Joaquim Nadal i Farreras

ELS DEBATS DE LA COSTA BRAVA

El Punt, edició comarques gironines

El President de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols ha plantejat en un article recent (El Punt, 26.08.03) algunes mancances de la Costa Brava, ha advertit del risc de Col·lapse de cara al futur, s’ha interrogat sobre la validesa del “model” actual de creixement i ha insistit en la imperiosa  necessitat d’un debat a fons. Coincidim plenament amb aquest plantejament i sabem segur que ha arribat l’hora de prendre decisions, de canviar el rumb, d’assumir riscos i d’apostar clarament per noves estratègies i nous lideratges que desprenguin ràpidament del  debat imprescindible algunes pautes d’acció

Al fil de l’argumentació de la Cambra de Sant Feliu voldria constatar que l’actual model de la Costa Brava neix de la negació mateixa d’un model . El resultat és un resultat per agregació i sedimentació per la suma d’encerts i d’errors, per la suma sobretot de milers d’energies individuals i singulars, sense pautes, sempre a remolc de la demanda i de la conjuntura. Quasi sense planificació. L’ocupació del litoral, l’alteració de l’estètica urbana, la pèrdua d’una arquitectura elemental, d’empremta discreta pescadora i marinera, molt més popular que burgesa, la irrupció i saturació de models urbans, la densitat s’ha anat produint per capes, per onades, a tongades, sense gaire criteri. La mateixa oferta és fruit d’aquesta llibertat d’empresa i de mercat. I l’alteració dels atractius bàsics també és una conseqüència d’aquesta absència de model.

De la mateixa negació del model se’n desprèn la urgència del debat que es proposa i que hauria d’abordar no només les mancances de les infrastructures que ara comentarem  i que són una amenaça evident, sinó també els problemes inherents als nostres atractius turístics i els que amb tota evidència planteja també la nostra oferta turística.

Comencem pels temes que desgrana la Cambra de Comerç de Sant Feliu i que es centren en les infrastructures i serveis: si hi ha mancances energètiques s’han de construir línies, si hi ha col·lapses viaris s’han de fer carreteres, si falta aigua s’ha de portar aigua, i si falten àrids s’han de poder extreure àrids.

Formulat genèricament hi estem d’acord. Però la formulació genèrica comporta una simplificació que no admet cap tipus de matis absolutament imprescindible. Per exemple:

Els tall de subministrament elèctric. Els talls d’aquest any ja no són imputables en molts casos a la manca d’alguna línia de transport. És hora doncs de saber les causes de la precarietat i la inestabilitat del subministrament elèctric. I és hora de ser exigent i rigorós amb Fecsa/Endesa que actua en el mercat català en règim de pràctic monopoli i a remolc sempre de la demanda. Quina planificació té Fecsa/Endesa de les necessitats energètiques futures? Quina actitud manté la companyia en relació a les línies de transport i distribució? Quina inversió està fent ara en la millora de la xarxa actual? Quina negociació fa amb les administracions i amb els agents socials per planificar el futur?. Té res a veure l’eliminació dels cels entranyinats per les línies de molts i molts carrers dels nostres pobles amb la millora del servei, de la imatge i de l’atractiu turístic que volem oferir? Hi ha contrapartides sòlides pels sacrificis i acords que requereixen els pactes per a les grans infrastructures de transport? Els clients de les empreses elèctriques tenim dret a exigir un canvi de sensibilitat que tot just s’insinua en un canvi d’estratègia publicitària però que encara no es palpa en la millora del servei.

1. Els col·lapsen a les carreteres. Calen més i millors carreteres i cal un nou pla d’accessos a la costa brava, per deixar de viure de les rendes d’un pla d’accessos que ja te algunes dècades d’antiguitat. Però hem de constatar també que el territori no és com un xiclet. I la topografia no és com el palmell de la mà, i el paisatge no és com una pura estepa  per anar tallant com si no s’acabés mai . Catalunya no és Califòrnia i la C-31 entre Montràs i Palamós no és los Angeles. Cal una autovia? és clar que cal  i cal amb urgència tancant l’anomenada anella de les Gavarres. Cal, per exemple, entre Montràs i Palamós una autovia com la de Palafrugell a Calella i Llafranch. Però potser no calen deu carrils, dos nivells, molt formigó i un artefacte d’enginyeria viària que esbotza fins alguns camps del Mas Pla a Llofriu. Tot es una qüestió d’equilibri i de sensibilitat.

2. Si falta aigua portem-ne . Home si, però abans de portar-la del Roine no podríem recuperar la que ens van prendre? No podríem utilitzar millor la que tenim? No podríem racionalitzar-ne l’ús? No podríem reciclar-ne molta? No podríem regar millor? Si l’aigua perd qualitat i els aqüífers es contaminem hem d’anar enfondint els pous i anar a buscar noves capes freàtiques en una espiral inacabable o hem d’acabar amb les causes de la contaminació dels pous? Vet aquí un ampli ventall de possibilitats que és com tot un programa per actuar de valent sobre les nostres reserves hidràuliques.

3. L’extracció d’àrids. La construcció reclama sorra i pedra i greda i subbase i argila i balastre i  tot el que vulgueu. D’acord. Però la pedra ha de sortir necessàriament del Montgrí, per citar un cas? O la sorra s’ha d’extreure d’algunes zones humides  que tenen un interès ambiental molt ric ? Coneixem la geografia de pedreres abandonades i no restaurades? Sabem on s’extreuen àrids sense permís? Som capaços d’arribar a un acord de restauració  de les extraccions, de planificació, de millora i neteja efectiva de les lleres dels rius no pas amb afany de fer extraccions encobertes sinó de dotar d’instruments l’Agencia Catalana de l’Aigua per a una eficaç regeneració dels nostre sistema fluvial? Podem complementar les grans pedreres obertes, els esborancs a la muntanya amb els abocadors de runes i d’inerts i amb una acurada restitució de la topografia?

Vet ací com l’inventari de mancances aportat amb encert per la Cambra de Comerç de Sant Feliu ens proposa el guió per un debat ple de matisos. Però un cop fet el debat de les infrastructures i dels serveis, ja ho donem tot per fet? Són aquestes només les mancances? Jo trobo més temes per incorporar en el debat. En proposo ara només dos més. En primer lloc els atractius turístics i en segon lloc l’oferta.

Quan als atractius. Gestionem la platja, el mar, la natura, el paisatge, el patrimoni natural i cultural, l’arquitectura urbana, l’arquitectura rural? hi ha tot un programa possible de gestió per a la millora de la qualitat del nostre entorn i per tant de la millora qualitativa dels nostres atractius heretats de la natura o de les nostres generacions passades. Hem d’actuar per millorar. Per sanejar, per netejar, per endreçar, per ordenar, per embellir. Hi ha en tot el territori una gran endreça pendent, una crida a sometent, a fer dissabte entre tots, a rebel·lar-nos contra una certa tendència morbosa a no veure o no voler veure que sovint vivim en entorns degradats i que nosaltres mateixos degradem. En molts darreres no trobaríem els residus vegetals de molts davants impecablement enjardinats?

I en relació a l’oferta. La geografia del canvi gastronòmic, de la millora de l’oferta hotelera s’ha de produir només per generació espontània i sovint només en el rerepaís en la segona línia de mar? En les poblacions de la costa es suficient l’oferta d’establiments hotelers de quatre o cinc estrelles? O simplement és suficient i suficientment diversificada l’oferta hotelera en llocs com Palamós o Sant Feliu de Guíxols només a títol d’exemple? I no hauríem de parlar de la geografia dels càmpings o del parc d’apartaments o de les ofertes residencials encobertes?

Vet aquí alguns ingredients més per al debat. Un debat necessari i en el que no partim de zero. Perquè en alguns llocs  empresaris intel·ligents i sensibles, comerciants emprenedors, promotors agosarats ja han començat. I han començat  sumant esforços i energies , agrupant-se inventant productes nous, creant noves empreses, diversificant l’oferta, agrupant-se en centrals de compres o de vendes, fent la promoció en origen.

Sovint només cal  que l’administració, en primera línia, assumeixi un paper motor, amb capacitat més d’impulsar que de reglamentar, de crear incentius més que de posar obstacles, de conduir més que d’imposar, d’estimular  la qualitat més que comptabilitzar la quantitat.

Són només algunes propostes pels debats que s’anuncien però també algunes idees per un programa de govern. D’un govern que governi i que atorgui al turisme el pes i el paper que li correspon d’acord amb el seu pes en el conjunt de l’economia catalana.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

1 Setembre 2003 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: