambla, i amb Pla mirem la Catedral amb uns altres ulls. Ulls vius que han sabut interrogar el monument i llegir-ne tota la transcendència artística, estètica, però també la petjada religiosa, social i feudal.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 81-84)

DICCIONARI VISUAL DE LA CONSTRUCCIÓ

Pròleg a Diccionari visual de la construcció.  Barcelona, DPTOP, 2004. Reedició de 2007

La paraula i la mirada: diccionari visual. Les coses entren pels ulls però ens va bé de donar un nom a cada cosa. Descobrir la passió del llenguatge. El plaer de dir i de poder dir les coses pel seu nom. Plaer i gust abans que feina. El domini del llenguatge com a expressió de la riquesa, la diversitat, la força i el pòsit cultural d’un país fet per generacions. El gust d’aprendre cada dia, l’estímul de descobrir les nostres limitacions, adonar-nos que ens movem amb un lèxic reduït i amb risc d’empobrir-se. La gran capacitat d’adaptació als temps, a les tècniques i als coneixements.

I també una eina per la feina. Un vehicle normal de comunicació normal, un instrument precís per dotar d’eficàcia l’àmbit professional de cadascú.

Construir en un món massa donat a destruir. Fer, no desfer. Tenir capacitat de teixir amb els mots un món que dóna seguretat i coneixement i comunicació.

Construir, aixecar, dreçar, bastir nous projectes, noves idees, expressions noves d’una saviesa acumulada pels segles. Fem amb paraules i amb les mans les obres que marcaran el futur. Fem-nos manobres d’un llenguatge enriquidor. Construïm edificis nous, recuperem edificis vells, reciclem materials, inventem-ne de nous. Donem perfil i cos i textura als materials més simples. Còdols per començar, llambordes carejades, llambordins. Argila feta maó, grava feta ciment, pedra, guix, calç. Bigues, cairats, cabirons, llates. Encavellades de melis per al coberts més sòlids. Materials i formes. Teules, pissarra. Lloses, toves.

Seiem plegats en el pedrís de l’era. Deixem que la brisa ens acosti aquesta olor ancestral de terra molla, d’herba segada. En el gran badiu de la casa es refugien els coloms i hi fan niu les orenetes que han construït amb fang les seves cases sota teulada, en els ràfecs. Hi ha un paviment de maons col·locats en sardinell que aguanta bé des de fa temps. En els festejadors de la sala gran es projecten ombres efímeres. La ciutat és lluny i és a prop. Ponts vells i ponts nous, calçades romanes i autopistes del segle XXI uneixen l’espai agrari i la ciutat construïda, uneixen el territori, l’acosten.

Ara tot és més a tocar. Però ací i allà esmalten el paisatge les construccions supervivents. Les que han aguantat l’envelliment, el pas del temps i la intempèrie. El temps selecciona i tria i deixa que el pòsit del temps separi el gra de la palla.

Aquest diccionari visual és un instrument preciós. És un destil·lat d’experiència, és un cúmul de saviesa. És la síntesi entre la paraula i la mirada. Si us endinseu en els misteris de la paraula no hi trobareu només l’exigència de la feina, hi trobareu també tota la tendresa de la poesia. Proveu de fer el vostre propi exercici. La casa que estimeu, el monument que us agrada, el carrer que us distreu, la ciutat on viviu. I descobriu l’emoció de saber que sabem poc i que sempre en podem aprendre molt.