Joaquim Nadal i Farreras

UNA POMA CADA DIA

Diari de Girona

Fa dos dissabtes vaig haver d’anar a Madrid a una reunió de caire polític. Vaig arribar a mitja tarda a l’hotel i vaig començar la cerimònia que a mi m’agrada. Penjar la camisa, treure’m les sabates, escampar tovalloles, tot amb un aire d’aparent descurança que vol governar un ordre mínim dins el desordre d’un espai vital reduït i provisional.

Segur que estem vivint dies que passen coses de gran repercussió i potser tothom espera una atenció especial i privilegiada a aquestes qüestions. Però a mi més aviat hi ha situacions que em superen i em saturen. M’avorreix l’excés d’informació, la reiteració obsessiva, la manera esbiaixada de mirar i escoltar les coses com si tot es mesurés amb la mateixa vara de medir. I no és el cas. Molta gent té un ordre de prioritats diferent, té una escala de valors a la vida on no tot passa per la més rabiosa actualitat i els moments àlgid de les crisis. A mi em passa això. Tanco la ràdio quan em sembla que ja en tinc prou i massa, no obro la televisió i començo a observar amb deteniment les coses de la vida quotidiana.

Vaig tardar una hora llarga a parar esment a un detall, si voleu, insignificant. A la tauleta de nit de l’habitació de l’hotel hi havia una poma. Verda, brillant, neta, suau, forta. Una poma atractiva i saborosa, una petita temptació al paradís. Al costat de la poma una salutació de l’hotel i una frase en anglès: “one apple a day, keeps the doctor away” (una poma cada dia, el metge t’estalvia). Em va semblar una sentència eficaç i simple, un rodolí arrodonit, una proclama mèdica, una recomanació, un espot publicitari ben muntat.

Tot plegat no tindria massa més història si no fos que la poma, brillant, verda, forta, suau, portava un adhesiu petit i publicitari d’una cooperativa de fruita de Girona.

Amb el nom i amb l’escut. A Madrid i a l’habitació d’un hotel refugi d’intel·lectuals i artistes a la mateixa Casa de Suècia, molt a prop del Cercle de Belles Arts i quasi paret per paret amb el Ministeri d’Educació.

Vaig sentir com una íntima satisfacció. Aquest petit detall va dominar una estona tot l’escenari. I se’m va fer present la darrera campanya electoral i la meva visita a Mas Badia a la Tallada d’Empordà Aquesta finca convertida en un centre d’experimentació i recerca per trobar noves qualitats i prestacions a tota la producció hortofrutícola de les nostres comarques. Són gent que treballa molt bé i que avala amb el seu treball l’eficàcia tan simple com la campanya de l’hotel de Madrid que jo vaig trobar.

Només aquella poma solitària, de no sé quina varietat, no explica per ella sola totes les hores de treball, de recerca, d’experimentació, plantació, arrencada i nova plantació de les pomeres. Ni totes les pomeres florides de les nostres comarques ni tots els efectes benèfics de totes les pomes del món expliquen amb detall el camí que porta de la golden a la Royal Gala, d’aquesta a la Fuji i de la Fuji a la Pinklady, la Red Delicious o la Granny Smith. No ho explica però n’és el resultat final. És el digne colofó a una feina ben feta i ben plantejada.

La poma de l’hotel de Madrid que estalvia cada dia el metge és un senzill homenatge als amics de Mas Badia.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

Anuncis

30 gener 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a UNA POMA CADA DIA

SALUTACIÓ

El Tauler de PTOP

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Em complau molt poder fer-vos una salutació des d’El Tauler del Departament. És com una continuació de la meva visita a les diferents dependències de la Conselleria els dies immediatament posteriors a la presa de possessió del nou Govern. Eren els volts de Nadal i hi havia torns de vacances. Això em va impedir de poder saludar-vos a tots i totes.

Ara, en canvi, a través d’El Tauler ho puc fer. Aquest tauler és com un full volant, com un gran anunci, com un aparador. És una finestra del Departament oberta a tot el Departament.

Us vull transmetre ara tota la meva confiança i tot el meu reconeixement. El respecte per a la funció pública. La vostra condició de servidors públics afegeix un plus de responsabilitat i d’exigència a la vostra feina. Sou treballadors i treballadores al servei de la col·lectivitat. Aquest és un servei que mai no és prou agraït, ni reconegut. No ho és en el reconeixement de la societat i en el reconeixement de la retribució.

Però cada dia ho és més i estic segur que a hores d’ara ja podem donar per assegurat que queden enrere els vells estereotips i s’ha produït una autèntica vindicació de la funció pública.

