Joaquim Nadal i Farreras

EL MONUMENT A LA SARDANA

Diari de Girona 

Finalment podem dir que s’ha acabat el monument a la sardana a la ciutat de Girona, just al costat del passeig de la Sardana de la Devesa.

El monument commemora el fet que la ciutat de Girona va ser l’any 1960 la primera ciutat pubilla de Catalunya.

Aquest és un deute llargament reivindicat i llargament reconegut. És cert que ha tardat molt i que en justícia havia d’haver arribat abans. Però també és cert que mai no acabàvem de trobar ni l’espai, ni el temps, ni la forma d’un monument que tothom se l’imaginava a la seva manera, i que en la seva formalització definitiva comportava un risc.

Ara, amb el monument acabat estic convençut que hi haurà opinions per a tots els gustos. Uns el trobaran pobre, d’altres opinaran que s’hi ha esmerçat poc pressupost, els de més enllà el trobaran lleig o diran que no l’entenen, i n’hi haurà com jo que el trobaran senzill, discret, eficaç i amable.

Entenc que hi hagi qui opini que un monument a la sardana ha de ser molt evident i molt contundent. Visible, figuratiu. Una rotllana autèntica de mans trabades per la punta dels dits i cossos gràcils alçant els peus amb elegància i movent-se acompassadament o saltant amb alegria i vivesa. Però la sardana és moviment, és agermanament, i és també música i cobla i instruments vibrants que trenquen silencis i afermen voluntats.

I a mi em costa de veure música en molts monuments a la sardana. N’he vist molts i diversos, tots respectables i tots opinables. I he escoltat en tots els casos opinions per a tots els gustos. Clàssics, carrinclons, tronats, atrevits, elíptics, desconcertants, agosarats, moderns, figuratius, informals, sintètics, eclèctics. De tot.

Per això m’atreveixo a opinar pel cas de Girona. I dir que tot i respectant les opinions contràries o l’actitud decebuda d’aquells que esperaven més, a mi m’agrada. I ara puc opinar sense tenir-hi una implicació directa, amb responsabilitats públiques, i només amb una directa implicació ciutadana. Vull fer l’elogi de la mesura, de l’elegància, de la discreció. És un monument sensible, una insinuació, un gest.

El parterre recrescut (aixecat) amb un angle d’acer corten assenyala l’efemèride amb inscripcions entenedores com a contenció del pendent suau, del tou de gespa que de seguida creixerà. Aquest triangle piramidal de símbol i verdor és una protecció simple d’una rotllana autèntica inscrita al paviment i insinuada elípticament amb els moviments dels peus. Aquí el símbol pren més força que la forma i el conjunt assenyala una presència constant, evident, en un punt de pas, visible, camí del passeig de la Sardana.

El compromís autèntic, polític, ciutadà, col·lectiu amb la sardana desborda els límits del monument. És la música, són les ballades, són les edicions, són els concerts, és el Museu, és l’inventari de partitures, és l’estímul per a noves veus i per a més peus disposats a ballar al so potent i agut de la tenora, i per deixar-se seduir per l’aire musical entranyable i inconfusible. Des de la distància discreta d’aquell que no balla sardanes i que no balla res, no balla mai, trenco una llança a favor del monument i a favor d’una música que a uns agrada molt i a d’altres no agrada, però que s’entén.

A mi m’agrada, i això també s’entén.

Així s’incorpora amb plenitud la nova plaça de la sardana a l’inventari de racons amables de la ciutat de Girona, subratllats sempre per elements simbòlics que contribueixen a reforçar-ne la personalitat i la singularitat.

Aquest és un monument per ser assumit amb orgull i sense complexos, amb alegria i sense recança, amb més entusiasme que displicència. Convido el món sardanista a fer-ne festes i celebracions, a gaudir-ne, a fer-se’l seu. Que tots ens el fem nostre. Un monument de tots.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

29 Juny 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EL MONUMENT A LA SARDANA

MOCIÓ SOBRE EL BALANÇ DE LA LEGISLATURA

Intervenció en el Ple del Parlament.  Moció subsegüent a la interpel·lació al Consell Executiu sobre quina valoració fa de la política general realitzada a Catalunya durant aquesta legislatura i les seves conseqüències de futur

Publicada a: DSPC-P, 128, pàg 41 i  DSPC-P, 128, pàg 46

27 Juny 2003 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a MOCIÓ SOBRE EL BALANÇ DE LA LEGISLATURA

INVENTARI D’ESPAIS RESIDUALS

El Punt, edició comarques gironines

He dit i escrit moltes vegades que m’agraden les carreteres franceses. M’agrada el ferm, el traçat, la senyalització horitzontal i vertical, els plàtans de les vores. Més d’una vegada en algun recorregut pel migdia francès no m’he pogut estar d’esbossar un petit somriure escèptic davant la reiteració dels tòpics, dels paisatges, dels símbols. Dels paisatges de Cézanne a la muntanya d’Alaric, dels castells càtars al Canigó, del pi marítim al romaní, dels aiguamolls a les landes, de les dunes a les ostres, dels convents i monestirs a les catedrals i a les ciutats. No és un embadaliment babau, ni un fals complex provincià. És sana enveja, són ganes de veure com fem les coses bé i com les fem millor que els francesos, per exemple.

En realitat ara la paradoxa és que si ens mirem la França meridional de Tolosa i de Montpeller cap al sud ningú no pot dubtar que el progrés econòmic i el dinamisme són més evidents a Catalunya, al sud dels Pirineus. Però justament aquesta paradoxa fa més punyent i greu la diferència de sensibilitat, de sentit de l’interès col·lectiu, de cura per l’espai públic amb simplicitat i eficàcia.

No parlo de la funcionalitat i de l’estètica de l’espai públic o dels equipaments, ni tan sols no parlo d’arquitectura. Parlo d’un sentit del territori, de les proporcions, de la dimensió de l’espai, de l’aprofitament que és menys voraç, més culte, més delicat que el que nosaltres apliquem aquí. Poble a poble els carrers i les places de Catalunya competirien amb èxit amb les seves equivalències franceses. En canvi, no passa el mateix en molts llocs amb la silueta dels pobles, la dimensió local i entranyable de la línia de l’horitzó sense la violació d’unes alçades agressives, d’uns edificis fora de to i fora de lloc. Sóc conscient que exagero i que també podríem trobar exemples en sentit contrari. Però expresso gairebé només un sentiment, una percepció, un intangible. Un aire.

Agafem només un exemple que em sembla molt clar. Els espais residuals, els sobrants de via pública, el rebuig de les carreteres refetes. Una raconada, un pont, una corba, un túnel, un mirador penjat, un traçat torturat abandonat per una recta total. N’he vist a pilons a les carreteres de Catalunya. Espais abandonats, a la intempèrie, envaïts per la vegetació a punt de ser recuperats, comprats o apropiats pels propietaris confrontants.

Centenars de metres quadrats de paviment i de marges, d’obres de fàbrica de formigó de pedra o rajol deixats de la mà de Déu com si ja no fossin de ningú perquè ja no tenen la funció primigènia per la qual van ser concebuts, expropiats i construïts. Però així i tot són patrimoni col·lectiu, a vegades secular a vegades mil·lenari, i sempre amb un cost per a l’erari públic; terrenys comprats o expropiats, ocupats d’urgència per a l’obertura d’una xarxa viària que poc o molt ha evolucionat.

En la comparació un xic odiosa que m’he proposat, però espero que eficaç, quants racons d’aquests no heu trobat a França agençats amb cura i un cert gust minimalista però eficaç? Uns bancs, unes taules, unes papereres, una àrea de descans, uns pins, uns pollancres, unes ginestes, un mínim ajardinament, uns baladres, uns rosers. Un patrimoni públic al servei de la col·lectivitat i a disposició de tothom. Una mostra de bona administració, una línia de treball ben definida que no deixa res per verd i que mai no opta per la política del rebuig, de l´espai perdut, lluny del fals complex de ric que tot ho llença o ho menysprea.

En definitiva sobre aquests espais residuals ens podríem preguntar un a un, és públic? És de tots? Ho ha pagat l’erari públic? Té sentit deixar-ho estar, tirat, abandonat, menyspreat com a testimoni de la incúria i de la deixadesa?

No seria millor obrir un inventari dels espais residuals i abandonats. Un registre, un llistat i encetar una campanya a tot Catalunya d’endreça, ordenació i recuperació d’aquests espais?

El país es fa també de les petites coses, de la sensibilitat aplicada a tots els racons, de donar importància a tot el que tenim, d’una endreça generalitzada que no deixi res a la improvisació. D’un manteniment que elimini els pilons d’asfalt a la vorera, que tregui els pals de fusta que fa dècades que no hi penja cap fil, que mantingui les baranes, que pinti els ferros, que talli els arbres secs, que en planti de nous. Una política que no miri només el traç gruixut sinó que s’apliqui metòdicament a la recuperació de tots aquells espais que són nostres, de tots, per petits i per insignificants que siguin.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

20 Juny 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a INVENTARI D’ESPAIS RESIDUALS

ESCLAT DE BALADRES

Diari de Girona 

Fa molta calor. Estic xop i aguanto la xafogor que no ha minvat després del ruixat del matí. Per un instant l’olor penetrant i fresca de terra molla ha semblat que anunciava una petita reculada de les temperatures. Però a partir del migdia els termòmetres no s’han mogut, entestats en batre rècords i demostrar que fa unes calorades sense precedents en moltes dècades. És una calor enganxosa, humida, sobtada. Ens ha agafat per sorpresa, encara amb l’americana a mig treure. Potser passa cada any i cada any tossuts pensem que abans no era igual. Sort que els meteoròlegs i les estadístiques ens posen al corrent i subratllen l’excepcionalitat. Així i tot aquesta calor no m’angoixa, és massa primerenca, primaveral si voleu. No ha tingut temps d’assecar els marges i els rostolls, d’empolsegar els arbres, d’ennegrir el verd de clorofil·la recent estrenat de totes les esplèndides brotades d’aquest any. Encara no hi ha fulles, flors i branques que ajupin el cap, que es vinclin abatudes per la força eixuta del sol. Tota la vegetació mira encara al cel airosa i valenta, viva i potent, esclatant.

Des del finestral observo encara els brots tendres dels xiprers, piguellejant de quasi groc el tou de verd que els alimenta. Els cedres dels jardins del Dr. Figueras també puntegen de verd clar i les acàcies del passeig arqueològic, que han perdut els penjolls blanquíssims de la flor, insinuen ara tots els nous lòbuls de les fulles recents. La magnòlia del jardí ha florit i un perfum penetrant i delicat, gairebé d’essència concentrada, competeix amb els til·lers de prop que impregnen l’aire d’una olor de flor de til·ler que quasi es diria que es beu més que s’olora.

Però aquests dies, aquesta setmana, res no és comparable a l’esclat dels baladres. Vermell intens, blanc profund, rosa matisat; per uns dies les fulles d’acer verdós dels baladres es submergeixen en un mar de color de flors que les eclipsen i amaguen. Quan la puresa del color cedeixi poc a poc a les vores dels pètals cremats, a l’arronsament progressiu de les flors, quan empal·lideixin fins a desaparèixer tornarà l’imperi de les fulles i haurem arribat de ple a l’estiu, quan la calor és diferent, més contumaç, insistent, tòrrida. Ara encara no ha torrat ni moltes de les nostres pells poc donades a l’exposició metòdica i sistemàtica al sol.

M’adono de la força cromàtica dels baladres al pont de Fontajau i a l’autovia de Sarrià, on el verd dels prats del Ter i el verd dels pollancres piramidals acompanya aquest esclat de segona primavera en dos espais que en temps passats eren pura degradació, espai residual, racons d’immundícia, apilonament de ferralla i de runes.

M’adono així de la força regeneradora dels baladres i de l’eficàcia del seu comès. En un lloc i altre la mitjana amorosida, la separació de les calçades dels cotxes adquireix un to amable i atractiu que trenca l’agressivitat de les màquines i acosta la vida i la natura al frenesí urbà que sovint no ens deixa espai per la contemplació o la reflexió.

És un moment per gaudir-ne, per assaborir aquest esclat efímer que ens deixarà d’aquí uns dies i haurem de substituir per altres atractius.

M’acostaré un dia als baladres de la plaça Catalunya herois supervivents d’un urbanisme desgraciat i intentaré comprovar si com sempre han participat del mateix esclat  de flors intenses. I intentaré apamar si el baladre que dialoga amb el bust  de Prudenci Bertrana té la mida justa per tenir totes les  flors que li calen i no tapar el testimoni en bronze de la memòria del nostre escriptor torturat. Sabré així si el bronze i el baladre es miren amb prou eficàcia per a mantenir la tranquil·litat inquieta de la Margarida Casacuberta, ara entretinguda amb els seus Vayredes, però sempre preocupada des de la saturació de Rusiñol per la pau anònima de Bertrana, una mica solitari en una plaça inhòspita que ara li proporcionarà una molt més càlida acollida. Com es mereix i cal, quan la nova plaça substitueixi els vells parterres escarransits per una modernitat amable i accessible on la vegetació i les flors hi han de tenir un paper indiscutible que la bona arquitectura sabrà recollir.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

20 Juny 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a ESCLAT DE BALADRES

ESPECULACIONS DE TARDOR

El Punt, edició comarques gironines

A punt d’entrar a l’estiu tots els ulls miren ja cap a la tardor. Ha passat una primera cita electoral, la dels governs locals, i s’acosten inexorablement les eleccions autonòmiques a Catalunya. Les lliçons de la primera contesa haurien de servir per a la segona. I una primera lliçó és de prioritats i de calendari. El calendari ha volgut que en poc menys d’un any hi haguessin a Espanya tres eleccions: locals pel maig, catalanes a l’octubre, i generals d’aquí poc menys d’un any. Doncs bé, en aquest encadenament podria resultar que cada convocatòria fos presa com un laboratori per a les següents. Així les municipals podrien interpretar-se com unes primàries de les catalanes i aquestes unes primàries de les espanyoles. Si aquesta temptació ha diluït el missatge municipalista de les eleccions locals i ha esborrat de l’agenda política els temes d’estricta prioritat local, hi ha el risc que algú es prengui les catalanes sota el condicionament de les espanyoles i en aquest sentit es subordinarien les unes a les altres.

Les eleccions catalanes són catalanes i prou, afecten a l’autogovern de Catalunya i concerneixen tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya en tot allò relacionat amb la seva qualitat de vida. L’agenda prioritària hauria de ser molt clara i diferenciada, concentrada en aquelles qüestions que sabem que interessen i preocupen. Qualsevol càlcul interessat, qualsevol subordinació, qualsevol intent de confondre els temes i els termes del debat, perjudicarà la imprescindible independència i claredat d’horitzons d’unes eleccions que es centren a Catalunya. L’únic punt de contacte amb l’àmbit general espanyol s’hauria de situar en el debat sobre el model d’Estat i sobre els dèficits fiscal i d’infraestructures de Catalunya en relació a Espanya com a conseqüència d’una política arbitrària, discrecional i moguda per criteris centralistes i centralitzadors.

Centrats a Catalunya adquireix sentit un doble interrogant: quin és el balanç dels darrers quatre anys del pujolisme i quina és la sortida que volen els catalans d’aquesta situació.

Em sembla clara la resposta majoritària a la primera qüestió. Sigui quin sigui el balanç de vint-i-quatre anys, els darrers quatre anys són perduts. El govern de CiU ha perdut el temps i la conseqüència més greu d’això és que  ha fet perdre el temps a Catalunya. Hi ha voluntat de canvi. De persones i de polítiques. D’actituds i de voluntats. La ciutadania espera un desvetllament, un despertar de la inèrcia, de l’ensopiment, d’un alentiment de l’Administració. Fa massa temps que les decisions, la presa de decisions, la resolució dels temes de relació entre l’Administració i els administrats, es congela o es retarda inexplicablement.

La segona qüestió té un plantejament més polèmic. Cap on volen els ciutadans que vagin les coses de cara al futur? El més lògic fóra que els ciutadans es decantessin cap a un canvi clar. Retrocés de CiU i majoria sòlida dels socialistes. Una tradició de govern i unes polítiques substituïdes per una altra tradició de govern i unes altres polítiques. Les darreres eleccions municipals, però, obren un nou horitzó i hi ha qui pensa que la clau pot estar a mans d’ERC. El problema d’aquest plantejament és que desplaça la clau des de la voluntat dels ciutadans cap a la voluntat i el pes, absolutament legítim és clar, d’una força política que previsiblement no serà la força majoritària. Tindrà més pes, tindrà una distribució més homogènia, pot ser. Però enlloc no està escrit que hagin de tenir la clau.

Justament diumenge passat Josep Ramoneda en una anàlisi dels resultats de les eleccions municipals concloïa que tot indica que “serà Esquerra qui decideixi el futur ocupant del Palau de la Generalitat. Llevat que els dos principals (PSC i CiU) tinguin un atac de pànic i optin per la salvació mútua”.

L’atac de pànic recíproc acreditaria una feblesa tant de CiU com del PSC i simbolitzaria la voluntat de tots dos d’apuntalar-se mútuament. És possible que molts catalans vulguin una solució així, més per centrisme que per pànic. Però vist així seria tant com negar als socialistes la capacitat de representar sols un espai polític que han representat en altres àmbits, sols o amb coalicions de progrés.

A molts els fa més pànic la sensació del mutu apuntalament que la relació amb d’altres forces polítiques. Per sortir del dubte n’hi hauria prou amb un bon resultat i una sòlida majoria dels socialistes que dissipés dubtes sobre l’autèntica voluntat de canvi dels catalans.

Però per això els socialistes tenim el compromís i la responsabilitat d’afinar la proposta, de clarificar el missatge, de fer una oferta molt clara i d’anar per feina fins a consolidar una alternativa clara. Una alternativa catalanista i progressista que tregui espai als que encara voldrien una altra manera de dividir el mapa parlamentari català, que donaria vida a un fals plantejament per tal de negar als socialistes la més estricta catalanitat de la seva proposta.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

6 Juny 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a ESPECULACIONS DE TARDOR