Joaquim Nadal i Farreras

JORDI PUJOL, DES DEL GOVERN I DES DE L’OPOSICIÓ

Avui

Puc opinar sobre Jordi Pujol amb un cert coneixement i familiaritat, des de la discrepància, un distanciament cortès, el reconeixement de les seves capacitats, el coneixement de les seves mancances i febleses i des d’una doble condició institucional -alcalde i parlamentari- que m’ha portat a una visió força contrastada.

Vaig conèixer Jordi Pujol quan acabava de sortir de la presó de Saragossa i va venir a viure uns mesos a Girona. Jo tenia catorze anys. Ell mateix ho certifica en la dedicatòria que em va fer el 23 de febrer de 1980 del seu llibre Construir Catalunya. On deia: “A Joaquim Nadal, el de fa 17 anys i al d’avui que és batlle de Girona. Molt d’èxit”. Constato que quan Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat jo ja feia un any que era alcalde de Girona. En aquella estada a Girona va freqüentar diversos ambients amb gent jove que més endavant serien el ferment fundador de CDC a la ciutat, algun familiar, personalitats de la vida cultural, i un grup reduït entre els quals Mn. Manuel Fuentes, el Sr. Fraga, el Dr. Pompeu Pascual i el professor Santiago Sobrequés, amb els que feia algunes passejades pels carrers de la ciutat antiga on vivia i en les que sentint-se lliures discutien de tot, comentaven l’actualitat i conspiraven a fons contra el franquisme. El fet que a la casa on Jordi Pujol vivia a Barcelona, a la ronda del general Mitre, hi tingués també un pis una germana del meu pare i el seu marit va portar Jordi Pujol un parell de cops aquell hivern de confinament a sopar a casa. La distància ideològica entre Pujol i els meus pares era considerable, però la politització conservadora de la meva família era molt poc militant i més feta en els records i vivències de la Guerra Civil que en l’efervescència del moment. Recordo sopars cordials, distesos, no gens polítics, molt d’estar per casa on l’únic element que destacava de la indiscutible personalitat de Jordi Pujol era la seva irrenunciable i explícita catalanitat, expressada en la defensa a fons de la llengua. Tots els contactes esporàdics o no, no van estalviar Jordi Pujol i la seva esposa una sensació de buit, de societat que gira l’esquena, i Girona va deixar en el matrimoni un mal record, que el temps ha anat diluint i modificant.

 Més endavant vam tornar a coincidir, poc abans de la fundació de CDC. Va venir a donar una conferència a la Cambra de Comerç i un cop acabada, l’amabilitat del aleshores president de la Cambra, Francesc Ferrer i Gironès, em va permetre el privilegi de compartir un sopar a l’hotel Fornells Park amb Jordi Pujol i una vintena de persones. En aquest sopar Pujol va fer explícita la seva voluntat de fundar un partit i tinc la impressió que és de les primeres vegades que en va parlar amb un públic heterogeni i no del tot afí. Jo tenia aleshores poc més de 22 anys i portat d’un ímpetu encara molt juvenil vaig discutir l’argumentació de Jordi Pujol des de posicions més radicals i tocades, poc o molt i de manera confosa, pel marxisme. Va ser en aquest sopar on responent al mateix Pujol, que ens demanava que ens definíssim, jo em vaig proclamar una mica innocentment marxista i en Francesc Ferrer va proclamar el seu eclecticisme. És molt probable que fos aquí on Jordi Pujol va començar a opinar que jo anava equivocat, que era un error històric i que m’havia equivocat de partit, com uns anys més tard em retrauria més d’una vegada, quasi sempre en privat però també alguna vegada en públic. Coneixent-me a mi i a la meva família, Jordi Pujol sempre ha opinat que jo m’ he equivocat de partit i que un fill de la burgesia catalana il·lustrada només podia anar a parar al seu partit.