Per altra banda tenim entre les nostre mans els aspectes més visibles i més tangibles de l’herència que hem rebut. El territori és la part més important del nostre patrimoni; és un patrimoni natural, cultural i social fet de sedimentacions successives i de l’aportació constant i generosa, generació darrere generació de milions d’homes i dones que han viscut i treballat a Catalunya.

L’acció humana sobre el territori hi ha deixat una empremta profunda, visible fins els racons més amagats del paisatge.

És en aquest territori concret de valls i muntanyes, de costes abruptes, de platges daurades, de boscos tupits, d’aspres duríssims, de rius i rieres, de pobles i ciutats on cada dia les persones assagem l’aventura quotidiana de la vida col·lectiva.

El territori defineix els escenaris de les nostres vides. De les nostres tristeses i de les nostres alegries, del dolor i el plaer.

És amb aquest territori que treballem i hi volem treballar per a contribuir més eficaçment a la felicitat, sempre incompleta, de les persones.

Sóc, segurament, amb tot el nostre nou equip, el més nou a la casa, però em teniu a la vostra disposició i al servei de Catalunya i dels catalans i les catalanes.

Molt cordialment,

30 gener 2004 Posted by | COMUNICACIONS, El Tauler de PTOP | , , , | Comentaris tancats a SALUTACIÓ

LA PROXIMITAT DE LA MORT

Diari de Girona

En menys de vint-i-quatre hores la mort se m’ha fet present de diverses maneres, amb diferents rostres. L’Anna em truca de part de la Sílvia Planas per dir-me que s’ha mort el seu pare, rellotger i joier de Camprodon, després d’haver-li diagnosticat una malaltia greu molts pocs mesos abans. Minuts més tard em truca l’Esteve Pujol, alcalde de Camprodon i diputat, per fer-m’ho saber també. La Sílvia ha estat trista tot aquest temps, capficada, adolorida, com espantada de veure venir un fet inevitable, resistir-se a creure-ho i saber de ferm que no hi podia fer res. Ningú no pot mesurar el dolor de l’absència, la intensitat dels sentiments, la profunditat del buit tret de les persones de més a prop. Les absències dels morts adquireixen sentit i rellevància sobretot en la memòria dels vius i és amb els sentiments i les emocions dels vius que tenim l’única manera de calibrar, de sospesar, la profunditat del cop. La mort esdevé així una dada rellevant per a la vida i és així com la memòria perpetua i allarga la vida dels absents. Unes hores més tard, un amic d’en Pere Lladó, de Banyoles, a qui havia vist el dissabte anterior, em fa saber que s’ha mort la mare d’en Pere. El mateix dia els meus pares em truquen per dir-me que s’ha mort l’oncle Josep M., el germà gran del meu pare, als vuitanta-cinc anys, després d’uns mesos de sofriment i d’enteresa. Fill de Cassà de la Selva i fabricant de panys, les seves claus han obert i tancat milers de portes milions de vegades. Enginyer acurat i minuciós tractava totes les coses de la vida amb el detall, la pulcritud i el rigor que aplicava als mecanismes dels seus panys. L’ordre que ha presidit la seva vida, construït dia a dia en les més petites coses, li ha atorgat la força i la fe per encarar una malaltia llarga amb una demostració de serenitat i clarividència que corprenia tothom. Per als meus pares és una mort molt pròxima, molt sentida, molt viscuda. El sentit de la mort adquireix aquí un sentit familiar molt especial. No és el primer oncle mort; fa uns anys va morir l’ oncle Francisco, fabricant de taps de xampany. Però és el germà gran i és per a la meva generació la desaparició d’una presència coneguda, intuïda, sabuda, seguida, des de sempre, tota la vida. Els Nadals i els Caps d’any, les visites a Barcelona, les excursions a Queralbs, les trobades a la Fosca. Ens veiem poques vegades a l’any, però ens sabíem i n’hi havia prou. La certesa de saber-se i la força dels escenaris dels retrobaments alimentaven suficientment la memòria familiar. Els fills i l’esposa, naturalment, ho viuen d’una manera diferent, amb uns sentiments que només els pertanyen a ells, perquè la seva proximitat és diferent de la meva, de la d’altres. Passa el mateix amb els germans i amb els amics. Per a cada un és un escenari diferent, uns ressorts íntims diferents, unes experiències viscudes i compartides diferents. A tantes vides corresponen tantes visions diferents de la mateixa mort que en la distància es difumina i en la proximitat adquireix contorns precisos.

Encara el mateix dia em truquen molt a primera hora del matí per assabentar-me de la mort de Joan Reventós. No em sobta perquè el dia abans el President de la Generalitat ens havia explicat que havien ingressat en Joan a l’hospital amb una insuficiència cardíaca.

Avui,el dia que escric, dimecres al vespre, ha sigut l’enterrament. Ha sigut un acte auster com era ell. Música. Unes paraules de Raimon Obiols, des de l’amistat i la militància, i el combat compartit, paraules justes, emocionades, però precises resseguint el perfil bàsic de la trajectòria d’en Joan Reventós, nascut per viure amb els de dalt, i decidit des de la primera hora a viure per als de baix, en una imatge que Obiols manlleva de l’esquerra italiana. Paraules també de Pasqual Maragall, President de la Generalitat, decidit a subratllar la fermesa de les conviccions per a construir la Catalunya que Reventós havia volgut i somniat i que en els darrers dies de la seva vida va intuir que començava a ser possible. Va viure per veure-ho, però malalt durant tres anys no sabrem mai com ho ha sentit i viscut, quins sentiments li ha despertat. I uns mots al mig del pare Hilari Raguer pronunciats més des de l’amistat que des de la fe, disposat a assenyalar l’itinerari de la fe de l’agnòstic Reventós en l’amistat amb alguns dels monjos de Montserrat i el reconeixement de les aportacions de la doctrina, avui poc de moda, d’algun dels papes anteriors. Moltes cares conegudes i anònimes han sanglotat unes llàgrimes. L’Higini Clotas em diu que no plori, que si ploro també el faig plorar. Plorarem en Joan Reventós com el vam estimar i el vam saber bo i nostre i disposat a ajudar sempre i treballar per Catalunya i el socialisme democràtic. Un dels fills se n’acomiada en nom de tota la família amb amor i respecte, i el punt de tristesa de pensar que en l’obsessió per viure l’avui el demà s’ha escolat inexorablement i ja no es pot atrapar amb ell .La intensitat de les emocions assenyala també aquí la força de la proximitat, la confirmació de l’absència iniciada en un llarg recorregut de tres anys. Durant els tres anys hi era i molts en teníem prou. Només ara, que ja no hi és, constatem que no en podíem tenir prou perquè sempre ens quedarà la recança de no haver-lo tingut més o de no haver-lo anat a veure més sovint.

Cada dia, tots els dies de l’any des de fa milers i milers d’anys, des que el món és món, neix gent i mor gent. I vivim el dolor i el goig de la vida i de la mort amb els nobles sentiments que desperta en les relacions humanes la càlida proximitat de la vida, la càlida proximitat de la mort.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 233-235)

16 gener 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a LA PROXIMITAT DE LA MORT

SALUTACIÓ

Web de PTOP

Benvinguts i benvingudes al Departament de Política Territorial i Obres Públiques,

En aquestes pàgines trobareu informació sobre l’acció de Govern de Catalunya en matèries de tanta transcendència com el territori, el paisatge, l’urbanisme, les infraestructures o els equipaments logístics.

L’ordenació i la planificació territorial són el centre del nostre pensament i de la nostra acció. Les vides de les persones transcorren en un territori. Aquest territori és el nostre principal actiu, el nostre patrimoni, la nostra principal riquesa, l’herència que hem rebut. És una herència que volem millorada i que volem transmetre millor del que l’hem rebut.

Aquestes pàgines no són només una eina d’informació. També volen ser un vehicle útil de participació i suggeriments per tal que tots els ciutadans i ciutadanes vegin la voluntat de transparència i proximitat del Govern de Catalunya.

Confio que aquest sigui un vehicle útil i eficaç i que si no ho és prou ens ho digueu i ens ajudeu a millorar-los.

Molt cordialment.

8 gener 2004 Posted by | COMUNICACIONS, Web | , , , , , | Comentaris tancats a SALUTACIÓ

EL MILLOR REGAL DE NADAL

Diari de Girona

Pocs dies abans de Nadal, Anscari Manuel Mundó em feia arribar, en nom de l’Institut d’Estudis Catalans, un llibre acabat d’editar. Es tracta del volum V de La Catalunya Carolíngia. L’ obra que l’Institut encomanà l’any 1920 a Ramon d’Abadal, i que s’ha anat publicant amb intermitències i un ritme lent. Les vicissituds de l’obra monumental d’edició de tots els documents coneguts referits a Catalunya anteriors a l’any 1000 i vinculats a l’època del domini carolingi iniciat simbòlicament l’any 785 a Girona, han portat el projecte d’un encàrrec individual en els seus orígens a un treball en equip en el seu resultat actual. Avui La Catalunya Carolíngia és una obra fundada per Ramon d’Abadal i dirigida, ara, per Josep M. Font i Rius i Anscari M. Mundó. L’edició que he rebut són dos volums dedicats a Els Comtats de Girona, Besalú, Empuries i Peralada, a cura de Santiago Sobrequés Vidal, Sebastià Riera Viader, Manuel Rovira Solà, Ramon Ordeig Mata, i amb una breu però eficaç cartografia encomanada a Jordi Bolos i Víctor Hurtado. Un extens i completíssim índex alfabètic de noms facilita la consulta dels documents. Aquesta obra ens aproxima a 630 documents que abracen un període cronològic de l’any 800 a l’any 997. Molts són documents ja coneguts i publicats amb anterioritat en les edicions dels Cartorals o les col·leccions diplomàtiques de la Catedral i els monestirs gironins, i d’altres són noves incorporacions a un corpus documental d’una riquesa extraordinària i d’un valor molt especial per al coneixement del poblament i l’organització de les terres en aquesta etapa de transició cap a l’edat mitjana.

No he tingut oportunitat de dedicar-hi gaire estona, però només fullejant el voluminós llibre m’he pogut adonar que aquest era per a mi un dels millors regals d’aquest Nadal. No és, és clar, un llibre comercial ni tan sols és un llibre de regal tal com ho entenem convencionalment. Però justament ara que la vida m’ha portat altre cop cap el terreny de la gestió i de l’acció de govern, adquireixen un valor especial aquelles aportacions que allunyades en el temps o aparentment distanciades en el tema em poden ajudar a mantenir una perspectiva i una visió oberta i àmplia de l’autèntica dimensió històrica i actual del nostre país. Hi ha, és clar, encara un valor afegit si tenim present que aquesta documentació ens acosta als escenaris més propers, més familiars, més profundament arrelats en la memòria històrica d’aquestes terres del nord-est de Catalunya. I encara hi hauríem d’afegir el valor singular d’una obra en la que hi té una part important un il·lustre gironí que la va deixar endegada en una part substancial ara fa ja més de trenta anys. Aquest any, que s’han complert els trenta anys del traspàs de Santiago Sobrequés per tots aquells que el vam conèixer i l’havíem vist treballar és com un reiterat homenatge veure la fecunditat del seu laboriós treball i l’encert de l’encàrrec que en algun moment donat li feu Ramon d’Abadal. Això no disminueix sinó que reforça el mèrit d’aquells que han conclòs una obra que havia quedat per acabar.

En l’àmbit de la cultura catalana anar acabant els projectes que foren dissenyats i concebuts en les primeres dècades del segle XX és, alhora, un imperatiu moral per superar una etapa i un fidel reflex de les vicissituds i dificultats amb que la cultura catalana s’ha obert pas al llarg de les convulsions polítiques i les grans ensopegades nacionals del segle XX. L’encert de tots aquells grans projectes ha nodrit durant dècades el treball de base, la creació d’infraestructures, la construcció d’equipaments, la definició d’una cultura nacional. Ara, però, passats cent anys ja ens és imprescindible inventar nous projectes, dibuixar nous horitzons, construir noves utopies i fer avançar el pes i la influència de la nostra cultura al món.

Però la satisfacció més íntima, el plaer intel·lectual és veure desfilar les terres de Girona de fa més de mil anys i sentir com a partir de finals del segle VIII, les estructures comtals carolíngies i les velles estructures eclesiàstiques reconstruïdes i ocupades per membres de famílies de la mateixa nova estructura de poder, van definint un sistema de control del territori. Militar amb la construcció de castells, econòmic i espiritual amb la fundació de monestirs i esglésies i territorial i econòmic en les parròquies, on les terres, els conreus, el sistema d’adjudicació, ocupació i explotació de les terres, i la vinculació fiscal i jurídica d’aquestes terres a la mateixa estructura de poder militar i eclesiàstic tanca el cercle. I com les noves famílies franques s’afanyen a afirmar el seu poder i com els reis carolingis han de fer respectar els drets i les aprisions (ocupacions de terres) dels antics hispans. Els mapes dels castells, monestirs i parròquies són en aquest sentit molt explicatius i la densitat de les ocupacions, en disminució cap al sud, acredita l’enorme influència en aquesta època de la proximitat i la permeabilitat de la frontera.

El valor d’aquesta obra transcendeix el seu valor intrínsec i la seva mera lectura històrica. És evident que veure com fa mil anys s’anava apamant, pam a pam, aquest territori, com es feia i qui ho feia, és una referència imprescindible per entendre i per fer entendre algunes de les nostres singularitats que a vegades costa de fer entendre fora de Catalunya. La Història és un continu. Però en les ziga-zagues d’aquesta sedimentació constant i imparable, alguns replecs remots tenen la virtut d’il·lustrar-nos sobre una petjada mil•lenària i encara perdurable en el nostre territori.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

2 gener 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , | Comentaris tancats a EL MILLOR REGAL DE NADAL