Joaquim Nadal i Farreras

UN NOU VIGOR I UN NOU VALOR

Diari de Girona 

La Constitució de 1978 fa ara vint-i-cinc anys. És una fita històrica que només es pot valorar adequadament amb perspectiva històrica. I cal fer-ho perquè altrament la voracitat de la societat actual malmet valors, símbols, canvis i possibilitats amb una velocitat vertiginosa. Vull avançar ja que avui la Constitució espanyola no està de moda, però és vigent i és amb la seva vigència que hem arribat fins aquí. Ara és imprescindible donar-li nou vigor i nou valor per tal que segueixi impulsant els valors de la convivència i de la solidaritat i aprofundeixi el sentit de les llibertats individuals i col·lectives de tots els pobles d’ Espanya i de tots els seus ciutadans.

Vull dir sincerament que cal una actualització de la Carta Magna. Que en la seva vigència s’ha fet gran i en alguns aspectes insuficient, que els seus materials i continguts han envellit i que la rigidesa inflexible d’algunes interpretacions ha provocat una pèrdua de valoració i d’eficàcia que un sistema democràtic no es pot permetre. Advoco, doncs, per un aprofundiment de la Constitució i per un reconeixement que en el seu contingut variable, millorable i canviant hi ha els elements bàsics d’un pacte de convivència i de llibertats que en la seva mateixa flexibilitat ha de contenir els instruments per ser reconeguda com el marc que fa possible els somnis compartits i els projectes singulars. Que resolgui amb eficàcia un potent sistema descentralitzat d’èxit reconegut pel conjunt d’Espanya i les aspiracions concretes de les nacionalitats històriques que estan en la base mateixa de l’acord constitucional de 1978.

Sortíem d’una dictadura de perfils durs i d’adaptacions tecnocràtiques progressives que es va sobreviure a si mateixa durant uns anys. Vam fer una transició i les forces democràtiques van ser capaces d’articular un pacte d’estat en el qual hi van ser cridats els grans partits democràtics inclosos els nacionalismes històrics o emergents. L’acord va significar un equilibri. Potser en la precarietat d’aquest equilibri rau el joc entre les virtuts i els defectes del text que es va aprovar i refrendar majoritàriament. La virtut de tancar el franquisme, de passar pàgina, de saldar els vells contenciosos de la Guerra Civil molt vius encara en la memòria històrica. La virtut de construir-se més amb criteris de reconciliació que amb criteris de vindicació o de revenja. I el defecte de deixar alguns temes oberts en una ambigüitat calculada, que obria el reconeixement de les aspiracions de les nacionalitats històriques però no el concretava. Quedava oberta l’escletxa de la interpretació mesquina, gasiva i també la de la reivindicació permanent.

Ens vam dedicar durant anys a consolidar un sistema de llibertats i de drets, vam abandonar la pedagogia dels deures, i vam mantenir oberta la possibilitat d’un mercadeig gradual i polític entre les aspiracions no prou reconegudes ni incorporades i el joc polític i tàctic de la conjuntura de cada moment. Però vam progressar políticament, econòmicament, socialment i culturalment i plegats vam obrar el prodigi d’abandonar el vagó del sotsdesenvolupament, dels grans desequilibris territorials i socials i vam construir una societat moderna. Vam equiparar a la modernitat capdavantera de Catalunya tots els pobles d’Espanya. I ho vam fer amb un instrument clàssic, convencional, lluny encara de la consciència i de la vocació europea que assoliríem pocs anys més tard un cop conjurat el risc d’involució i emprès amb valentia el camí de la modernització econòmica.

Ara passa, però, que alguns voldrien convertir la Constitució en una fotocòpia d’ella mateixa, una petrificació diluïda, una foto fixa d’interpretacions rígides i invariables. I això es vol fer quan encara no s’han explorat ni assolit moltes de les potencialitats que el text conté. Frenar la interpretació i aplicació i modificació dels aspectes més clarament territorials de la Constitució és alimentar la deserció constitucional de tots els que hi veuen més una cotilla que ofega que no un instrument que impulsa.

Sóc dels que creu que la Constitució no s’ha de sacralitzar. I, en canvi, sóc dels que pensa que si en els seus aspectes bàsics esdevé un entramat permanentment actualitzable i flexible i modern podrem, com ho fan països amb una llarga i estable tradició democràtica, ensenyar la Constitució valorar-la i fer-la estimar. I potser només així, sense engolir cada no sé quan els nostres propis actes i els nostres propis avenços, podrem establir les bases d’una doctrina que ens portarà a l’estabilitat i a la pluralitat desitjades. Tot i ser un país de transició gradual hem de poder consolidar, com els països de tradició revolucionària, les bases d’un acord doctrinal que en la seva actualització permanent no ens obliguin constantment a haver de tornar als orígens.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

23 Novembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a UN NOU VIGOR I UN NOU VALOR

UN COMPROMÍS PER A LES TERRES DE GIRONA

El Punt, edició comarques gironines

Avui s’acaba la campanya electoral. Hem recorregut tots els pobles i totes les ciutats de les comarques de Girona. Hem mirat aquestes terres i hem escoltat totes les veus, tots els accents, totes les sensibilitats. Sabem com batega el cor de Girona i com és l’ànima de la nostra gent. I estem disposats a liderar un gran projecte, a fer realitat un somni, a conduir les nostres comarques a una situació de benestar i qualitat de vida que duri sempre més. És amb aquesta voluntat que proposem un gran acord per Girona. Un pacte institucional i social, un compromís per fer junts tot el camí que cal per assolir tot el que tots hem coincidit a dir que necessitàvem i encara no tenim. La nostra proposta consisteix a posar a disposició d’aquest projecte els millors homes i dones del Partit dels Socialistes de Catalunya i de Ciutadans pel Canvi. Homes i dones que viuen aquí, que són d’aquí i que saben què tenen entre mans. No us parlo només en nom meu. Ho faig en nom de la Marina Geli, que condueix el partit i ha definit el model de propostes per a la família i per a les persones que defensem, a Girona i per a tot Catalunya. D’en Manel Nadal, que ha fet els mapes i ha definit els somnis, que ha dibuixat els trens i les carreteres d’ara i del futur. De la Carme Carretero, que viu a Santa Cristina, que s’ha bolcat en la campanya i hi ha posat serenitat i entusiasme. De l’Esteve Pujol, de somriure plàcid, que coneix i segueix al detall la vida dels pobles. D’en Martí Sans, que verema políticament i realment en els aspres de l’Alt Empordà. D’en José Antonio Donaire, que sap què s’ha de fer amb el turisme i que ha de poder-ho fer. D’en Quim Valls, de Blanes, d’ànima científica i passió política. D’en Miquel Palomeras, alcalde de Sales de Llierca, constructor de pobles. De la Pia Bosch, nervi menut de constància sense límit en la recerca de la igualtat. De la Pilar Munde,t que pot tornar sòlidament Tossa de Mar als seus valors fundacionals. D’en Joan Serra, que escampa joventut per les terres i per les cuines de la Cerdanya. D’en Jordi Sargatal, àgil com una daina i llest com una centella. D’en Lluís Sacrest, de madura majoria en l’antic cor convergent i la millor premonició del canvi. De la Teresa Farrés, de Palamós de tota la vida, de família de pescadors empresaris, rescatant la vila de l’oblit i l’ha situat on li pertoca amb autoritat. D’en Joan Armangué, des del castell de la pau somniant el futur de Figueres. De l’Anna Pagans, que condueix Girona amb mà sòlida i crèdit moral, polític i personal. D’en Carles Barceló, esperit matemàtic en la dura oposició de Salt. De la Pilar Fernàndez de Henestrosa, que hi és perquè ha volgut i perquè a en Pere Thió li hauria agradat, i de la Irene Sagnier, que contribueix a la governació de progrés de Palafrugell.

Vet aquí el nostre compromís, la nostra proposta, la nostra gent. Ens comprometem a correspondre a la vostra confiança.

 

14 Novembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , | Comentaris tancats a UN COMPROMÍS PER A LES TERRES DE GIRONA

FINAL DE CAMPANYA. VOTAR

Diari de Girona

Avui s’acaba la campanya electoral. Durant mesos m’he mogut insistentment per totes les terres de Girona. Coneixia bé els perfils i els contorns de la nostra terra. Però ara puc dir que ho conec molt millor. N’he percebut els diferents accents, les diferents sensibilitats, he escoltat les veus diverses de les dones i els homes que cada dia viuen i treballen aquí. He pogut apreciar en el detall la riquesa extraordinària dels nostre paisatge humà, territorial, monumental. He pogut resseguir la petjada de l’home al llarg dels segles. M’he pogut emocionar davant d’un paisatge, d’una posta de sol, d’una tempesta d’estiu, d’un racó de mar, d’un rierol de muntanya. He escoltat les veus del silenci i les veus del vent i de la gent. He copsat tota la sensibilitat i voluntat de servei col·lectiu que s’escampa per tota la nostra geografia.

 Les terres de Girona són un autèntic mosaic, una filigrana de camps i boscos, de turons i planes, de gorgs i penya-segats. Un formiguer de pobles, viles, disseminats, ciutats mitjanes. Amb una qualitat ambiental remarcable, amb serveis públics i equipaments, amb projectes de present i de futur, amb idees innovadores, amb voluntats emprenedores que esperen una empenta definitiva, un estímul clar, una nova embranzida.

En el rerefons d’un paisatge encara de profundes empremtes rurals s’escampen aquí i allà amb una proximitat familiar els campanars senzills i austers la majoria de les vegades, o d’una altivesa  entre pretensiosa i agosarada com el de Borrassà, que domina la plana de l’Alt Empordà. És el testimoni d’una civilització centenària, d’una arquitectura, d’una tipologia de pobles, de carrers, de cases definides des de la saviesa popular per segles i segles de materials i formes adaptats al paisatge i a la climatologia.

Ens movem massa compulsivament per aquesta geografia. El cotxe ens desplaça a una velocitat renyida amb la contemplació entretinguda. La mobilitat per la feina, la congestió de les carreteres, el dens camionatge, ens distreuen de la visió calmada, de la mirada atenta, de l’aproximació en el detall. Però puc donar testimoni de centenars de masies d’una qualitat excepcional, d’una solidesa construïda amb afanys de generacions, de detalls de l’arquitectura rural i urbana que reclamen ells tots sols una bona estona.

I la vida de cada dia. El repartiment ambulant del pa a Orfes (Pla de l’Estany), la venda ambulant del peix. La botiga de queviures que ho és tot, el brogit de la mainada als patis de les escoles, la fleca reciclada i convertida en bar, botiga, espai amable d’Esponellà. La pluja fina pels carrers deserts i el sol esclatant per les platges atapeïdes. Els col·lapses de l’estiu i la placidesa de les torturades carreteres comarcals.

I un grapat de preocupacions. Fetes i explicades des de l’exigència crítica, del rigor, de la qualitat. Reivindicacions subtils i sòlides, elementals, construïdes des de la constància que la mateixa qualitat que hem assolit no ens ha de permetre l’abandonament i la confiança. Des del convenciment que si som on som, seríem molt més amunt si tinguéssim tot el que ens toca en el terreny de les infraestructures, dels serveis públics, de les telecomunicacions, dels recursos, dels plans i programes pels ajuntaments. Reclamacions fermes per assolir una autèntica, profunda, real igualtat d’oportunitats i territorial. Ser igual en drets i en deures a un  poble de l’Alta Garrotxa que en una gran aglomeració urbana. Ser lliures per triar un model de vida o un altre sense el risc de pensar que amb un tenim menys oportunitats que amb un altre. Passat el gran segle del telèfon encara no tothom té telèfon. I això passa quan les noves modalitats de serveis i comoditats creen noves discriminacions i oblits. Tenim zones fosques, punts negres, forats de cobertura clamorosos.

He observat i escoltat, he viscut intensament i m’he posat a la disposició de tothom. En nom meu i en nom d’un projecte, d’unes idees i de totes les companyes i els companys de la llista. He tingut el privilegi d’encapçalar-ho i l’he gaudit excepcionalment. He vista despuntar la primavera, he suat un estiu xafogós com pocs, he vist amb ulls molt oberts l’esclat d’una tardor esplèndida. La intensitat variable de la petjada de la tardor en les arbredes de la collada de Tosses, en el cor de les Guilleries, en els paisatges de Vidrà o Viladrau, o en els carrers de Girona. He vist els grocs pujats o pàl·lids, els ocres, els marrons, els vermells de vi intens de les espècies autòctones i dels arbres de jardí.

Volem i proposem més poder per aquestes terres, més capacitat de decisió, més lideratge, i ens hi hem posat a disposició.