 Després de la meva elecció com alcalde (1979) i la seva com a President (1980), el 1983, Jordi Pujol va fer la seva primera visita oficial com a President de la Generalitat a Girona. Els diaris gironins del 6 de desembre de 1983 publicaven una crida meva com alcalde titulada “Benvingut President”, on expressava la lleialtat institucional de la ciutat i el reconeixement per la col·laboració del Govern de Catalunya amb el Govern de la Ciutat. En la recepció que el Ple de l’Ajuntament li féu el dia 7 al saló de sessions vaig canviar l’estricta cordialitat per l’exigència institucional, i vaig fer un extens llistat de mancances i dèficits que reclamava que fossin abordats per la Generalitat. Però aquest joc institucional a pocs mesos de les eleccions de 1984 no va ser prou ben entès pel meu partit que va considerar que el meu article-ban era inoportú i una concessió innecessària.

 És amb aquest bagatge i aquest coneixement que el PSC em va proposar com a candidat a la Presidència de la Generalitat. La meva opció va ser plantejar una campanya subtil, de reconeixement de la tasca feta des  de la Generalitat i de major exigència per les febleses i les mancances que ja es detectaven. El meu pensament era que si totes les enquestes donaven un alt grau d’acceptació de la tasca del Govern i una altíssima valoració del President, ningú no entendria una actitud de confrontació radical. Pensava en els combats de boxa i en el boxejador que quan no es veu encara prou fort s’agafa al cos del contrincant per evitar de rebre’n les patacades i només busca la distància quan sap que podrà donar un cop segur. Aquest plantejament també em va portar algun disgust perquè en el debat de TV3 ningú no va entendre una certa condescendència meva amb Pujol i tothom esperava que el candidat del primer partit de l’oposició saltés a la jugular del President. Com que no ho vaig fer, l’endemà em vaig trobar amb la sorpresa, per a mi, no per als pocs assessors que tenia, que tota la premsa barcelonina desaprovava la meva actitud en el debat. Em va costar de refer-me i mantenir un to i dignitat durant tota la campanya. Pujol va perdre la majoria absoluta i per un moment, en el meu despatx al Parlament, es va viure la primera esquerda de l’edifici convergent que no havia sabut negociar i que es va trobar amb l’acord dels quatre partits de l’oposició per fer president del Parlament Joan Reventós. L’acord incloïa molts altres aspectes que es van quedar a la cuneta i que si s’haguessin complert la vida política i parlamentària s’hauria accelerat a Catalunya molt abans del que ho ha fet. Però tot va quedar en una tempesta en un vas d’aigua.

 Vaig acabar de fer-me una idea clara del Pujol polític en els meus quatre anys de President del grup parlamentari en els torns de control que he continuat, en part, durant aquests darrers quatre anys. Pujol no va acceptar mai la meva proposta de mantenir uns contactes periòdics al Palau i mai no ens va considerar gaire als partits de l’oposició. Venia de moltes majories absolutes, congriava algun ressentiment mal paït, es sentia fort malgrat tot, es sabia gat vell, se les sabia totes, flirtejava amb l’élite política de Madrid amb gran comoditat, compareixia en els grans fòrums mundials, i galopava per Catalunya racó a racó per fer-se omnipresent i encarnar en ell la institució i la Presidència. Aplicava en tots els actes un equilibri estrany de proximitat i distància, de familiaritat i escepticisme alhora. Practicava una proximitat sense tendresa aparent. Era la política del pragmatisme exacerbat sense expressar sentiments ni emocions. Admeto que la duresa i la fermesa de les conviccions potser havien acabat per amagar i deixar en un segon pla la possibilitat d’expressar aquestes emocions. Però Pujol ha sigut calculador sense ser fred, eficaç i pragmàtic sense abandonar un punt de distanciament cínic potser necessari per a l’estricta supervivència. Treballador incansable, observador atent, murri sovint sense sornegueria, polític fins al moll de l’os.

 Convençut de la rellevància institucional de la Generalitat ha fet sovint de la parafernàlia del poder una escenificació per afirmar aquesta rellevància, sempre però amb una cura calculada de no ferir cap susceptibilitat, com quan en tots els viatges a l’estranger procurava allotjar-se o ser rebut en les ambaixades d’Espanya de la mà de les quals havia sovint organitzat el viatge amb voluntat d’exportar la cara més moderna i presentable del país. Però sovint aquests viatges, amb gran acompanyament, eren més de consum intern que no pas d’autèntica projecció exterior.

M’hi he oposat de totes les maneres. L’he llegit i citat. Li he seguit la pista i les pistes. Em conec amb un cert detall les impagables Paraules del President,” que són el compendi de totes les virtuts i de tots els defectes del Pujol President. Del Pujol constructor hegemònic de l’autogovern de Catalunya fins ara que s’ha retirat. Només que en aquesta quasi absoluta hegemonia hi ha també algunes de les nostres principals debilitats com a país. El futur dirà i farà balanç a fons passant el sedàs. Vint-i-tres anys de Presidència tampoc no són fruit de la casualitat.

 En el meu balanç personal i de govern puc dir que en la relació política em va tractar amb deferència en algun moment de la meva època d’alcalde, com quan em va convidar a un impagable viatge a Aquisgrà, Estrasburg i Bonn, i en el moment de la negociació de la llei de política lingüística quan era del tot evident que necessitava com fos els socialistes. I també puc dir que a mesura que el jove alcalde de la dedicatòria de 1980 es va anar consolidant la condescendència en el tracte va anar disminuint.

 Però en un balanç de conjunt des de l’oposició tinc la clara impressió que ha jutjat els socialistes d’una forma esbiaixada, amb un ull hipercrític i veient alguns fantasmes personals on només hi podria trobar adversaris polítics.

(Aquest article forma part del recull  Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 227-231)

18 Desembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui | , , | Comentaris tancats a JORDI PUJOL, DES DEL GOVERN I DES DE L’OPOSICIÓ

DEBAT D’INVESTIDURA DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Intervenció en el Ple del Parlament. Debat d’investidura del President de la Generalitat.   Palau del Parlament, 16 de desembre de 2003

Senyors diputats, senyores diputades  

D’aquí pocs minuts votarem el 127è President de la Generalitat.

 És una dada rellevant. Ho és més enllà de la significació variable que ha tingut la Generalitat des dels seus orígens fins ara.

 Pasqual Maragall i l’acord de Govern subscrit pel PSC-CPC, ERC i ICV-EUiA proposen per a Catalunya un futur amb història.

 No ens pesa la història. Hi és. És l’herència rebuda, és l’aportació generosa fins ara mateix de generacions i generacions. És la petjada singular i diversa, riquíssima de milions d’homes i dones en el territori. És el perfil de la nació. La nació que es fa cada dia. Que es fa en els canvis i les permanències, les acceleracions i les continuïtats. Que és justament creativa quan combina dosis ajustades de seny i de rauxa!

 I és també la tradició del catalanisme d’esquerres. Del catalanisme popular. Un catalanisme que ha tingut poques oportunitats de governar. Però que ha fet des dels seus mateixos orígens aportacions rellevants i singulars a la governació de Catalunya. Doctrinals, programàtiques, per a la cohesió, per a la unitat. Contribució generosa i plural a la lluita per les llibertats. Pels drets i llibertats socials i nacionals de Catalunya. I afirmant-nos des d’aquesta tradició no en neguem cap d’altra. Ben al contrari.

 És justament una lectura correcta de la història, que fa de la proposta de Pasqual Maragall i del programa de Govern una aposta de futur. Un signe de modernitat.

 La més recent revisió del noucentisme el catalogava com un programa de modernitat per al segle XX.

 Pasqual Maragall proposa un programa de modernitat per al segle XXI.

 Definim un nou horitzó per a Catalunya. Proposem un pas més. Un pas endavant. Mirem el futur, fem la síntesi de totes les aportacions, i dibuixem aquest nou horitzó amb ambició, amb coratge, amb fermesa, amb serenitat i per a donar confiança.

 Un horitzó obert, integrador, solidari, creatiu. Que recull les aspiracions col·lectives, els somnis, del poble de Catalunya, amb l’accent, la pulsió, la passió que hi posava Pasqual Maragall ara fa una estona.

 La proposta de Pasqual Maragall i el programa de Govern subscrit pel PSC-CPC, ERC i ICV-EUiA, aborda tant les grans qüestions de fons, de marc, institucionals, com els compromisos concrets, vitals, de recorregut.

 En el terreny institucional, Pasqual Maragall fa una aposta per la pluralitat i la diversitat. És una aportació enriquidora, des de Catalunya al debat sobre l’Espanya plural.

 Però aquest no és un debat acadèmic. És un debat real sobre la vida de cada dia i les condicions de vida de cada dia. Un debat sobre el diàleg, les llibertats, el respecte i el reconeixement de la pluralitat. Un debat sobre l’equitat.

 Autogovern i finançament, Estatut i recursos adquireixen així contorns molt precisos, per a una nova realitat i per a abordar noves necessitats.

Aquí més que en cap altre camp, Pasqual Maragall i les tres forces polítiques que l’avalen obren la mà a un gran acord nacional per Catalunya. Fan una invitació a compartir objectius, a sumar forces, a comptar amb tots, a integrar totes les sensibilitats, a copsar tots els accents, a escoltar totes les veus, a recollir totes les aportacions.

És una proposta d’un Govern de tots, amb tots, per a tots. És una aposta que respon a una necessitat, no és cap pols, és una idea clara del que Catalunya necessita. Sense queixes, lamentacions, ni victimisme. Amb propostes i programa.

Des d’una majoria sòlida proposem una majoria social. Un diàleg del Govern amb la societat i la incorporació de tots els accents socials, econòmics i institucionals a la formulació del nou horitzó polític i de modernitat per a la Catalunya del segle XXI.

L’Estatut i el finançament, des de la fermesa i des de la lleialtat, des de l’exigència i la solidaritat, des de la justícia i la igualtat, des de la diferència i la pluralitat, són la condició necessària.

Pasqual Maragall, Josep-Lluís Carod Rovira, Joan Saura i els respectius grups parlamentaris i formacions polítiques formulen i proposen un programa de govern per a quatre anys.

Un programa pensant en les persones i pensat per a les persones, i un programa pensant en el territori i per al territori.

Els ciutadans, les persones, viuen en el territori en municipis.

El territori és una prioritat d’aquesta nova majoria.

Posar ordre, fer endreça, netejar.

Rescatar el paisatge de les seves hipoteques.

Sostreure’l de la voracitat.

Cuidar-lo com un actiu patrimonial.

Assegurar-ne la continuïtat, regeneració i millora.

Fer del mosaic territorial una obra d’art, una filigrana treballada per la conducció humana i impulsada per la força de la natura.

Créixer bé en el territori, crear les condicions per a un nou impuls econòmic. Facilitar la mobilitat, dotar les infraestructures adequades, potenciar i racionalitzar el transport públic. Acostar a tot el territori i a totes les persones uns serveis públics de qualitat. Més ferrocarrils, més xarxes, noves línies, rodalies eficients, gestió autònoma, ample europeu per al transport de mercaderies.

El debat del ciment no és ciment sí o ciment no, és quant ciment, quin ciment i on. I no a tot arreu.

Qualitat dels serveis i igualtat dels ciutadans davant l’oferta de serveis.

Escoltar més i administrar millor. Col·laborar amb els municipis des de la lleialtat i la cooperació. Definir un nou model d’administració. Crear un nou marc de descentralització del poder autonòmic i impulsar una franca cooperació territorial i local. Amb un finançament millor. Abandonant la confrontació, la por al poder hanseàtic, abordant amb vigor els temes del sòl, l’habitatge i la fiscalitat. Som partidaris d’una fiscalitat redistributiva. No som partidaris d’un esport que no practiquem, pujar els impostos.

No hi ha risc d’estancament econòmic, social, cultural i cívic. No hi ha sigut fins ara, i no hi ha de ser en el futur. Però no al campi qui pugui, no al tot s’hi val. No tot s’hi val.

Posar l’accent en la política social. Polítiques de fons, d’igualtat.  De lluita contra les causes de l’exclusió i de la pobresa. De creació d’oportunitats. D’ajut a les famílies. D’atenció i sensibilitat amb tots els col·lectius. Polítiques superadores del mer assistencialisme. Recursos, equipaments i polítiques per a fer efectiu el principi i el dret de la igualtat d’oportunitats.

Amb un nou Pla d’habitatge en el context d’un urbanisme sostenible. Sostenible i compacte que moderi el creixement dispers i difús, que incentivi la rehabilitació. Rehabilitació del parc d’habitatges i dels centres històrics i els barris de les ciutats.

Generant confiança i seguretat. Seguretat fonamentada més en l’exercici dels drets i els deures, que en l’aplicació de restriccions. Seguretat compartida, seguretat exercida, seguretat pública. Seguretat per a tots. Crear més seguretats, que seguretat.

Fent de l’educació un dret universal. Educació de qualitat, educació per a tots i totes. Educació als pobles i ciutats, a l’àmbit rural i a les aglomeracions urbanes. Compartint responsabilitats amb les famílies i amb la comunitat educativa. Incentivant la formació professional i la transició de l’escola al treball. Potenciant les polítiques culturals en tots els seus àmbits. De la recerca i de la vida acadèmica i universitària com a factors d’identitat, d’especialització i d’especificitat i singularitat. Obrint la cultura de Catalunya al món, a les noves tecnologies, a les noves sensibilitats i als nous mercats. Fer de la llengua un valor i de la convivència lingüística un valor afegit.

Fent de la llengua l’objecte del desig.

Proposem un futur en confiança, amb seguretat. Lluny de les equacions simplificadores. Simplement. El joc dels uns i els altres mai no l’hem formulat, però ens el trobem en algunes pintades i en alguns arguments.

Som, com a país, una amalgama complexa.

En la complexitat hi ha totes les sensibilitats, totes les aportacions, tots els accents. L’amalgama potencia i reforça la riquesa de la diversitat.

Una lectura atenta d’aquesta amalgama no admet receptes de formulari. Per benintencionades que siguin.

El programa de Govern que proposem, que presenta i defensa Pasqual Maragall és la resposta a aquest repte. El repte que el sedueix i ens sedueix per conduir amb passió Catalunya cap a un nou horitzó. Passió i sentiment.  La política que volem no és gens visceral, és, això sí, un combinat eficaç entre la força dels sentiments i l’imperi de la raó.

Els convido a totes i a tots a sumar-se a la majoria política que recolzarà ara Pasqual Maragall com  a 127è President de la Generalitat i els convido a totes i a tots a fer més gran la majoria social que representa.

Amb la mà estesa, el diàleg a punt i el cor obert, obrim ara una nova pàgina de la història de Catalunya tot participant en la construcció d’un futur brillant.

Publicada a: DSPC-P, 3, pàg 17  DSPC-P, 3, pàg 43

16 Desembre 2003 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a DEBAT D’INVESTIDURA DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

INVESTIDURA DE PASQUAL MARAGALL COM A PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Intervenció en el Ple del Parlament. Debat d’investidura del president de la Generalitat

Publicada a:  DSPC-P, 3, pàg 17 i  DSPC-P, 3, pàg 43

16 Desembre 2003 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a INVESTIDURA DE PASQUAL MARAGALL COM A PRESIDENT DE LA GENERALITAT

FINAL DE TARDOR

Diari de Girona 

Ahir vaig sortir aviat de casa. De nit havia plogut molt i de matinada els retrunys allargassats d’un tro potentíssim em van tenir prou despert per assistir bocabadat a l’enlluernament d’un llamp de llum blanquíssima que per un instant va convertir Sant Pere de Galligants en un immens i natural plató de televisió. L’Onyar baixava ple i espès, terrós. L’aigua baixava amb força, amb fúria continguda. M’agrada l’Onyar ple quan ja ha parat de ploure i podem tenir la seguretat que no creix més i va molt alt però encara té un marge. És una imatge trencadora, d’un dinamisme molt poc usual que permet evocacions dramàtiques però té la bellesa dels moments excepcionals. Clarejava tot just a llevant per darrere de la immensitat catedralícia. La Devesa lluïa la millor catifa de tot l’any. Un tou de fulles molles, brillants, netes, de colors torrats, i un bosc de troncs esbelts i alts, quasi despullats del tot exhibint la puresa nua d’una escorça clapejada.

Passades les set hi ha moviment a Girona. Però és un moviment amb intermitències. No és encara l’atabalament de les hores punta a les vuit o a les nou, quan tots els carrers i els giratoris semblen embogir de cop en una cursa frenètica per arribar a la feina o l’escola.

Els cotxes respiren tranquils i saben que tenen espai. Els vianants circulen mandrosament entre adormits i capficats.

A la carretera de Barcelona en Jacinto Sáiz executa el seu ritual quotidià dels cinc quilòmetres antiestrès, amb una fidelitat, una constància i un ritme iguals als del dia que va començar a fer-ho per prescripció mèdica. Deu tenir un recorregut molt precís i calculat,  i deu tenir la ciutat força apamada. Camina fort per la voravia de les Germanetes dels pobres i travessa el carrer a l’alçada del carrer de la Creu, i el perdo de vista. Observo la nova residència de les Germanetes quasi acabada del tot, pendent només dels darrers retocs, i experimento la satisfacció de veure les coses acabades només comparable a l’excitació de veure-les projectades i fent-se. El resultat final és millor del que esperava per a la ciutat. No em refereixo al servei sinó a l’encaix de l’edifici en la trama urbana. La tanca hi ajuda i l’espai entre la tanca i l’edifici ajuda a deixar que tot plegat respiri i es minimitzin els aspectes més durs d’una arquitectura que no acaba de ser del tot reeixida. Però farà el fet, acaba una cruïlla important de la ciutat i es recuperarà un servei de l’àmbit sociosanitari absolutament imprescindible i bàsic. Girona guanya un equipament, un servei, i un encaix que evita l’ofec de les cruïlles de l’eixample i atorga en la seva singularitat retrenquejada un aspecte de menor voracitat immobiliària que ajuda a conservar espais i jardins.

Per la carretera de Barcelona, la massa vegetal del Parc del Migdia evoca un racó urbà de pau que encara no ha assolit tota la seva plenitud ni ha pogut mostrar encara totes les seves potencialitats.

L’estructura de davant del Melià anuncia un nou pas en la definició de l’ordenació i alineació de la carretera de Barcelona i insinua la possibilitat d’anar acabant un altre tram urbà després de molts anys d’abandonament i provisionalitat.

En el moment de deixar el giratori de Mas Gri somnio la gran zona verda, un parc autèntic, que pot sortir entre la carretera, l’accés a l’autopista i la via del tren, i no m’és difícil d’imaginar una gran massa vegetal potent i verdíssima, una nova devesa urbana en les ondulacions dels talussos que ha deixat com herència la nova ordenació d’aquest important nus de la nostra xarxa viària.

Ja a l’autopista, l’horitzó del cel dibuixa alguns núvols trencats i per les escletxes una vermellor incipient tenyeix el cel de rosa. Ha parat de ploure, el dia s’ha anat aixecant, i tot regalima.

M’entretinc en el pensament de l’arrencada del dia d’ahir convertit en un punt de referència per tocar de peus a terra, per pensar la realitat, per sentir ben viu que el món gira i gira i no s’atura. Per assaborir com canvien els paisatges més íntims, per somniar els escenaris més desitjables i per gaudir en el contrast de dies com ahir i dels dies transparents i enlluernadors que vindran més tard. Dies serens, de cels oberts, profunds i clars, de nits fredes, glaçades, estelades com mai apunt d’entrar a l’hivern.

Van ser deu minuts d’un dia que he volgut fixar en el record i que m’he endut a la memòria en les llargues hores de les reunions, de les negociacions, dels programes, de les propostes, com a metàfora permanent  que un altre món és possible i que sempre hi ha un horitzó per somniar.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

5 Desembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a FINAL DE TARDOR

JOAN PUIGBERT. L’HISTORIADOR, EL PEDAGOG, EL POLÍTIC

Opuscle editat en homenatge a Joan Puigbert. Girona, CCG, 2002

En Joan Puigbert i Busquets (La Bisbal d’Empordà, 1944 – Girona, 1997) va morir sobtadament als cinquanta-tres anys. La seva mort va produir una gran sotragada d’una envergadura coincident amb la fortalesa del seu caràcter però molt més enllà del que es podia esperar de la seva modèstia i discreció.

L’absència de l’historiador, el pedagog, el polític va subratllar, ampliar i definir, amb trets molt contundents, la seva biografia, la seva trajectòria, les seves aportacions, el seu compromís. Els continguts borrosos, poc definits, que ens aportava el dia a dia cedien davant de la força emergent d’una visió de conjunt, d’una síntesi ràpida de la seva peripècia vital, exigida per la brutal absència.

No és gens sorprenent, doncs, que fent ús de materials seus i des de 1997 fins a l’any 2000 s’hagin anat succeint un seguit de publicacions que reuneixen la triple dimensió que el va caracteritzar i que ara dóna peu a una col·lecció d’història, pedagogia i política amb el seu nom.

A partir dels seus treballs com a regidor i amb motiu de donar el nom de Joan Puigbert a l’escola Annexa de Girona, l’Ajuntament va publicar l’opuscle Joan Puigbert. Escrits sobre  cultura i educació. Girona, Ajuntament, 1998. Poc després la Revista de Girona, núm. 196, 1999, va dedicar-li el dossier “El compromís intel·lectual i cívic de Joan Puigbert”. Després l’Ajuntament va editar el treball inèdit i incomplet sobre Política Municipal a la Girona de la Restauració (1874-1900), Girona, Ajuntament, 2000. I finalment a finals del mateix any es va publicar El sexenni democràtic a Girona: actituds religioses i moviment obrer (1868-1874), editat per en Josep Clara i en Joaquim M. Puigvert, publicat per la Universitat de Girona.

Tot plegat de 1997 a l’any 2000, materials diversos que Joan Puigbert tenia entre mans i que sintetitzen una bona part de les seves preocupacions. La unanimitat dels homenatges és proporcional a la dels mereixements.

Però aquest conjunt de títols no recull del tot l’àmbit de les preocupacions de Joan Puigbert.

Puigbert va explorar, com queda dit, el món de la història, de la pedagogia i de la política.

Era exigent, meticulós, crític, rigorós. Partia d’una formació àmplia feta en les facultats civils i eclesiàstiques i hi afegia una insubornable exigència i autoexigència feta d’austeritat i compromís.

Aplicava aquests paràmetres en tots els tres camps que hem esmentat, i a tota la vida, tant com en els judicis precisos que emetia sobre tota mena de temes d’interès.

