Joaquim Nadal i Farreras

AMB TOTES LES LLETRES, MÉS GIRONES QUE MAI

Diari de Girona 

Les terres de Girona tenen una gran singularitat. Són més terres de pas i més terres de frontera que cap altra terra catalana. Representen un mosaic de territoris, paisatges i poblament. S’hi manté encara amb un cert equilibri, un hàbitat urbà i un hàbitat rural dispers i escampat per la geografia gironina. No és, és clar, un paisatge immutable. Castells, santuaris, esglésies i monestirs es reparteixen aquí i allà com a registre de vells fenòmens avui desapareguts. La imponent solitud de Sant Pere de Roda en podria ser un paradigma clar. Però també en un altre sentit la progressiva desaparició de les masies i de les antigues rompudes en el vell paisatge de les Gavarres decorat progressivament pel despoblament d’una banda i el creixement de la massa forestal de l’altra. La colonització del pi és en aquest sentit una alteració ràpida d’un paisatge secular sinó mil·lenari dominat durant anys i anys per l’alzina, el suro i la garriga.

Però és justament aquesta redistribució i concentració relativa la que ha permès la configuració d’un rosari autèntic de paisatges i paratges naturals. Dels Aiguamolls al cap de Creus, del cap de Creus a l’Albera, de l’Albera al Pirineu, del Pirineu a l’Alta Garrotxa, d’aquí al Guilleries-Collsacabra i d’aquí a l’Ardenya, les Gavarres i el paratge de Castell-Cap Roig.

En el marc d’aquest cinturó de diverses tonalitats verdes s’hi ha desplegat un model urbà únic. Equilibrat, modèlic, exemplar, ric, potent. Girona és la més petita de les quatre capitals catalanes i les terres de Girona les que millor representarien el model de la Catalunya-ciutat amb una autèntica xarxa de poblacions rellevants a curta distància unes d’altres i sovint d’una complementarietat evident. Figueres i Roses, la Bisbal, Torroella, Palafrugell, Sant Feliu, Llagostera, Cassà, Girona, Salt, Banyoles, Besalú, Olot, Ripoll, Camprodon, Blanes, Lloret i Tossa, Santa Coloma, i totes les que hi podríem anar afegint en una gradació geogràfica i jeràrquica que definiria tot un autèntic sistema.

El valor d’aquest sistema és la diversitat i l’equilibri. El risc, l’autosatisfacció, la inèrcia. No ens podem conformar. Hem de defensar amb energia el que tenim, hem de protegir radicalment els valors territorials i patrimonials que ens caracteritzen, hem de donar un nou impuls a aquest model. Dotar-lo de més ambició, de més lideratge, de més instint per a les oportunitats, de més cohesió per a la reivindicació, de més autoritat i poder per a l’estratègia. Davant dels esdeveniments polítics que s’acosten estic convençut que el que ara convé és més Girona que mai, més Girones que mai. En tots els terrenys, en tots els fronts. Amb veu ben alta, ben forta i ben representativa.

Primer més poder sens dubte. Més capacitat de decidir i de dirigir des d’aquí. Uns poders territorials reals que no es limitin a fer de recaders i d’intermediaris. Unes delegacions territorials que no assumeixin un paper de gestories només, sinó que assumeixin la responsabilitat de compartir i coliderar amb els poders locals aquest nou impuls que ens és imprescindible. Més ambició que mai. Més voluntat d’obrir nous horitzons, de crear noves oportunitats, de consolidar les velles.  Per tal de retenir aquí i entusiasmar totes les energies joves seduïdes per a la qualitat de vida que no posa frens a la creativitat i a l’empenta emprenedora. Més activitat productiva, diversificada i dimensionada per tal de garantir que amb equilibri no serem només unes terres-refugi, unes terres-balneari, sinó també el bressol de noves experiències. Més patrimoni que mai. Entès com a herència rebuda i com a testimoni d’un gruix de civilització i de cultura, com el pòsit del temps i de les generacions. Més territori i més paisatge que mai. Per a preservar el tou imprescindible, el coixí natural, que ens acompanya la vista i excita tots els sentits. Protegint, modulant, modelant. Un paisatge treballat i acompanyat. Però mai un paisatge agredit, mai un paisatge malmès, mai un paisatge triturat i esquarterat per la manca de sensibilitat i d’intel·ligència. Estalviant al paisatge i estalviant-nos a tots un excés de pressió moguda per interessos apremiants i insaciables. Més cohesió social que mai. Més recursos per a les persones i per a les famílies, més accions de govern per dotar i fer funcionar els serveis i els equipaments, més compromisos amb els joves i amb els grans, més inversions en els barris, més capacitat de gestió i d’acció per als ajuntaments. Més compromís a favor de la igualtat i la solidaritat. Més claredat amb la immigració.

En definitiva, més personalitat i més identitat gironina que mai. Més Girona és la nostra manera de fer més Catalunya. Sense condescendències, sense claudicacions, sense debilitats, sense concessions. Sense diluir ni un bocí de la nostra personalitat singular, sense renúncia al nom de cada cosa. Altres terres de Catalunya s’han afanyat a fer les seves campanyes específiques i nosaltres no ens podem quedar quiets i parats mirant-ho o simplement decidint que allò que ens convé és diluir-nos en un món més ampli.

Tal com van les coses i d’acord amb el que més ens convé, ara cal una gran mobilització gironina, una autèntica rebel·lió, un nou gran moviment que responent al fil de la reivindicació de la GI de Girona posi els símbols per davant i hi afegeixi els grans objectius tot darrere. I demani una contribució generosa de tothom per tal de neutralitzar tots els frens, tots els obstacles, totes les hipoteques que ens tenen bloquejats. Girona no es mereix el silenci condescendent dels governants, ni el retard brutal de les infraestructures, ni la fàcil acomodació a una manera d’anar tirant que només convé a aquells que així ja en tenen prou. Ara més GIRONES que mai. Més marques, més imatges, més símbols, més ganes. Més de tot amb totes les lletres i sense renúncia de cap nom.

Si voleu veure  l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

27 Juliol 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a AMB TOTES LES LLETRES, MÉS GIRONES QUE MAI

L’ESTRANY TÀNDEM AZNAR-MAS

El Punt

Després del debat de política general (l’anomenat “Debate sobre el estado de la nación”) la parella Artur Mas – Josep A. Duran Lleida van dedicar-se amb contumàcia a desacreditar Pasqual Maragall argumentant que José Luis Rodríguez Zapatero havia dit que no votaria un nou Estatut per a Catalunya.

 Vaig voler escoltar diverses vegades el tall de veu del debat per trobar el punt en què s’agafaven Mas i Duran. I vaig arribar a la conclusió que un i altre havien acordat distorsionar la realitat, construir una falsedat i amb una falsedat mentir convenientment a la ciutadania amb l’argument que la dependència de Pasqual Maragall del PSOE faria inviable qualsevol procés d’aprofundiment de l’autogovern.

 Resulta que amb una total claredat José L. Rodríguez Zapatero s’havia limitat a dir que el PSOE no avalaria l’Estatut proposat per Artur Mas, aliat del Partit Popular a Catalunya i a Espanya. Afirmo aquesta aliança perquè l’han reiterada aquests darrers dies els màxims dirigents del PPC i perquè malgrat que CiU la nega, ningú no es pot escapar del fet que CiU ha votat totes les investidures i tots els pressupostos de José Mª Aznar. Fins i tot ara mateix, en plena escenificació del distanciament CiU ha posat a disposició del PP els seus vots per fer president del Senat el Sr. Juan José Lucas.

 Des del PSC hem replicat que volem un Estatut de tots i per a tots, i que el PSOE a Madrid votarà l’Estatut que sorgeixi de l’acord de les forces polítiques catalanes en el Parlament de Catalunya, un cop sigui presentat a les Corts Generals.

 Ara resulta, però, que José Mª Aznar ataca frontalment José Luis Rodríguez Zapatero amb l’argument que l’Estatut que propugna Pasqual Maragall és un perill i és inacceptable. Aznar, en plena eufòria hispanista i atlantista, s’ha permès fins i tot ridiculitzar la Corona d’Aragó amb la mateixa frivolitat que ha utilitzat per carregar-se els localismes. La situació esdevé si més no curiosa. Dos socis sòlids es distancien per interessos electorals. En aquest procés de distanciament els uneix cada cop més la seva animadversió política i personal a Pasqual Maragall fins al punt que uns i altres, i amb arguments contraposats, el fan el blanc dels seus atacs. Fins ara, doncs, units en una coalició d’interessos i a partir d’ara units contra Pasqual Maragall.

 Amb una particularitat molt interessant. Els arguments contraris es neutralitzen entre si i per una afirmació excloent fan bo Maragall, atorguen carta de naturalesa i credibilitat a la proposta de reformar l’Estatut que volem impulsar els Socialistes de Catalunya, i avalen que els intents de descrèdit des d’arguments tan oposats s’engrunin i enfonsin en el descrèdit que pretenen sembrar.

 En definitiva. Si Mas ataca Maragall perquè diu que Zapatero no vol l’Estatut, i Aznar ataca Zapatero perquè diu que Maragall amb l’Estatut es passa, no serà que la proposta de Pasqual Maragall fa més por, té més pes, i té més credibilitat que les altres?

 M’avorreix aquest joc superficial i primari, m’irrita la falsedat, i la tergiversació, m’indigna que estem perdent el temps i entenc el cansament d’aquells que creuen que per aquest camí no anem enlloc. Estic convençut que hem de superar aquesta etapa fonamentada en el joc dels disbarats, de les desqualificacions, dels insults, del tot s’hi val si el fi s’ho mereix.

 Els Socialistes potser ens podem equivocar, i ho hem de reconèixer. Però els Socialistes som la garantia per a sortir d’aquest cul de sac impresentable que perverteix la democràcia i desacredita la política.

Ha arribat l’hora d’una regeneració profunda, d’un canvi intens per tal d’enfocar les coses amb seguretat, confiança, transparència i ambició. I Pasqual Maragall és la garantia d’un canvi que ell assegura íntegrament, més que ningú altre.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

18 Juliol 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , , | Comentaris tancats a L’ESTRANY TÀNDEM AZNAR-MAS

FRUSTRACIONS PERSONALS I CULTURALS A GIRONA

Diari de Girona 

El 26 de gener de 2004 farà vint anys de la instal·lació de l’escultura d’Andreu Alfaro a la plaça d’Europa. Recordo vivament aquell dia ara que fa vint anys o més de tantes coses i que aquesta mena d’aniversaris s’ha convertit en una mena de constant generacional. El passeig d’Olot i la plaça d’Europa, com a prolongació del carrer Emili Grahit, era tot just una realitat incipient, el Parc Central no existia i la connexió amb Salt era dificultosa i s’ofegava diàriament a la carretera de Santa Eugènia.

En aquells moments mantenia una tensa i amistosa relació amb el Diari de Girona (aleshores encara Los Sitios) que dirigia en Jaume Sureda Prat. Des de la vella tradició concretada en la llarga trajectòria de diari únic de la ciutat  ens vigilaven atentament, ens consideraven sempre des del dubte i no ens en deixaven passar ni una. La contractació i el cost de l’escultura d’Andreu Alfaro havien aixecat una certa polseguera i es discutia la idoneïtat del projecte i l’oportunitat de la inversió. La polèmica es situava al voltant del dilema entre la qualitat i la peremptorietat. L’argument contra l’escultura era un argument feble que servia els objectius de l’immobilisme i de la paràlisi i que lligava amb una mala tradició molt gironina de no fer, ni deixar fer. Des de l’Ajuntament, en canvi, estàvem convençuts que calia apostar fort i arriscar per tal d’anar aportant elements simbòlics, fites identificables, pel canví i el progrés de la ciutat. Aquella tarda estàvem amb l’Andreu Alfaro contemplant l’obra i els darrers retocs. Ens feia molta il·lusió i l’impacte de l’espiral sinuosa i metàl·lica, una novetat brillant a la ciutat, era molt evident. Aleshores es va produir uns instant màgic. Va passar en Jaume Sureda Prat que anava al Diari des de casa seva a Sant Narcís; el vaig presentar a l’Andreu Alfaro. Ens va saludar amb un somriure carinyós i sorneguer, un punt escèptic, tot mirant l’escultura amb displicència. Va coincidir que en aquell moment passaven tres persones grans, tres jubilats, passejant embadalits. Ens van saludar i amb una total espontaneïtat, sense compliments de cap mena, van deixar anar una llista d’elogis de l’escultura que podríem resumir dient “no sabem què significa, però ens és igual, ens agrada; ens agrada la mobilitat, la variació visual, els canvis que experimentem donant voltes a la plaça sense cansar-nos de veure com l’escultura que canvia a cada instant no para de picar-nos l’ullet”. Aquí es van acabar les crítiques del Diari. En Jaume Sureda simpàticament desarmat pels de la seva quinta va canviar d’opinió com mai no ho haurien aconseguit els arguments polítics i apassionats de l’alcalde.

Em sembla que el balanç global i una política que encara continua hem de considerar-los positius. A mi ara, passats vint anys d’aquella aposta, em falta un altre salt arriscat, una nova aposta, un símbol nou per al segle XXI, un nou emblema per a la Girona del futur.

És en aquest context que em permeto evocar ara tres frustracions, tres desigs no satisfets que confesso explícitament.

El primer, Henry Moore. Havia vist l’estiu de l’any 1968 una gran exposició monogràfica a la vella Tate Gallery de Londres. Em va agradar molt. Poc temps més tard vaig veure a Escòcia un parc d’escultures amb molts Moore integrats en el paisatge. I al llarg de la meva vida n’he vist en carrers i places, parcs i museus, jardins i espais públics. La suavitat del bronze, l’arrodoniment insinuat de les formes em seduïen molt. I vaig somniar una obra d’Henry Moore per a Girona. És un somni aparcat.

Més tard, l’any 1987 (1988-1989, execució), quan vam encarregar a Joan Tarrús / Jordi Bosch, Santiago Vives, amb Narcís Comadira les obres de l’escala de l’Ajuntament ells mateixos ens van suggerir que potser era l’oportunitat per comprar una peça d’A. Maillol. Un cos femení, un altre bronze de tradició cultural veïna i fraternal. Tampoc no ens vam acabar d’atrevir. I això que uns anys més tard amb motiu de l’exposició monogràfica que es va dedicar a Maillol a Perpinyà vaig fer un tímid intent. Ara, però, em conformo amb enveja amb les peces que es poden veure a Perpinyà o al festival de Maillols que es pot trobar arrenglerat entre els jardins de les Tulleries a París. I això que encara veig un Maillol a la nova plaça del Vi o al pati de l’Ajuntament. A l’escala, la maternitat de Paco Torras o l’elogi de la pedra de Girona de Narcís Comadira, compensen amb escreix una proposta que algun dia potser es podrà concretar.

I finalment Chillida. Les peces del Peine del Viento a Sant Sebastià, incrustades amb rovell a la roca com norais portuaris seculars i l’Elogio del Horizonte de Gijón em tenien embogit. Vaig parlar amb Chillida, va venir a Girona, vam passejar. Nosaltres volíem i ell també. Vam parlar de l’orgue de la Catedral i de l’espai que en resultaria i va repetir un elogi de la nau que s’afegeix a la llista acreditada d’expressions admiratives que suscita. Vam arribar a visitar, per a l’escultura, espais oberts i espais tancats. Sant Nicolau, Sant Domènec, Sant Pere de Galligants, la muralla, els jardins. Es va quedar amb la idea d’una peça en l’absis d’una església. Em va dedicar el catàleg de l’exposició Chillida Leku que li va dedicar la Caixa de Catalunya a la Pedrera l’estiu de 1997: “Para Joaquim cordialmente esperando la obra. Cordialmente. F. Chillida, 1-7-97”. Ni ell ni jo no vam acabar de gosar de fer el pas. Potser ens espantava el preu, potser ell tenia ja massa feina per a crear una peça nova expressa. Podíem haver parlat de comprar alguna peça ja feta. Però no ho vam fer. L’exposició del dipòsit d’aigües de Vitòria o la visita del Chillida Leku amb Odón Elorza ens van emocionar vivament i em van fer veure tota la força, tota la capacitat evocadora, tot l’arrelament d’una obra immensa de gran projecció i de vincles profunds amb el treball de la forja. Chillida s’inscriu també així en el curt inventari de les meves frustracions personals en les meves responsabilitats amb Girona. Avui, a distància, en una reflexió d’estiu, atrapat per la calor, m’he atrevit a desgranar-ne algunes al fil de la política d’escultures al carrer que tant bé va saber ponderar i catalogar ja fa temps Jaume Fabre (Guia d’escultures al carrer, dues edicions, 1985 i 1991).

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

18 Juliol 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a FRUSTRACIONS PERSONALS I CULTURALS A GIRONA

LA DIMISSIÓ DELS CIUTADANS

El Punt, edició comarques gironines

Fa pocs dies una trucada al programa de l’Antoni Bassas em va cridar poderosament l’atenció. L’afirmació era contundent: Dimiteixo com a ciutadà. Era l’expressió clara de la indignació, del malestar, de la impotència. Era una opció dura i una forma clara de vehicular la seva protesta.

