EL CAQUIER I EL CALL

Diari de Girona  

Són Fires i ha fet fred. També ha plogut i els rius baixen abundosos. Fa pocs dies, un regidor de Juià em deia que la riera baixava com feia anys que no es veia. I la música de l’aigua al Galligans és un regal poc freqüent que ens porta el record dels moments més humits de la nostra memòria. El vent que sempre fa al portal de Sobreportes ha tingut el punt gèlid per justificar les castanyes i acostar-nos més a unes Fires d’abric i bufanda que a unes Fires de màniga curta i d’anticipat estiuet de Sant Martí. Aneu a saber si finalment després de les calorades d’aquest estiu, que no semblava que s’haguessin d’acabar mai, no ens hem trobat amb la sorpresa d’una certa normalització climàtica que ens acosta a tots a una memòria col·lectiva que feia temps que trobàvem trasbalsada.

Les Fires van començar bé, amb l’esgarrifança d’un pregó que en la seva primera part va tenir la força de l’evocació de les veus i els moments històrics de la trajectòria de Ràdio Girona des de la seva fundació, l’any 1933, fins ara mateix. Les veus de Francesc Macià o dels alcaldes republicans de Girona, o les seves paraules, posaven la pell de gallina. La segona part, més encarada al futur, va ser una aposta decidida dels pregoners per la ciutat del futur i per l’obertura de nous horitzons.

Però el moment culminant dels primers dies de Fires, marcats pel fred i la pluja, va ser el dilluns passat al vespre amb la inauguració de les noves sales del Museu d’Història dels Jueus. Les circumstàncies han fet que aquestes sales coincideixin amb els espais que durant molts anys van ocupar els estudis de Ràdio Girona, de tal manera que entre el pregó i aquesta inauguració s’estableix una seqüència històrica ben significativa.

Les noves sales tenen un aroma especial de novetat íntima, domèstica. Tot adquireix un to de vida quotidiana que ens acosta amb eficàcia a la realitat de la vida dels jueus de Girona. Una vida marcada per la singularitat d’una cultura i una religió, però confosa i barrejada amb la vida intensa de la Girona medieval. Sílvia Planas ha reportat documentalment com, en ple segle XV, era perfectament possible rastrejar famílies de tronc jueu amb membres del tronc convertits al cristianisme i vinculats igualment per la sang, l’afecte, i els llaços familiars, com ho acrediten testaments de famílies amb membres de les dues comunitats amb un tractament que s’inscriu en la més pura lògica familiar sense el condicionament religiós. I és evident que l’expulsió va marcar, amb tons dramàtics, la vida de la ciutat i la de moltes famílies. Però també ho és molt d’evident, i a vegades no ens ho ha semblat, que la millor manera d’interrogar els arxius i els documents per a comprendre la vida dels jueus de la ciutat és des de la normalitat de les coses més òbvies sense anar a buscar l’excepcionalitat on no hi era. De tal manera que si, com explica sovint la Sílvia, els banys rituals de Saragossa eren a l’Ebre mateix no ens hauria d’estranyar que els de Girona fossin a l’Onyar, o que com a vegades ha comentat l’Eduard Feliu amb la Sílvia Planas en algun moment aquests banys, més modestos, poguessin estar ni més ni menys que en els terrats de les cases. Tenim encara moltes coses per aprendre i descobrir, i moltes és molt possible que les tinguem a tocar, a un pam del nas, i que justament per això ens costi d’assabentar-nos-en.

Però el recorregut de les noves sales val per ell mateix una visita i ens acosta a aquesta vida quotidiana amb eficàcia provada. Des de l’evocació de la llum i les olors del pati interior, dels jardins i les flors, dels arbres i dels fruiters, fins als objectes més elementals d’ús personal. La ceràmica igual com un didal, unes arracades o una sivella que il·lustren magníficament bé la invitació que es va fer per al dia de la inauguració.