En el terreny de la política amb un inequívoc compromís catalanista i socialista, sense concessions. Sense renúncia dels valors i dels principis al voltant de la llengua i de la cultura, de Catalunya com a nació i de la justícia, la igualtat i  la llibertat com a principis inspiradors bàsics del socialisme. Ho va aplicar a Girona i sotmetia al seu judici sever cada dia els esdeveniments de la política general amb una gran desconfiança quasi sempre justificada cap a les ideologies híbrides o cap a les interferències territorials. Intuïa una hipoteca excessiva en les relacions federals entre el socialisme català i el socialisme espanyol. Hi patia, sense participar-hi directament, perquè ho considerava un obstacle, un entrebanc, per a la plena eclosió del socialisme català.

Va fer bandera de l’educació. L’ensenyament entès com un camí de civilització i d’alliberament, un dret bàsic i universal. Creia radicalment en l’escola pública, el paper dels mestres, la funció de les escoles de mestres i la importància dels moviments de renovació pedagògica. Va fer totes aquestes qüestions objecte de la seva atenció intel·lectual i la seva dedicació pràctica. Va educar i va fer recerca sobre l’educació. Va copsar la importància del món de l’escola al llarg del segle XX i es va fer intèrpret, hereu dels grans mestres  gironins del primer terç del segle. No hauria suportat la frivolitat més contemporània amb la moda de revisar tots els models educatius. Abans hauria culpabilitzat les polítiques  i les propostes que els sistemes i el marc legislatiu. S’hauria esgarrifat de la preponderància creixent d’un sistema que tendeix a subordinar l’escola pública i a encomanar-li més que l’administració d’uns drets universals, l’administració creixent de situacions marginals o de conflicte.

Finalment la Història. Com a síntesi i vehicle de tot. Com a itinerari intel·lectual per a esbrinar el joc d’interessos i d’ideologies en la configuració del canvi social i econòmic. El canvi, com a motor de la història, o la resistència al canvi, és clar, en una dialèctica permanent que calia desentrellar per a períodes mal o insuficientment estudiats. He esmentat només els treballs publicats pòstumament. Però en Joan Puigbert havia fet incursions en el terreny de la història eclesiàstica, la història del magisteri, la història i la biografia dels mestres, la història de la pedagogia i de les experiències pedagògiques, l’edició dels textos, la història del moviment obrer o, i ho cito com a únic exemple, treballs de síntesi com el seu La Girona de la Restauració. Girona 1874-1923. Quaderns d’Història de Girona. Girona, 1995.

Curiosament la doble formació, eclesiàstica i civil, el va mantenir lluny de qualsevol dogmatisme doctrinari. En els seus segles preferits, el XIX i el XX, res no és només o blanc o negre. No hi valen, i no hi valien, simplificacions. D’ací que busqués sempre en tots els fenòmens i moments explicacions diverses i interrelacionades, sense deixar cap presumpció de banda.

De la síntesi entre història, pedagogia i política en surt un inequívoc compromís cívic, que va trobar diversos camins per expressar-se.

Tímid en el terreny personal va saber trobar les fidelitats bàsiques i els amics triats per sobreviure en un context no sempre amable.

Mai no es va deixar atrapar pel provincianisme endogàmic i quan en veia el risc massa a prop, recordant els temps de Roma, feia les maletes i emprenia un viatge. Va ser en aquest sentit un cosmopolita no declarat. En feia professió sempre que arribava a un punt de saturació. Roma era la fita més apamada, de contorns més familiars i precisos. Però hi podríem afegir tota una altra geografia local i general, d’excursions a peu o viatges en avió.

El darrer viatge, sense retorn, ens obliga a tots a una devolució permanent. A tornar-li en la fidelitat del record totes les aportacions i tots els compromisos que ens va donar. Aquesta col·lecció serà una eina en aquesta direcció i incorporarà les aportacions innovadores i rigoroses que a ell li haurien agradat.

 (Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 131-134)

1 Desembre 2003 Posted by | Opuscles i llibrets, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a JOAN PUIGBERT. L’HISTORIADOR, EL PEDAGOG, EL POLÍTIC