Joaquim Nadal i Farreras

INVENTARI D’ESPAIS RESIDUALS

El Punt, edició comarques gironines

He dit i escrit moltes vegades que m’agraden les carreteres franceses. M’agrada el ferm, el traçat, la senyalització horitzontal i vertical, els plàtans de les vores. Més d’una vegada en algun recorregut pel migdia francès no m’he pogut estar d’esbossar un petit somriure escèptic davant la reiteració dels tòpics, dels paisatges, dels símbols. Dels paisatges de Cézanne a la muntanya d’Alaric, dels castells càtars al Canigó, del pi marítim al romaní, dels aiguamolls a les landes, de les dunes a les ostres, dels convents i monestirs a les catedrals i a les ciutats. No és un embadaliment babau, ni un fals complex provincià. És sana enveja, són ganes de veure com fem les coses bé i com les fem millor que els francesos, per exemple.

En realitat ara la paradoxa és que si ens mirem la França meridional de Tolosa i de Montpeller cap al sud ningú no pot dubtar que el progrés econòmic i el dinamisme són més evidents a Catalunya, al sud dels Pirineus. Però justament aquesta paradoxa fa més punyent i greu la diferència de sensibilitat, de sentit de l’interès col·lectiu, de cura per l’espai públic amb simplicitat i eficàcia.

No parlo de la funcionalitat i de l’estètica de l’espai públic o dels equipaments, ni tan sols no parlo d’arquitectura. Parlo d’un sentit del territori, de les proporcions, de la dimensió de l’espai, de l’aprofitament que és menys voraç, més culte, més delicat que el que nosaltres apliquem aquí. Poble a poble els carrers i les places de Catalunya competirien amb èxit amb les seves equivalències franceses. En canvi, no passa el mateix en molts llocs amb la silueta dels pobles, la dimensió local i entranyable de la línia de l’horitzó sense la violació d’unes alçades agressives, d’uns edificis fora de to i fora de lloc. Sóc conscient que exagero i que també podríem trobar exemples en sentit contrari. Però expresso gairebé només un sentiment, una percepció, un intangible. Un aire.

Agafem només un exemple que em sembla molt clar. Els espais residuals, els sobrants de via pública, el rebuig de les carreteres refetes. Una raconada, un pont, una corba, un túnel, un mirador penjat, un traçat torturat abandonat per una recta total. N’he vist a pilons a les carreteres de Catalunya. Espais abandonats, a la intempèrie, envaïts per la vegetació a punt de ser recuperats, comprats o apropiats pels propietaris confrontants.

Centenars de metres quadrats de paviment i de marges, d’obres de fàbrica de formigó de pedra o rajol deixats de la mà de Déu com si ja no fossin de ningú perquè ja no tenen la funció primigènia per la qual van ser concebuts, expropiats i construïts. Però així i tot són patrimoni col·lectiu, a vegades secular a vegades mil·lenari, i sempre amb un cost per a l’erari públic; terrenys comprats o expropiats, ocupats d’urgència per a l’obertura d’una xarxa viària que poc o molt ha evolucionat.

En la comparació un xic odiosa que m’he proposat, però espero que eficaç, quants racons d’aquests no heu trobat a França agençats amb cura i un cert gust minimalista però eficaç? Uns bancs, unes taules, unes papereres, una àrea de descans, uns pins, uns pollancres, unes ginestes, un mínim ajardinament, uns baladres, uns rosers. Un patrimoni públic al servei de la col·lectivitat i a disposició de tothom. Una mostra de bona administració, una línia de treball ben definida que no deixa res per verd i que mai no opta per la política del rebuig, de l´espai perdut, lluny del fals complex de ric que tot ho llença o ho menysprea.

En definitiva sobre aquests espais residuals ens podríem preguntar un a un, és públic? És de tots? Ho ha pagat l’erari públic? Té sentit deixar-ho estar, tirat, abandonat, menyspreat com a testimoni de la incúria i de la deixadesa?

No seria millor obrir un inventari dels espais residuals i abandonats. Un registre, un llistat i encetar una campanya a tot Catalunya d’endreça, ordenació i recuperació d’aquests espais?

El país es fa també de les petites coses, de la sensibilitat aplicada a tots els racons, de donar importància a tot el que tenim, d’una endreça generalitzada que no deixi res a la improvisació. D’un manteniment que elimini els pilons d’asfalt a la vorera, que tregui els pals de fusta que fa dècades que no hi penja cap fil, que mantingui les baranes, que pinti els ferros, que talli els arbres secs, que en planti de nous. Una política que no miri només el traç gruixut sinó que s’apliqui metòdicament a la recuperació de tots aquells espais que són nostres, de tots, per petits i per insignificants que siguin.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

Anuncis

20 Juny 2003 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: