Joaquim Nadal i Farreras

LLIBERTAT SENSE POR

El Punt, edició comarques gironines

En el full de ruta, el manual de campanya de Convergència i Unió, apareix escrita amb lletres de motlle una consigna clara: fer servir els socialistes per fer por i així erosionar-los. L’estratègia de la por no és nova. Només és nova la insistència, la contumàcia amb la qual els dirigents de CiU s’apliquen a desvetllar, sense massa èxit, sentiments de por. No cal ni dir que el fracàs de l’operació té una directa relació amb el gruix escassíssim dels arguments. No per això, però, s’ha de deixar passar sense anàlisi aquesta estratègia que es formula en uns termes excloents i exclusivistes que diuen molt poc a favor del sentit de país i de la col•lectivitat que s’hauria d’esperar d’aquells que ara ja fa més de vint-i-tres anys que ens governen.

El primer argument es concreta en una idea: contraposar els d’aquí i els de fora, els independents i els dependents. En paraules de Josep-Antoni Duran i Lleida, en Pasqual Maragall no és un candidat d’aquí simplement perquè els socialistes catalans col·laborem de forma clara i directa amb el socialisme democràtic espanyol. Però la determinació de qui és d’aquí i qui no ho és no està en mans del Sr. Duran sinó dels milions de persones, homes i dones, que hi viuen i han decidit viure-hi. No es tracta d’aixecar cap fantasma. Es tracta només de deixar clar que l’administració de la catalanitat no admet exclusions tan barroeres. No només això sinó que l’argument obvia que CiU porta a l’esquena, per a pecat seu, dues investidures de José M. Aznar, set pressupostos del PP i una llarga i estable col•laboració amb el PP al Parlament de Catalunya, escrita i signada i amb un compromís tan sòlid i tan català com no emprendre cap reforma de l’Estatut en la legislatura que s’acaba. Que ningú no dubti que segons quins fossin els resultats del 16 de novembre la col•laboració entre el PP i CiU, ara temporalment suspesa, reprendria amb més força i amb més dependència. En darrer terme desacreditar la col•laboració entre els socialistes catalans i els socialistes espanyols és rebutjar la imprescindible col•laboració que aquests darrers donaran a la tramitació a les Corts Generals del nou Estatut de Catalunya.

La segona idea intenta erigir CiU en l’única força capaç de donar tranquil•litat als empresaris en relació a les exigències territorials i ambientals. No votéssiu pas els socialistes que ho frenaran tot i bloquejaran el creixement tot impedint la prosperitat. Argument curiós en boca d’aquells que han fet de la discrecionalitat en l’exigència als empresaris de les determinacions mediambientals un instrument d’irritació i provocació permanent a uns i d’adulació i entrega d’uns altres. En boca d’una administració que entorpeix més que no estimula, que burocratitza en comptes de modernitzar, que entrebanca i no empeny. Esgrimir l’argument de la sotenibilitat com l’espantall per fer por amb els socialistes és d’un contingut demagògic molt evident i intenta buscar complicitats en algun sector després d’haver-hi interferit i intervingut discrecionalment durant dècades. Però tothom sap prou bé fins a quin punt els socialistes som capaços de conduir les coses amb sensibilitat i rigor de manera que, sense perjudici per a les qualitats ambientals i territorials de l’entorn i del paisatge, l’activitat econòmica adequadament impulsada i modernitzada adquireixi la solidesa i la consistència que ha de permetre continuar creixent. CiU ha acostumat els sectors econòmics a la dutxa escocesa: l’exigència i la condescendència. Ara t’apreto i ara afluixo, i m’ho has d’agrair. Quan tothom espera coherència, claredat, regles del joc iguals per a tothom i instruments d’ estímul i promoció per a desenvolupar-se.

I un tercer exemple encara en relació a l’estratègia de la por. Josep-Antoni Duran i Lleida ha volgut fer por en relació amb el món de l’educació, advertint que amb els socialistes l’escola cristiana hauria de patir molt.

Que ningú no pateixi. Els socialistes ens proposem posar coneixement, sensibilitat, diàleg, passió i diners en el món de l’educació per treure’l de l’estat de xoc permanent en què sembla instal·lat. Donarem instruments a l’escola pública per tal que reforci el seu paper i la seva oferta. Més recursos materials, edificis nous sense barracots, recursos per a manteniment amb atenció especial a les escoles rurals i comarcals. Flexibilitat i autonomia als centres. Autoritat i mitjans als equips de direcció. Carrera professional per al professorat. Col·laboració amb els ajuntaments per a la planificació i matriculació .Places d’escola bressol sense falses promeses. Més temps de docència amb més professorat. Ràtios raonables enfront de la saturació actual. Una Llei Catalana d’ Educació que pugui aprofundir en les competències, l’organització i els continguts. I un acord amb l’escola concertada per tal d’assumir de forma conjunta els reptes i els requeriments de la societat, afrontar-ne els problemes amb equitat, complir amb els objectius i principis fixats en la llei i garantir eventualment el principi de la gratuïtat amb la revisió dels concerts i la seva actualització quan calgui. Que ningú no tingui por. Aquest és un argument antic, vell, dels que fa dècades que manen i es resisteixen al canvi. Totes les opcions polítiques són legítimes i el poble haurà de decidir. Però els socialistes volem deixar clar que som partidaris de la llibertat sense por i no som partidaris de la por sense llibertat. Nosaltres ens pensàvem que l’argument de la por era una exclusiva dels enemics de la llibertat, i ara sembla que no.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

10 Octubre 2003 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: