EL DEBAT DELS MODELS TERRITORIALS

El Punt

Darrerament sentim veus insistents que reclamen un debat a fons sobre el model, o els models, territorial de Catalunya. Es tractaria de saber ben bé com és ara Catalunya i cap on va. Com és i com creix. Com creix i cap on creix. I per on creix i per on no creix. És per exemple indubtable que hi ha un fort creixement urbà al ritme d’una de les principals “indústries” del país: la construcció. Però el ritme d’aquesta “indústria” no es correspon ni al ritme de la demanda, ni a l’evolució de la població. La quantificació de la part de producte que es destina amb finalitat exclusiva a la segona residència així ho avala. Tenim doncs una indústria que fabrica  habitatges i pisos “buits”. Tant, que en molts aspectes podríem catalogar l’evolució de la construcció més que com una indústria com un refugi de l’estalvi. De l’estalvi, és clar, quan es pot o de l’endeutament de les famílies quan es necessita. Però fet i fet tothom té clar que la combinació entre l’evolució del mercat i la del preu del diner fa d’aquest un terreny força segur. Poc productiu en sentit convencional, però segur. L’intens debat, i recent, sobre la “producció d’habitatges” i la necessitat de productes específics per a joves en format de lloguer o de promoció pública o protecció oficial, no ha alterat de moment, ni l’evolució dels preus, ni l’evolució general de la producció, ni la mateixa evolució del sector. És clar que tampoc no s’han modificat seriosament les polítiques en mans encara dels que no han fet res, ni intentat res, per mirar de rectificar una situació que no és del tot dolenta ara però que inexorablement porta a un futur immediat pitjor. Pitjor per saturació, pitjor per inflació i preus inabastables, pitjor per a la cohesió social, pitjor per consum excessiu de sòl i pitjor per una visió de conjunt del país amb efectes nocius sobre l’equilibri i sobre la qualitat.

 Si la construcció és, ara per ara, la principal “indústria” una altra part imprescindible del debat és saber quins són i com són els altres sectors productius. Quin pes té la indústria, el sector de la transformació, quin grau de modernització innovació i recerca incorporen i amb quina incidència en el nostre pes en el mercat interior i exterior. Quines inversions productives es fan i en quins sectors i amb quins orígens I si en aquest aspecte hi ha o no polítiques específiques, concretes, o es deixa a la improvisació, la discrecionalitat o la picardia dels agents públics o privats per captar determinades inversions. Hi ha latent un model pervers en la producció de sòl industrial que actua amb mecanismes força semblants als de la “indústria” de la construcció. Polígons petits i polígons dispersos de parcel·la petita o de parcel·la mitjana –poques grans- sempre perillosament subdivisibles en règim de propietat horitzontal. Polígons més comercials que industrials. Més pensats per activitats terciàries o artesanals que per activitats industrials en sentit estricte. Més per a construir naus per a vendre o llogar que naus per produir. Amb aquesta lògica única, unívoca, tothom vol tenir el seu polígon i tothom el vol en el millor lloc. I tothom hi busca i hi calcula abans les plusvàlues immobiliàries que els rendiments de la producció. D’acord que a petita escala potser ens són imprescindibles alguns polígons d’aquesta mena per a donar sortida dels centres urbans a les activitats industrials i artesanals petites i mitjanes. Però la gran pregunta sorgeix amb força: i la gran indústria on és, on va? No la que ja hi ha. En ve de nova? I si ve, qui l’ajuda, qui l’estimula, qui l’aprecia, qui la valora? Sort que els industrials autèntics ja fan la seva i aconsegueixen innovar i internacionalitzar-se força sense dependre gens d’una autèntica política industrial. La clau de tot s’hauria de situar en les estratègies territorials i les grans operacions logístiques a redós de les quals es desenvolupen autèntiques plataformes productives de les que avui som deficitaris. El nostre model actual es defineix bé per la fragmentació, bé per la dispersió. Però més enllà de la producció i transformació el tema és rellevant en relació al consum indiscriminat de sòl i a la degradació ambiental i estètica de les perifèries urbanes que avui estan despersonalitzant a marxes forçades la singularitat i la qualitat dels nostre teixit urbà que es desdibuixa progressivament en una implantació amorfa i uniforme mancada de gràcia i atractiu. I això comporta també la contaminació indiscriminada i implacable de l’entorn rural i natural en el seu punt de contacte amb tots els creixements urbans.