I avui s’acaba la campanya electoral. Diumenge al vespre tot serà diferent. Però passi el que passi, em toqui el que em toqui i sigui quin sigui el grau de confiança que ara us demanem i que ens volgueu atorgar, seguiré fidel al meu compromís amb vosaltres. Continuaré escrivint i mantindré el tracte que vaig fer amb el director quan vaig deixar l’alcaldia de Girona: escriure de tot això, de les nostres terres, amb periodicitat quinzenal. I així ho faré. Gràcies amics, per tantes coses.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

14 Novembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a FINAL DE CAMPANYA. VOTAR

NOUS CAMINS, NOVES IDEES, NOU CATALANISME

 Els fulls de l’escriptori núm. 7 i Crònica del Canvi, novembre 2003

Encara no fa cent anys Catalunya vivia un desvetllament polític i una potent efervescència cultural. En la transició del modernisme al noucentisme es va anar perfilant un autèntic programa. Un programa polític, un programa cultural, i  finalment un programa de política cultural. Es perfilava en aquell moment un marc nou per a una cultura nacional on els equipaments, l’educació, la llengua, trobaven el seu paper i els seus camins. Un sistema d’ equipaments nacionals (museus, arxius, biblioteques…) creava el marc de referència per al desplegament d’un programa territorialitzat que posava tot l’èmfasi i tota la confiança en la força civilitzadora i cívica de la cultura. El diagnòstic era correcte, les prioritats estaven ben fixades i el treball des de les decisions polítiques que van assumir, d’una banda la Mancomunitat, i de l’altra els Ajuntaments, anava perfilant l’àmbit en què trobaria el terreny abonat la Generalitat de Catalunya.

En molts aspectes podem dir que encara ara vivim d’aquells projectes, alguns encara inacabats, i que la filosofia que va dissenyar el noucentisme ha impregnat tota la centúria en el benentès, és clar, que el parèntesi del franquisme va significar una sotragada i una frenada que hem de contemplar a l’hora de fer el balanç global.

Però així i tot no deixa de ser simptomàtic que el Museu Nacional d’Art de Catalunya estigui, tot just ara, a punt d’acabar-se i que en el terreny del teatre, de la música, de l’art contemporani, de les noves arts, estiguem encara en una etapa de definició que queda molt lluny d’haver creat uns punts de referència segurs i clars. Vivim encara d’algunes inèrcies nacionals i d’alguns dèficits d’equipaments que s’hauran de cobrir tant aviat com sigui possible.

Voldria dir també que sovint la penúria d’idees fa més fàcil el refugi en la materialitat dels equipaments. Més d’una vegada, el contenidor ha sigut l’excusa per deixar de banda o per a més tard el contingut. Només una xarxa tupida i completa d’equipaments, que cobreixi per capilaritat el territori ens deixarà sense més excusa per abordar un programa de futur. Un programa que entomi el foment de la creativitat, l’impuls de noves professions, l’exploració de nous sectors, la promoció de les indústries culturals. Un programa que faci seu aquell paradigma segons el qual invertir en cultura és invertir en futur.

Vet aquí el punt. Un nou futur per a noves idees. Un nou marc per a un nou gran programa nacional de cultura. Passats cent anys i tot just començat el segle XXI, la mirada enrere i nostàlgica, el mirall del noucentisme, ha de ser ja només una referència històrica, però ja no ens ha de marcar el camí que hem de seguir simplement perquè han passat cent anys i hem d’explorar nous camins.

Arribats a aquest punt, establerta la necessitat d’un nou programa, convé no perdre de vista que el balanç dels darrers vin-i-tres anys és més aviat pobre perquè, tot i que és veritat que s’ha seguit amb el paradigma fàcil dels equipaments, no s’ha avançat gens en el terreny de la concertació amb els sectors i en la definició de les estratègies, ni en la potenciació dels debats que són implícits i imprescindibles en el món de la cultura. No només això, sinó que la segmentació i fragmentació dels àmbits de la cultura ha antropologitzat  el món de la cultura popular i tradicional que ha tingut un amplíssim desenvolupament mogut pel desfici de l’oci i el lleure, de la civilització urbana que fuig sense mirar-se a si mateixa, de la mirada permanent i compulsiva, hiperactiva i tot en el món de les fires de tot, dels mercats de tot, de les artesanies de tot, de la cultura de carrer. Fins a crear tradicions induïdes trencant fronteres i obrint les velles arrels de la tradició a una dimensió universal catalana que en perverteix en part el seu sentit més originari. Els bestiaris, els geganters, els castells, els correfocs o les mateixes sardanes han fet una evolució peculiar moguda en part per una idea potser fictícia d’aquesta universalitat que nega sovint les profundíssimes arrels antropològiques i religioses de determinades tradicions. En aquest terreny, allò que és mil·lenari o allò que és una invenció de la tradició ha entrat en un terreny confús i pantanòs. Això, és clar, no és ni bo ni dolent. Sobretot pot ser molt i molt bo si ho situem en el terreny que pertoca i no ens fem la idea equivocada que aquest frenesí de novetat tradicional és plena garantia d’una salut forta de la nostra cultura. El problema no és tant l’afirmació d’unes noves tradicions com la idea reduccionista que això expresssa la dimensió unívoca de la cultura catalana. Justament perquè per aquest camí la dimensió més global i més plural de la cultura queda hipotecada i subordinada i sovint es perd de vista o ja ni tan solament s’aborda.

Vet aquí perquè hem d’inventar un nou programa cultural basat en noves idees i farcit de nous estímuls. Per garantir que hi haurà un món nou on els creadors, els programadors, les noves tècniques i les noves arts, el món audiovisual, el món del còmic, el món de la dansa, el món de la plàstica tindrà una nova eclosió, emparada en noves indústries culturals que sabran copsar el canvi en profunditat que s’ha de produir per a emprendre el camí de la modernització de la nostra cultura i la seva transformació i adaptació a una nova època.

Continuarem amb els referents més directament lligats a la identitat i l’herència rebuda on detectem mancances de criteri i de dimensió estratègica. En l’àmbit patrimonial, per exemple, clamen al cel encara Sant Quirze de Colera, o l’abadia de Santa Maria de Vilabertran, els museus de Ripoll, reclamen una dimensió cultural més justa els jaciments de Empúries, Roses, Ullastret, Sant Julià de Ramis, Serinyà o la Draga. Esperen la plena eclosió els equipaments més innovadors i els discursos més moderns com el Museu del Joguet, el Museu del Cinema, el Museu de l’Exili, el Museu dels Jueus. Reclamen una concertació institucional, com la que amb gran èxit ha representat el cofinançament del Pla Director de la Catedral de Girona, que s’hauria d’estendre a Sant Feliu i a tots els monuments més emblemàtics i de dimensió supramunicipal que a títol indicatiu hem esmentat.

Però tant amb la música, com amb la dansa, com amb les arts plàstiques, com amb les arts audiovisuals, com amb el teatre, ens calen moltes més escoles, més producció, més experimentació més participació. Més “temporades altes” per entendre’ns. Més acords entre els organismes públics i els creadors i els programadors privats. Més llibertat, més camp per córrer, més eines, més instruments i menys condicionaments. L’àmbit institucional públic potser s’ha de cenyir a crear els circuits, els canals, que facin possible el desplegament de totes les potencialitats, fins a deixar ben marcat un camí ple de Cruïlles i opcions per on transitaran lliurement les idees i les propostes i per on farem d’una nova oferta cultural el millor revulsiu de la nostra vida col·lectiva mancada ara d’estímuls per superar una certa acomodació a una vida plaent i dolçament declinant.

La cultura pot ser un bon instrument i un bon banc de proves per a la societat gironina i treure-la del miratge autocomplaent, dels lideratges estadístics, de la plàcida i bona vida de la societat opulenta per a redreçar-nos i portar-nos a la primera línia de la modernitat i de la creativitat. El millor camí per a recuperar el lideratge que potser podríem emprendre.

8 Novembre 2003 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , | Comentaris tancats a NOUS CAMINS, NOVES IDEES, NOU CATALANISME

EN EL CENTENARI DELS JOCS FLORALS DE GIRONA

Diari de Girona

El dia 3 de novembre de 1903, ara fa cent anys, es va celebrar amb gran èxit al Teatre Principal de Girona, ara el Municipal, la festa de proclamació dels guanyadors dels “Jochs Florals de Girona” en l’ “any primer de sa instalació”. La reina de la festa fou la jove Esperança Bru i Oller i el secretari de la junta organitzadora i del jurat qualificador en Prudenci Bertrana. Entre els premiats ressonen encara ara amb forta personalitat els noms de Jaume Bofill i Matas, Josep M. Folch i Torras i un joveníssim Josep Carner de dinou anys amb la poesia “L’Ignorada”.

 Uns mesos abans, dins de l’any 1902, s’havien convocat uns primers Jocs Florals per iniciativa de la revista “Enderroch” en els quals la Flor Natural ja fou guanyada per Josep Carner amb “Seculars”.

Aquest episodi premonitori va ser la primera llavor que acollida amb entusiasme per diversos sectors de la ciutat i també per la revista Vida donaria lloc a la convocatòria per a l’any 1903 dels primers Jocs Florals de la ciutat.

Es tancava així tota una època, la dels Certàmens de l’Asociación Literaria. Vida en el número 20, del 15 de novembre de 1902, proclamava en un article d’impuls dels Jocs Florals “Tan metex sembla que la Associació Literària de Girona es al calax”. En el mateix article s’insistia en la liquidació d’una etapa i l’inici imprescindible d’una altra. “Per amor a la literatura i a la Pàtria hem combatut la associació organizadora dels certams hermafrodites de nostra capital, i per amor a la literatura i a la pàtria trevallarem am delit per a la bona organisació i marxa d’una festa digne, rebutjadora de vanitats més o menys aristocràtiques i fatxenderies…”

L’ànim demoledor d’aquest text no pot fer oblidar, però, que com ha assenyalat Maria Dolors Fulcarà a Girona i el Modernisme (1976) s’estableix una continuïtat entre els Certàmens i els Jocs Florals i apareixen noms repetits en les nòmines dels promotors d’una i altra activitat com no podia ser d’una altra manera en una ciutat molt petita i amb ambients intel·lectuals molts restringits. I és per això que el text de la invitació per a formar part dels impulsors dels Jocs Florals és més condescendent i suau quan explicita les raons del canvi “Haventse disolt,per causes que no es d’aquest lloch esbrinar, la Asociación Literaria que per espay de trenta anys havia vingut fent en aquesta ciutat importants trevalls encaminats principalment al conreu de les bones lletres, alguns aymants de la literatura patria, ab un esperit per un costat més ample y per l’altre més inclinat a afavorir la vida dels idiomes regionals, han concebut el pensament de promourer el foment de nostra literatura…”

Un Bertrana combatiu i entusiasmat en aquella data es va deixar anar i va fer abans de donar compte com a secretari del jurat del resultat i veredicte un al·legat en defensa dels Jocs Florals, tot ponderant la seva importància i necessitat tot i que reconeix que per l’època no és fàcil destriar el gra de la palla i sovint guanyen rimaires d’ofici, que manegen els consonants am l’habilitat dels juglars de fira”. Desqualifica així les evasions romàntiques, les temptacions ensucrades, les rimes encarcarades i sense gràcia, però admet que “son pas incert es més consolador que l’inmovilitat xorca dels escéptics en literatura, dels que dormen, dels que fumen l’opi de les diversions antiestètiques”. La poesia, la literatura, la festa dels Jocs Florals és, diu Bertrana, una medecina necessària per evitar de passar tots els dies de l’any “per contemplar  com empedraven carrers, enrunaven cases o construien ponts”  i és un motiu per alliberar “als que desmaien empresonats en els carrés fangosos de les ciutats prosaiques”. La Girona que pesa en l’imaginari dels joves iconoclastes de principis de segle desfila amb rotunditat en aquest discurs de Prudenci Bertrana com una llosa i com una nosa que impedeix l’excel·lència de l’esperit i la superació de la grisor ambiental. “Ja he dit la paraula ¡Les ciutats prosaiques!  Ben segur que tots vosaltres haureu pensat tot seguit en la boira gris, en el etern silenci de la boira gris, en la melangia de la boira gris, sobre la que de tant  en tant  branden les campanes ara tristes, suara alegres, pro sempre marcant el temps que fuig, que llisca, que s’escapa sense consol, sense art ni poesia”.

L’aventura escenificada aquell 3 de novembre de 1903 va durar trenta anys, va crear una tradició, va saber mantenir un to, i ofereix un balanç més que notable avui plenament incorporat al bagatge cultural de la ciutat. És molt probable que la mateixa litúrgia dels Jocs Florals els acabés liquidant per motius semblants als que en un altre moment i per causes més directament relacionades amb l’ ambigüitat lingüística va decaure el Certamen.

Però és molt probable que no tinguem la plena consciència de les aportacions de primera línia que van permetre aquells Jocs Florals, tant en el conreu de la literatura com en el contingut més doctrinal, literari o no, de la majoria dels discursos pronunciats pels diversos presidents que, en més d’una ocasió, ens van deixar autèntiques peces mestres dedicades a la nostra ciutat. Espigolant d’aquí i d’allà s’han citat una i altra vegada fragments rellevants d’aquests discursos. Però ara, amb motiu d’aquest centenari que ha passat de puntetes, potser seria l’hora d’aplegar en un sol volum aquells discursos com em sembla recordar que ja va proposar fa una colla d’anys anticipant-se a aquesta efemèride Mn. Modest Prats. D’altres centenaris d’entitat menor han fet més fortuna. No és pas moment de desaprofitar una ocasió.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

7 Novembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a EN EL CENTENARI DELS JOCS FLORALS DE GIRONA