COMPAREIXENÇA DEL CONSELLER D’ECONOMIA SOBRE LES MÚTUES

Intervenció a la Diputació Permanent. Compareixença del conseller d’Economia i Finances per a informar sobre les mútues Norton Life, Caja Hipotecària Catalana Mutual SA, i Personal Life amb relació a la crisi d’Eurobank

Publicada a: DSPC-D, 7, pàg 23  i DSPC-D, 7, pàg 33

RECURS CONTRA LA LLEI DE LA VINYA I EL VI

Intervenció a la Diputació Permanent. Procediment per a la interposició de recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de l’Estat 24/2003, de 10 de juliol, de la vinya i del vi

Publicada a: DSPC-D, 7, pàg 7

PEDRES, PROGRAMA, PAÍS

El Punt

Cada vegada que s’acosten eleccions ens agafa a tots un frenesí estrany, una acceleració imparable. Les administracions aturades per dins adopten per fora una aparença d’hiperactivitat i ens volen fer creure que estan com mai al costat dels ciutadans i ciutadanes. Mes a prop que mai. La paràlisi interna es pagarà molt cara després. La paguen cara els administrats i el ritme mateix de l’actuació de l’Administració pública que és compulsiu i com a tal immadur. Però si haguéssim de jutjar per les aparences tot i que ja sabem que les aparences enganyen, podríem fins i tot arribar a la conclusió que ens aniria bé a tots, als ciutadans i al país, que hi haguessin eleccions cada any. En una visió superficial podríem pensar que amb més eleccions ens farien més coses. Però això seria tant com pensar que els polítics que ho fan així es prenen els ciutadans com a menors d’edat i tenen un mer sentit instrumental de la democràcia.

Quina lectura podem fer ara del vendaval de promeses, de nous programes, de primeres pedres, de plaques i cartells, de medalles i diplomes?

D’una banda, un sentit paternalista de la política i de l’altra la contumaç insistència en aparentar el que ben bé no és. Aquest festival no es correspon amb la normalitat que volem i desitgem i que ens convé. Fer normal el que és normal; fer que les coses funcionin; obrir allò que ja s’ha acabat; fer immediatament útil tot allò que ja és apunt. Així, simplement. Com un acte de devolució natural: amb els diners de tots s’ha fet això i en fem lliurament a la comunitat perquè el que s’ha pagat amb diners de tots és de tots.

Tot ve a tomb del devessall de primeres pedres que s’anuncien i es fan i que tot fa preveure que aniran en augment. Però estic ben convençut que aquests pedres són les pedres a la sabata de qui les col•loca, pedres a la pròpia teulada.

Les primeres pedres són xecs en blanc, anuncis fora de termini, fracassos inconfessats. Promeses sense complir, intents de fer gol a la pròrroga. Per què hi ha més primeres pedres que inauguracions? Per què es concentren ara? Com és que no s’han posat fa un any? O, com és que hi ha primeres pedres col•locades abans de l’estiu que des el mateix dia de la seva col•locació es troben soles i mortes de riure tot esperant que comencin de veritat les obres anunciades amb bombo i platerets? Passa força el mateix amb els anuncis de nous programes. Per exemple, programes per a les famílies nombroses, programes d’habitatge, programes d’atenció a les persones grans, programes d’atenció a les persones soles. Quina credibilitat tenen ara aquests anuncis en boca d’aquells que fa vint-i-tres anys que controlen i usen tots els mecanismes i tots els ressorts del poder? Com és que fins ara no hi havien atinat? Com és que intenten espolsar-se la responsabilitat que els correspon pel fet que fa anys que tenen el govern a les mans i no han abordat fins ara el problema? Dit d’una altra manera. Si estem a la cua d’Europa en despesa social, com així ho demostren tots els estudis publicats, aquest és un rècord lamentable que no es repara per moltes primeres pedres que hi posin.

Els governants de CiU acostumats a apalancar-se en el poder han confós des de fa temps els seus interessos i les seves necessitats amb els interessos i necessitats del país que interpreten i monopolitzen al seu aire.

La prioritat de les persones i del país hauria de tornar al primer pla. Catalunya està en joc i el seu i el nostre futur també. I ara convé un canvi. I això ja no ho garanteixen aquells que autoproclamant-se hereus estan més preocupats per l’herència que per l’amor a Catalunya.

La nostra oferta és la mateixa que vaig fer fa vuit anys: “Oferim un tarannà que no és propens a posar-se medalles, que està disposat a no col•locar primeres pedres, que estem disposats a no cultivar la personalitat dels dirigents posant plaques a cada cantonada, que estem disposats a informar sense saturar, que estem disposats a fer de la publicitat institucional una eina de formació cívica i nacional, que volem substituir la propaganda per la informació, que volem treballar per realitats tangibles”.

Dit fa vuit anys ressona ara mateix amb una total actualitat.

PUBLICAT A: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=-663495

L’ESTACIÓ DE FLAÇÀ

Diari de Girona 

Massa sovint les cues de l’estiu i de molts caps de setmana concentren la nostra atenció en les carreteres i en els problemes acumulats en els accessos a la Costa Brava. Ens exaspera la lentitud extrema de la carretera de Montràs a Palamós, de la travessia de Llagostera tot esperant amb impaciència la variant que ja pren forma, dels accessos a Santa Cristina, Platja d’Aro, S’agaró i Sant Feliu des de Vidreres o el retorn els diumenges a la tarda, les cues del semàfor de Bordils, les dificultats per recórrer el tram, curt, de Figueres a Roses. Si tenim temps aprenem amb gust la geografia dels itineraris alternatius. Descobrim una i altra vegada la dolça suavitat del paisatge agrari i forestal d’ondulacions reiterades per Monells, Madremanya i Sant Martí Vell. O explorem la frondositat intensa de les proximitats del Ter per Sant Llorenç de les Arenes. Ens escapem de la Bisbal per Ullastret i entre blat de moros esplèndids, però aquest any rostits de la calor, fem la ruta sinuosa i sobtada de Matajudaica que recupera un punt  de suavitat abans de Casavells. Tota la poesia de les alternatives no esborra la irritant lentitud de les inacabables cues. Tot l’esforç de variants, giratoris i desdoblaments ja fets o fent-se no estalvia la sensació que, de mica en mica en aquest cas, no s’omple la pica si no és la pica de la incredulitat i la desconfiança. Hi ha un problema seriós de ritmes, de calendari i d’anticipació. Hem d’accelerar el ritme, hem d’avançar en les solucions, hem de concretar més ràpidament les solucions. Una millora dels accessos per carretera a la Costa Brava és ara ja una necessitat imperiosa, un clam generalitzat, una urgència històrica reclamada pel sector turístic, pels serveis, per les indústries i pels treballadors que tot l’any es mouen per les diferents carreteres de la Costa Brava en un incessant anar i venir des del rosari de poblacions de la costa fins el mosaic riquíssim de poblacions de l’interior.

Però concentrats en la quotidiana queixa de les carreteres perdem sovint de vista d’altres accessos i potser no ens preguntem com cal quines són les portes d’entrada a la Costa Brava i quina és la primera impressió que en reben els visitants quan arriben. Arriben, per exemple, amb avió a l’aeroport Girona-Costa Brava on ara una remodelada terminal ha assolit un grau de netedat, de transparència, d’eficàcia i de modernitat molt evidents sense perdre la familiaritat d’un aeroport, on és fàcil de pujar i baixar de l’avió i arribar a peu a la terminal, fer ràpid tots els tràmits i accedir de manera directa a l’aparcament. La imatge que ara transmet l’aeroport és bona.

Però els viatgers arriben i surten també per ferrocarril. Hi ha molta gent que fa servir el tren i en el futur n’hi haurà d’haver molta més. Són visitants esporàdics, turistes de països llunyans o ciutadans del nostre país tant com treballadors que se’n serveixen per als seus desplaçaments a la feina diària. Molts, potser distrets en les seves cabòries, no se n’adonen. Però quina impressió s’endu un visitant que arriba a Catalunya per primera vegada i decideix de baixar a l’estació de Flaçà per anar cap alguna destinació de la Costa Brava centre? La impressió és francament dolenta. D’estació abandonada, descuidada, despintada, poc ordenada, una mica pengim-penjam. Ferros rovellats, entorns bruts, aparcaments plens de pols i sense llum. L’estació de Flaçà que gestiona Renfe no transmet una bona imatge, i els primers que la pateixen són els mateixos veïns de Flaçà que veuen com el seu poble és un punt de destinació rellevant i un punt de concentració de vehicles de tot un seguit de gent que fa servir assíduament el tren.

D’acord que en el cas de Flaçà tant o més important que la imatge de l’estació és el problema del pas a nivell, que és un perill constant i un destorb important. Però tant un tema com l’altre haurien de ser abordats per Renfe, que hauria de posar-se a disposició de l’Ajuntament per negociar les possibles solucions a totes dues qüestions. El pas a nivell exigeix un estudi tècnic molt aprofundit que s’ha de fer i que ha d’aportar solucions. Però ja ara es podria abordar un pla d’acció immediata per tal de canviar la imatge de l’estació i de fer més amable, més agradable a la vista les andanes, els edificis i els serveis d’una estació que anualment utilitzen milers de persones i que en el seu conjunt no és una bona carta de presentació. Estic segur que amb ànim constructiu i amb bona predisposició el conjunt de les instal·lacions, algunes obsoletes i mig abandonades, que té Renfe a Flaçà, haurien de servir per repensar del tot el servei de terra a l’usuari del ferrocarril fins a fer de l’estació de Flaçà un lloc atractiu, net, lluminós, civilitzat. Tant com hem insistit a l’Administració de l’Estat en els temes de les carreteres haurem de començar a insistir també en els temes dels ferrocarrils i exigir del govern de l’Estat que prengui compromisos seriosos per tal de regenerar la imatge d’un servei públic que, ara per ara i en el cas que comentem, predisposa malament a tots els que ens visiten.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

EL FUTUR DE LA LLLIBRERIA LES VOLTES

Diari de Girona 

El darrer número del butlletí de l’ADAC que he rebut planteja en un dels seus editorials una qüestió absolutament pertinent: cal assegurar un futur estable per a la llibreria Les Voltes.

Tothom a Girona, en graus diversos, s’ha sentit interpel·lat pel tema de la possible desaparició de Les Voltes. Els més grans hi han pogut evocar tot el coneixement, tota la vibració, tota la nostàlgia dels orígens i d’una evolució amb alts i baixos combativa i reivindicativa. No hi ha cap dubte que des de la discreta presència i elegant del seu logotip d’esmalts d’Emília Xargay a la façana, Les Voltes s’ha convertit en un referent de la ciutat. Penso ara en els esmalts de la Xargay perquè en els seus  tons verdosos i en la suau insinuació de les corbes dels arcs aquestes peces d’esmalt han acabat integrant-se en la façana i identificant-s’hi amb una compenetració tan total que normalment no hi parem  esment com un objecte singular, sinó que si ens n’adonem ens semblen refosos en un tot amb els aparadors i la porta de vidre. Mai una imatge de marca, un logo en diríem ara, ha superat com aquest la prova del temps i malgrat les dècades que han passat manté la seva modernitat, vigència i eficàcia.

Convindria, això sí, relativitzar el paper de referent i establir un calendari marcat per diverses etapes i gestions que ja han sigut recordades però que caldria analitzar amb més profunditat. És indubtable que durant un temps llarg Les Voltes era una presència singular, una única llibreria explícitament compromesa amb la cultura i la llengua catalanes. L’opció clara i contundent que ha prevalgut de només vendre llibres en català ha posat un accent especial i singular a una activitat mercantil que per raons i prioritats òbvies limitava el seu propi mercat. Les etapes de Jaume Lorés o Mercè Mas i Josep Cristòfol s’hauran de subratllar més en el futur per tal de fer justícia a la història.

Ara però, el moment determinant estava marcat per l’empremta simbòlica i real del Sr. Feliu Matamala. Amb noves llibreries a la ciutat i velles llibreries renovades i amb un fons excepcional, Les Voltes esdevenia en el mercat local de les llibreries un establiment més testimonial i combatiu que un negoci convencional. Això sí, marcat per un activisme i un compromís catalanista excepcional sempre degut a la pulsió personal del Sr. Matamala capaç d’inventar campanyes, recollides de signatures, o aparells especials per a situar les enganxines a favor del català en els rètols més elevats dels aparadors més reticents i resistents a la seva catalanització.

I és des d’aquesta perspectiva que convé ara distingir entre dos aspectes fonamentals: primer, el respecte, el reconeixement, l’homenatge, l’agraïment al Sr. Matamala per la seva tasca i, segon, la continuïtat d’un establiment emblemàtic després del Sr. Feliu Matamala quan li comencin a flaquejar les energies per imperatiu de l’edat.

El bisbe Carles Soler i Perdigó ha resolt, des del punt de vista del Bisbat, el primer aspecte i amb saviesa i prudència ha estalviat molts mal de caps per una banda i ha posat una data imprecisa al desnonament inevitable. Però inconscientment, lligar de forma estricta la continuïtat de Les Voltes a la vinculació personal del Sr. Matamala ha sigut una salvació ara i l’anunci d’una mort a data fixa per després. Però d’això no se’n pot fer ni culpable ni responsable a l’Església de Girona. Salvades ara les formes, el respecte degut, el reconeixement, en un horitzó cronològic imprecís, el Bisbat recuperarà la plena disposició de tots els locals de Casa Carles on hi farà tot el que més cregui convenient d’acord amb les necessitats especifiques de l’Església.

La decisió del Sr. Bisbe ha obert un parèntesi i ha proporcionat a la societat de Les Voltes primer i a la societat i les institucions gironines després l’oportunitat per tal de donar sortida i continuïtat a una activitat que s’ha de continuar movent entre les aigües del testimonialisme i del comerç tot recordant que totes les adhesions interessades de darrera hora podrien estar més interessades en la vessant reivindicativa i activista de la llibreria que en els seus balanços comercials i potser sovint ni tan sols hi ha hagut correspondència entre un determinat nivell d’adhesions i el simple exercici de fer de client habitual passant per caixa.

La ciutat li deu encara un homenatge al Sr. Matamala. Però el millor homenatge per a ell serà veure un horitzó clar per a la llibreria. Ara compta, doncs sobretot, pensar i resoldre el futur.

Per a fer-ho hem de recordar dos aspectes de Les Voltes. El primer referit als seus orígens i al fet que la societat propietària de Les Voles, potser ni tan sols inscrita, la formen una quarentena de socis que en un moment donat, molt en l’esperit dels Bertrana, van aportar els seus diners per establir un local de clara significació catalanista a la ciutat. I segon, vull recordar també que segons es comenta, fa un parell d’anys alguns dels socis van promoure una reunió per tal d’abordar el futur de la llibreria i de la societat. Segons que expliquen alguns dels assistents, la reunió va quedar bloquejada perquè d’altres socis aplicant de forma estricta la reglamentació mercantil volien abans de parlar de futur una rendició de comptes i un coneixement exhaustiu dels números de la societat.

Tot va quedar avortat perquè, com es podien demanar comptes al Sr. Matamala si hi havia afegit diners de la seva butxaca per tal de donar continuïtat a una activitat que no donava beneficis? I si molt probablement els grans números ni tan sols existien?

I ara, ara què cal fer?

Primer, naturalment, saber què diuen els socis i demanar-los que en qüestió de números estiguin disposats a començar de zero. Segon, deixar de voler obsedir-se per l’actual emplaçament de la plaça del Vi i, tercer, buscar en els mateixos entorns algun local disponible que amb noves aportacions dels socis doni una continuïtat estable  a la llibreria, ja sigui amb compra, lloguer o algun emplaçament institucional.

Jo no crec, com diu l’ADAC, que la primera paraula la tinguin les institucions que han de propiciar el diàleg, la concòrdia, i la negociació, i facilitar les coses, però que no crec que hi hagin de posar diners. La paraula la té la societat civil i la seva disposició a trobar recursos nous per rellançar un establiment vell i cansat en alguns aspectes i viu i molt dinàmic en uns altres. Aportació de nou capital doncs com a primera mesura i recerca d’una solució intel·ligent per al local. O bé comprant locals ara tancats en el mateix entorn (plaça del Vi, Voltes d’en Rosés, carrer de la Neu, Mercaders, etc.) o bé buscant algun emplaçament de caire institucional. Només a títol d’exemple i només per tal de donar pautes que ens permetin entendre’ns: Podria tenir cabuda la llibreria Les Voltes en alguns dels baixos de la delegació de cultura de la Generalitat a la casa Solterra? O aquesta és una fórmula inviable perquè reproduiria amb les institucions civils tard o d’hora el conflicte que ara ha estat apunt d’esclatar amb les eclesiàstiques?

I si aquesta línia no funciona només cal que, amb imaginació, dedicació, esforç i diners ens hi posem tots plegats des d’ara a treballar. Les institucions poden dedicar-se a homenatjar el Sr. Feliu Matamala i la societat civil intentar demostrar si té voluntat i dinamisme suficients per a garantir la continuïtat de Les Voltes més enllà del Sr. Matamala i en benefici de la cultura del catalanisme a la ciutat. Per tal de continuar fent el que s’espera de la llibreria i de la mateixa manera que ho van pensar i fer els fundadors. Seria trist, és clar, però entra també en el terreny de les possibilitats que un cop tancat el cicle actiu del Sr. Matamala resulti simplement que Les Voltes es vegi abocada a tancar perquè en tant que societat mercantil els números no li surten i en tant que societat amb un paper testimonial no hi ha ningú més disposat a jugar-hi el paper que hi ha jugat fins ara el Sr. Matamala.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.