 Com que tots estem enfilats a la cresta de l’onada d’una economia que encara va bé, no ens adonem de la càrrega de profunditat que porten aparellades aquestes tendències. Ens sembla que anem tan bé que som incapaços d’aprofitar l’eufòria i l’abundància per a parlar-ne a fons i per aplicar-hi seny, sensibilitat i intel·ligència. Fins ara hem tingut un govern que s’ho ha mirat amb condescendència quan no ho ha fet amb un punt de cobdícia.

PUBLICAT A: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=-642126

L’ABOCADOR DE VACAMORTA

Diari de Girona 

La política de residus del govern de la Generalitat és una font de conflictes permanentment oberta. L’actuació opaca, prepotent i erràtica ha generat una actitud molt estesa de desconfiança i de manca de credibilitat. I com a conseqüència ens trobem amb un rebuig frontal i sistemàtic que arrenca del mal plantejament inicial de l’anomenat Pla de residus. Un Pla que va aixecar tota una comarca, la Conca de Barberà, que veia com sense una adequada política d’incentius i de reactivació econòmica se li atribuïa una quota de responsabilitat i de solidaritat completament abusiva.

I això que aquest és un tema que requereix molt tacte, molta prudència, un ampli consens, tota la transparència i la garantia que ningú darrere d’aquestes qüestions es vol enriquir i obtenir un lucre especulatiu.

Sóc dels que pensen que en aquests temes és massa fàcil fer demagògia i que en canvi el que més convé és un ampli consens i l’acord de corresponsabilitat entre govern i oposició. Un acord sobre una premissa bàsica: en algun lloc o altre d’aquest país han d’anar a parar els residus. I si bé és veritat que l’opció per la recollida selectiva hauria de reduir  el volum de residus urbans i n’hauria de permetre un reciclatge eficaç i sostenible, també és veritat que els residus inerts, els residus industrials i les runes reclamen una política específica per a cada cas que en la majoria de les ocasions ha de concloure es vulgui o no en una xarxa d’abocadors. Però per a acordar els emplaçaments és imprescindible un altíssim nivell de garanties tècniques, una total transparència en la gestió, un marc legal i administratiu de relació amb les administracions inequívoc, el compromís radical en relació a la vida útil de l’abocador i un conjunt de contrapartides que contribueixin a la dinamització econòmica, a la dotació social i al reequipament cívic i ambiental dels municipis receptors.

Agafem Vacamorta com a exemple. I suposem, que és molt suposar, que aquest és un abocador necessari, que l’emplaçament és l’únic possible i que tots els municipis i tots els agents socials hi haguessin donat la seva conformitat assumint un compromís col·lectiu de corresponsabilitat i solidaritat. Suposem tot això tot i que els tribunals ja han opinat en sentit contrari i tot i que encara hi ha més d’un contenciós en marxa. Però agafem-nos a aquesta hipòtesi com a punt de partida per tal d’avaluar el clima i les condicions que haurien de fer possible un cert consens social al voltant de la instal·lació d’un abocador.

Primer de tot. Si els tribunals anul·len l’autorització de l’abocador i el govern de la Generalitat en torna a autoritzar l’obertura per una nova via ens trobem davant d’un cas d’indefensió i una típica situació d’aquelles que la saviesa popular ha conceptuat com de “feta la llei, feta la trampa”.

Segon. Si l’autorització i els estudis d’impacte definien clarament el compromís de restituir el perfil del paisatge, si es tractava de recuperar les formes del relleu preexistent un cop reblert el gran clot, si es definia com a imprescindible baixar progressivament la cota i els límits de l’abocador per tal de no inventar un paisatge nou sinó restituir el vell, el que no es pot fer és crear un talús artificial per la vora baixa de l’abocador fins a crear una sobreelevació, un recreixement, del terreny que esdevé abusiva i cobdiciosa.

Tercer. Si al costat  mateix de l’abocador s’autoritza una extracció d’argiles, és imprescindible crear una separació física contundent que dissipi qualsevol dubte sobre el risc d’ampliació imminent del mateix abocador i donar garanties polítiques i administratives que no hi haurà en cap cas una ampliació de l’abocador.

Quart. Si el projecte conclou que cada abocament de residus serà tapat amb terra de forma immediata s’ha de fer tal com es diu i si no es fa, s’incorre en una il·legalitat, es conculca el mateix projecte, s’enganya la ciutadania i s’estafa  l’Ajuntament.

Cinquè. Un registre públic de pesos, orígens i característiques dels abocaments hauria de servir per mantenir tothom informat i garantir que es compleix tota la normativa.

I sisè. Els ajuntaments afectats haurien de rebre compensacions econòmiques fiscals i no en diner i en infraestructures que assegurin un nou estímul per a l’activitat econòmica i per a la recuperació del paisatge i l’equilibri ambiental.

És clar, vist el que hi ha, vist el que passa, vist com és Vacamorta, deu ser sens dubte el cas que exemplifica la forma com es generen els dubtes i la desconfiança, i s’evidencia l’incompliment de tots els compromisos i la negació de totes les condicions.

Vacamorta fa por i vist de prop tot ell és com un enorme despropòsit. És clar que és difícil de rectificar sobretot si prevalen interessos privats i l’afany de negoci passa per sobre de l’interès col·lectiu i a qualsevol preu.

En aquest  aspecte Vacamorta és un cas més en el desprestigi i la desconfiança de la política de residus del govern de la Generalitat.

Si es tractava de crear confiança ens trobem davant d’un cas perdut, si es volia estimular la solidaritat i la corresponsabilitat s’ha fet de la pitjor manera possible. Avui del futur de Vacamorta no se’n refia ningú. Hi ha pendent una difícil restitució i aquest hauria de ser el compromís de tots. Restituir les coses en un punt del que no s’haurien d’haver desviat mai.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

LA CARRETERA DE MAÇANET DE CABRENYS

Diari de Girona 

He comentat més d’una vegada l’efecte estrany d’una determinada política de carreteres que consisteix a fer-les, o refer-les, per trams, a terminis, per entregues. És el que més d’una vegada n’he anomenat la política d’infraestructures per fascicles. He de dir amb voluntat de ser objectiu i constructiu que això és millor que res i que qualsevol millora per petita que sigui sempre és benvinguda.

Però això no treu que es pugui considerar insuficient i que aquesta determinació de fer una política de pedaços potser és inevitable per administrar recursos escassos però es perd sovint l’efecte revulsiu, de dinamització, que té una inversió unitària en una infraestructura rellevant. Perquè que la millora de les infraestructures té capacitat d’estirar, de moure, de promoure canvis importants és una evidència. Quantes vegades no ha fet un gir determinant l’orientació i el destí d’un poble després que hi arribés l’efecte benèfic d’una obra d’envergadura!

Tenia aquests pensaments el dia que, de tornada de Ceret, vam decidir de fer-ho per Arles, Sant Llorenç de Cerdans i Costoja pel costat francès. Boscos i prades d’herba per a bestiar. Un mar de boscos alternant-se segons que s’orientessin a l’obaga o al solei els faigs i els castanyers, els pins les alzines o els suros. Les valls del Vallespir s’estiren per tots els replecs del Pirineu. La carretera s’enfila per paisatges recòndits fins a arribar a la carretera catalana. Just en el punt d’un pont abans de Tapis la carretera s’eixampla i s’eixampla el cor i la vista s’estén per un mar d’ondulacions que assenyalen l’Empordà i el mar a l’horitzó. És passar de les ziga-zagues estretes i escanyades a una traça ampla i sòlida. De Tapis a Maçanet es salva un pendent considerable amb una carretera generosa, eficaç i sobrada. S’ha de dir que aquest tram de carretera nou té la virtut de modificar els mapes de carreteres, de trencar l’aïllament, d´evitar el cul  de sac, d’anul·lar l’efecte d’una certa incomunicació. El pont i la carretera han fet permeables les dues bandes, la cara nord i pel costat la cara sud en el massís de les Salines i el Bassegoda. La ratlla virtual de la frontera ho és menys des que aquesta carretera permet de comunicar les valls de la Tec i de la Muga, des que es pot dir i així ho hauran de recollir els mapes que hi ha un tram nou que com una pròtesi uneix dues carreteres antigues i tortuoses. Un tram que ha tingut efectes molt beneficiosos, ha donat peu a un nou pas transfronterer i ha vitalitzat totes les poblacions de Tapis i Maçanet a Pont de Molins, des de la Vajol i Agullana a Darnius.

Però justament baixant de Tapis i just després de la sortida de Maçanet de Cabrenys la sensació de la carretera canvia, s’escanya, s’estreny, es recargola, s’arrapa al relleu, es submergeix en un mar de suredes i baixa lentament, molt lentament i feixuga cap a la plana. Aquesta carretera fins a Darnius i també de Darnius fins a la Nacional II es converteix en un coll d’ampolla, un embut, un budell estret. L’efecte de la baixada és molt evident i didàctic. Quan ja et sembla que et pots deixar anar i gaudir de ple del paisatge quan l’horitzó s´eixampla i el cor també, de cop la pèrdua d’amplada i l’empitjorament del ferm i de la traça de la carretera t’obliga a deixar qualsevol evasió i concentrar-te de ple en els revolts de la carretera.

Es veu com molt evident que aquesta carretera necessita un repàs a fons, una millora del ferm la supressió de revolts, la correcció i millora del traçat i una secció més ampla. I és també molt evident que aquesta millora no es pot fer de qualsevol manera i que la vegetació i el paisatge requeriran d’una atenció molt especial. Però és també molt clar que en l’avinentesa d’una millora urgent de la carretera de Maçanet de Cabrenys s’hauran de contemplar les necessitats de dinamització d’unes terres arraconades i poc ateses, la creació de noves oportunitats i noves activitats, l’adequada millora dels mecanismes de prevenció d’incendis i també la corresponent millora dels serveis i dels equipaments. Per permetre que tots els pobles esmentats innovin, busquin nous camins, diversifiquin l’activitat, creïn una oferta turística àmplia, puguin atendre els seus boscos i els seus camps, i acullin la gent que hi va amb eficàcia i qualitat.

Tot per fer justícia i donar resposta a una demanda raonable que fa temps i temps que dura: la carretera s’ha de fer i els veïns d’aquestes contrades han de deixar de viure comptant cada dia els revolts.

 Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

DESPRÉS DEL FOC

Diari de Girona 

El bosc. Llaurar camps, tallar pins

Ja no queda pràcticament a Catalunya cap massís que no hagi cremat poc o molt. A les terres de Girona fa uns mesos la serra de Cadiretes, fa unes dècades les Gavarres entre Sant Daniel i els Àngels. I  en el conjunt de Catalunya successivament han cremat el Bages i el Solsonès, Montserrat, el Montseny, i ara en pocs dies Sant Llorenç del Munt i Maçanet de la Selva. Poc o molt tots els racons de la nostra geografia han rebut les urpades mortíferes del foc.

Aquest any el balanç no és exclusivament forestal. Les vides humanes i les cases s’hi ha afegit en una proporció sense precedents. El foc ja no ha sigut només un foc forestal, rural, sinó que s’ha acostat a boscos urbanitzats, masses forestals convertides en refugi de ciutadans delerosos d’un pam de terra i d’unes hores de tranquil·litat. Espais urbanitzats en una fal·lera especulativa indiscriminada que ha fet pujar a les barbes dels boscos de mitja Catalunya la geografia de les primeres residències, de les segones residències o de les mitges residències.

Vull dir d’entrada que en les tasques d’extinció la sintonia i la generositat de la ciutadania han sigut totals i que el treball i l’esforç de bombers, de policies i de voluntaris ha estat exemplar. Un treball dur i difícil entomat amb professionalitat, dedicació i generositat fins a l’extenuació.

Però ara ja no és qüestió d’entretenir-nos en les tasques d’extinció, els mètodes utilitzats o els mitjans materials disponibles. És un tema rellevant, és clar, i és un tema que després d’uns anys de vacil·lacions, endarreriments i desinversió ha recuperat el ritme de la modernització i s’ha començat a atrapar el temps perdut.

Una altra qüestió que es planteja aquests dies fa referència a les causes i els orígens del foc i més concretament al grau d’intencionalitat d’alguns. Hi ha molta negligència, hi ha algunes imprudències i hi ha també sens dubte alguns casos de mala intenció criminal. En aquest cas s’ha d’anar fins a les últimes conseqüències, s’ha d’anar a fons, i les tasques d’investigació policial haurien d’arribar a  identificar i inculpar els responsables. Perquè si les autoritats poden donar amb una gran precisió el número de focs intencionats i el percentatge del total, com està passant aquests dies, com és que és molt menor el nombre de piròmans realment identificats i inculpats?

Però hem de parlar també de la prevenció en sentit estricte, els recursos que s’hi esmercen, i sobretot hem de parlar de política forestal. De política forestal en sentit general i ara de política forestal referida a les tasques de neteja i de repoblació de les superfícies cremades. I en aquest aspecte concret si ara s’anuncia una planta de tractament per a biomassa i el conseller de medi ambient l’anuncia per d’aquí a dos anys, què ens pot dir que ha estat fent fins ara en  relació a la fusta cremada en tots els focs anteriors que sumen moltíssimes tones?

Pel que fa a la prevenció estricta hi ha una qüestió fonamental: l’obertura de pistes forestals i la construcció de tallafocs. Aquí s’ha de dir que els recursos són limitadíssims i que ja molt abans dels focs de l’agost es va evidenciar una política restrictiva del departament de medi ambient que a tot Catalunya ha tornat a les Agrupacions de Defensa Forestal les factures de les subvencions per a l’obertura de camins forestals amb l’argument de la manca de recursos o de resolució del concurs. La vida de les ADF no pot penjar sempre del fil de la precarietat pressupostària i la política de manteniment i obertura de les pistes no es pot deixar a la migrada discrecionalitat de la subvenció. Podem afirmar ara això amb tranquil·litat perquè ho vam denunciar a primers de juliol i ara només podem dir que tant a les terres de Lleida com a les terres de Girona hi ha hagut algunes clamoroses confirmacions, Aquest és un camí a no descuidar i una via de prevenció que hauria de rebre partides pressupostàries generoses per assegurar l’accessibilitat d’una massa forestal a Catalunya que no para de créixer al mateix temps que no para de ser més i més mal cuidada per falta de rendibilitat forestal directa.

També ens podem preguntar legítimament quants boscos cremats en anys anteriors no han sigut ni netejats, ni tallats, ni replantats. I és veritat que en alguns casos no cal i que la capacitat de regeneració del bosc és molt alta. Però hi ha també casos de boscos a la Catalunya central que avui mostren la seva mateixa entranya esquelètica de després dels focs. Només cal recórrer la geografia de Catalunya per adonar-nos que aquelles tasques que ara algun conseller considera urgents i prioritàries a pocs dies dels focs d’enguany és encara una assignatura molt pendent pels focs d’anys passats.

Per altra banda abans de replantar caldrà que ens preguntem si es replanta tot, si es deixen feixes i camps sense plantar, només a punt de ser llaurats, i també haurem de discutir de què plantem les zones cremades. I és evident que siguin llamineres les espècies de creixement ràpid caldrà pensar-ho molt bé i potser apostar per unes replantacions més meditades i lentes però de major seguretat en tots els aspectes.

I en relació a les decisions sobre la replantació hi ha al darrere totes les qüestions relacionades amb la política forestal i que ja no es poden vincular a la rendibilitat de les explotacions, sinó que s’han de relacionar preferentment amb la sostenibilitat i l’equilibri del territori i del paisatge.

En aquest aspecte i només per començar s’hauria d’impulsar la recuperació de camps i feixes d’antigues explotacions agràries per tal que la ininterrompuda onada de verdor quedi esmaltada de camps oberts, de pastures, d’antigues vinyes i oliverars que creïn interrupcions a una continuïtat excessiva i perillosa de la massa forestal. Es tracta de tornar a humanitzar el paisatge i d’impedir l’acció creixent i descontrolada de la natura. Es tracta també costi el que costi de netejar el sotabosc i de buscar-li una utilitat que antigament estava ben definida i que ara ha deixat d’explotar-se per manca de rendibilitat directa. Haurem de tornar a les feixines i n’haurem de fer alguna cosa.

I, finalment, no s’han de plantar pins. O se n’han de plantar molts menys i triar molt bé on i com. Ara es planten sols i s’estenen de forma imparable i augmenten la combustibilitat dels nostres boscos. Hem d’aturar el  creixement de la superfície de pinedes. En molts casos haurem de tallar pins i arrancar-ne les rabasses ara que ja quasi no valen per fusta. Haurem de reduir la superfície de bosc i haurem d’esmaltar el paisatge d’un mosaic menys uniforme.

Pot semblar un contrasentit però és la primera pedra, un pas, una etapa mínima d’una política forestal coherent. Torna a ser l’hora de les alzines i els suros, o dels roures allà on la climatologia i la humitat ho permetin.

No sembla que les evidències que fins avui tenim indiquin que el govern va en aquesta direcció. El govern de la Generalitat ha millorat l’extinció i ha millorat la presència, en alguns casos fins a la saturació sobrera, però està encara a les beceroles de la prevenció. Passats els focs haurem de començar. Però més enllà de la disponibilitat informativa d’aquests dies no sembla que l’actual govern de la Generalitat estigui preparat i disposat a abordar en aquest terreny una política coherent i valenta.

Els rius. La neteja de les lleres

Després dels focs arriben les pluges i amb les pluges el risc d’aiguats. Tothom ho diu. Ho diu una experiència secular i la constatació que en els territoris arrasats pels focs el risc d’erosió en cas de pluges és molt alt. Aquesta és una qüestió que caldrà atendre  i trobar-hi una solució urgent per evitar  que la combinació diabòlica entre foc i pluja acceleri el procés de desertització que anuncien algunes previsions en relació amb el canvi climàtic.

Però més enllà de la relació entre foc i pluja, la previsió de pluges i de pluges torrencials vinculades a les tempestes obliga a recordar algunes tasques  elementals de manteniment de rius i rieres secs una bona part de l’any i dipòsit d’una acumulació creixent de sediments i vegetació.

A la vall de la Muga entre Albanyà i Llers el riu ha vist com els arbres de ribera creixen i creixen amb una ufana esplèndida alimentats per la humitat de les millors terres a les lleres dels rius. Verns, pollancres i freixes s’han anat fent amb una frondositat excepcional. Però ocupen la llera del tot. No és difícil de preveure que aquests arbres de creixement ràpid i arrelament superficial tenen una estabilitat precària i poden caure amb facilitat en el cas d’una forta avinguda del riu. L’alcalde de Sant Llorenç de la Muga que té uns quants ponts en el seu terme pateix per aquesta circumstància i no para d’insistir l’Agència Catalana de l’Aigua per tal que tallin aquesta vegetació que ha envaït el curs natural de les aigües i que es pot convertir en una trampa mortífera si s’encalla els troncs i branques de fulla generosa en els pilars i els ulls dels ponts fent un efecte de presa.

Però hi ha una actitud temerosa. Ningú no s’atreveix a tallar arbres encara que s’hagin originar en uns sediments recents i hagin format un tap en un riu. La cura que s’ha de tenir amb la vegetació de ribera en les vores dels rius esdevé incúria si s’ignora aquesta proliferació a les lleres. La capacitat hidràulica dels rius no pot trobar impediments, frens, obstacles que impedeixin i interrompin el curs natural de l’aigua. S’han de netejar les lleres i s’ha de fer bé. I si no que ho diguin a hores d’ara a molts municipis del Maresme que ja han patit la primera sotragada de l’aigua després de la primera tempesta. S’han de tallar els arbres i potser s’han de treure les arrels. I ningú s’ha de prendre una neteja de la llera d’un riu com una invitació a incentivar una extracció d’àrids que pot ser molt temptadora però que en la majoria dels casos no té cap justificació. Tallar sí, esbotzar no. Costa més, però és més eficaç. No es tracta de fer entrar màquines als rius i que s’ho emportin tot per davant. Es tracta de netejar bé i tornar a un estat anterior a una època de sequeres i estiatges molt llargs les lleres dels nostres rius.

He citat la Muga i he parlat de les rieres del Maresme a tall d’exemple. Però acostem el nostre objectiu i fixem-nos en el detall en el Ter i l’Onyar. És sabut que el pont vell de la Creueta fa sempre que `plou un efecte de presa i que la vegetació a la llera aigües amunt requereix d’una neteja conscient per evitar l’efecte afegit de tap  que ja sabem que pot portar conseqüències molt negatives. I sembla també molt evident que si els sediments i una figuera s’apilonen a la desembocadura del Galligants  a l’Onyar s’han de treure amb urgència abans no passi el que ja ha passat sovint, que el Galligants baixi fort. A l’Onyar mateix des de la plaça de Catalunya fins el Ter els sediments s’apilonen de forma reiterada aquí i allà aprofitant la suau sinuositat del riu, com passa just a sota el passeig de la Copa justa a tocar la plaça de la Independència. Ja sé que en Ponç Feliu i en Jordi Sargatal han fet més de les balques que dels ànecs el símbol de la regeneració ambiental de l’Onyar. I unes balques aquí i allà per a refugi i niuada dels ànecs no han de fer cap nosa si es manté viu l’esperit vigilant i la voluntat de mantenir net i dragat en el seu conjunt el rius Onyar que al pas per Girona necessita tota la secció i més segons quina sigui la pluviometrria.

Però on el perill  creix cada dia i s’ha advertit diverses vegades l’ACA és al Ter en l’aiguabarreig de l’Onyar i el Ter. Aquí la llengua de terra que divideix el Ter, l’illa del Ter s’aprimava i s’acabava just en el punt de trobada amb l’Onyar. Les aigües de l’Onyar en un dia ple trobaven via lliure en un Ter regulat pels embassaments. Ara, però, l’illa del Ter s’ha fet i un petit continent aigües amunt i entre l’Onyar el pont de França i el pont de la Barca la vegetació i els sediments li han fet la ratlla al Ter i divideixen en dues la seva antiga llera. Ara, les copes dels arbres es toquen amb la mà des del pont de França i a la Barca quasi també. D’acord que com més vegetació, més sensació de riquesa, de frescor, de fertilitat, d’humitat. Però convé no perdre de vista que si bé ara portem dècades que ens fan ser confiats l’experiència històrica no para de recordar-nos que els quatre rius de Girona, del Ter, l’Onyar, el Galligants i el Güell, són traïdors.

Em sembla que en aquest cas val molt més prevenir que haver de córrer tots. I ara que ha caigut el primer ruixat d’agost després dels focs mortals, d’una sequera ferotge, d’unes calors tòrrides i d’una insistència enganxosa és un bon moment per pensar serenament en els nostres rius. Amb un gran respecte però sense demagògies per un costat ni fonamentalismes per un altre.

Si voleu veure  l’article publicat cliqueu aquí.

RAOUL DUFY A CERET

Diari de Girona

Amb la Calaia hem dedicat un matí d’aquest estiu a Ceret. Un matí. Aquí i allà un pòster, un tríptic o una notícia de diari ens parlaven d’una exposició al Museu d’Art Modern. De Girona a Ceret són tres quarts d’hora de cotxe. Ceret és físicament a tocar i mentalment lluny. I, en canvi, és d’una familiaritat total. Aquí el país s’expressa sobretot a través d’un paisatge, una manera d’entendre la vida. Ens hi reconeixem d’una forma total. Tot és d’una gran naturalitat. La proximitat del Pirineu, en la seva vessant Nord, assegura l’abundància d’aigua que corre lliure i refrescant pels reguerons ordenats dels carrers. L’ombra dels plàtans és també gratificant. Són plàtans immensos, centenaris, alts, forts, com els de la Devesa de Girona, però totalment urbans i integrats en el teixit urbà. A Ceret els gironins podem imaginar una plaça de les botxes amb cases.

El Museu d’Art Modern ve d’una llarga tradició. És un Museu nou, lluminòs, ben estructurat, pensat. Moblat amb gust, ordenat amb eficàcia i sobrietat. Amb una terrassa i un pati. Amb una col·lecció notable. És nou i ja té anys i això diu a favor dels  materials, de la construcció. La ciutat i el Museu valen molt més que una visita esporàdica. Ceret és un lloc per anar-hi sovint, per passejar-hi, per tafanejar botigues d’artesans i artistes, per veure com es mou un poble d’aqui al ritme francès.

Aquest estiu el Museu d’Art Modern ens ofereix i ens proposa una exposició dedicada a Raoul Dufy (1877-1953). Artista de mirada atlàntica, nascut a Le Havre, s’acosta a remolc de la seva salut precària a la Mediterrània des de la Costa Blava a Cotlliure i dialoga artísticament amb els dos mars. Les seves finestres obertes al mar tenen aquest aire d’estiueig del Nord a l’Atlàntic, de llum matisada, de colors foscos i profunds, de mar immens, de ponent permanent, de marees marcadíssimes, de ponts ortopèdics a les platges. A la Mediterrània esclaten de llum, de color, de claror i de vegetació. Dufy que arrenca a primers del segle XX amb la tradició de tots els fauvistes i que es deixa seduir i impressionar per Matisse, juga amb l’esquematisme del traç i la difuminació imprecisa del color, com en el cartell dedicat a Cotlliure i on unes veles insinuades en el mar il·lustren el text “Cotlliure sense veles és com un cel sense estrelles”.

Dufy explora el gravat, el teixit, ofereix el seu art per a la decoració i per a la indústria del tapís, per a la indumentària, per a la ceràmica o el mobiliari. Col·labora amb diverses firmes industrials i dissenya teles per a vestits o una sèrie de teles pintades per a uns mobles sobre París. Dufy és alegre, clar, lluminós, s’entén fins i tot quan posa el seu art al servei de la indústria.

No és gens estrany així que en tot l’entorn del Museu el disseny i la comercialització de l’exposició es deixin guiar pel mateix esperit de la seva obra. Des de les entrades de l’exposició fins les estovalles de paper dels restaurants i les terrasses, des de paraigües a teles, des de pòsters a postals, fins el catàleg complet i eficaç, Dufy que va viure i treballar a Perpinyà durant una bona època (la sèrie sobre els tallers de l’artista és boníssima, eloqüent, entranyable), presideix tot aquest estiu i fins el 14 de setembre la vida de Ceret.

És un plantejament intel·ligent per a la ciutat i per al Museu del qual en diuen bé tots dos. Hi van cada dia centenars de persones que com nosaltres gaudeixen d’una exposició esplèndida i es deixen anar una estona pels carrers d’un poble del Pirineu.

A l’ombra dels plàtans penso en un homenatge anònim a tots aquells que han fet possible l’encant discret, culte i civilitzat de Ceret. L’homenatge als artistes que en van fer un refugi per l’art i la vida, un homenatge als responsables polítics que van tenir l’encert i la visió de promoure el Museu i un homenatge als seus responsables que el pensen i li donen vida cada dia. Un homenatge als habitants de Ceret i a tots els catalans que hi ha trobat acollida en moments difícils de les seves vides.

I tot plegat, perquè no ens podíem quedar més estona, a l’hora de dinar hora nostra ja érem a Girona. No podia parar de pensar durant el viatge: tan a prop i tan lluny. I em vaig dir a mi mateix que tornaria més sovint a Ceret pel pur plaer d’anar-hi i que faria públic aquest plaer per incitar a d’altres a compartir-lo mirant més sovint el nostre nord que tenim a tocar, i al qual massa sovint no fem cas.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 219-221)