Però el racó més excitant, el punt dolç de la visita, el moment culminant és el moment de fer el gest de treure el cap per una finestra, de recolzar-se en l’ampit i abocar el cap a fora per veure un carreró de segles tancat a les mirades forasteres durant anys i panys. Un carreró esglaonat, paral·lel al carrer de Sant Llorenç, el carreró d’Hernàndez, que ens evoca millor que moltes maquetes i plànols la disposició urbanística del call i de la ciutat. Un caquier al fons, ple de caquis, dóna un to entre daurat i vermellós a un espai ombriu i humit, on la molsa del temps senyoreja més que les petjades dels homes i les dones que fa temps que no hi han transitat. La mirada obliqua des de la finestra és com un balcó a la història, una màquina del temps, un viatge apassionant segles enrere, la millor lliçó d’història d’un museu viu que es mou i batega.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

NUEVOS CAMINOS, NUEVAS IDEAS, NUEVO CATALANISMO

La Vanguardia

Cataluña se encuentra ante una encrucijada trascendental. Nos hallamos ante un final de etapa, un fin de ciclo y ante el agotamiento de un modelo. Tengo el convencimiento que para comprender el alcance de esta encrucijada debemos remontarnos a los inicios del siglo XX. Efectivamente, hace menos de cien años cuajó en Cataluña un grupo dirigente que, con no pocas dificultades y algunas contradicciones, supo elaborar y desarrollar un auténtico programa nacional. En la efervescencia creativa y crítica del tránsito del modernismo al “noucentisme” se dio cuerpo a un auténtico resurgir cívico, cultural y político. Las aportaciones de todas las sensibilidades y todas las tendencias del catalanismo político permitieron que tomara cuerpo un diseño institucional, doctrinal y pragmático que primero la Mancomunitat, ésta con los Ayuntamientos, y finalmente la Generalitat republicana se encargaron de poner en práctica. Se construyó el entramado básico de una identidad moderna de raíces históricas profundas y se diseñaron las bases para explorar y explotar todas las potencialidades de Cataluña en el terreno económico, cultural y político. La organización territorial, una red básica de equipamientos jerarquizada en el territorio y culminada en sendos equipamientos nacionales, la fuerza civilizadora de la cultura, la necesaria renovación y modernización de la educación, y la adaptación del sistema educativo a las necesidades de la economía catalana y sus sectores punteros fueron algunos de los elementos de este programa. No vamos ahora a detallarlos. Conviene únicamente retener que transcurrido casi un siglo somos todavía tributarios en muchos aspectos de aquella herencia y de aquel programa. Hemos vivido hasta fechas muy recientes de aquellos proyectos y la filosofía política de los albores del siglo XX ha impregnado toda la centuria con sus vaivenes y el brutal frenazo del franquismo. Pero ya en los inicios del siglo XXI no deja de ser sintomático que estén culminando ahora algunos de los símbolos y de los proyectos más emblemáticos y casi míticos de aquel gran movimiento como es el caso del Museo Nacional de Arte de Cataluña, condenado durante décadas a un ostracismo que comportaba en sí mismo el germen de nuestras propias debilidades. Podríamos decir que en parte hemos vivido de algunas inercias nacionales desarrolladas hace un siglo y que nos quedan todavía por cubrir algunos de los déficits señalados en aquel momento.

Jordi Pujol heredó en parte aquel programa. Quizás de una forma inconsciente y casi sin quererlo. Pero decidió adoptar sin matices las propuestas incompletas, inacabadas o interrumpidas de aquel programa nacional. Y prefirió dedicarse a trascender en el terreno doctrinal aquel momento histórico a base de elaborar un pensamiento más intimista, más voluntarista, incluso más patriótico, si se quiere. El personalismo de Jordi Pujol (doctrina, virtud y defecto a un tiempo) bebió de muchas fuentes y de algunas ideas y creencias muy personales y con ellas ha ido desarrollando un cuerpo de doctrina catalanista que ha evolucionado con el tiempo. En su caso personal hacia posiciones cuajadas de regeneracionismo identitario, de voluntarismo, de pragmatismo. No hay más que abordar su copiosísima literatura de circunstancias y sus reflexiones más matizadas en los recodos del camino para percatarse de los mimbres que constituyen una profunda creencia personal e incluso el convencimiento de su rol histórico en la especial circunstancia de la Cataluña contemporánea en que le tocó asumir grandes responsabilidades. Pero al final de la era Pujol el balance de su aportación requerirá más tiempo. Conviene, sin embargo, constatar que en la más reciente evolución de Cataluña el programa político de Jordi Pujol, o su plasmación gubernamental ha ido perdiendo empuje. Se ha ido adelgazando el hilo rojo de la continuidad nacional y doctrinal que propugnaba y los elementos esenciales de su programa nacionalista han perdido entidad. En parte porqué su continua introspección no le ha dado suficiente oportunidad de calibrar las mutaciones sociales y económicas de nuestra sociedad. Una sociedad muy terciarizada, muchísimo más concentrada que hace cuarenta años, con más calidad de vida sin duda y también con más cohesión social. Pero más fragmentada en algunos aspectos y con serios desajustes territoriales que exigen nuevas aproximaciones. Para soldar de nuevo la enorme concentración urbana y humana en que se ha convertido la Cataluña del siglo XXI y el paisaje vacío o casi vacío, testimonio mudo pero muy elocuente de la huella histórica de todas las épocas y para incorporar la nueva inmigración a este proyecto. Al final del trayecto y en los nuevos intérpretes del ideario pujoliano hallamos más autosatisfacción que orgullo legitimo, más autocomplacencia que autoestima, más burocracia que patriotismo, más inercias que empuje y proyectos, más resignación incluso que exigencia crítica. Las personas que el propio Pujol ha elegido para la interpretación de su ideario no son una buena réplica del maestro, son un simple remedo y una mala aplicación pragmática e interesada de estas ideas, sin alma y sin sensibilidad. El nacionalismo catalán se ha situado en un callejón sin salida y nos instala en un yermo de ideas que no auguraría nada bueno caso de encontrar un suficiente eco electoral.

En esta encrucijada ha llegado la hora de la refundación del catalanismo. Ha llegado el momento de otorgar un nuevo sentido a la diferencia. Una diferencia que es cultural, social y económica y que es indiscutible pero que en sí misma ya no es garantía ni de ninguna superioridad ni mucho menos de ningún liderazgo que en parte quizás hemos perdido.

Tengo el convencimiento que la propuesta de Pasqual Maragall y de la candidatura del Partit dels Socialistes de Catalunya – Ciutadans pel Canvi sabrá interpretar y sabrá encarnar la actual circunstancia del cambio histórico que nos ha correspondido administrar. Maragall nos propone aprovechar la oportunidad para producir un cambio sereno y tranquilo, para impulsar un nuevo resurgimiento de Cataluña hacia cotas jamás soñadas, para dar a los ciudadanos y ciudadanas de este país un horizonte claro con un liderazgo seguro. Pasqual Maragall ha demostrado su capacidad de análisis, de reflexión, de gestión. Y aplica toda su pasión, su intuición y su capacidad para generar nuevas ideas y nuevas propuestas a un proyecto político para la Cataluña del siglo XXI con más ambición, más seguridad, más cohesión. Con el convencimiento inequívoco que para abordar a fondo los problemas pendientes debe plantearse con claridad que la mejor manera de defender Cataluña es que Cataluña disponga de un modeolo, de una idea de España, y que sepa convencer y aplicarla. De igual modo el papel de Cataluña en Europa, disipadas todas las dudas y sentados los principios que nutren la España plural, su carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüístico, nace de una simple observación estratégica del mapa. La oportunidad de convertir Cataluña en un gozne esencial, en un polo activísimo de articulación de la Europa meridional, rótula de un engranaje que de momento cruje por las dificultades de afirmación de un nuevo modelo constitucional europeo pasa por otorgar a los socialistas catalanes la oportunidad que nos ha sido negada durante décadas y sucesivas convocatorias electorales. Maragall sabe que el encaje de Cataluña en Europa y con España es sólo una parte de sus compromisos con los ciudadanos de Cataluña. De ahí que vaya tomando cuerpo, sólidamente, el programa social del cambio, que es un compromiso a fondo con los ciudadanos y ciudadanas para abordar una mejora de la administración y de los servicios públicos y para aplicar un revulsivo a nuestra economía dotándola de las infraestructuras escamoteadas hasta ahora.
Maragall tiene el convencimiento que la herencia doctrinal de Jordi Pujol tiene unos intérpretes de perfil bajo. Y sabe que no es tanto hora de balances como el momento clave para lanzar nuevas propuestas, nuevas ideas, nuevos programas. Las ideas de un nuevo catalanismo que interprete las aspiraciones colectivas e individuales de todo el pueblo de Cataluña y sepa conducirnos hacia un horizonte mejor. Maragall afirma, parafraseando el título de uno de sus libros recientes “El pacto de la derecha no conseguirá detener el reloj de la historia. Lentamente la historia de Cataluña avanza hacia un desenlace esperado. Y soñado. Debo decir a los ciudadanos que ha llegado el momento de realizar el proyecto catalán”. Un proyecto que Maragall alimenta constantemente con nuevas ideas. Preparado para gobernar sabe rejuvenecer constantemente su ideario y su propuesta y sabe transmitir la pasión innovadora de sus análisis con un pensamiento comprometido a veces dolorosamente con la afirmación de los valores de la democracia y la libertad.

Màrius Serra hace unos años escribió sobre el retiro romano de Maragall que alimentaba una permanente duda hamletiana. Disipada esta duda y asumidos con plenitud todos los compromisos Pasqual Maragall, con la solidez de su obra de gobierno municipal, aborda ahora el reto del futuro con creatividad, empuje y convencimiento y convertido en un auténtico jardinero de ideas haciendo suyos los versos de otro Shakespeare, el del primer soneto, en traducción de Salvador Oliva:

“De criatures belles, en volem increment
perquè no mori mai l’esplendor de la rosa
sinó que, quan marceixi el temps la més desclosa
tingui una tendra hereva per fer-nos-la present”.

No me cabe la menor duda que el veredicto de las urnas sabrá labrar el futuro que Cataluña merece y necesita.

LA CURSA POPULAR DEL CARRER NOU

Diari de Girona 

És molt o és poc un quart de segle? És aviat dit però costa de passar i així i tot sembla ahir mateix. Vint-i-cinc anys són molts anys. És ja una fita important de continuïtat. S’ha creat una tradició, una cita fixa en el calendari, un moment esperat d’un any per altre. És més del que es preveia el primer any tot i que s’assembla força a l’ambició amb què va ser plantejada. No s’hi posaven per poc i quan en parlàvem anàvem a buscar els referents a la cursa de Nova York o a la cursa de Barcelona. Es tractava d’apostar fort,de mirar molt enllà i d’assegurar l’èxit fent que arrelés una iniciativa que naixia de les energies i les ganes d’una Junta que volia fer del carrer Nou un punt de referència, un model, el motor del rellançament de la tradició comercial de la ciutat. El primer assaig de peatonalització, la primera remodelació, el primer paviment sense voreres, tot a nivell, un carrer per passejar, caminar, comprar.

La filosofia era molt clara. El carrer Nou és un embut, un budell, però és el cordó umbilical entre la ciutat històrica i la Gran Via. Té l’amplada que té perquè va néixer de la desamortització d’un convent i tota l’operació es va fer amb un afany concret de treure’n profit. Així els vestigis conventuals són ara, poc a poc descoberts, vestigis residuals d’una preexistència de la qual avui no som gaire conscients.

A partir d’aquí buscar la centralitat del carrer Nou era el camí triat. Fer que el budell funcionés a la perfecció unint les dos parts del cos de la ciutat.

I en el context d’unes Fires que l’any 1979 s’havien d’omplir de contingut renovat i que eren avalades per una primera administració democràtica, la Primera Cursa del Carrer Nou era una novetat important amb vocació de continuïtat. Tant que va acabar esdevenint el pròleg de les Fires avançant-se al calendari mateix de la nostra Festa Major. Prenia més força un diumenge d’abans de les Fires que diluint-se en l’atapeïment d’un programa que els primers anys va costar d’omplir de novetats i que després va acabar saturat i ple.

Sé segur que no ha estat fàcil arribar fins aquest aniversari i que hi ha hagut algun any que els organitzadors han tingut la síndrome de la crisi de creixement. Però al final tots els patiments, totes les angoixes, totes les alegries, totes les satisfaccions s’han sumat en un balanç extremadament positiu.

Jo mateix vaig tenir clar que alcalde recent estrenat havia de córrer la cursa, i ho vaig fer. Em vaig apuntar aviat i em vaig decidir a aguantar el recorregut com fos, malgrat que jo mai no he estat en bona forma física. Vaig acabar molt cansat i no em van quedar gaire ganes de tornar-hi tot i saber que em podia apuntar al club dels caminadors, que al final de tot s’ho agafaven amb una gran filosofia. Però les Fires també es van anar complicant i vaig acabar per triar el tranquil exercici de les meves responsabilitats, inclòs el tret de sortida i el lliurament de trofeus, que córrer traient el fetge per la boca.

He de dir que també el fet de córrer em va portar algun disgust perquè tot i que en tot moment vaig córrer amb molta gent al costat que encara recordo, algú va fer córrer el rumor que jo havia fet trampa i m’havia fet carregar per un cotxe durant una part del recorregut. Ningú no va creure el rumor, però per a mi el disgust va ser enorme i em va deixar molt tocat i indignat. Tenia 31 anys, em volia menjar el món, acabava d’estrenar un càrrec que em feia il·lusió però que era una gran responsabilitat i vaig descobrir de cop la mesquinesa de què és capaç la condició humana. Vaig pair el disgust i vaig tenir clar que acabàvem d’estrenar una gran tradició. Ara puc dir que aquella intuïció dels pioners de 1979 s’ha confirmat amb plenitud. És tot el seu mèrit i de tots els que n’han assegurat la continuïtat. De la mateixa manera que la cursa va començar ajudant a omplir el programa de Fires i al final se’n va haver d’apartar per evitar quedar diluïda, també el carrer Nou va ser pioner en la filosofia de sumar energies del veïns i comerciants d’un carrer i després darrere d’ells han trobat continuadors a tot el centre comercial de la ciutat i especialment al centre històric a banda i banda de l’Onyar. Predicar amb l’exemple i triomfar és la millor manera de donar per bo l’esforç que s’hi ha esmerçat. Per molts anys més.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

MANOLO, OBRER DE LA LITERATURA

El Punt

La notícia de la mort d’en Manolo Vázquez Montalbán em va sorprendre molt a primera hora del matí, quasi de puntetes i abans d’escoltar les ràdios a través del mòbil amb aquests serveis de notícies que existeixen. Vaig quedar atordit. Mirant fixament la pantalla del telèfon i llegint i rellegint la notícia.

Coneixia poc en Manolo però el seguia força de prop. Companys meus de la Universitat Autònoma de Barcelona coincidien amb ell al PSUC i a futbol, i a llargues tertúlies al pis que en Manolo i l’Anna Sallés tenien en aquella època al barri barceloní de les Corts, no gens lluny de l’ estadi. Tot i estar en un segon pla de la colla i haver coincidit només algunes vegades amb ell, puc dir que el vaig anar coneixent, respectant i admirant quasi per osmosi. I amb ell i tots els seus companys i companyes de tertúlies, feina i militància que tenia tant a prop, vaig anar aprenent de pressa a respectar profundament el PSUC tant com a dissipar un munt d’apriorismes i tòpics que circulaven covats segurament en els fonaments d’ alguna realitat i en el frenesí de la clandestinitat. Algú volia fer passar el comunisme i el comunisme català quasi com un moviment eremític sotmès a tots els rigors i privacions. I en realitat els meus amics desvetllaven la cara més amable, també la més exigent, d’una organització política. En Manolo encarnava amb naturalitat un cert comunisme lúdic anticipant-se als temps. Per dir-ho amb paraules d’un amic meu italià militant del partit comunista ara ja fa quaranta anys, o és que no es pot fer la revolució disfrutant? Anava a futbol quan encara no estava de moda anar-hi i amplis sectors de la intel•lectualitat catalana es donaven de menys de reconèixer cap interès per aquest esport. Parlava de cuina o de menjar, i cuinava i menjava quan molta gent trobava una superfluïtat la gastronomia. En Manolo era i volia ser un comunista vital, lligat a la vida i a totes els seus vessants i disposat a reivindicar-se personalment i políticament lluitant per a ell i per als altres contra les privacions, la pobresa, les desigualtats, l’explotació, les injustícies, la sordidesa que havia après i que impregnava la seva vida del Raval.

Per camins diversos i també per la seva vida amb l’Anna confluïen en Manolo els valors més sòlids forjats a Catalunya durant la República i posats duríssimament a prova en la Guerra Civil. La tradició republicana i catalanista que encarnava la família de l’Anna i l’acte de rebel•lió i denúncia compromès i enquadrat covat en l’olla a pressió del Raval que va portar en Manolo a considerar el PSUC el camí més vàlid per a superar el món que l’havia vist néixer i que no deixava ni veure el món per un forat. I s’hi va posar a peu d’obra. Format en l’escola d’aquells carrers Manolo Vázquez Montalbán va decidir reivindicar-se, reivindicar la seva gent i contribuir a l’emancipació social dels seus veïns i de tants altres fent-se un obrer de la literatura.

I va emprendre un combat dotat de les millors armes i de les millors capacitats. Una mica sorrut i tancat, tímid de cara enfora, lúcid, ràpid, intel•ligent, intuïtiu, mordaç, va posar tots aquests ingredients a contribució en la seva feina. Una feina que es plantejava en aquests termes. Si la seva feina era escriure (llegir molt i escriure més, és clar) la seva jornada laboral s’havia de dedicar prioritàriament a escriure. No hi ha secret ni sorpresa en l’abundància de l’obra d’en Manolo. Era un treballador nat, conscient quasi compulsiu. El secret de l’obra d’en Manolo és la combinació de moltes hores, moltíssimes, de treball i un projecte personal literari i polític ben definit i madurat en l’experiència de la vida.

D’altres podran glossar molt millor la seva obra més estrictament literària, la seva poesia a reivindicar ara i la seva novel•la. Però la relació de llibres, articles, columnes, entrevistes, bitllets, notes dedicats a l’anàlisi, la glossa, el comentari o la crítica de la realitat política al món i aquí és d’una riquesa i d’una agudesa extraordinàries. Sabia posar el sentit comú, l’evidència de l’obvietat davant la ignorància o l’estultícia de les idees de molts polítics. Sabia denunciar les contradiccions, sabia posar en evidència les actituds ridícules i irrisòries lligades a moltes decisions. Sabia interpel•lar, sabia commoure, sabia ironitzar davant d’una realitat punyent i una injustícia flagrant.Reconstruia les peces disperses d’un trencaclosques i feia encaixar-les amb una gran habilitat que feia semblar senzill i clar el que molt poca gent veia. Llegir en Manolo era sovint per donar-te un cop al front amb la mà i dir: ”Però si és això i no me n’havia adonat”. Obrer de la literatura, fidel a les seves idees, lleial amb els amics, honest amb ell mateix, coherent amb els seus companys, amic de la vida, lluitador d’arrels profundes, observador atentíssim de la realitat passada i present. Combinava tots els ingredients i la seva pròpia biografia amb una eficàcia provada. Catalunya és un país que té dèficit de Manolos.

PUBLICAT A: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=-686556

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 223-226)

EL SEMÀFOR DE LLAMBILLES

Diari de Girona 

Aquest darrer cap de setmana ha plogut molt i en alguns moments els xàfecs han tingut una intensitat sobtada i amb quantitats preocupants. En els meus recorreguts per les terres de Girona he vist els alcaldes atrafegats amb la preocupació de les avingudes i crescudes dels nostres rius. Tots sabien, hora per hora, quan havia pujat el Ter, l’Onyar o el Fluvià, i quan havia començat a baixar el nivell de la crescuda. He vist la força de l’aigua al Bugantó, el Celrè, els barrancs de can Solà o de can Boix i a les rieres Verneda, Gotarra i Benaula. En el mosaic esplèndid de camins, camps i boscos entre Girona, Riudellots, Caldes, Cassà, Camllong i Quart, el paisatge xop regalimava riquesa i fertilitat, abundància, equilibri i un punt d’inquietud. Les cintes plàstiques dels bombers advertien amb un punt de precarietat del risc en algun gual d’aquests plans de terres que encara conserven alguna roureda d’arbres enormes, no gaire lluny d’on encara fa quaranta anys es pescaven barbs i bagres amb enfiles. A pluja batent, els itineraris alternatius, els camins comarcals, d’asfalt o amb formigó, són una guia entretinguda per la geografia de les masies d’una arquitectura de formes clares i netes, de coberts ben fets, de badius amples, de graners i pallers ben construïts i ara sovint reutilitzats. En els carrers dels pobles petits comença a barrejar-se amb la força de la humitat i l’olor de terra, l’aroma especial de la llenya que crema un punt fumada. Als bars hi ha colossals esmorzars de forquilla, trobades de negocis al voltant d’una taula, tot amb el sentit d’autenticitat de les activitats lligades molt profundament a la terra.

Aquests recorreguts són una lliçó permanent, un constant aprenentatge, la constatació de les preocupacions i de l’interès de les persones. Les elementals millores que fan la vida més agradable, més fàcil i aporten majors possibilitats de felicitat a les persones. És una qüestió de sensibilitat, de proximitat, de saber atendre les qüestions més directes, més quotidianes. Abordar de forma conjunta i atenta el dia a dia.

I una de les qüestions que apareix amb recurrència és la seguretat de les carreteres. Els punts negres, les cruïlles amb més accidents, i la resposta a vegades lenta i exasperant de l’administració. És el cas de la carretera de Girona a Cassà per Quart i Llambilles. És, com tothom sap, una carretera de molt de trànsit marcada per la proximitat d’una zona urbana potent, l’accessibilitat a la Costa Brava i l’activitat econòmica del rosari de poblacions que esmalten el seu recorregut. Una carretera que els veïns comparen amb el darrer tram de l’Eix transversal, la C-25 entre l’aeroport i Cassà per Riudellots i Campllong. Aquesta té com a mínim mitja dotzena de giratoris per desfer els nusos i donar garanties d’accés a les cruïlles, i tard o d’hora està destinada a ser potser més important que la C-250 (la de Girona a Cassà) sobretot quan s’aclareixi com serà la variant de Riudellots o quin serà el traçat definitiu de la prolongació de l’Eix transversal fins a la variant ara en construcció de Llagostera.

I en la comparació, els veïns s’adonen que la C-250 té una cruïlla molt perillosa: la de Llambilles a l’altura de l’estanc, amb mala visibilitat i molts accidents, alguns mortals i reiterats. Aquesta cruïlla espera de fa temps una solució. La més fàcil i ràpida: un semàfor. Un semàfor que permeti entrar i sortir del nucli de Llambilles i del camí de Llambilles a Campllong sense riscos ni perills, sense haver de jugar-se la vida cada vegada que es vol anar amb cotxe a Girona o Cassà o simplement cada vegada que s’ha d’anar a treballar. Un semàfor com els que s’han instal·lat a Quart o al trencant de Palol d’Onyar, també en el terme de Quart. Els veïns es pregunten com és que ningú no respon a la demanda d’aquesta regulació, quina diferència hi ha amb les altres cruïlles de la mateixa carretera o amb les de la C-25. I tothom sap que en l’actual configuració d’aquesta carretera cada cop més urbana ja no hi fa res un semàfor més o menys. Ja ha adquirit un caràcter de via d’accés i de distribució a la gran àrea urbana de Girona que no permet les alegries d’una via ràpida sobretot perquè els seus trams urbans són cada cop més llargs i poblats. Ara ja ha de primar l’interès de la regulació del trànsit i de la seguretat viària per damunt de la rapidesa. Si no s’instal·la aviat aquest semàfor semblarà com si els responsables d’aquesta carretera haguessin decidit de tractar de manera diferent uns veïns i altres, i hem de suposar que no és pas aquesta la vara de  mesurar que fan servir. I si no és aquesta, què esperen? Els veïns d’aquesta cruïlla viurien més tranquils sense l’espectacle que han de viure amb massa freqüència dels accidents de trànsit i de totes les vides en joc. I els usuaris de la carretera aprendrien que la carretera no és només la línia més curta entre dos punts, sinó una xarxa d’interconnexions d’homes i dones que viuen en el territori i s’han de moure amb seguretat.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.