El fil argumental era molt clar. A aquell ciutadà li havia costat quasi una hora un trajecte de deu minuts. I si arribes a la feina en un estat d’excitació i irritació, amb quin ànim has d’emprendre la jornada laboral? Amb quina eficàcia pots abordar la tasca que tens encomanada? Però hi ha dues qüestions més al voltant d’aquesta trucada: la primera que es tractava d’una reacció per saturació, per acumulació de fracassos, per reiteració de la ineficàcia dels serveis públics. I la segona, un clar desistiment de la política. Els polítics no assumeixen la seva responsabilitat, no donen resposta a aquests problemes quotidians, es barallen per qüestions intranscendents i competeixen en incompetència. En definitiva vivim en el món i el país que ens ha tocat, i ens agrada. Però ens molesten els entrebancs, les dificultats, els contratemps. Som exigents i intransigents i tenim dret a ser-ne.

No es tracta naturalment d’un cas aïllat. Es tracta d’un símptoma, insinua una determinada direcció de les coses, assenyala directament el camí de l’abstenció i de la rebel·lió. Resistència passiva, protesta silenciosa, ja us ho fareu, tots les polítics són iguals, tots són culpables, això no té solució. És el camí que assenyala l’eixamplament del divorci, l’ampliació de l’abisme que s’obre als peus de la democràcia.

No sóc partidari d’aquest camí. L’entenc. Però dimitir la ciutadania és tant com renunciar a la condició bàsica de membre d’una comunitat, d’una col·lectivitat i al dret de tenir-hi veu pròpia i ser escoltat. Potser sí que hem de posar entre tots més altaveus per tal que soni forta i clara la veu de protesta, per assenyalar el camí de la rebel·lió i de l’inconformisme. Però cal un directe compromís polític i cívic. Un compromís de canvi, de regeneració democràtica, de subversió de valors, de noves polítiques. Però tot això pot sonar a subterfugi, a excuses de mal pagador, a vaguetats confuses, a abstraccions intangibles.

Cal, evidentment, molt més. Cal establir una clara correlació entre drets i deures, entre impostos (deures fiscals) i eficiència dels serveis públics (drets col·lectius). És imprescindible garantir el rigor, la transparència, l’eficiència i la diligència de l’Administració.

Cal, en definitiva, un retorn als aspectes més elementals de la política. La capacitat d’escoltar, la capacitat d’entendre, la capacitat d’atendre, la capacitat de respondre.

Optem clarament per un model basat en la qualitat i l’eficiència dels serveis públics i aquest model es fonamenta en la garantia d’una administració moderna i eficaç. Tot és molt més senzill que no sembla. Contestar de seguida, impedir que els paper s’apilonin, pagar d’hora i pagar a temps, anticipar-se als problemes, donar la cara sempre, ser als llocs quan cal. Tenir les idees clares, formular propostes convincents.

Aplicar el seny i el sentit comú. Ser capaç de reaccionar d’acord amb la saviesa popular. Quantes vegades no hem sentit allò de “no, si no ho arreglaran fins que hi hagi una desgràcia!”- Doncs bé, entre tots tenim dret a redreçar el debat públic, de combatre la devaluació de la política, d’exigir unes actituds exemplars i una disposició absoluta. Un debat sobre el model i la dimensió dels serveis públics i les seves característiques. Un debat sobre el paper de totes les administracions, un debat sobre el ritme de les obres públiques i les infraestructures, un debat sobre l’educació que tenim, l’educació que rebem i l’educació que volem.

Un debat sense trampes, sense evasions, sense excuses. El tren, les carreteres, les escoles, la salut, l’atenció als infants i a la gent gran, l’atenció als discapacitats, els estímuls a les empreses, tot necessita d’un compromís de tots. Recuperar la confiança en una administració que trenqui amb totes les inèrcies, i totes les incúries, que sàpiga donar la primacia autèntica a la única raó de ser de l’administració: el ciutadà.

I per a tot això no calen dimissions de ciutadans. Cal que dimiteixin els polítics que en són responsables o cal que els ciutadans els canviïn d’urgència.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

4 Juliol 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a LA DIMISSIÓ DELS CIUTADANS

EL TEMPS QUE FUIG (I DE PRESSA)

Diari de Girona 

La Fundació Josep Pla ens proposa  des del 21 de juny i fins el febrer de l’any que ve una petita delícia amb el títol “El temps que fuig”. Anna Aguiló que dirigeix la Fundació ha exercit de musa inspiradora d’aquest exercici senzill i clar de literatura i art. Amb un cert aire grec, mirada clara, pell brillant, somriure discret, l’Anna administrava els moments previs a la cerimònia inaugural en una casa de poble, amb eixida, pou i safareig, amb un públic heterogeni i atent disposat a deixar-se seduir per un acte de normalitat cultural.

El fil argumental de l’exposició són textos comparats de Josep Pla a Les hores i de Narcís Comadira a les seves Composicions de lloc al Quadern setmanal dels dijous a El País. Il·lustren els textos de Comadira els dibuixos que ha anat publicant en el mateix suplement i des de la paret dialoguen amb els textos de Pla, oberts, plans, solemnes, com un missal, amb lletra grossa i relligat vermell en un faristol continu que els posa a mà del lector i el visitant. El temps transcorre per tots dos autors implacable en un cicle que és climàtic, vegetal, litúrgic, floral, ambiental. És un vent, un cert aire, una olor, un temps suspès, un arbre, una flor, un mes, un dia, una festa. Hi ha un temps que fuig i inexorable no torna; el nostre temps, o nosaltres temps, perquè la vida és sempre nova. Hi ha però un temps cíclic que torna. Tornaran cada any els ametllers o les ginestes, els abrils o la pluja, l’aire càlid o la xafogor total. Ens ho mirarem amb ulls diferents d’uns altres temps més trepidants, però encara confio que ho sabrem veure, que ho sabrem viure i sabrem gaudir-ne i ensenyar els altres a gaudir-ne igual. No tornaran, en canvi, ni la Candelera, ni el Corpus, ni el mes de Maria, ni es repetiran els escenaris de la memòria que en Pla i  Comadira a cinquanta anys de distància són tan coincidents i que en canvi ara mateix un adolescent d’avui no sabria comprendre ni molt menys no sabria explicar.

El punt màgic de la intuïció de l’Anna Aguiló és aquest pont entre un prosista pur i un poeta posat a prosista. Un pont que s’entén i que funciona. Funciona la llengua,  funciona la literatura, funciona l’exercici de comprimits de literatura comparada. El temps fuig, però en els cinquanta anys que separen Pla de Comadira fuig més lentament que ara. La mirada enrere ens assabenta d’un ritme diferent, lluny de la voràgine que ens devora, ara. Hi ha olors (de col bullida), hi ha festes, hi ha ambients, hi ha una sociologia, hi ha un teló de fons que s’assembla. L’evocació és eficaç per això i perquè a prop i lluny un de l’altre s’assemblen i es distancien. Hi ha un fil conductor de mestre (de prosa) a deixeble, i hi ha un alliberament reconegut del deixeble que vola sol amb estil propi i marca distàncies amb el mestre. El catàleg com un petit llibre laic de salms es devora una i altra vegada, com una guia segura, total, literal, de l’exposició.

Van oficiar la cerimònia inaugural en Xavier Pla, com de la casa, més per la casa que pel nom, en Modest Prats, el mateix Comadira i en Frederic Sunyer com a president de la Fundació. Xavier Pla va ressuscitar la provocació inicial (de Prats a Comadira) de Cinc potes de Girona, va citar Gabriel Ferrater i va llegir Comadira.

En Comadira va resseguir el fil del seu pròleg, la il·lusió excitant de la proposta i la por del risc que comportava, les trobades i els consells d’en Pla (“escrigui que m’han dit que ho fa bé”) per concloure amb la satisfacció del resultat.

En Frederic Sunyer va ser discret i cortès. En Modest Prats ens va regalar amb una dissertació sobre el pas del temps (el temps que fuig de pressa en el rellotge de sol del Nord gironí) des de la Bíblia als contemporanis, de la tradició escolàstica a la síntesi brillant de Quevedo, de Pla a Comadira.

Amb una conclusió excitant. Aquesta és una exposició que ens podem permetre, és un símptoma de normalitat. Normalitat com a antídot a l’excitació constant de les urgències històriques.

La discreta normalitat és ara per ara un silenci clamorós i poca difusió. És potser que aquesta normalitat és només l’excepció empordanesa? O cecs per tantes urgències històriques passa només que no ho hem sabut veure? Considereu-ho una invitació a un recorregut pausat per les sales de la Fundació Josep Pla de Palafrugell. És un fruit saborós per a l’estiu, la tardor o l’hivern. Després quan sortiu al carrer veureu les coses del món i el nostre país d’una altra manera.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

4 Juliol 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL TEMPS QUE FUIG (I DE PRESSA)